Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 9 d'agost de 1984) és violinista i llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Però ha compatibilitzat dues de les seves passions, la gestió i l'esport, en un dels càrrecs més importants del món esportiu català, la presidència de la UFEC. Va ser president de la Federació Catalana de Vela (del 2009 al 2014) i actualment és el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, al capdavant de la qual acaba de ser reelegit, i del Comitè Olímpic Català.

Què és la UFEC?

La UFEC és el gran paraigües representatiu del tercer sector esportiu. Agrupa 71 federacions esportives de tots els esports reconeguts, que inclouen 12.000 clubs sense ànim de lucre i 700.000 persones federades.

Vostè ha estat reelegit president fa pocs dies. Quins són els reptes que afronta la seva presidència en aquest nou mandat?

El principal repte és consolidar tota l’àrea de negoci que hem generat fins ara. El nostre model es basa en participar en diverses activitats econòmiques vinculades al món de l’esport per generar uns beneficis que reinvertim íntegrament en la nostra tasca esportiva. Des de beques a esportistes a aportacions a les entitats esportives per un valor de més de 4 milions d’euros. Tot això son diners que no surten de subvencions de diner públic. Som un òrgan de solidaritat amb les federacions esportives. També tenim projectes de futur com els egames o la digitalització del món de l’esport mitjançant l’OTT. I volem aconseguir els tres grans reconeixements que perseguim fa molts anys: el jurídic -declarant com a servei essencial al món de l’esport-, l’institucional -mitjançant la creació d’una conselleria d’Esports-, i l’econòmic, en què demanem l’1% del pressupost de la Generalitat dedicat a polítiques esportives centrades bàsicament en l’activitat sense ànim de lucre.

Quina és la situació del món de l’esport català després de l’impacte de la pandèmia?

L’impacte del coronavirus ha estat duríssim. Vam encarregar diversos estudis que indicaven que per cada mes que estava parat el sector esportiu representava una reducció d’ingressos d’uns 208 milions d’euros. Hi ha hagut dos tipus d’afectacions: per una banda, les empreses tipus gimnasos privats que ja tenen un 28% de firmes en concurs de creditors o liquidació a causa del coronavirus. I d’altra banda, les empreses o entitats sense ànim de lucre; aquest impacte ha estat menor pel fet que son més resilients gràcies al voluntariat. No vol dir que els hagi afectat menys sinó que aguanten millor.

I això quins costos tenen en total per al sector?

L’estudi indica que tots els mesos que ha estat tancat l’esport a Catalunya ha comportat una pèrdua d’ingressos de més de 1.200 milions d’euros. Unes pèrdues que evidentment no s’han equilibrat amb les despeses, que no s’han pogut reduir en la mateixa dimensió. La qual cosa ha provocat unes tensions de tresoreria brutals i sobretot una debilitat del sector al qual li costarà molt recuperar-se. La majoria de clubs i entitats han arribat a perdre fins el 50% dels seus socis o abonats.

Preveuen recuperar aquesta massa social perduda ara amb la pandèmia més controlada?

Ara s’està recuperant entre el 3 i el 5% mensualment. Les previsions que tenim és que almenys fins d’aquí a 12 o 13 mesos no haurem recobrat la situació anterior, això si no tornem a tenir cap entrebanc. Però estem convençuts que ho recuperarem tot perquè la gent té ganes de fer esport. Malgrat que el Govern de la Generalitat ha criminalitzat l’esport durant la pandèmia, la gent no és babaua i molts han vist com l’esport era clarament un element fonamental per a la seva vida, cosa que abans de la pandèmia no es percebia d’aquesta manera. Només cal recordar com durant les franges horàries d’obertura per fer esport va haver gent que recuperava vambes dels anys 60 per sortir a córrer.

La Generalitat ha criminalitzat? Creu que es podia haver evitat un impacte tan fort amb una gestió diferent de la pandèmia en el món de l’esport?

Totalment. A la web Esport Segur hi ha tota la informació i argumentacions que ho sustenta. L’esport havia de ser part de la solució i no del problema. El problema que hem tingut és que si bé la resta del món ha entès l’esport com una eina per combatre el coronavirus tant des del punt de vista de millora física com psíquica i que no era una font de contagi, a Catalunya no van fer aquesta interpretació i es van acarnissar enormement en el sector esportiu. Sense atendre ni a les raons objectives ni als estudis, i desobeint recomanacions de l’ONU i de l’OMS que apostaven per l’esport en la lluita contra el coronavirus. I prohibint i criminalitzant un sector que allà on se n’ha fet bandera els ha anat molt millor.

La realitat és que la xifra del pressupost de la Generalitat està molt lluny. En el 0,2%. És viable aconseguir l’1%?

Catalunya inverteix en esport per habitant 8,14 euros que és aquest 0,2% que dius. A França inverteixen 183 euros (1%), A Holanda 199 euros (1,1%), a Estònia 100 euros (1,4%) i a Suècia 256 euros (1,1%) per habitant en polítiques esportives. Catalunya té un teixit brutal de voluntariat que es calcula en més de 80.000 voluntaris. Això suposa un estalvi al Govern de 213 milions si hagués de finançar la seva tasca perquè amb empreses seria impossible d’aconseguir-ho. Malgrat tot, un infrafinançament tan bèstia i durant tants anys està provocant un dany irreparable. Som una de les millors regions del món en la relació inversió-resultats però tot té un límit. I encara perquè vam tenir la inversió dels Jocs del 92.

L’esport català ha viscut de l’efecte 92?

Durant un temps Barcelona funcionava com a tractor del sector per la resta de Catalunya amb grans esdeveniments esportius. Això ens permetia retroalimentar-nos de tota aquesta política de projecció internacional de la ciutat. Des de l’arribada a l’alcaldia d’Ada Colau això s’ha abandonat. No estem optant a competicions internacionals i no és de l’interès de l’Ajuntament de Barcelona projectar l’esport perquè no és considerat un element troncal de les polítiques de l’alcaldessa. I això fa que ens estiguem empobrint com a sector clarament. Hem caigut en tots els rànquings internacionals. El 2012 érem la segona ciutat del món com a referent en esdeveniments esportius. Només amb Londres per davant perquè organitzava els Jocs Olímpics. I ara cada any anem caient posicions. El futur és molt descoratjador. No es preveu organitzar cap mundial ni cap europeu a Barcelona de cap esport i no hi ha cap estratègia de projecció internacional per part de l’Ajuntament de Barcelona.

Aposta per la celebració dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus?

Els Jocs d’Hivern és una altra cosa que ens sorprèn molt de la posició de l’Ajuntament de Barcelona. Perquè és qui hauria de liderar aquest projecte. Els Jocs d’Hivern signifiquen una oportunitat des d’un punt de vista ecològic, de justícia social, de creixement econòmic tant per Barcelona com per la resta del territori. Per això crec que hauria de ser una aposta clara que ha de fer Barcelona i Catalunya. Però en clau internacional de funcionament d’uns Jocs Olímpics qui ha de liderar són les ciutats. Les ciutats no poden abdicar d’aquest lideratge. I en aquest cas, Barcelona, com a ciutat, ha abdicat del seu lideratge. Qui ho ha estat fent des de l’arribada a l’alcaldia d’Ada Colau és la Generalitat però això és una disfunció internacional. No són ni els governs autonòmics ni estatals els qui lideren candidatures olímpiques. Qui ho ha de fer són les ciutats.

Què suposaria per Barcelona aquests Jocs d’Hivern?

L’any 92 els Jocs Olímpics van representar una gran transformació urbanística però sobretot va obrir Barcelona al mar. Els Jocs Olímpics d’Hivern són l’oportunitat d’obrir Barcelona als Pirineus, és a dir a la muntanya. És una assignatura que tenim pendent. Perquè no pot ser que ara mateix tardis més temps en anar de Barcelona a Puigcerdà en tren que fa 50 anys. O tenim projectes tractors com els Jocs d’Hivern que ens resolguin la comunicació i l’obertura de Barcelona cap el territori o continuarem tancats i malbaratant oportunitats.

Els detractors diuen, però, que uns Jocs no son sostenibles ni econòmicament ni mediambientalment....

No és cert, a diferència dels Jocs Olímpics del passat. Perquè el Comitè Olímpic Internacional ha reconegut els seus errors i n’ha fet diagnòstic. I ha posat com a prioritats tres eixos: el primer, l’equilibri econòmic. Uns Jocs per al 2030 no poden suposar cap cost per la població. El model de negoci i els acords ja tancats en aquests moments ja garanteixen que dels 1.300 milions d’euros que té el cost de la part operativa, el COI en posarà 1.200 milions. En segon lloc, pel COI ara és fonamental la sostenibilitat ecològica i social. És a dir, que no es pot fer cap instal·lació ni cap intervenció urbanística relacionada amb els Jocs que no tingui una utilitat social i de compromís ecològic. Aquesta cançó que hem sentit tant de temps que els Jocs no són sostenibles ara no és certa. El tercer element és la inversió per resoldre els problemes endèmics de comunicació en transport públic entre Barcelona i els Pirineus. Tot plegat els Jocs suposen una clara oportunitat per generar llocs de treball, economia, compromís ecològic i justícia social.

Seria una forma d’exercir la capitalitat del país també?

Totalment, però el govern d’Ada Colau abdica de liderar Catalunya esportivament. I l’esport s’ha vist expulsat de la ciutat perquè cada cop tenim menys instal·lacions esportives per practicar esports populars com l’hoquei patins o el vòlei i s’han hagut d’anar a practicar fora de Barcelona.

Per què?

Perquè estan tancant els col·legis o les pistes. Això de les escoles és un drama. Barcelona és la ciutat de Catalunya i del conjunt de l’Estat amb menys proporció d’instal·lacions esportives respecte al nombre d’habitants. Això es compensava amb l’ús dels patis dels col·legis per la pràctica esportiva. Doncs ara l’alcaldessa Colau està transformant en boscos els patis d’escola on hi havia pistes de bàsquet, futbol, vòlei, etc. Treuen les pistes i planten arbres. Si ens sobressin les instal·lacions esportives com a molts llocs, no passaria res. Però si ens treuen les poques que tenim, resulta molt perjudicial per a Barcelona. Tenen el projecte de fer-ho en 21 patis escolars. I el problema és el greuge acumulat i el missatge que es dona, que és que no volen projecció internacional, ni generar llocs de treball mitjançant l’esport, ni s’entén l’esport com un element educador i vertebrador quan l’esport a la resta del món es lliga a valors educatius i positius.

Respecte a la Generalitat i el problema de finançament, confia que la nova Secretària General de l’Esport, Anna Caula, ho pugui revertir? S’ha perdut l’oportunitat de tenir conselleria d’esports en aquest nou govern que ha incorporat departaments nous?

Sí, és decebedor. Però també és veritat que ERC és l’únic partit que durant la campanya ja va dir que no faria una conselleria d’Esports. Per tant són coherents. Però es van comprometre a doblar el pressupost i diverses polítiques que esperarem a veure som es desenvolupa. Estem confiats i li donem els cent dies de rigor amb tota la voluntat de col·laborar-hi. Tenim molts temes pendents que hem posat sobre la taula per resoldre. I entre ells un de molt important que és la Llei de l’Esport. Nosaltres vam aportar 156.000 signatures per una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que és la que ha tingut més suport al Parlament de Catalunya. Per sobre d’altres com l’habitatge, l’educació pública, etc., amb molta més transcendència mediàtica. Aquesta és una eina per donar respostes a les necessitats del sector.

I l’Estat? Vostès han fet campanyes molt dures denunciant greuges contra la legislació estatal en temes fiscals i altres que impactava en els clubs i entitats. Fa uns anys van reunir a tot el sector i van treure simbòlicament targeta vermella a l’Estat. S’han solucionat?

Una part. Dels nou principals temes, quatre estan solucionats. I la resta estem negociant. Però a banda, nosaltres el que hem denunciat és que l’Estat ha abdicat de tenir relacions amb la societat catalana del món de l’esport. S’ha dedicat molt a la resta de l’Estat. Aquesta relació es va perdre totalment amb el govern del PP i amb els socialistes fins ara tampoc ha anat massa bé. No pot ser que el govern de l’Estat que inverteix molts milions d’euros s’hagi oblidat sistemàticament de Catalunya.

La situació política amb el conflicte pel referèndum de l’1-O i el creixement de l’independentisme ha influït en aquesta marginació? S’han vist afectades les relacions entre federacions de Catalunya i de la resta de l’Estat dels diversos esports?

Sí, hem tingut molts conflictes. I la majoria de forma irracional. S’ha vetat que presidents de federacions catalanes participin en les estructures internacionals pel simple fet de ser catalans. Per exemple ha passat al pàdel. S’ha actuat amb molta visceralitat i de forma poc intel·ligent des d’algunes federacions espanyoles.

Està ben representat el món federatiu català en les estructures estatals?

Va haver-hi una època en què clarament dominàvem a nivell estatal perquè l’esport català representa el 40% de l’esport espanyol. Dit això, cal tenir present que va haver una política d’internacionalització de l’esport català amb representació directa. De les 71 federacions es va aconseguir el reconeixement internacional de 21. Però això requereix de finançament. I mentre va haver suport econòmic, la participació internacional es va poder fer. Quan van arribar les retallades, les federacions reconegudes es van quedar sense recursos i es va deixar de poder participar internacionalment. Això ha fet un mal terrible i hem quedat amb el pas canviat. Perquè a nivell espanyol, quan tu vas directe a una internacional, et tanquen la porta, però ara tampoc es pot aprofitar l’àmbit exterior. És el pitjor dels escenaris que ens podia passar. Tenim pendent amb el Govern parlar sobre retornar a aquesta aposta en la projecció internacional. I creiem que és plausible.

Vostè és el president del Comitè Olímpic Català. En quina situació està ara?

El Comitè Olímpic Català és una entitat que té les seves funcions molt limitades des d’un punt de vista jurídic, però que promociona els valors olímpics a Catalunya.

Vostè sempre ha defensat un canvi en el model de governança de l’esport català. Què vol dir amb això?

El 2015 vam fer un estudi i vam analitzar com funcionen en aquest àmbit els diversos països europeus. El que vam detectar és que els països que millor funcionen en nombre de practicants, resultats esportius, promoció o satisfacció per part de la població són els que tenen un model de governança compartit. Un model de partenariat públic-privat que s’ha utilitzat en molts altres sectors a Catalunya. I no es tracta de les empreses amb ànim de lucre sinó del tercer sector associatiu esportiu. Aquest és el model que proposem. Qui marca les polítiques són els governs que per això són elegits democràticament, però l’execució nosaltres entenem que s’ha de muscular amb totes les entitats, és a dir federacions, clubs, entitats sense ànim de lucre, associacions esportives, etc. El que hem d’aconseguir com a prioritat és que la majoria dels recursos públics que es destinin al món de l’esport, que hauria de ser l’1% del pressupost de la Generalitat, siguin atorgats per criteris meritocràtics. Això vol dir que hi ha d’haver elements objectius que determinin com es reparteixen aquests recursos. Sigui en funció de promocionar l’esport femení, infantil, de les competicions, etc. Aquest és el model que funciona a Europa i que proposem.

L’esport femení està tenint una projecció cada cop més gran. Es fa tot el que cal al respecte?

Això depèn dels esports. N’hi ha que sempre han estat molt feminitzats com ara la gimnàstica, el vòlei, natació sincronitzada, vela, etc. El que és cert és que en els més mediàtics i amb majors recursos com el futbol o el bàsquet hi ha hagut històricament una discriminació vers la dona. I això s’ha de combatre i ara s’està fent. Des d’una perspectiva de pràctica esportiva, això està creixent i enfortint i no tirarà enrere. Nosaltres com a UFEC fem, però, també molt d’èmfasi en l’àmbit directiu. Tenim una mancança molt evident de dirigents. No representen ni el 15% de les juntes directives del país. A la UFEC hem intentat donar exemple i el 40% del nostre consell directiu són dones. I l’equip executiu està liderat per una dona i ocupen el 60% del conjunt d’aquest òrgan. Creiem que el Govern de la Generalitat hauria de posar damunt la taula mesures de discriminació positiva que ens permetin aconseguir augmentar aquests índexs.

Finalment, se celebraran aquest any els Jocs de Tòquio ajornats l’any passat. És precipitat? Es poden celebrar amb garanties?

La veritat és que seran uns Jocs molt estranys. Primer perquè la majoria de la població de Tòquio no els vol. Crec que és culpa de què no han gestionat bé la crisi del coronavirus i la gent està enfadada. I en segon lloc, perquè pràcticament no hi haurà públic. Està tot molt limitat a de bombolles i no es podran veure diverses competicions. Són els Jocs que hem de passar com sigui possible per tornar a una normalitat en els pròxims.