Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940) presideix la Fundació Catalunya-Europa que té com a objectiu mantenir el llegat de Pasqual Maragall promovent el treball i el pensament en àmbits que l’expresident de la Generalitat va situar en el centre de la seva acció política, com és el cas de l’europeisme, entre altres. Vallès és catedràtic emèrit de ciència política i de l’administració a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va ser degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia.

Com definiria la figura de Maragall?

Com més el coneixes i saps més coses d’ell, més costa respondre a aquesta pregunta. Crec que és un polític que pensa a llarg termini. Es va voler donar d’ell una imatge d’improvisació i de persona intuïtiva, però tot i ser components que també li són atribuïbles les seves idees són molt elaborades i després les intenta portar a la pràctica mitjançant l’acció política. Estan recollides al llibre Pasqual Maragall, pensament i acció [el llibre recull extensament el pensament i el projecte, les reflexions i l’obra, de Pasqual Maragall, estructurat en quatre grans capítols: "La política és la gent", "La ciutat de Pasqual Maragall", "Polítiques públiques i ciutadania" i "L’acció catalana de Pasqual Maragall", sense oblidar un apèndix sobre "La treva olímpica"]. Això desmenteix clarament la imatge d’improvisació. Hi ha idees que són una constant des de molt jove, i que evidentment va adaptant. Algunes són idees molt fixades que en el seu moment no s’acabaven d’entendre, però que després han estat revalidades clarament.

Per exemple?

El paper de les ciutats i les conurbacions metropolitanes com a actors polítics i socials. Fa 40 anys era una qüestió de la qual no es parlava gaire, i Maragall ja ho planteja. La regió europea mediterrània en una dimensió que traspassa les fronteres administratives i polítiques i el paper que han de tenir aquest tipus d’unitats dins d’Europa i al món. I en l’àmbit català, la revisió de les relacions entre Catalunya i Espanya. Poc després de deixar el Govern vaig voler explicar-ho en un llibre que es titula 'Maragall i l’agenda imperfecta', en el sentit que no l’havia acabat de culminar. Però l’agenda política de Maragall està feta i continua sent vàlida avui en dia.

Pasqual Maragall ha estat avançat al seu temps i, també, controvertit?

Exacte. Ha estat un personatge que ha suscitat moltes adhesions, però al mateix temps també molta incomprensió. Perquè la seva trajectòria política era difícil de catalogar. Precisament perquè no s’ajustava a cap motlle particular. I això l’ha fet incòmode per a molts observadors i per a altres protagonistes polítics, però també per als mitjans de comunicació, on cal la simplificació, i amb ell no es podia fer. Era difícil de catalogar.

La seva figura ara també és reivindicada d’una forma molt transversal.

Sí, la figura de Maragall ha estat molt criticada, se li ha atribuït una trajectòria fracassada en una anàlisi injusta, però després ha estat molt reivindicada i també apropiada.

Per tant, quin seria el llegat polític de Maragall que vol impulsar la Fundació?

La Fundació, més que fórmules concretes d’acció política, el que pretén és avançar en la vigència dels elements del seu ideari. Bàsicament treballem en tres eixos principals: el paper de les ciutats, Catalunya-Europa, i la política com a escenari de conversa democràtica i no de confrontació sistemàtica. Són tres idees força del plantejament que va fer Maragall en diversos moments de la seva trajectòria política i que volem potenciar. Sense entrar en la política del dia a dia. Però tampoc en l’especulació sobre què hauria fet Maragall en cada moment. És una pregunta impertinent, perquè ningú pot dir què hauria fet Maragall en cada cas.

Com veuen la relació actual de Catalunya envers Europa?

El que pretén la Fundació és que els temes europeus siguin més presents a la societat catalana, perquè encara són bastants absents. No formen part de l’agenda de discussió civil a Catalunya com ho haurien de fer. Nosaltres intentem estimular el treball sobre temes europeus o que puguin fer una aportació a Europa des d’aquí.

Des de Catalunya s’ha pensat més en què pot fer Europa per nosaltres que nosaltres per Europa?

M’agrada aquesta formulació. N’hem esperat massa, d’Europa. Que ens ajudessin, que ens entenguessin, fins i tot que ens compadissin. I en canvi potser hem estat poc actius a l’hora de fer aportacions des d’aquí. Encara que tota generalització pot ser injusta, perquè hi ha gent que sí que n’ha fet, caldria estar-hi molt més implicats. Maragall n’era un convençut, d’això, i el nom de la Fundació n’és una expressió.

Hem passat de la construcció a la desconstrucció europea? Cal canviar el model de l’Europa dels estats?

Crec que avui en dia tot està en una certa construcció. Estem en una etapa de transició d’una forma de fer política que va durar fins als anys setanta i vuitanta del segle passat. A partir d’un determinat moment, aquest model econòmic, polític i cultural comença a fer crisi i entrem en una llarga transició. Això s’ha convertit en un tòpic, però per mi és cert!

Transició cap a on?

Les transicions mai saps on t’acaben portant. Hi ha qui parla d’un trànsit equiparable al que hi va haver de l’Edat Mitjana al Renaixement, i qui en són part moltes vegades no s’acaben d’adonar de la magnitud dels canvis. Aquests trànsits duren molt, però és en aquests moments quan les intervencions poden decantar les coses en una direcció o en una altra. Les transicions no han de ser viscudes passivament, sinó ben al contrari. Ja que al mateix temps que estableixen uns límits també obren això que ara en diem finestres d’oportunitats.

I Europa, com s’hi situa en aquest marc?

Europa està clarament en una etapa de crisi dels models anteriors i no acaba de trobar-ne de nous, ni quant a la delimitació ni en el funcionament intern. Està temptejant possibilitats. El canvi que s’ha produït de la reacció davant la crisi econòmica financera respecte al que s’ha plantejat amb la crisi de la pandèmia ja significa un moviment important. Està per veure si es consolidarà i de quina manera.

Creu que aquest cop la crisi econòmica i social per la pandèmia tindrà una resposta europea més justa?

Potser és voler veure la cara positiva de la qüestió, però hi ha hagut un reconeixement oficial que la idea d’austeritat va ser un error monumental. I que allò que ens van voler vendre el BCE [Banc Central Europeu], l’FMI [Fons Monetari Internacional] i tots els gurus i l’ortodòxia econòmica del moment es va convertir en causa d’aprofundiment de la crisi. El reconeixement que aquella teràpia era equivocada, cosa que ja deien alguns als quals no se’ls escoltava, ja és un guany. Això ha fet que ara s’hagi hagut de reaccionar amb una teràpia molt diferent. Quina i fins on s’arribarà? Cal veure la mobilització política i social que els empenyi cap a polítiques diferents. En tot cas, aquest és un dels dos temes d’actualitat en què la Fundació s’ha posicionat amb una declaració consensuada.

[A grans trets la declaració de la Fundació Catalunya-Europa exposa que les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia covid-19 tenen una extensió i una profunditat sense precedents, i entre altres elements advoca per polítiques socials adreçades a donar suport als col·lectius més febles i desfavorits, amb recursos sorgits d’una eficiència més gran de la gestió dels que ja actualment estan disponibles i augmentant-los mitjançant un sistema impositiu més progressiu i més just. A l’hora que aposta perquè els ajuts estatals o europeus s’utilitzin per a una transformació del model productiu existent i no per a consolidar-ne els efectes.]

El Brexit és un torpede a la línia de flotació d’aquesta construcció europea?

Crec que ningú pot tenir una idea molt clara de com acabarà això, o de si els britànics es penedeixen d’haver pres aquesta decisió de la manera com la van prendre. Però el Brexit sí que podria ser una oportunitat per cohesionar més la resta de la Unió Europea. Això és el que caldrà veure si s’aprofita o no, perquè el que facin al Regne Unit és cosa seva.

La crisi internacional de la socialdemocràcia també és un factor clau en el fre a la construcció europea?

Aquesta és una pregunta que puc respondre a títol personal, però que no és una cosa que s’estigui plantejat des de la Fundació, que és molt plural, tal com Pasqual Maragall va voler fer-ho. Però des del meu punt de vista, entre els molts actors que han de revisar els seus plantejaments respecte a Europa, i també pel que fa a temes de l’organització social i política, hi ha això que en diem socialdemocràcia. Sense aquesta revisió no serà un actor potent, i el resultat electoral que està tenint al conjunt dels països europeus ho revela.

La presidència de Maragall va suposar un impuls a la idea de l’Euroregió Mediterrània, un aspecte troncal del seu ideari europeista. Ha quedat abandonada la idea?

Catalunya ha perdut capacitat per impulsar aquest projecte, i fora d’aquí és una idea que té menys ressò. Hem retrocedit. Cal recuperar terreny, i sempre és més difícil remuntar el vol quan estàs de davallada que arrencar des de baix. Modestament, des de la Fundació ho volem fer, pas a pas. I ens ha semblat que el millor era començar per qui tenim més a prop, el País Valencià. Per això la conferència anual de la Fundació la farà aquest any l’alcalde de València, Joan Ribó, en un diàleg amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i amb la moderació del catedràtic de la Universitat de València i comissionat pel Corredor del Mediterrani Josep Vicent Boira.

És factible recuperar aquest projecte?

S’han de tornar a refer alguns dels passos que s’havien començat a fer amb bon ritme i que van perdre impuls per múltiples factors, un d’ells la retirada política de Maragall. La idea no ha perdut vigència i hi ha molta gent que la compartim. Veurem si podem avançar en la configuració d’aquest espai econòmic i polític que en el futur pensem que pot ser un actor important.

L’altre gran tema de l’ideari de Maragall van ser les relacions entre Catalunya i Espanya. Ell va intentar un nou encaix amb l’Estatut del 2006, però al final l’escapçada pel Tribunal Constitucional és el que ha generat el conflicte actual?

Ja conec aquesta interpretació de què va ser Maragall qui va encetar la crisi.

No parlo de responsabilitats de Maragall, sinó que s’ha fet evident la impossibilitat de tirar endavant el seu projecte d’encaix a l’Estat espanyol.

Crec que el que Pasqual Maragall va veure a mitjans dels anys noranta és que allò que havia funcionat bé durant quinze anys necessitava ser retocat. Tant amb el pacte de la Constitució del 78 com amb l’Estatut del 80 es va fer el que es podia fer, i és molt fàcil dir ara que es podia haver fet més. Però això no vol dir que hagi de durar per sempre. Però no era només des de l’altra banda de l’Ebre on hi havia qui deia que no s’havia de tocar. Des d’aquí també.

Començant pel president Pujol?

Sí. En canvi Maragall defensava que, si no ho tocàvem, acabaríem patint, i segons com s’hagués fet potser ens hauríem estalviat el que ens ha vingut després.

El que va fracassar és la idea federal que plantejava? No és possible l’Estat espanyol federal?

Des de la meva visió particular, ja que aquest tema no l’hem debatut a la Fundació, si parlem de federalisme o de sobirania en els termes del segle XIX i principis del XX, estem utilitzant eines que ja no ens acaben de funcionar. Hem de trobar eines que siguin més útils que aquestes en les condicions socials, culturals i econòmiques d’avui. I trobar-les és la dificultat. Per a aquest repte es requereix imaginació, creativitat i capacitat de prova i error. Persones com Maragall tenien aquesta capacitat.

Com s’hauria de fer un Estat federal?

En el moment en què apareix l’Estat no hi ha ningú que tingui la fórmula per fer-lo. Ningú surt i diu “ara farem l’Estat” o “declararem la sobirania”. És una cosa que es va fent. Cap país federal un dia va dir “farem un Estat federal” amb una plantilla prefixada. El que es fa és trobar fórmules d’ajust, perquè el federalisme ben entès no és una plantilla fixa immutable. És un equilibri que es va recomponent contínuament. Si no es veu així, la visió estàtica jurídica acaba fracassant, perquè dificulta, més que facilita, les sortides.

Però ara el conflicte polític ha comportat dirigents polítics empresonats i a l’exili. Hi ha sortida a aquest escenari?

La segona declaració que ha fet la Fundació ha estat precisament sobre aquesta qüestió, i exposem una sèrie de requisits sense els quals no creiem que es pugui avançar en la solució del conflicte.

[En la declaració, la Fundació Catalunya-Europa reclama: "Posar fi a la privació de llibertat dels dirigents cívics i polítics al més aviat possible, considerant qualsevol de les fórmules disponibles. Acabar amb les actuacions de violència o de coacció que pertorben la seguretat pública, limiten els drets ciutadans i malmeten el clima indispensable per a qualsevol aproximació entre les posicions discrepants. Reclamar als mitjans de comunicació i als seus professionals un tractament contrastat i responsable de les informacions, per racionalitzar el plantejament del conflicte i evitar-ne el desbordament emocional. Fomentar espais ciutadans i institucionals de trobada i diàleg entre persones i entitats que mantenen opinions i posicions diverses sobre la qüestió i que tenen voluntat d’escoltar i d’intercanviar arguments entre elles. Encetar urgentment el contacte –sigui directe o sigui per intermediaris– entre representants dels governs de l’Estat i de la Generalitat per explorar els diferents aspectes del conflicte en un calendari a termini mitjà".]

La nostra societat i Europa en general ha sabut donar una resposta adequada al fenomen de la migració i els refugiats?

Aquest és un fracàs europeu immens. Maragall havia treballat aquesta qüestió i ja havia advertit que calia prestar-hi atenció, perquè el considerava un tema fonamental de solidaritat i cohesió però també de seguretat i tranquil·litat. Les dues coses, no una sense l’altra. Aquesta és una qüestió que es viu, i cal parar atenció en determinades zones del país, i per això Maragall va impulsar la Llei de barris en el seu govern. Buscava anar teixint societat de barri com a primer esglaó del que ha de ser una cultura compartida. I respecte als refugiats, cal recordar aquella actuació impulsada per Maragall a Sarajevo durant la guerra a Bòsnia. En aquells moments també es va considerar una excentricitat que una ciutat com Barcelona s’impliqués en un conflicte en què Europa havia encallat. Però Maragall decideix que calia anar-hi i fer el que es pogués.

El sorprèn la força amb què està emergint la ultradreta en molts llocs d’Europa, inclòs ara ja l’Estat espanyol i per primer cop al Parlament de Catalunya?

Si ha aflorat amb la base social i electoral que ho ha fet és perquè els altres no hem fet bé els deures. Ni des del punt de vista de solidaritat i cohesió econòmica, ni des del punt de vista de qualitat democràtica. Els hem deixat terreny per córrer. Buscar només neutralitzar-los a base de legislació i de retallar capacitats de manifestar-se crec que és un mal enfocament. Evidentment que hi ha comportaments que no es poden tolerar, però això a l’extrema dreta, a l’extrema esquerra i allà on sigui. Però l’accent l’hem de posar a fer polítiques socials igualitàries i polítiques institucionals de transparència i de bon govern. És amb això que vas desmentint i contrarestant la ultradreta. I els mitjans de comunicació han de fer bé la seva feina. Molts cops es critica la classe política o l’empresarial i ens oblidem que els mitjans són un actor fonamental en la política de masses.

En la societat actual es fa difícil trobar lideratges com el de Pasqual Maragall?

Sí, és veritat. Maragall és un home que ha deixat una gran empremta, i que a més ha obert camins. Però jo no desconfio que en surtin altres. És cert que quan s’admira tant algú costa de ser objectiu, i que la gent d’una determinada generació podem tenir la temptació de pensar que la nostra és molt millor que l’actual. Però això mai és just, perquè hi ha de tot. A mi m’agradaria que en vagin sortint. Però com més crítics som amb la política i amb els polítics, més desanimem les persones de qualitat a fer el pas cap a aquest àmbit com a vocació de servei. Si només diem que la política és el territori dels incompetents, dels corruptes i dels superficials, la gent d’altres generacions més joves tindrà pocs incentius per anar-hi. Crec que en comptes de queixar-nos molt que no sorgeixen aquests lideratges, el que cal fer és fomentar que n’hi hagi, i això no es fa a base d’accentuar els aspectes negatius, que hi són i no es tracta d’amagar-los, però tampoc de focalitzar-hi tota l’atenció.