El cantautor valencià Tomàs de los Santos ha publicat 'La Rosa als llavis', el seu tercer disc –treballat a dues veus amb l’actriu Elsa Tronchoni-. Està basat en el llibre homònim de Joan Salvat-Papasseit, considerat el millor llibre de poesia eròtica de la literatura catalana. El resultat final es troba a mig camí entre la música i el teatre.

Per què Salvat-Papasseit?

Doncs per casualitat, la veritat. Vam coincidir amb Elsa en un acte a Picassent i de forma molt informal vam parlar de fer alguna cosa junts. I al cap de pocs dies ve i m’amolla El poema de la rosa als llavis, fotocopiat i ple de post-its i anotacions, i em diu que és un dels seus poemes preferits. A partir d’ací jo comence a treballar la música i ella a imaginar una història d’amor. Fer el disc ha estat com elaborar un guió i el resultat és una obra de teatre cantada. És realment un regal que em fa l’Elsa.

Però més enllà de l’anècdota, que hi trobeu en Salvat-Papasseit?

A mi és un poeta que m’agrada molt. Ara és un dels poetes canònics de la literatura catalana, però en l’època va ser molt rebutjat per tot l'establishment cultural per ser fill d’obrer. És realment un obrer de la poesia i jo, que també provinc de classe obrera, m’hi sento molt proper. Després, és molt visual, els seus poemes et porten fàcilment a la Barcelona dels anys vint del segle passat, una època molt interessant on van passar moltes coses.

Però Salvat-Papasseit era un poeta avantguardista. No li quedaria millor una música més rupturista, no sé, el trap o l’electrònica, que algú amb guitarra?

[Riu] És que una guitarra pot ser molt avantguardista! Pensa que al disc musique «Jaculatòria», que és un cal·ligrama.

De fet, ha estat un poeta molt musicat. Serrat, Maria Arnal, Ovidi Montllor o Teresa Rebull s’han fixat en els seus poemes. T’ha servit?

Personalment he evitat escoltar el que ja s’havia fet per evitar interferències. Elsa, de fet, m’indicava quins poemes ja havien estat cantats i per qui, així que hem evitat repetir els mateixos i tampoc els he volgut escoltar.

Però és més fàcil musicar poemes o escriure tu mateix les cançons?

Clarament, musicar poemes. Treballes la meitat i, a més, no et cal despullar. Perquè el procés d’escriure cançons té molt d’això. Ara, en aquest cas concret, com es tracta de poemes molt curts, amb alguna excepció, has d’aplicar algunes tècniques, com fer ponts, repetir les lletres... T’has d’adaptar tu. Encara que la dificultat més gran mai és la part tècnica.

Quina és?

És la identificació entre la música i la poesia. I encara diria més, no soles amb el poema concret, sinó amb l’obra sencera. La poesia no és només posar una paraula rere l’altra, té molt d’estètica però també d’ètica. Cal entendre que volia dir el poeta. I en aquest cas ha estat senzill, perquè com ja he dit, Salvat-Papasseit és un poeta amb qui m’identifique totalment, hi ha una confluència molt gran.

L’any vinent farà cent anys de la publicació del poema. Ha plogut molt i, sobretot els darrers anys, s’ha posat molt en qüestió l’amor romàntic. La rosa als llavis resisteix bé una mirada actual amb ulleres violeta?

És una qüestió que ens vam plantejar molt abans de tirar endavant, però pense que aguanta prou bé, crec que perquè pel seu erotisme i perquè és molt naïf. Cal pensar que Salvat-Papasseit escriu aquest poema quan estava molt malalt, estava en un sanatori i més que viure, va imaginar aquesta història d’amor. En cap moment m’he sentit incòmode cantant-lo. Són molt pitjor la majoria de cançons dels 70 o 80!

Els teus anteriors discs tenien una temàtica molt més social i ara has optat per dedicar-lo totalment a l’amor i l’erotisme. Has acabat saturat de política?

Jo les coses les tinc claríssimes, sóc molt conscient de quina és la meua gent i per quines coses lluitem. Però al mateix temps sí que és cert que va arribar un moment que necessitava un parèntesi. Fer un disc de poemes d’amor m’ha ajudat a desconnectar, oblidar-me de coses com la repressió, les violacions dels drets humans o els atacs a la nostra llengua i cultura. Sé que aquestes coses continuen passant i el disc l’he dedicat a "les persones perseguides per defensar els drets col·lectius dels pobles", que és una dedicatòria molt actual. Però precisament, també aquest prendre partit em porta a Papasseit.

El disc l’has presentat per primer cop a Barnasants, un dels únics, si no l’únic, festival amb perspectiva de Països Catalans. És important aquest marc en el món de la música i la cultura?

Barnasants diuen que és el somni de Pere Camps i els músics mai li podrem agrair prou el que ha fet. És un espai d’acollida i un entorn fet a mida perquè en sentes animat a participar. A mi m’agrada molt. Pel que fa a la pregunta, és obvi que estaria molt bé integrar un mercat cultural dels Països Catalans, ja que així som més i tenim més públic, però per això calen recursos i persones. Al final pense que és una manca de voluntat política de les institucions, que són les que tenen els diners, perquè quan poses uns pocs diners les coses funcionen.