Portaveu de la CUP al Parlament, Eulàlia Reguant (1979) s'enfronta els propers 1 i 2 de març a un judici al Tribunal Suprem, com a conseqüència de la seva negativa a respondre a les preguntes de Vox quan va acudir-hi com a testimoni del judici del Procés. Té assumit que, molt probablement, l'alt tribunal la condemnarà i, per tant, en unes setmanes serà inhabilitada com a diputada. Ens trobem amb ella a la cambra legislativa i, més enllà de la imminent cita judicial, abordem la situació de l'independentisme i parlem del que portem de legislatura. Reguant es mostra molt crítica amb l'actuació del Govern encapçalat per Pere Aragonès, li reclama un canvi de rumb que, entre d'altres qüestions, impliqui deixar d'apostar per projectes que defensa la patronal, com ara els Jocs Olímpics d'Hivern, i aposta per posar damunt la taula un referèndum d'autodeterminació per aquest mandat, convençuda que el PSOE no l'acceptarà a la taula de diàleg.

La setmana vinent la jutja el Suprem per negar-se a respondre a les preguntes de Vox quan era testimoni del judici al Procés. La Fiscalia li demana mig any de presó i inhabilitació. Veient els precedents, té la sensació que la sentència ja està escrita?

Una mica sí. Parlant amb el meu advocat em deia: "és el Tribunal Suprem i ets independentista, el combo està servit". Per a mi, la decisió presa el febrer del 2019 segueix sent plenament vigent i vàlida. Era necessari dir que l'extrema dreta el que feia era condicionar encara més un judici on ja era molt difícil que hi hagués justícia, entesa en el sentit que fos un judici just. I alhora, era posar sobre la taula que a l'extrema dreta se l'ha de combatre des de tots els espais, no només des de la institució o des dels tribunals.

Quina estratègia de defensa plantejaran al judici?

Hi ha una part que és la defensa de l'objecció de consciència, d'entendre que davant d'aquells que sistemàticament vulneren drets fonamentals i els neguen, un ha de tenir dret a l'objecció de consciència. Aquest era un dels principals elements que volíem fer servir ja en aquell moment, per això l'Antonio Baños i jo vam dir que assumint les conseqüències ens negàvem a contestar. I l'altra part té a veure amb explicar què és Vox i denunciar la connivència del poder judicial amb l'extrema dreta històricament i en els darrers anys amb tot el que té a veure amb el Procés. Més enllà d'això hi ha qüestions que són més tècniques i jurídiques, que són tota una sèrie d'irregularitats que s'han comès en el procés que posarem damunt la taula per qüestionar que aquest sigui vàlid i, per tant, al nostre entendre el que cal és l'absolució.

Fa unes setmanes, la seva companya de grup parlamentari i advocada Montserrat Vinyets va manifestar que la justícia "s'inventarà argúcies legals per apartar Reguant del seu escó". En aquest sentit, no sembla que el cas Juvillà hagi servit de precedent per respondre-hi d'una manera efectiva des del Parlament.

És evident que el que ha passat el darrer mes pot condicionar, també partint que els dos casos són diferents: des dels delictes que ens imputen al tribunal que ens jutja. A la CUP estem treballant jurídicament per veure quins són els passos a dur a terme per blindar al màxim [l'escó].

Han reprès les converses amb ERC i Junts per afrontar, finalment, com s'haurien de gestionar les possibles inhabilitacions de diputats?

Amb el cas del Pau Juvillà es va treballar molt per intentar-ho. El resultat final crec que no satisfà ningú, però no hem deixat mai de parlar, i ara la CUP està elaborant el seu informe jurídic per avaluar diferents passos, i a partir d'aquí es veurà com políticament es respon des del Parlament.

Ja fa més d'un any que va arrencar la legislatura i els partits independentistes ni tan sols han estat capaços de definir una estratègia antirepressiva conjunta. Al final la sensació que pot tenir una part de la ciutadania és que les apel·lacions a la unitat són pura retòrica?

És evident que és un risc que ocorri això i que moltes de les apel·lacions a la unitat a vegades sembla que es fan més des de la retòrica que no des de la voluntat de seure a una taula i construir marcs compartits. Seguim pensant que les eleccions del 14 de febrer dibuixaven un gir a l'esquerra i, per tant, una resposta de polítiques públiques a la situació d'emergència social, però també de transformació social. I també es plantejava una majoria independentista que ha de donar alguna resposta al conflicte polític, a l'estancament que s'ha produït i al bloqueig sistemàtic de l'Estat. Nosaltres seguim treballant en aquest marc, cal que la resta aclareixin i defineixin quina és la seva estratègia, la seva proposta política per desencallar el conflicte i cal que ERC i Junts deixin de competir per l'hegemonia, perquè el que això provoca en el fons és paràlisi.

Més enllà de la investidura d'Aragonès, les principals votacions del que portem de legislatura no han tirat endavant gràcies a la majoria independentista, sinó amb altres aliances. Per a què serveix aquesta majoria?

El debat és: la majoria independentista per a què ha de servir? Per gestionar l'autonomia o per avançar en la proposta independentista? Al nostre entendre hauria de servir per avançar cap a la independència, actualment no està servint. Si és per gestionar l'autonomia evidentment no hi serem, perquè tenim projectes i propostes per a la ciutadania en molts casos antagònics amb els del Govern. Un exemple és el projecte dels Jocs Olímpics d'Hivern, com a proposta de desenvolupament econòmic del Pirineu. Entenem que és absolutament errònia i que va en la línia contrària de les quatre revolucions que plantejava el president Aragonès en la seva investidura.

La CUP ara mateix és l'única força del Parlament que aposta per celebrar un referèndum d'autodeterminació aquesta legislatura, partint de la base que no s'aconseguirà en la taula de diàleg entre governs. Com s'hauria d'assolir?

Cal que ens marquem aquesta fita perquè hi ha diversos elements que entenem que són claus. Una és que el referèndum posa un mirall democràtic a l'Estat, és el que l'estressa més, el que el despulla més sobre quina és la seva proposta política per a Catalunya. També és el que aglutina més gent, mobilitza més i ens permet generar un canvi de direcció del moviment i passar d'un replegament i un desencís a avançar. A més, ens permet començar a mirar cap a fora, cap a la comunitat internacional, agafant l'estela i l'exemple d'Escòcia, que planteja un referèndum d'autodeterminació pel 2023 i no tant mirar o esperar que del PSOE en surti una proposta, perquè ja sabem que no passarà. Es tracta de canviar el marc i deixar de dipositar esperances en l'Estat. Ara mateix, en el marc de la taula de diàleg, amb aquest estancament i la voluntat sobretot d'ERC d'apuntalar el govern del PSOE, l'Estat no té cap al·licient per posar cap proposta que realment abordi el conflicte polític existent a Catalunya. I, per tant, cal reprendre la iniciativa i ser nosaltres els que marquem el calendari i que no estigui supeditat als interessos electorals del Partit Socialista, que utilitza la taula de diàleg i la posa a l'agenda en funció de quines eleccions hi ha i com pot jugar millor pels seus propis interessos.

En la trobada que la CUP va mantenir fa un parell de setmanes amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va insistir en reclamar-li un "canvi de rumb", també en la qüestió econòmica i social. Quines haurien de ser-ne les potes claus?

A l'inici de la legislatura, vam establir diversos elements, perquè enteníem que responien a consensos de país. Un tenia a veure amb les polítiques públiques d'habitatge, en què el Govern va assumir alguns compromisos, vinculats amb els desnonaments. Ha passat un any des de les eleccions, nou mesos des de la constitució del Govern i seguim veient com sistemàticament en els desnonaments hi participen la Brimo i l'Arro [les unitats antiavalots dels Mossos] i se segueix fent fora de casa famílies vulnerables. Per a nosaltres era urgent abordar-ho i impedir que passés, però no ha passat. L'altra qüestió és com ho fem per legislar per posar per davant el dret bàsic a l'habitatge en comptes del dret a la propietat privada o els drets de fons voltors, que són els que estan fent negoci amb drets fonamentals. Aquestes són propostes claus. Una altra és deixar d'apostar a nivell de model econòmic per macroprojectes, com poden ser els Jocs Olímpics o el Barcelona World, que acaben sent els històrics pelotazos urbanístics de tota la vida, que en el curt termini poden generar llocs de feina, però en el mig i llarg termini no són projectes que apostin per la transformació del teixit productiu i econòmic que entenem necessita el país.

Més enllà de les limitacions que implica un marc autonòmic, determinats projectes transformadors són possibles amb Junts al Govern i amb el pes que hi té? I amb el PSC com a primera força del Parlament no sembla tampoc que hi hagi una majoria transformadora a la cambra...

Les votacions que hi ha hagut aquest darrer any posen sobre la taula que és difícil fer propostes transformadores. Però hi ha un president investit amb una proposta política que parlava de quatre revolucions, per això li diem que torni a l'inici del marc que va dibuixar per a la legislatura. És cert, va arribar a un acord de govern amb Junts, però hi ha uns compromisos assolits en el seus discursos que s'han de poder dur a terme i no s'està produint. Mentre es va molt ràpid a fer la carta per a la candidatura als jocs Olímpics d'Hivern, no es va ràpid en avançar en la desmilitarització dels desnonaments, per dir-ho d'alguna manera, i que no siguin la Brimo i l'Arro les que hi participin. Mentre es va ràpid a apuntalar un Circuit de Catalunya que és un forat negre econòmicament, on cada any s'hi aboquen més recursos dels pressupostats, seguim tenint un problema amb Nissan, que ja ha tancat definitivament i no hi ha cap proposta lligada per reindustrialitzar-la. No hi ha hagut un lideratge públic perquè s'aposti per garantir llocs de feina de qualitat i, alhora, per a la transformació necessària de la indústria automobilística d'aquest país.

Tenen la sensació que, en canvi, projectes que heu acordat amb el Govern, com l'energètica pública o la renda bàsica universal tot just avancen a un ritme molt tímid?

Per a nosaltres l'energètica pública és clau en termes de sobirania energètica, però van absolutament lents, amb l'excusa que s'han de fer les coses bé. En vuit mesos no han fet res i no fer res no és fer les coses bé. Plantejar 500.000 euros [als pressupostos] per tirar endavant una energètica pública és vergonyós, i més quan pots començar apostant per les centrals hidroelèctriques que se'ls hi està acabant les concessions. Parlem de la Vall Fosca, de Sant Quirze de Besora,... A més, hi ha gent que fa temps que hi està treballant, demanant suport a la Generalitat. Això es pot fer i pot ser la base de l'energètica pública, però la seva prioritat com a Govern va ser reunir-se amb Foment i donar resposta al seu programa marc, que era Jocs Olímpics, ampliació de l'aeroport, Hard Rock i Circuit de Catalunya. Però, en canvi, aquelles propostes que són més transformadores el Govern les tira endavant amb la boca petita, si és que ho fa.

Estem en un moment no sé si de canvi d'era, però com a mínim de sacsejades importants, en què les qüestions materials seran claus. Veiem un encariment energètic i de les matèries primeres, una inflació desbocada que colpeja, sobretot, les condicions de vida de les classes populars. Com s'hi hauria de respondre?

Cal una organització més forta i cal fer propostes polítiques que vagin a recuperar en els propers mesos i anys serveis i béns públics i comuns externalitzats. Cal que l'esquerra es planti i que no assumeixi com a mals menors propostes que acaben consolidant canvis produïts fa deu anys. Ho dic, per exemple, amb la proposta de reforma laboral aprovada al Congrés dels Diputats, perquè no deixa de consolidar la reforma del 2012, amb algunes cosetes menors que modifica. El que no pot passar és que l'esquerra acabi assumint els mals menors amb el mantra thatcherià del no hi ha alternativa, perquè si assumim que no hi ha alternativa, l'alternativa ens l'està construint l'extrema dreta a nivell mundial. I això sí que no ens ho podem permetre si el que no volem és arribar a temps foscos on propostes xenòfobes, racistes i feixistes siguin les que impregnin la política internacional, estatal i nacional.

Per evitar aquest escenari caldria aprofundir en les aliances d'esquerres i anar més enllà de les estrictament institucionals?

És evident que s'han de generar aliances i s'ha de recuperar el treball conjunt que ha existit en diferents moments, però el que s'ha de recuperar són propostes polítiques. No podem construir propostes en una lògica de "és que hem de fer això perquè si no ve l'extrema dreta", si no quina és la proposta política que fem per donar sortida a la garantia de drets per a la classe treballadora en aquest país? Quines són les propostes polítiques que fem perquè deixi d'haver-hi qui engreixa els comptes de beneficis a final d'any mentre hi ha gent que viu amb pobresa energètica o se l'expulsa de casa seva? Hem de fer aquestes propostes. El mal menor no pot ser el PSOE de Pedro Sánchez, no pot ser seguir regalant diners a les elèctriques per evitar que a la gent se li talli la llum. No, la proposta política ha de ser que existeixi una elèctrica pública. Aquí és on hem de posar el debat.

L'any vinent hi haurà eleccions municipals. El 2019 la CUP va experimentar un cert retrocés i en diversos municipis van trencar-se candidatures que anaven més enllà de la pròpia formació. Ja sé que cada assemblea local és autònoma, però quins són els grans objectius per als comicis?

És evident que un dels objectius pel 2023 és entrar a l'Ajuntament de Barcelona. Entenem que és un problema per a les veïnes de la ciutat tenir un plenari municipal que ha virat excessivament cap a la dreta de manera perillosa i preocupant i cal aquest contrapunt que contribueixi a fer un viratge cap a l'esquerra. A la CUP portem uns mesos de debats municipalistes al territori i el 12 de març farem un congrés municipalista on traçarem de manera molt més clara quines són les propostes base per a les municipals del 2023. Partint que la CUP sempre ha treballat a tot arreu per generar candidatures el més àmplies possibles, amb més o menys èxit. En els propers mesos veurem en què es tradueix tot això, però seguim tenint candidatures que van de superar de llarg la marca CUP, com Guanyem Figueres o Guanyem Girona o d'altres. Ja veurem els propers mesos què respon millor a cada lloc per aconseguir els objectius polítics que ens hem posat.