Fa un any el PSC tornava a la primera línia de la política catalana amb la victòria a les eleccions al Parlament, un èxit que la formació va assolir després de decidir, poques setmanes abans, rellevar Miquel Iceta per Salvador Illa com a candidat. Consolidat ara com a líder del partit -el congrés socialista del desembre va formalitzar la seva entronització com a primer secretari- i com a cap de l'oposició, Illa manté un discurs molt crític amb l'Executiu presidit per Pere Aragonès, alhora que es mostra disposat a arribar-hi a acords, un objectiu que l'allunya radicalment del que va fer Cs la passada legislatura.

Illa rep Públic al seu despatx del Parlament per abordar a fons la situació política i insisteix en reclamar l'obertura d'un diàleg "entre catalans". Ferm partidari de la candidatura per acollir els Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, també defensa que el català ha de seguir sent el "centre de gravetat" de l'escola i, sobretot, posa èmfasi en el projecte de "construir una alternativa" a l'actual Govern.

Dilluns farà un any que el PSC, amb vostè de cap de llista, va imposar-se a les eleccions al Parlament. Té la sensació que des d'aleshores s'han mogut coses a la política catalana, i per exemple, els blocs que l'han marcat els darrers anys comencen a esberlar-se?

Sí, probablement a un ritme més lent del que a nosaltres ens agradaria, però crec que efectivament les eleccions del 14 de febrer de l'any passat van marcar un punt d'inflexió a la política catalana. Es pot dir que van obrir un temps nou, que és un temps de concòrdia, de recerca d'acords, de tornar al principi de realitat tan convenient en política,... Detecto aquest moviment de fons a la societat catalana i també es reflecteix a la política catalana i crec que es va avançant en la bona direcció.

Aquest temps de concòrdia i d'acord que descriu, pot facilitar que en un futur s'arribi a enteses que possibilitin governs que els darrers anys eren impensables?

El millor servei que podem fer a la societat catalana en aquest moment, i en això estem, és oferir una alternativa al Govern Aragonès que, des del nostre punt de vista, no funciona. És una fórmula que ja va fracassar i en el que portem de legislatura ja hem vist que no té la solidesa i la cohesió interna necessària per afrontar els reptes que Catalunya té plantejats. Per tant, el millor servei que podem fer és construir una alternativa, dibuixar un camí diferent a Catalunya. I per això hem posat en marxa, com a mètode de treball si vol, un govern alternatiu de Catalunya que, a banda de fiscalitzar el Govern, està dibuixant una alternativa i fent propostes en matèria de millora de l'autogovern, de generació de prosperitat, de recerca d'un finançament just, d'un reforçament de les polítiques de seguretat,... Això no exclou una política de mà estesa per ajudar el Govern Aragonès en tot allò que pugui millorar la vida dels catalans. Una política de mà estesa que, de moment, no ha estat aprofitada. Poden haver-hi fórmules diferents en un futur? Ja ho veurem, depèn.

Més enllà de la manca de cohesió interna, què falla en aquest Govern?

La manca de cohesió interna és molt rellevant. Penso que l'objectiu que el senyor Aragonès va fixar en els tres discursos d'investidura, que és culminar la independència, és un objectiu equivocat, que apel·la a la meitat de Catalunya i no al conjunt de la societat, és divisiu i no obeeix a un principi de la realitat. Les prioritats de la societat catalana són unes altres, passen molt prioritàriament per generar prosperitat i per garantir que ningú queda enrere. Són moments de canvis molt de fons crec que a tot el món, canvis d'un abast que probablement no podrem calibrar ben bé fins d'aquí una dècada. Canvis en l'energia que consumim, en la indústria i els processos de funcionament, en les cadenes de subministrament, en la mobilitat, en la forma que tenim de treballar, en el rol de les institucions públiques, en l'esfera geoestratègica i de relacions internacionals,... Canvis que ofereixen oportunitats i presenten riscos. I el que la societat demana és que aprofitem aquestes oportunitats i manegem aquests riscos i el Govern aquesta prioritat no la té clara.

A banda ja hem vist que la majoria d'investidura s'ha trencat. La prova rellevant que ha hagut de passar, que és l'aprovació dels pressupostos, no ha estat superada. És una majoria no operativa, en el millor dels casos. Les desavinences internes, la manca de cohesió, els objectius impossibles i una majoria esberlada fan que el Govern no estigui a l'alçada del que Catalunya necessita en aquets moments.

Això d'aprovar lleis importants sense passar per la majoria d'investidura també ho hem vist al Congrés, amb la reforma laboral, i no sembla que el Govern espanyol estigui trontollant.

El Govern d'Espanya ha aprovat lleis i ha aprovat els pressupostos amb aquesta majoria de la investidura. I és veritat que en una de les principals lleis d'aquesta legislatura, com és la reforma laboral, no ha estat així, a mi em sembla que per un exercici de manca de sentit d'Estat del PP i de no saber estar a l'alçada d'ERC, però ha tirat endavant. Aquí, a Catalunya, és que no han passat la primera prova de foc i amb els pressupostos, que és el mecanisme amb el qual un Govern plasma negre sobre blanc quants recursos destina a les polítiques que ha acordat, pocs mesos després d'una investidura molt forçada no han aconseguit posar-se d'acord. I això és un símbol de feblesa i de manca de cohesió del Govern. No ho dic per subratllar la incapacitat del Govern, sinó perquè potser en aquest moment a Catalunya s'han de buscar acords transversals, per àmplia majoria, almenys en algunes matèries en què crec que hi ha un sentiment generalitzat que s'han d'afrontar. Des d'aquest punt de vista és des del que faig una política de mà estesa, deixant molt clar que estem construint una alternativa a un Govern que té un horitzó equivocat. Però vull fer una política de mà estesa en matèria de pressupost, d'infraestructures, de sanitat, de lluita contra la Covid,... Crec que és el que li convé al país.

Ja té data per una reunió formal amb Pere Aragonès?

Jo li vaig sol·licitar una reunió com a cap de l'oposició, de paraula i per escrit, i ell m'ha contestat i tenim una data fixada i no sé si m'excedeixo, però vull ser molt institucional i crec que li correspon a ell anunciar-ho. Li vaig demanar aquesta reunió per treballar, per veure si podem arribar acords, perquè no vull que Catalunya continuï perdent oportunitats.

En aquesta línia de política de mà estesa, el PSC va oferir-se per negociar els pressupostos, però el Govern no va parlar amb vostès. Van votar-hi en contra, però se senten gaire lluny dels comptes aprovats?

Nosaltres haguéssim volgut fins i tot uns pressupostos del 2021. El moment exigeix una capacitat d'acció política ràpida, però no va ser possible. Ens vam oferir pels del 2022 i el Govern legítimament va optar per altres fórmules. És positiu que hi hagi pressupostos, portàvem molts anys sense, però són poc ambiciosos. Si hi hagués hagut el coratge d'almenys intentar negociar-los amb el principal grup de la cambra hauria sigut en si mateix un missatge per fer un pressupost amb un suport molt transversal. Però veient el posicionament d'ERC i de Junts amb la reforma laboral veig que ells a l'acord li donen una importància i una rellevància molt diferent a la que li dono jo.

Què li falta a aquests pressupostos?

Doncs especialment li falta ambició en matèria de sanitat, és el moment [de tenir-la]. Hi ha hagut molts recursos que han vingut del Govern espanyol, 30.000 milions a fons perdut per totes les autonomies en dos anys, gairebé 5.300 a Catalunya. Hi ha un consens molt ampli a la societat arran de la Covid que la política pública exitosa que hi ha hagut en sanitat requereix de recursos; hi ha la xifra a Catalunya de 5.000 milions [més] en cinc anys, hi ha un consens també del 80% dels diputats del Parlament. Crec que els pressupostos podrien haver estat més ambiciosos en això i canviar prioritats. També hi ha el capítol de la modernització de l'administració pública, s'hauria d'haver anat més enllà.

Ha estat ministre de Sanitat. Creu que, finalment, la pandèmia comença a quedar enrere? Comparteix les mesures que els darrers mesos s'han pres a Catalunya, més restrictives que a la majoria de l'Estat?

Per la responsabilitat que he tingut sempre he donat suport a les decisions que s'han pres i no he entrat mai en confrontació pública. És veritat que no és l'actitud que ha seguit tothom, tampoc a Catalunya. Amb tota la prudència del món, perquè la Covid ja ens ha sorprès massa vegades, estem en un camí de sortida, en una fase diferent i de mica en mica hem d'anar tornant a una nova normalitat. Les coses potser no seran exactament com abans, però sí que, gràcies al procés de vacunació que s'ha seguit a Espanya i a Catalunya podem anar prenent les mesures que està prenent la Generalitat.

En el que portem de legislatura acumula més de 4.000 km recorreguts per Catalunya i més de 70 reunions amb organitzacions socials, sindicals, culturals o econòmiques. Les trobades responen a la voluntat d'escoltar sectors per construir una alternativa i, alhora, de cuidar-los més que els darrers anys?

En primer lloc responen a la voluntat i a la necessitat d'escoltar el que diferents sectors de la societat catalana i de diferents territoris tenen a dir. Responen també a un estil de treballar des de l'oposició per construir aquesta alternativa. És veritat que en aquest moment, degut a la nostra rellevància com a primer grup parlamentari i per la nostra presència al Govern d'Espanya, hi ha molts sectors que ens demanen relació directa i intentem atendre'ls sempre, amb ganes de resoldre problemes i de poder ajudar a què el país vagi endavant.

Ha notat un canvi en la relació amb els grans poders econòmics, que segurament ara veuen el PSC com el partit més proper a Catalunya?

Hem tingut sempre una relació molt correcte amb tots els àmbits de la societat catalana, amb l'empresarial, el de la cultura, el de la ciència, el del treball, que potser és el més afí. En funció de la fortalesa del nostre projecte polític les relacions han tingut més o menys intensitat, també en funció de les parcel·les de poder que hem anat ocupant. I crec que ara en tots aquests sectors, també l'empresarial, hi ha unes ganes de pragmatisme, de tocar de peus a terra. En el conjunt de visites [que he fet] observo molta energia continguda a la societat catalana, moltes ganes de tirar endavant projectes, d'innovar, d'avançar.... I el paper que hem de jugar des de les institucions polítiques és alliberar aquestes energies per aprofitar les moltes oportunitats que es presenten en aquests canvis tant de fons que plantejava.

Una enquesta recent del Centre d'Estudis d'Opinió mostrava com la majoria dels catalans situen la gestió pública del dia a dia com a prioritat de la Generalitat, per davant de la resolució del conflicte polític. Va veure avalat el que defensa?

Jo em refio molt de les experiències derivades del contacte directe, del que veus quan et mous, però efectivament quan ho reflecteix un estudi demoscòpic com el del CEO sents que les teves impressions estan validades. També hi apareixia una dada que m'ha impressionat molt i és que el 2018 eren gairebé el 32% els catalans que deien que el primer problema de Catalunya era la seva relació amb Espanya i ara són el 5,8%, 25 punts menys. Hi ha una reorientació de prioritats molt clares. Ho dic amb tot el respecte, però en un context de tants canvis ara és un moment d'estar centrats perquè si no podem perdre oportunitats que costaran molt de recuperar.

Tant En Comú Podem com ERC han manifestat que aquest any s'haurien de veure avenços importants en la taula de negociació entre governs. Ara bé, no sé si amb l'acumulació de cites electorals serà possible que aquest espai es reuneixi gaire els propers mesos?

Deixi'm ser molt clar en aquest assumpte, perquè en alguns casos ja n'hi ha prou. No hi ha eleccions a Catalunya a la vista, per què no obren el diàleg a Catalunya? Per què sempre la culpa és de l'altre? Vostè què proposa? Fa una proposta, amnistia i autodeterminació, que apel·la a mitja Catalunya. No proposa res més? Aquests són els problemes que té Catalunya? Això s'adiu amb les preocupacions que acabem de comentar de l'últim Centre d'Estudis d'Opinió? I per què no obre un diàleg entre catalans? Per què comença a reunir-se només amb els partits independentistes, senyor Aragonès? Per què no comença a dialogar amb aquells que pensen diferent a vostè, que som tan catalans com vostè? Per què no obre un diàleg a Catalunya? Era menys catalanista que vostè el senyor Torra quan va obrir un diàleg a Catalunya? És important o no, per vostè senyor Aragonès tenir credibilitat? Perquè el seu partit polític va signar un acord que deia que posava en marxa un procés de tres potes: comissió bilateral, que es reuneix el dia 18, mesa de governs, que s'ha reunit dues vegades enmig d'una pandèmia, i taula de partits a Catalunya, que des que és president s'ha reunit zero vegades.

S'ha d'obrir un diàleg entre catalans. Li tocaria liderar-lo al senyor Aragonès i si ell no el lidera, trobarà altres camins. Ja n'ha trobat un, molt modest, que és les jornades sobre convivència lingüística a l'escola que va organitzar la Fundació Rafael Campalans i on vam ajuntar gent que pensa diferent: Societat Civil Catalana, Òmnium, Irene Rigau, Antoni Puigvert, Albert Branchadell, Jordi Amat... Vam poder dialogar set hores sobre aquest tema i no vam arribar a cap acord, però vam poder veure que hi havia algunes línies de treball interessants. Per què no es fa això a Catalunya? El diàleg entre governs funcionarà, està funcionant, va venir un president del Govern espanyol a reunir-se a Barcelona amb el senyor Aragonès. Vam veure que hi havia una divisió de plantejaments al si del Govern, i jo ho respecto, però hi haurà una continuïtat d'aquest diàleg, és clar que sí. Ara, reclamo un diàleg a Catalunya entre catalans i crec que aquest només depèn de nosaltres i no entenc perquè no es vol obrir.

Pel que fa a la seva proposta ha dit que és una anormalitat que s'apliqui un Estatut que no ha estat referendat pels catalans i, alhora, defensa una millora del finançament. En el primer cas, passaria per la modificació de lleis orgàniques? I, en el segon, és una qüestió que s'arrossega des del 2014 i no està clar que en el que queda de legislatura estatal es resolgui.

Són temes rellevants, tot i que penso que la prioritat per a la societat catalana és la generació de prosperitat compartida. Però és veritat que l'autogovern s'ha de millorar i això vol dir moltes coses. Per exemple, aprovar una llei electoral a Catalunya o la renovació de càrrecs que avui [per dijous] ha aprovat el Parlament. És una anomalia que l'Estatut vigent no es correspongui amb el que va referendar la ciutadania de Catalunya. Tot i que això no ho veig una urgència, sí que crec que hi ha d'haver un horitzó de resolució d'aquest assumpte i farem alguna proposta.

El tema del finançament és cabdal i la setmana vinent, el dia 16, la Fundació Rafael Campalans presentarà un primer document elaborat per dues expertes en la matèria. No és la posició del PSC, però és una aproximació que ens mereix molta credibilitat per la seva expertesa. En aquesta matèria el que diria és que Catalunya hi ha de ser, ha de tenir veu en aquesta discussió. És un tema difícil, fins i tot pot fer mandra, perquè és un debat molt enrevessat que transcendeix les línies ideològiques. I és veritat que m'agradaria que es resolgués el més aviat possible, hi ha el compromís de fer-ho, però si hem pogut demorar-lo uns anys és perquè en el context de la pandèmia el Govern d'Espanya ha posat 30.000 milions a fons perdut a les autonomies. Volem tenir una actitud activa, fer propostes. Esperem que puguem tenir una conversa educada i serena, de contrast d'opinions, a Catalunya i que Catalunya pugui estar representada per qui ens ha de representar, que és el Govern de la Generalitat en aquestes discussions que espero que es produeixin.

La presidenta de les Illes, la socialista Francina Armengol, ha defensat una mena de front comú amb Catalunya i el País Valencià en la reforma del finançament. Com ho veu?

N'he parlat amb el president Puig i la presidenta Armengol, també amb el president Lambán, i no sé si hem de fer un front comú, perquè cada president ha de defensar els interessos de la seva comunitat autònoma. Tots compartim que no hi ha d'haver privilegis per a ningú, som d'una família socialdemòcrata i el que volem és justícia en el repartiment dels recursos. I hem començat ja una tasca de treball, més en l'àmbit de partit si vol, amb els companys de València, les Balears i l'Aragó, sempre amb un ànim constructiu. Tots coincideixen amb què Catalunya ha de ser a la taula, no entenen que Catalunya no estigui en aquesta discussió. I això també enllaça amb una idea que compartim d'una Espanya plural i diversa que en la seva pluralitat i diversitat troba una fortalesa, no una debilitat com alguns altres pensen.

Un dels projectes, si vol estratègics, que hi ha sobre la taula és la possible candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. Les crítiques se centren, sobretot, en què els estudis científics qüestionen que l'esport de neu tingui gaire futur al Pirineu, com a conseqüència del canvi climàtic. És gaire realista el compromís en la lluita per afrontar l'emergència climàtica si després es recolzen projectes com aquest?

Nosaltres defensem que el territori, el Pirineu en aquest cas, té dret a acollir un esdeveniment d'aquesta importància, que li ha de permetre un salt endavant molt rellevant en infraestructures i en la generació de riquesa. Crec que és una oportunitat única i és una molt bona ocasió de fer-ho conjuntament amb l'Aragó, per estrènyer llaços. És una qüestió de respecte treballar plegats i crec que si es treballen aspectes concrets es troben solucions concretes. És una oportunitat única i lògicament s'ha de fer amb totes les garanties de sostenibilitat i penso que si es treballa bé les preocupacions que puguin tenir col·lectius ambientalistes poden quedar resoltes.

El PSC ja ha dit que participarà al Pacte Nacional per la Llengua, que vol augmentar l'ús social del català. Un element clau és el model d'immersió lingüística a l'escola, que compta un ampli suport social. Vostè defensa que caldria actualitzar-lo. Com?

El PSC és un partit catalanista i estarà present en el Pacte, que voldríem que fos també un pacte per la convivència lingüística, amb un objectiu fonamental, que és millorar-ne l'ús social a Catalunya. Per cert, l'ús social ha retrocedit els darrers deu anys amb governs d'un signe molt determinat, potser convindria que donessin alguna explicació de què han fet en aquesta matèria. Pensem que no hi ha un problema de coneixement del català i defensem que la immersió és una tècnica pedagògica concreta que s'ha d'aplicar amb criteris pedagògics. El català ha de ser el centre de gravetat del sistema educatiu de Catalunya. I que s'han de complir les resolucions judicials i no passa res ni afecta el català com a centre de gravetat el fet que s'hagi de fer una matèria més en castellà. En les jornades que vam organitzar, amb diferències de matís, més o menys tot apunta aquí, que defensar el català no vol dir anar en contra del castellà i entestar-se a polititzar aquest assumpte és un error claríssim.

L'any vinent viurem les eleccions municipals, en què imagino que l'objectiu del PSC és mantenir l'alcaldia de les grans ciutats metropolitanes i, suposo, recuperar capitals de província, que ara no en té cap. Penso en Lleida i Tarragona, però sobretot en Barcelona.

Som un partit amb un ADN molt municipalista, un àmbit en el que ens sentim molt còmodes i ens prenem aquestes eleccions molt seriosament. Són una ocasió per reforçar la nostra implantació territorial i els reptes que comentava són rellevants per a nosaltres. Hi ha ciutats on hem governat històricament, com Lleida, Girona i Tarragona, crec que amb un balanç positiu i crec que tenim opcions a les tres de tornar a posicions de govern. I a Barcelona ja formem part del govern de la ciutat, però la nostra aspiració és l'alcaldia i Jaume Collboni està en condicions d'aconseguir-la.

Jaume Collboni serà segur l'alcaldable del partit a Barcelona?

Sí, perquè Barcelona requereix un coneixement molt aprofundit de la ciutat i en Jaume Collboni porta ja dues legislatures treballant a Barcelona, coneix bé la ciutat i té un projecte de ciutat al cap. Ens sentim molt representats com a socialistes en totes les posicions que ell defensa i creiem que té les capacitats per representar el nostre projecte i obtenir l'alcaldia.

Per acabar, què en pensa que una persona, com Pau Juvillà, pugui perdre la seva condició de diputat al Parlament sense una sentència ferma? Quin balanç fa de l'actuació de la presidenta de la cambra, Laura Borràs, en aquest cas?

Vull començar expressant tot el respecte i a nivell personal admiració pel diputat Pau Juvillà perquè està passant per una situació personal molt dura i ho porta amb una enteresa i amb una força de caràcter que per a mi és un exemple. La legislació espanyola, vigent a Catalunya entre altres raons perquè no tenim una llei electoral pròpia, ofereix tota la direcció del procés electoral a la Junta Electoral Central i, d'acord amb aquesta legislació, les seves resolucions tenen caràcter executiu. La JEC ha estimat que el senyor Juvillà perdi la seva condició de diputat i agradi o no, s'ha de respectar aquesta resolució judicial, exactament igual que es va fer amb el cas del senyor Torra. Amb aquest cas, i no per part del meu grup, crec que hi ha hagut una gesticulació excessiva, on s'han primat els interessos mal entesos de partit per sobre dels de la institució i això és un molt mal servei que s'ha fet al Parlament. M'ha de permetre que no vulgui anar més enllà amb aquest tema, perquè em seria relativament fàcil però tothom ha vist el que ha passat. El que importa ara és que el Parlament no es desprestigiï més. Casos així no ajuden gens a apropar la política als ciutadans. El Parlament de Catalunya ha de prendre decisions que millorin la vida dels ciutadans i en això és en el que hem d'estar centrats.