Al contrari del que es deia al principi de la pandèmia, el coronavirus, igual que totes les malalties, sí que entén de classes socials. A la ciutat de Barcelona, el 20% de població més pobra ha tingut una incidència de casos per 100.000 habitants de pràcticament el doble que el 20% més ric, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Això és visible als barris: alguns dels més afectats són Ciutat Meridiana i el Turó de la Peira (Nou Barris), la Trinitat Vella (Sant Andreu) o el Raval (Ciutat Vella), mentre que tots els barris del districte de Sarrià-Sant Gervasi tenen una incidència inferior a la mitjana de la ciutat.

Això és extensible al conjunt del territori català: ho hem anat veient des de l’estiu, amb els rebrots focalitzats en les zones amb més densitat de població i alhora menor renda. Més enllà de zones de l’àrea metropolitana com els barris de Pubilla Cases o la Florida a l’Hospitalet i Llefià o Sant Roc, a Badalona, trobem Lleida i els municipis agraris de Ponent, focus de l’activitat agrícola. També Vic, nucli de bona part de la indústria agroalimentària catalana i ciutat amb una major taxa de contagis de tot l’Estat espanyol l’última quinzena d’octubre, seguida de prop per la segona ciutat d’Osona, Manlleu.

"Això ens mostra una societat molt desigual, molt més del que ens pensàvem", apunta Nani Vall-llosera, metgessa de família del CAP del Bon Pastor (Nou Barris), a Barcelona. Membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Vall-llosera afirma que "s’està posant l’accent en la responsabilitat individual a l’hora de no contagiar-se, però cal posar el focus en les condicions de vida, que no es poden triar".

Aquestes condicions de vida configuren el que s’anomena determinants socials de la salut: factors socials i econòmics que tenen un impacte directe sobre l’estat de salut de les persones. Pel que fa a la Covid-19, la gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), Carme Borrell, explica que hi ha tres motius principals que expliquen la major afectació en persones de rendes més baixes: un pitjor nivell de salut previ; condicions socials i laborals més precàries, amb més mobilitat i menys opció de fer teletreball; i més dificultats en matèria d’habitatge, que compliquen els aïllaments.

Els determinants socials, obviats

Aquests determinants socials de la salut són els que expliquen, per exemple, que el Raval dobli la mitjana de Barcelona pel que fa a contagis per 100.000 habitants. Nani Vall-llosera recorda que això acaba afectant el conjunt de la societat: "La desigualtat empitjora la salut de tota la població seguint un gradient social".

"Les desigualtats faciliten que tinguem una població que està molt més exposada als contagis i el que s’ha fet és responsabilitzar-la permanentment, obviant tots els determinants socials de la salut", afirma Laia Estrada, regidora de la CUP a Tarragona i coautora del llibre Sortir de l'UCI (Tigre de Paper) sobre el model sanitari català. "Les condicions en les que vivim determinen de manera clara la nostra salut i benestar", afegeix.

Més enllà de la fotografia d’una realitat desigual, calen mesures per mitigar aquesta situació al territori. "Hauríem de garantir no només mesures restrictives, sinó protecció social que faci possible la reducció d’activitat, no només en clau d’oci sinó també enfocat a limitar els desplaçaments i la mobilitat laboral", apunta Estrada. Evitar que la gent hagi d’agafar metros plens a les vuit del matí o garantir les mesures de seguretat als grans centres de treball són algunes de les necessitats que assenyala, reforçant així una salut pública que, considera, s’ha deixat de banda.

Manca d'estratègia en salut pública

La pandèmia ha posat de manifest la manca d’aposta a Catalunya per aquesta branca de la sanitat, i, també, per l’atenció primària. "Tota la salut ha estat infrafinançada des de 2008, amb les retallades. L’epidèmia ha estat un tsunami, perquè no estàvem preparades de cap manera per atendre això", afirma Borrell. La gerent de l’ASPB explica que des de l’inici de la crisi s’ha apujat el pressupost, però que cal un "reforç estructural", amb més personal i finançament, per tal de garantir, entre d’altres, la capacitat de rastreig i testeig.

Per Estrada, "hi ha una manca absoluta d’estratègia en salut pública", a diferència d’altres països com Canadà o Venezuela. "Amb la segona onada veiem que s’estan fent els mateixos errors", afegeix, com un "mal rastreig" o la manca de feina preventiva en escoles, centres de treball o transport públic.

La regidora apunta que un altre motiu que explica que Espanya i Catalunya hagin estat dels territoris més afectats d’Europa és un sistema sanitari "afeblit per les retallades i polítiques de privatització encobertes", a més d’un "desbordament" a nivell de personal i altres factors com l’externalització de centres com les residències, on hi ha hagut "brots importants".

La pandèmia ha agreujat la situació d’una atenció primària que ja estava al límit. Després d’anys de manca de recursos i pressupost, la metgessa Nani Vall-llosera posa sobre la taula les conseqüències de més de sis mesos de pandèmia que han implicat la reorganització dels Centres d’Atenció Primària (CAP) i l’adquisició de noves funcions: "La qualitat de l’atenció està empitjorant, però és que no podem més".

El Govern va anunciar a principis de setembre un Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària amb reforç de personal i pressupost, però Vall-llosera el qualifica d' "insuficient" i subratlla que no recupera, encara, tots els professionals perduts per les retallades.

D’altra banda, la metgessa de família posa el focus en què el sistema sanitari de Catalunya és "hospitalocèntric" i ha deixat durant 10 anys l’atenció primària i la salut pública "molt aprimades". "Un sistema centrat en l’hospital no té estructura per afrontar una pandèmia", afirma. Per fer-hi front cal augmentar el pressupost a l’atenció primària fins al 25% del total destinat a salut -actualment està al 14%- i dotar-la de poder de decisió i coordinació per poder, per exemple, prioritzar pacients en les derivacions o ingressos.

Estrada va més enllà i assenyala que cal avançar cap a un "model sanitari 100% públic", incloent la gestió i la titularitat -ara només ho és el provisionament- perquè tots els recursos vagin a parar a la prestació sanitària i això, també, contribueixi a revertir un "model summament classista" on coexisteixen "dobles llistes d’espera", pels pacients derivats de CatSalut i els de mútues, que "passen per davant".

Respostes més enllà de la sanitat

Més enllà d’això, la pandèmia i les desigualtats requereixen respostes fora del sistema sanitari. "Cal una resposta col·lectiva i comunitària, posar l’accent en el tema sanitari però també social", diu Vall-llosera. Estrada posa de manifest que "cal començar a treballar ja en clau de combatre els determinants socials de la salut des de totes les polítiques públiques".

La gerent de l’ASPB alerta que els determinants socials de la salut també tindran un paper en les conseqüències de la pandèmia: "S’està deixant molta gent enrere, i majoritàriament es tracta de la gent que ja estava en una situació més vulnerable. Les conseqüències d’aquesta epidèmia afectaran més a uns que els altres i això farà augmentar, també, les desigualtats en salut".