“Avui hi ha molta foscor al món, com a cineasta el que puc fer és posar una mica de llum”. Probablement, aquest és el millor argument que es pot llençar per defensar una història mínimament lluminosa i explicada amb l'esperança que algú es preocupi una mica per les possibilitats que encara ens queden per salvar el món. 'L'optimista' —per a alguns serà un ingenu— és el veterà cineasta alemany Wim Wenders i la història és Inmersión, pel·lícula que va inaugurar el 65 Festival de Cinema de Sant Sebastià i que protagonitzen dos éssers humans compromesos amb el rescat del planeta i de la nostra espècie.

Adaptació de la novel·la del periodista i escriptor britànic J.M. Ledgard, la pel·lícula, tristament, no fa honor a les intencions del cineasta, que es perd entre dos mons —el de les profunditats abissals de l'oceà i el del terrorisme gihadista—, en el qual dominen la foscor a la qual es refereix Wenders i que ell intenta aclarir amb una història d'amor que resulta artificial. Alicia Vikander no ajuda molt a pal·liar aquest petit desastre. S'aprecia més esforç en James McAvoy.

Ella és una biomatemàtica compromesa amb un projecte d'immersió a grans profunditats amb el qual recolzar la seva teoria sobre l'origen de la vida al nostre planeta. Ell és un agent amb fe en l'acció política que pretén combatre el terrorisme gihadista. Es coneixen en un hotel de Normandia, s'enamoren i molt aviat se separen amb la promesa del retrobament després de complir les seves missions. Ella inicia una perillosa immersió en l'oceà sense conèixer ni la identitat del seu amant ni la seva veritable situació: segrestat per terroristes a Somàlia.

Ciència o política? O les dues coses? Què creu més important, salvar el planeta o posar fi al terrorisme?

És tot el mateix. La humanitat necessita tenir una oportunitat i per això s'ha de preservar el planeta i hem de fer-ho ja. Alhora hem de treballar per terminar amb el terrorisme. Aquesta és una elecció que no tindrem a final de segle. Avui al món hi ha qui té molt i hi ha qui no té res i una conseqüència és això, justament, el terrorisme. Però encara podem fer alguna cosa per pal·liar la pobresa. Si els milions invertits en la guerra d'Iraq els haguéssim destinat a la pobresa, estaríem moltíssim millor.

El personatge femení de la seva història no creu en la política, només en la ciència...

Ella és la metàfora de la nostra civilització d'avui, un món en el qual el 80% de la riquesa està en mans del 20% i en el qual es nota el desinterés d'Europa. I el problema del terrorisme és una gravíssima conseqüència d'això. El pitjor que vam fer va ser declarar la guerra contra el terrorisme el 2001 perquè va ser una forma d'alimentar al monstre

Segons vostè, ¿què es pot fer?

Pensem que no es pot fer res contra el problema del terrorisme, però això no és veritat, clar que es poden fer coses! El terrorisme és el resultat, entre d'altres coses, d'una manca d'integració i en aquest camp podem treballar, podem integrar-nos millor. Molts dels terroristes que han comés atemptats en els últims temps són oriünds de França, Anglaterra...

És evident que el negoci de les armes i certs governs no volen anar per aquest camí...

El personatge diu que una de les coses més boniques és l'habilitat de creure. La majoria de la gent actua per creences i en això els terroristes no són una excepció, ells ho fan també. Els terroristes gihadistes no són assassins freds, són éssers amb una creença. Europa fa uns segles feia el mateix. Em sembla que ara la pregunta fonamental que no podem perdre de vista és d'on ve aquesta gent. Perquè tothom sabem d'on venen, d'un sistema quasi medieval, d'una realitat de pobresa, d'una realitat de conflicte.

Vostè, com a cineasta, què pot fer en aquest moment en el qual ens trobem?

Com a cineasta el que jo puc fer és posar una mica de llum al món. Hi ha molta foscor al món i això és, precisament, el que vull fer amb les pel·lícules. Hi ha molta foscor al fons de l'oceà i al fons de la nostra ànima.

Però vostè mateix diu que poca gent veu determinades pel·lícules...

És veritat. A tots els països d'Europa tenim una gran tradició de cinema, hi ha un gran talent, fem les millors pel·lícules del món, però poca gent les veu. Hi ha moltes pel·lícules que no viatgen, que no es veuen pel món, perquè els cines estan en mans d'altres poders. M'estristeix, per exemple, la poca gent que va a veure les pel·lícules que es programen als festivals.

Expert en cine documental, no es va plantejar tractar aquests temes des d'aquest?

No volia fer un documental sobre terrorisme. A més, és dificilíssim, pràcticament impossible, fer un documental utòpic que sigui realista. No hauria sortit. No hauria trobat la perspectiva utòpica. Amb la ficció estàs parlant tu, és el teu punt de vista.

La història d'amor en la pel·lícula, és una convenció o té a veure amb aquest punt de vista del qual parla?

No m'he atrevit a fer una pel·lícula sobre terrorisme sense explicar una història d'amor, perquè ja és tot al món massa fosc, com he dit. A més, volia mesclar personatges i mons diferents, perquè cada cop estem més interrelacionats, més connectats. Avui hi ha molts universos i ja no podem aïllar-nos dins la nostra bombolla. Hi ha diferents vides i una forma d'unir-les és l'amor.

Aprofita per retratar l'amor al segle XXI?

La gent avui creu que a les relacions d'amor hi ha moltes opcions i això és un gran problema, perquè la realitat és que en l'amor no hi ha opcions o la única opció és la mort de l'amor. Amb les xarxes socials, amb internet, sempre pots sortir, però els joves d'avui no entenen que t'has d'entregar a l'amor i no es diuen 't'estimo'.