Fa mesos que l'independentisme català es troba immers en un estat de letargia de la qual no hi ha aparença de sortir-ne. Des de la commemoració del sisè aniversari del referèndum, l'octubre passat, no s'ha produït cap mobilització important, més enllà dels actes que diferents col·lectius han organitzat en suport a alguns dels activistes represaliats.

Des de la Plataforma Antirepressiva de Barcelona, per exemple, s'han impulsat accions en solidaritat amb els CDR encausats en l'operació Judes o amb els joves Dani Gallardo o Adrián Sas, els dos pendents d'ingressar a presó, a més de xerrades en homenatge al raper Pablo Hasél o l'acte de benvinguda que es va retre a Valtònyc quan va tornar de l'exili.

També, des d'alguns col·lectius, s'han mantingut les marxes de torxes i concentracions contra la repressió. Però tret d'aquests casos, als quals s'ha sumat la decisió de Roger Español de retornar la Creu de Sant Jordi en protesta per les negociacions del Govern amb l'executiu estatal, part de l'independentisme de base no ha trobat el desllorigador per recuperar el carrer i marcar de nou el rumb dels esdeveniments.

Atrapats en "l'autonomisme"

El debat entorn de la Llei d'amnistia, i ara la convocatòria avançada d'eleccions al Parlament, han capitalitzat la política catalana i, de retruc, qualsevol iniciativa que permetés les entitats i els CDR condicionar altre cop l'agenda política. "De cara enfora, tot es veu malament, perquè no es veu cap possibilitat d'iniciar un nou cicle de mobilitzacions", comenta Xavi, un dels coordinadors dels CDR.

Per a aquest activista, l'error ha sigut dipositar l'esperança en els partits independentistes, de qui es pensava que, una vegada van assolir el 52% dels vots i una majoria absoluta a l'hemicicle, reprendrien la confrontació amb l'Estat. Una opinió compartida per David Fernàndez, exvicepresident de l'ANC, segons el qual "els partits s'han instal·lat en la bombolla autonomista, i només parlen d'assolir la independència quan s'acosten eleccions o han de fer grans discursos; però, a la pràctica, no tenen interès en avançar cap a aquest objectiu".

Aquesta paràlisi no només ha arrossegat els sectors que fa temps s'havien organitzat en desenes de barris, pobles i ciutats; també a Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana o l'Associació de Municipis per la Independència; espais als quals els CDR responsabilitzen d'haver anat a remolc dels partits. "S'ha vist amb la discussió sobre l'amnistia, on tot ha quedat subordinat al tacticisme dels partits i a la política espanyola", critica el Xavi.

També Fernàndez creu que "la Llista Cívica que promovia l'ANC pretenia trencar amb aquesta dinàmica, però amb l'actual llei electoral, és molt complicat que una proposta d'aquest estil tingui presència als mitjans i sigui veritablement influent". Van ser les mateixes bases de l'ANC, però, les que van decidir tombar la proposta en una votació ajustada que ha tensat l'entitat.

El repte de l'empoderament

No obstant l'actual situació, David Fernàndez considera que les últimes eleccions van posat de manifest que, cada vegada més gent, s'adona del poder que té, i que no pensa tornar a regalar el seu vot. "Després de constatar que als partits no els incomoda que centenars de milers de persones surtin cada Diada a reclamar la independència, un gruix de la població ha entès que l'única manera perquè canviïn de postura és deixar-los de votar".

Al seu torn, el portaveu dels CDR apel·la a què el moviment faci autocrítica, "perquè si bé podem retreure els partits la manca d'estratègica i les picabaralles constants que tenen, no hem sabut mantenir la mobilització quan calia, i això només depenia de nosaltres". Per a ell, el referèndum del 2017, l'ocupació de l'Aeroport o els talls a la Jonquera del 2019 -en protesta per la sentència del Suprem-, haurien de servir d'aprenentatge, perquè "van superar les entitats i els mateixos partits, que pensaven convertir l'1 d'octubre en una simple mobilització".

Per contra, David Fernàndez entén que la mobilització és una condició necessària però no suficient. "Sense un pla coordinat amb els partits, difícilment tindrà recorregut, i perquè això passi, els partits han de comprendre que, o bé treballen per la independència, o tindran una afectació electoral que els perjudicarà en termes de recursos i capacitat d'incidència política".

El marge de confiança, doncs, és molt escàs en un i altre. Mentre que Xavi creu que potser la tornada de Carles Puigdemont a Catalunya o algun episodi especialment greu canviaria alguna cosa, Fernàndez insisteix en la necessitat de bastir una alternativa sòlida i viable perquè els partits es vegin forçats a aplicar el mandat de l'1 d'octubre, ja que "la proposta del referèndum pactat no condueix enlloc". Ben al contrari, segons l'exvicepresident de l'ANC, "només el plantegen per obtenir una dolça derrota".

Ara com ara, tot els dos admeten que "ni el català, ni un nou sistema de finançament, ni cap altra qüestió, s'han demostrat suficients per recuperar el pols del carrer", d'aquí que, per superar aquest atzucac, confien que una sotragada dels partits independentistes el 12 de maig animi el moviment a reformular-se amb vista a iniciar un nou embat amb l'Estat. "Hem de recuperar l'esperit de l'1 d'octubre, on tots ens vam sentir que érem un sol poble", conclou Xavi.