Si la demoscòpia no guarda a les entranyes una formidable sorpresa, a Catalunya només hi ha tres noms plausibles per ocupar la presidència de la Generalitat després de les eleccions del 12 de maig: Pere Aragonès, Salvador Illa i Carles Puigdemont. En els dos primers els condicionants són purament aritmètics, que les urnes i els pactes posteriors permetin una majoria suficient per a la investidura. En el cas de Puigdemont, a aquesta primera condició s'hi afegeix l'obligatorietat de participar presencialment a la investidura. I cal veure quina serà la situació judicial del candidat de Junts quan arribi aquest moment.

Però, en tot cas, amb les xifres demoscòpiques i les declaracions d'intencions dels candidats sobre la taula, tot apunta que el candidat amb més opcions podria ser un quart, el bloqueig postelectoral. Aquest és el repàs dels pros i els contres dels quatre escenaris que s'entreveuen en aquest moment:

Pere Aragonès, evitar el parèntesi de la història

El principal objectiu d'Esquerra Republicana és, sens dubte, que Pere Aragonès continuï ostentant la presidència de la Generalitat. Evidentment totes les formacions polítiques amb opcions de guanyar les eleccions aspiren que el candidat aconsegueixi el càrrec de primera autoritat de Catalunya. Però els republicans tenen en aquest afany un interès particular, que Aragonès no sigui "un parèntesi de la història", en paraules d'un membre de la direcció del partit.

Pere Aragonès va accedir el maig del 2021 al càrrec de 132è president de la Generalitat després de 44 anys de la tornada del president Josep Tarradellas de l'exili. Aragonès reconnectava així ERC amb la presidència de la Generalitat, que té en Francesc Macià o Lluís Companys dos dels seus més il·lustres i mítics predecessors com a presidents d'Esquerra. Perdre el 12 de maig la presidència transmetria que el retorn d'ERC a la cúspide de la Generalitat s'ha limitat a un accident històric en l'etapa moderna posterior a la dictadura. També comportaria amb molta probabilitat el final de la carrera política d'Aragonès -almenys fins ara cap president de la Generalitat ha continuat al Parlament després de perdre el càrrec- i les consegüents repercussions internes al partit que presideix Oriol Junqueras.

Evidentment, la primera aspiració és la de guanyar les eleccions com planteja el mateix Aragonès: "Sortim a guanyar perquè estem segurs que la ciutadania de Catalunya confiarà en els que posem sempre el país al davant, els que ens arremanguem i donem solucions". Aquesta seria una opció de sortida òptima per a ERC, ja que disposaria de dues cartes negociadores: la independentista per intentar una difícil reedició dels suports de Junts i la CUP. O la d'esquerres amb un tripartit juntament amb el PSC i els comuns. Els republicans estan poc inclinats a pactar amb el PSC a la Generalitat però seria diferent "si és per garantir una presidència independentista", assegura un membre de la direcció.

Però aquest no és el marc que dibuixa la demoscòpia actual, que situa Esquerra en un complex escenari –encara que no impossible– per aconseguir mantenir la presidència d'Aragonès. ERC se situa en una forta disputa pel segon lloc amb Junts, amb una forquilla d'entre 26 i 33 diputats i entre 5 i 15 diputats de diferència respecte el PSC, que totes les enquestes donen en primera posició. Si aconsegueix la segona posició, Aragonès podria conservar la presidència, però dependria de si la majoria independentista es manté al Parlament i trenca els vetos actuals.

De fet, el 2021 Esquerra ja va quedar segona en vots per darrere del PSC -encara que en un ajustat empat a 33 diputats- i Aragonès va obtenir-ne la presidència. La demoscòpia és ambivalent respecte a la possibilitat de què la suma d'ERC, Junts i CUP sumin majoria absoluta (68 escons) i va des d'uns 62 diputats insuficients a una forquilla de 69-70 a la part alta. Però fins i tot sumant, la majoria independentista està en dubte, ateses les fortes friccions que arrosseguen Junts i ERC i el rebuig de la CUP a revalidar el suport del 2021 a Aragonès, després de 3 anys de dura confrontació ideològica amb el Govern. Tot i que Aragonès va assegurar, a la primera entrevista a TV3 després de la convocatòria electoral, que està disposat a entendre's amb la resta de partits independentistes com a opció prioritària.

Finalment, la tercera posició en què situen diverses enquestes a ERC impossibilitaria qualsevol possibilitat d'Aragonès de continuar al capdavant de la Generalitat.

Salvador Illa, la presidència més enllà de la victòria

Pel candidat del PSC, Salvador Illa, el repte va més enllà de la victòria que apunten totes les enquestes, amb una forquilla d'entre 38 i 41 diputats. L'objectiu primordial dels socialistes passa per aconseguir que Illa sigui investit com a 133è president de la Generalitat. Només aquest escenari podria ser assumit com una victòria en tota regla. En cas contrari, el primer secretari del PSC podria continuar exercint el paper de cap de l'oposició al Parlament, però molt debilitat per l'anomenada "síndrome Arrimadas", quan la dirigent de Ciutadans va aconseguir guanyar les eleccions amb 36 diputats però no va gosar disputar la presidència a l'independentisme.

A més, no aconseguir la presidència, fins i tot guanyant les eleccions, també seria un revés per a l'estratègia política de Pedro Sánchez que defensa l'obertura d'un "temps nou per a Catalunya" que només es visualitzaria amb Salvador Illa com a primera autoritat de Catalunya després de més d'una dècada de Govern independentista.

La demoscòpia actual permet somiar Salvador Illa amb la presidència, però no sense força precaucions. La suma més clara seria la reedició d'un tripartit amb ERC i Comuns Sumar, a l'estil dels de principis de segle amb Pasqual Maragall i José Montilla al capdavant. Però ni les relacions del PSC amb els comuns passen pel seu millor moment, ni ERC està disposada a reeditar aquesta fórmula: "Esquerra no farà president Salvador Illa en cap cas", així de contundent es mostra una font molt propera al president d'Esquerra, Oriol Junqueras.

Sense el concurs d'Esquerra, l'altra suma factible en algunes enquestes és l'anomenada sociovergència del PSC amb Junts. Però aquesta és una altra opció que –tot i que dirigents del sector pragmàtic de Junts, com Xavier Trias, no la veuen amb mals ulls– el concurs de Carles Puigdemont al capdavant de la candidatura dels postconvergents fa pràcticament impossible.

Salvador Illa està convençut de la victòria i encara que assegura que la superació del Procés suposa "que el PP estigui a l'oposició a Espanya i Junts i ERC a l'oposició a Catalunya", també apunta que "el que hem vist a la política catalana dels darrers anys ens diu que cal tenir coratge per arribar a acords". Però si l'independentisme suma majoria absoluta, i ni ERC ni Junts s'obren a la negociació, el bloqueig a Illa està servit.

En cas contrari, si l'independentisme no suma, una escletxa final seria obtenir la presidència amb una majoria simple superior a l'independentisme. Una opció que requeriria un "front constitucionalista" amb el concurs de forces de la dreta espanyolista. La participació de VOX sembla descartada, però falta saber si Illa, en un moment donat, pot comptar amb el PP, que espera experimentar un fort ascens. A l'estil de la investidura del socialista Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona amb els vots de Barcelona en Comú d'Ada Colau i els del PP. Però el cap de files del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, ja ha estat contundent sobre això: "És impossible si els socialistes mantenen els acords amb els separatistes".

Carles Puigdemont, la restitució del "president legítim"

Carles Puigdemont és el 130è president de la Generalitat i el seu objectiu a les properes eleccions del 12 de maig -més enllà de la victòria electoral que com a tot candidat amb opcions se'l pressuposa- no és ser investit president de la Generalitat com a tal. Sinó un concepte inherent a la mitologia d'una part de l'independentisme, que es basa en "la restitució de la presidència legítima". Puigdemont era el president el 2017, quan es va fer el referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre i es va aprovar la posterior Declaració d'Independència. Però va ser destituït del càrrec, juntament amb la resta del Govern, pel llavors president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en aplicació de l'article 155 de la Constitució.

Una destitució que potser s'emmarqui en la legalitat de l'Estat espanyol però que des de l'independentisme no es reconeix com a legítima ja que per a ells només el poble de Catalunya té el poder de destituir el president a les urnes. La veritat és que des de la destitució hi ha hagut dues eleccions al Parlament, el 2017 i el 2021, en què Puigdemont va quedar en segon i tercer lloc. I que van portar Quim Torra i Pere Aragonès a la presidència. Tota una paradoxa de legitimitats. Però les traves judicials perquè Puigdemont fos investit el 2017 des del seu exili a Bèlgica, malgrat la majoria independentista sorgida de les urnes, ha mantingut a Junts el mite de la restitució que ara es torna a obrir pas amb la llei d'amnistia, que suposadament permetria el retorn -sense amenaça de detenció com fins ara - de Puigdemont.

Així doncs, l'estratègia de Junts i Puigdemont és clara, la restitució del "president legítim". Però per aconseguir-ho Puigdemont necessita que es compleixin tres factors alhora: En primer lloc, quedar primer o segon però sempre per sobre de Pere Aragonès. En segon lloc, que la majoria independentista sumi els 68 diputats, com a mínim, de la majoria absoluta. I en tercer lloc que realment l'amnistia faci possible el retorn per a una eventual investidura i els poders judicials no amenacin amb una detenció, especialment amb l'excusa de la imputació per terrorisme en el cas de Tsunami Democràtic. Cap altra opció donaria la presidència a Puigdemont, però Junts assegura que el seu líder és el seu únic candidat a la presidència, a diferència del 2021 on Laura Borràs jugava el paper d'alternativa.

Les decisions judicials caldrà veure-les. Però respecte a les possibilitats aritmètiques és indubtable que l'anomenat "efecte Puigdemont" ha tingut importants conseqüències demoscòpiques. I Junts ja se situa en diverses enquestes, amb entre 29 i 33 diputats, en la segona posició davant d'Esquerra o en una dura pugna per aquest segon lloc, encara que sempre darrere del PSC. I si finalment, l'ajustada majoria absoluta independentista es confirmés la nit del 12M, una segona plaça de Junts obriria sens dubte les opcions a aquesta anomenada restitució del "president legítim", ja que sembla difícil que ERC i la CUP tanquin la porta a la possibilitat que Puigdemont pugui ser investit.

Sobretot pel que suposaria de simbolisme per a la reactivació de l'independentisme i la forta pressió que es generaria en les bases independentistes. Però això seria així sempre que la investidura de Puigdemont sigui judicialment factible de forma presencial, ja que el 2017 el Tribunal Constitucional ja va sentenciar la impossibilitat de fer-la de manera telemàtica.

Per la seva banda, la tercera posició de Junts amb un mal resultat, deixaria sense opcions aquesta fórmula i suposaria un revés important per a aquest espai polític fortament fragmentat en els darrers temps.

El bloqueig, l'ombra que sobrevola el 12M

La demoscòpia deixa clar que si hi ha candidats amb opcions a la presidència són els del PSC, ERC i Junts. I les enquestes també situen Salvador Illa com el candidat amb més probabilitats de quedar en primer lloc. Però el cert és que en cap d'elles es reflecteix una opció clara per ocupar la presidència de la Generalitat. Potser ningú no s'atreveix a dir-ho públicament, però en privat l'escenari del bloqueig està més que contemplat per tots els partits. "L'opció d'un bloqueig que comporti una repetició electoral és més que plausible amb les dades actuals", assegura un alt dirigent de la direcció d'Esquerra.

També dirigents de Junts apunten en aquesta direcció i no amaguen que una segona convocatòria electoral podria tenir beneficis per al candidat, ja que "l'aplicació de l'amnistia estaria molt més madura i Puigdemont tindria més possibilitats de poder tornar sense perill per a la investidura". Al PSC accepten que l'escenari de repetició electoral és factible i fins i tot admeten que podria beneficiar Salvador Illa si guanya i no se li permet ser president. "L'afartament de la gent es pot tornar en contra dels responsables del bloqueig", asseguren fonts del partit. Però els socialistes reconeixen que estan per evitar aquesta opció, convençuts de guanyar les eleccions: "Catalunya necessita un Govern sòlid i un bloqueig seria nefast. El dia 13 de maig començarem a treballar per evitar-ho i fer president a (Salvador) Illa, i per això negociarem amb tothom, excepte amb l'extrema dreta sigui del signe que sigui".

Però una cosa és que ningú vol un bloqueig si és el seu candidat qui té la possibilitat d'instal·lar-se al Palau de la Generalitat, i una altra de molt diferent permetre que ho sigui l'adversari. I vistos els ajustats números, els vetos creuats i la pugna per l'hegemonia dels espais polítics, tant a l'independentisme com al constitucionalisme, no sembla gaire exagerat dir que l'escenari que compta amb més probabilitats de produir-se, com hem vist, és el del bloqueig i la conseqüent repetició electoral. Tret que la campanya electoral provoqui grans moviments en el resultat final de les diverses formacions polítiques.

Una repetició electoral que, després de la constitució del Parlament amb el 10 de juny com a data límit, els dos mesos de negociació abans de la nova convocatòria electoral automàtica en cas que no hi hagi investidura, i els 47 dies preceptius abans de les eleccions – ens estalviarem una setmana de campanya electoral oficial–, ens portaria de nou a les urnes als catalans a finals de setembre, amb la canícula estival pel mig. Un fet que pot ser històric doblement: perquè seria la primera vegada que es repeteixen unes eleccions catalanes i perquè la participació també pot ser històrica, però a la baixa.