Si Illa és president de la Generalitat després de les eleccions al Parlament del 12-M, serà el tercer cop que un alcalde socialista arriba al càrrec. Pasqual Maragall va ser l'alcalde que va transformar Barcelona per situar-la com a capital olímpica, i va competir amb el pujolisme a l'hora d'oferir un relat de futur per a Catalunya com a nació superant les limitacions autonòmiques vigents: un relat cívic i col·laboratiu amb una possible Espanya plural que va acabar perdent-se per les clavegueres del Tribunal Constitucional amb el malaguanyat Estatut del 2006.

José Montilla va ser l'alcalde de Cornellà, una localitat del cinturó roig barceloní que en poques dècades va passar de suburbi a ciutat integrada dins d'un solvent sistema metropolità. En el terreny simbòlic, el seu accés a la presidència de la màxima institució catalana va representar, també, l'accés a la plena catalanitat de les generacions arribades des d'altres llocs de l'Estat espanyol al llarg del segle XX. Salvador Illa va ser alcalde de la Roca del Vallès. Allà, hi va fer el parc comercial La Roca Village, i un camp de golf.

Ho va fer amb la mateixa insistència i amb la mateixa determinació amb què ara defensa el projecte de casinos i oci Hard Rock. Illa va ser un d'aquells alcaldes de la segona corona metropolitana que van aprofitar el creixement de mitjans dels anys noranta per fer inflar l'economia local a canvi de trinxar el territori amb habitatges, infraestructures i equipaments comercials i d'oci. Durant aquells anys, ser progressista era donar feina als veïns en la construcció i els serveis, i construir-los carreteres més amples per anar a treballar i a gastar amb més comoditat.

La vida municipal no va ser per a Salvador Illa un camí de flors i violes. Els plens municipals dels pobles petits amb molt de terreny requalificable són el més semblant a l'infern. Illa va viure com a alcalde deu anys de disputes i querelles amb l'oposició.

Llicenciat en filosofia i fill d'un treballador d'una fàbrica del poble i d'una mestressa de casa, havia entrat al consistori com a número dos de Romà Planas, fill de l'alcalde durant la II República i socialista històric -del mateix nom- que havia marxat a l'exili durant el franquisme. Però Planas va morir a l'inici del mandat i ell, amb 29 anys i una nul·la experiència política, es va veure de sobte a l'alcaldia governant un poble dramàticament dividit.

El seu mandat va passar per una moció de censura que el va apartar uns mesos del govern, amb trànsfugues d'aquí cap allà i crits i amenaces en alguns plens municipals. De tant en tant, la policia havia de fer acte de presència per garantir que la sang no arribés al riu.

Experiència a la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i l'Estat

El partit el va treure de l'alcaldia per enviar-lo al Departament de Justícia del primer Govern tripartit, on va ser director general d'Infraestructures. Després, va ocupar despatxos diversos dins de l'organigrama de gestió de l'Ajuntament de Barcelona, fins a convertir-se en el coordinador del grup municipal socialista. Allà, dins de l'infern burocràtic i d'interessos creuats i sobreposats que és la gestió municipal interna barcelonina, va ser on es va guanyar la fama de bon gestor, i el 2016 va ser nomenat secretari d'organització del PSC.

Quan Pedro Sánchez va necessitar un ministre català fiable, se'l va endur a Madrid i el va posar al capdavant de la sanitat. La pandèmia va convertir el seu pas pel ministeri en una tempesta terrible. Però aquell tercer infern que va haver de travessar Salvador Illa també va fer créixer la seva projecció pública fins a convertir-lo en l'aposta dels socialistes per a la Generalitat. Va guanyar en vots el 2021, però no van ser suficients per desbancar la majoria independentista.

Salvador Illa es mou amb el posat recte i seriós d'un aplicat funcionari de partit, i els seus rivals polítics el tenen com un polític orgànic, d'una fredor gairebé soviètica. Intel·ligent i àgil, però amb més obediència que imaginació.

Més d'una vegada diputats d'ERC, de Junts o de la CUP s'han queixat que Illa no ha estat capaç de tenir cap mínim gest d'empatia cap als companys d'hemicicle que han hagut de passar per la presó o l'exili per fer un referèndum o per estar vinculats a la mobilització ciutadana. Ni una trucada. Ara, li retreuen que es posi les mans al cap pel lawfare que tan sorollosament i de forma tan imprevista ha denunciat Pedro Sánchez.

No està sent una campanya plàcida. Per començar, Salvador Illa va veure com els primers focus de la precampanya giraven cap a ell per haver tingut al despatx a Koldo García, exassessor del ministre José Luis Ábalos, acusat de cobrar comissions a canvi de contractes de compra de mascaretes quan Illa era ministre de Sanitat.

La setmana passada va haver de passar pel congrés a donar-hi comptes en una comissió parlamentària, i li va tocar fer d'espàrring dels portaveus de tots els grups de l'hemicicle, especialment dels socis de Sánchez. Aquest no era l'inici de campanya somiat per a un candidat que havia de passejar pels platós la seva imatge hieràtica de bon gestor.

El cas és que el candidat Salvador Illa havia de tenir una campanya fàcil, afavorit pel desgast dels partits independentistes i per l'apaivagament de la política catalana. L'únic que havia de fer era aconseguir que el 30% d'electors del PSC que no veuen gens bé la llei d'amnistia s'adonin que els independentistes ara ja es porten bé i no són cap amenaça. Però va Carles Puigdemont i ho espatlla, anunciant que deixa Waterloo i que torna per acabar la feina. Un retorn que, justament, es podria fer efectiu gràcies a la llei d'amnistia.

I, per acabar, ha arribat Pedro Sánchez i ho ha acabat de capgirar tot amb una decisió que fa saltar pels aires els plans de campanya d'uns i altres i introdueix un nou component d'incertesa en els resultats. El gir pot afavorir-lo, amb un agrupament del vot progressista al voltant d'Illa. El relat d'aturar dramàticament la dreta i la ultradreta espanyoles ven molt bé a Catalunya.

Tanmateix, la inestabilitat política introduïda per Sánchez també pot mobilitzar la dreta més dura i, alhora, acabar desorientant als partidaris de l'ordre que Illa ja tenia a la butxaca. A Winston Churchill se li atribueix la frase: "Si passes per un infern, continua endavant". A Salvador Illa, això no li ve de nou.