Una de les primeres coses que crida l’atenció al lector de Estallidos. Revueltas, clase, identidad y cambio político (Bellaterra) és l’estil de la conversa. Serena, reflexionada. Li pregunto a un dels seus participants, el professor de Dret Constitucional de la Universitat de València (UV) Albert Noguera, per què creu que no hi ha més converses d’aquesta mena. "Sí que hi són, en els moviments socials avui es debat i es publica com mai abans", em corregeix d’immediat. "De fet, ens sobra capacitat de discussió", continua, "el que ens falta és capacitat de transformació".

Aquesta llarga conversa amb la professora de Ciències Polítiques de la Universitat del País Bac (UPV/EHU) Jule Goikoetxea va sorgir després d’haver "compartit taula en diverses xerrades" i "en totes elles", explica Noguera, haver iniciat "debats que per la falta de temps d’aquest tipus d’actes havíem de deixar sempre a mitges". Ara, gràcies a "l’acompanyament de Bellaterra", els dos acadèmics van poder tenir l’oportunitat d’asseure’s "a debatre sense pressa totes les temàtiques que tracta el llibre", una oportunitat que descriu com "un exercici interessant i enriquidor".

Esclats, en plural

Per què el títol parla "d’esclats"? Creuen els seus autors que les protestes dels darrers anys estan condemnades a no tenir continuïtat? "El fet de parlar d’esclat no es refereix tant a la qüestió de la continuïtat", respon Noguera, per a qui els esclats "poden tenir continuïtat i projectar-se políticament en el temps". Un exemple seria "el caracazo del 1989" que "es projecta políticament en la revolució bolivariana, que ja té més de 20 anys d’existència". Un altre podria ser el "del 18 d’octubre del 2019 a Xile" i que també "es projecta políticament en el temps", en aquest cas en l’inici, "dos anys després, d’un procés constituent per a escriure una nova constitució". El llibre també aborda protestes properes, com les que es van produir a Barcelona després de la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes. 

"La idea de parlar d’esclats té més a veure amb la relació entre subjecte i esdeveniment", afirma al assenyalar que abans que res "existeix un subjecte polític, un grup organitzat, amb consciència i ideologia" que, a causa de tota una sèrie de factors, com ara "la seva praxis militant, l’acumulació de forces, l’agitació i la propaganda, la maduració de les condicions, etcètera", aconsegueix "provocar un esdeveniment que reobre la història sota la seva direcció". De totes maneres, Noguera admet que "moltes vegades això no és així" i "no és el subjecte el que crea esdeveniments", sinó que, ben al contrari, és "aquest últim el que acaba creant nous subjectes polítics sobrevinguts multitudinaris i plurals amb capacitat transformadora". "I el què fer i com convertir aquests esdeveniments en moments de transformació i canvi polític és el que pretenem abordar en el llibre", afegeix.

Atès que al llibre es descriu el subjecte d’aquestes protestes com a "heterogeni", li demano a Noguera que faci, malgrat tot, un intent de retrat robot per mirar d'abastar tant com sigui possible. Per entendre aquest nou subjecte, contesta, "cal hibridar la idea de classes popular i de classes mitges". "Moltes vegades la sociologia de les classes socials ha estudiat els sectors populars des del treball i les classes mitjanes des de lògiques de distinció i costum", critica. Però "durant les últimes dècades els primers han accedit al consum a través del crèdit i les segones han vist precaritzades les seves condicions laborals".

Això ha tingut com a conseqüència que s’hagin "desdibuixat les diferències entre elles" i "creat un ampli subjecte social majoritari". Aquest subjecte social resultant és "principalment jove", i encara que "no té una identitat definida, sí que comparteix un malestar social comú en el marc de societats on els rics són cada vegada més rics i els Estats més autoritaris". Aquest subjecte, precisa, està "travessat per moviments socials de tot tipus: feministes, ecologistes, antiracistes, d’alliberament nacional... tots són el subjecte d’aquests esclats".

El debat de les identitats

Noguera no es deixa emportar pel pessimisme quan se li planteja si no estem en un moment d’estancament després del darrer cicle de protestes. "L’esquerra del segle XXI disposa d’una teoria de les alternatives forta", assegura. A diferència d’altres èpoques, "avui tenim una teoria de l’emancipació amb un grau de multidimensionalitat, insterseccionalitat i riquesa com mai abans". El problema cal anar a buscar-lo, doncs, a un altre lloc. Més concretament, a "la complexa i multinivell arquitectura institucional i normativa per la qual el capitalisme es regeix en l’era de la globalització transnacional financera", en el qual "ja no existeix un únic centre polític ni jurídic de direcció centralitzat que poder assaltar" i que fins i tot "impedeix", quan l’esquerra accedeix a "certes quotes de poder institucional", disposar d’una "capacitat de transformació real". "La nostra debilitat avui no és la capacitat de reflexionar o discutir, sinó la de transformar", insisteix.

Es fa inevitable tractar la qüestió de les anomenades polítiques de la identitat, que s’emporten una part important de les pàgines del llibre, i que són, com és notori, motiu d’un debat que, dintre de l’esquerra, adquireix en ocasions una intensitat, i fins i tot violència, important, sobretot a les xarxes socials. Per a Noguera, "part de l’esquerra continua defensant que només la identitat d’obrer pot ser portadora de transformació o que només el discurs socialista tradicional permet destruir el capitalisme".

En el llibre, tant ell com Goikoetxea defensen "que no necessàriament és així" i que "qualsevol identitat pot ser polititzada en un sentit emancipador". "La Jule posa un exemple que em sembla molt bo", relata Noguera, "la identitat miop podria polititzar-se i ser clau pel canvi polític, per exemple, en una època històrica on veure-hi de lluny fos imprescindible per aconseguir recursos i poder polític, llavors els miops podrien, tranquil·lament, ser una classe socioeconòmica i, per tant, política, explotada".

"De fet, ens agradi més o menys", comenta Noguera, "és evident que s’està portant a terme un canvi en les identitats movilitzadores". Aquest acadèmic considera que "cada vegada més, la identitat de classe va sent substituïda, en les generacions més joves, per noves identitats de gènere, d’identitat sexual, ecologista, de raça, etcètera", identitats que ara "són les que exerceixen una funció històrica hegemònica de provisió de sentit en la construcció del jo". Aquest és, segons Noguera, un "fet objectiu", davant el qual "el repte de l’esquerra" consisteix "en polititzar i dotar de contingut anticapitalista aquestes noves identitats mobilitzadores" per tal "que puguin exercir les funcions de classe que anys enrere exercien altres identitats".