La lletra 'D' serveix per donar pas a la paraula diferent. La 'B' a brutal i la 'F' a feliç. Pots ser, un llibre per descobrir-te de la A a la Zeta és un abecedari escrit per Bel Olid (Mataró, 1977), que serveix perquè la mainada més menuda conegui les lletres des d'una perspectiva inclusiva. Publicat a Pol·len i amb il·lustracions d'Eider Eibar, Marlen Krause, Alba Domingo i Aida Iglesias de Prada, es tracta del primer títol de la col·lecció 'Som-hi totis!'. Una aposta pionera en llengua catalana on la ficció s'articula des de la inclusió. Com va dir Enstein, si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix.

Aquest abecedari és un encàrrec o un desig?

És un desig. És una proposta que vaig fer a l'editorial perquè al meu entorn hi ha moltes famílies que estan intentant criar les seves criatures d'una manera molt més flexible pel que fa al gènere, i ens falten referents de tota mena, tant de persones que obrin camí, com tota mena de ficcions… La meva manera de contribuir a posar aquests referents a l'abast de tothom és mitjançant els llibres, per això vaig proposar fer una col·lecció on els personatges siguin no binaris.

Aquest títol és el primer, i és una mica la presentació dels personatges. És un ABC, perquè pots parlar amb les criatures d'una manera que no les marqui, que no els expliqui com han de ser. En aquest primer títol surten adjectius invariables. I al segon la història gira al voltant de la no binarietat. Com que en català no hi ha res escrit que parli d'aquest tema, vam pensar que els dos primers títols havíem de cedir a una manera de fer contes que potser no és la que més ens interessa, i després d'aquests dos primers, ja podem parlar d'històries i ja està. I ens fa molta il·lusió perquè estem veient molts canvis en les criatures del nostre entorn, en la seva manera de créixer, de provar coses, de demanar…

I per adults què està escrivint?

Vaig guanyar el premi Finestres d'assaig i estic acabant el llibre que segurament es publicarà el 2023 si tot va bé. I la veritat és que m'agrada com està quedant. És sobre els costos ocults de la reproducció assistida. I clar, tu quan veus la fotografia d'una família, veus la fotografia de totes les criatures que han nascut vives, no veus totes les que s'han perdut abans, no veus els anys que han passat de tractament.

He entrevistat a moltes persones que han passat per processos de reproducció assistida, majoritàriament dones cisgènere, alguns homes trans, alguna persona de gènere no binari, i llavors t'expliquen històries molt diverses. Des d'una parella de lesbianes que l'únic problema que tenien és que els faltava l'esperma fins a persones que han estat cinc anys fent tractament, han parit una personeta morta al cap de vuit mesos, han tingut diverses pèrdues gestacionals més i no tenen cap fill viu, perquè després de tants anys i tants problemes han decidit que prou.

De l'ovodonació tampoc es parla gaire… i aquest llibre el que busca una mica és parlar de tot el que no ens expliquen.

Com li va venir la idea d'escriure sobre els costos ocults de la reproducció assistida?

A mi el que em mou és la pregunta sobre que quan entres en un procés de reproducció assistida, en aquest procés tu pots prendre decisions informades? I la conclusió que he tret després de fer moltes entrevistes és que no, no prenem decisions informades perquè ens oculten molta informació. A la clínica t'expliquen el que costa un cicle d'invitro, i dones per fet que amb un cicle fas i que funcionarà. Llavors pots endeutar-te amb 30.000 euros i no tenir cap criatura. I has de continuar pagant. I no només això, ningú t'informa de com afectarà això a la teva salut tan física com mentalment. D'alguna manera és com si tot el patiment que passa una dona per portar una criatura al món no té cap importància, i el podem donar per descomptat. I el llibre està triat com els de tria la teva aventura, cada capítol és un testimoni i tu has d'anar seguint el procés i prendre decisions.

Com va la vida a Chicago?

Tant la meva parella com jo teníem moltes ganes de fer un canvi. Tota la meva vida havia volgut fer un canvi i per moltes qüestions no ho havia pogut fer i ara em semblava un moment bastant ideal perquè els meus fills grans ja tenen 21 i 19 anys, van bastant sols i estan estupendos, i la criatura portàtil està amb una edat que no es pot queixar, i ens semblava que podia ser una bona experiència. Chicago és una ciutat meravellosa on hi ha també moltes zones de molta violència i on hi ha també moltes contradiccions, moltíssimes desigualtats, moltíssima segregació.

I la feina a la universitat?

La feina increïble, tinc una supervisora que és una meravella, l'Alba Girons, molt generosa, m'ha ajudat molt a adaptar-me. Jo he treballat catorze anys a l'Autònoma, però allà és una altra història. Hi ha moltes oportunitats de formació, en tres mesos he fet cursos de formació de tota mena des de didàctica de la fonètica fins a prevenció del suïcidi entre els estudiants. Allà una part de la meva feina és formar-me i em paguen per dedicar hores a la formació. És la universitat número 6 en rànquing dels Estats Units.

I quin és el perfil de l'alumnat que s'apunta a les seves classes de llengua i literatura catalanes?

Tenim gent supermotivada. Quan estudies una llengua que no és evident la primera cosa que et trobes és que la gent que ve sap on es fica i li interessa molt. A part són estudiants acadèmicament molt bons i és una passada. Ara al segon trimestre, l'assignatura és de literatura contemporània queer i comencem amb Marçal i llegirem La passió segons Renée Vivien, també llegirem a Eva Baltasar i La luxúria d'Anna Punsoda. A banda tenim un fons de poesia en català traduïda a l'anglès i això ens permet fer un tastet i llegir Mireia Calafell, Pol Guasch, Ian Bermúdez, una sèrie d'autors representatius del que està passant ara, i que no els tenim traduïts a l'anglès al complet però sí en fragments suficients per a veure el panorama.

Des de fora, com es viu el que passa al Congrés dels Diputats, com per exemple els recents atacs a la ministra d'Igualtat Irene Montero?

Estic intentant no seguir-ho. Per mi marxar també va ser per descansar mentalment d'algunes coses. És un parèntesi. El que passa és que és inevitable que t'arribin coses i intento agafar-m'ho en pla quan torni ja em preocuparé, ara intento descansar i ocupar-me d'altres coses. I fer una pausa, que ho necessitava.

Va presidir l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), va anar a les llistes de la CUP, tornaria a ocupar un càrrec institucional?

La idea del càrrec institucional no l'entenc gaire. Per a mi l'AELC va ser qüestió d'activisme pels drets de les persones que ens dediquem a traduir i a escriure, i jo era el cap visible, però hi havia un equip meravellós. I el president actual, en Sebastià Portell, en formava part. Presentar-me a les eleccions no, en vaig tenir prou amb un mes de campanya per veure que no és per a mi. El meu caràcter no em permet integrar-me a cap partit polític, fins i tot un partit tan diferent com la CUP. No en vaig ser membre, em vaig presentar com a independent, en unes circumstàncies molt concretes en què hi havia una situació que em permetia pensar que algunes coses podien canviar.

Quan vam gestionar aquesta entrevista, des de l'editorial em van advertir que havia decidit definir-se com a persona no binària, i que no et digues la Bel. Costa fer respectar aquesta decisió?

Jo m'ho prenc amb molta tranquil·litat. Entenc que he viscut públicament durant 44 anys com a dona, he intentat molt fort ser una dona, i al final m'he rendit. No ho sóc i ja està. No passa res. I una de les coses que m'havia impedit moure'm d'aquesta identitat és que un home tampoc en sóc. Quan comences a veure i a llegir altres possibilitats veus que hi ha gent que està fent altres coses i em defineixo com a persona no binària. Tenim també les limitacions lingüístiques que tenim.

Ara hi volia entrar. La identificació de gènera afecta la manera d'escriure, afecta la llengua…

Si la nostra llengua no pot representar realitats que existeixen és quan ens carregarem la llengua, perquè llavors hi ha la deserció lingüística. Conec a moltes persones, que com que en castellà la E es fa servir força de forma abundant, es passa al castellà. Vivim en una societat on tothom que parla català també parla castellà, a la inversa, no tant. Per tant crec que el millor que podem fer per la llengua és pensar com representarem realitats que ja existeixen. Els primers problemes que s'han trobat la comunitat de lingüistes és que s'han de traduir llibres on apareixen personatges no binaris, i la comunitat de lingüistes que era súper reticent han començat a fer coses, tot i que algunes em semblen inadequades.

Per exemple?

No vull donar exemples concrets perquè és al principi i és normal que es vagin provant coses. Però hi ha un grup de persones no binàries que està elaborant una guia que sortirà en algun moment per aplicar el neomorfema amb "i", sobre com podem descriure realitats no binàries. Els cercles queer cada dia són més nombrosos i jo crec també que el jovent ho veu diferent, i d'aquí uns anys o l'extrema dreta ens ha exterminat o s'haurà globalitzat.

Creu que l'extrema dreta se seguirà expandint?

Depèn de qui l'alimenti. Crec que depèn de les persones que es consideren moderades, que fa molta por aquesta paraula, per mi moderat és ser de dretes. Però la gent que s'autoetiquetaria com a normal, pot fer dues coses: pot alimentar l'odi contra els col·lectius marginats i, per tant, alimentar l'extrema dreta, o es pot ofegar l'extrema dreta donant suport a tota la diversitat que existeix. Si pensem en el discurs racista de l'extrema dreta som nosaltres que ho hem d'aturar, les persones que votem, no els que no poden votar. L'extrema dreta triomfarà?, doncs depèn de la gent normal; si la gent normal prefereix ser fatxa a ser inclusiva, l'extrema dreta triomfarà. No depèn de ningú més que de la gent normal.