Si la paraula "rasta flauta" està acceptada normativament és gràcies a Julià Guillamon (Barcelona, 1962). La reivindicació de la figura de Rosa Maria Arquimbau, també és cosa seva, com també ho és que els bojos i babaus de pobles i ciutats protagonitzin una exposició a Girona. Aquests tres exemples serveixen per entendre perquè a Julià Guillamon no li fa el pes que l'encasellin com a crític literari, malgrat que coneix molt bé la narrativa catalana dels últims trenta anys.

La qualificació de crític es queda curta perquè ell, a banda d'escriure uns articles d'opinió que són uns oasis d'evasió de les trifurques polítiques, escriu llibres, munta exposicions, s'empesca discos, cartes de restaurants i moltes coses més. Un altre exemple del que fa: el darrer llibre que ha publicat és un conte infantil dedicat al Twingo. Diu que "volia explicar que era un cotxe simpatiquíssim, però que ara ja no és viable perquè amb el capitalisme actual els cotxes són horrendos i agressius, i tenen cara de males bèsties”.

La natura i el pas de tel temps el tenen força atrapat. Potser per això la lectura de Les hores noves (Anagrama) encomana ganes d'allunyar-se de l'asfalt, aturar-se, mirar i fer-se preguntes per entendre com funciona el que ens envolta.

Eixamplar gèneres li agrada, i a 'Les Hores noves' no ha fet ni un dietari, ni un assaig… Què són 'Les hores noves'?

Si tu vols, és la nova versió de llibre d'en Pla, però també són el nostre moment d'ara, en el qual estem enfrontats a una mena de canvi cultural i ambiental que no sabem quins efectes tindrà. Però el llibre també són les meves hores particulars, de retrobament. Aquí m'acordo amb el temps. Vaig seguint el que passa al llarg de l'any amb el que em passa a mi. M'agrada fer això, no em sento còmode fent una sola cosa, suposo que és per influència del periodisme. Als articles literaris que faig, una de les exigències per mi és que siguin variats, i els meus llibres també ho són. Si faig un llibre sobre l'exili, també és d'entrevistes, però també de viatges perquè vaig als llocs. Els meus llibres mai són aigua neta, sempre barrejada. I en aquest cas, hi ha coses que són de dietari, notes preses a peu de camp, té una part d'article literari… Per prendre notes al principi portava llibretes i sempre apuntava i tothom em regalava llibretetes. Després amb les càmeres digitals vaig fer el canvi, perquè feia una foto, però el problema és que després et fa mandra mirar-les… i ara faig servir el telèfon i em gravo notes de veu.

En un moment del llibre parla del seu fill i diu: "Tan petit, veia que es feia gran i que li fugien les possibilitats de la vida". A vostè també li ha passat això?

Sempre he tingut aquesta sensació, deu ser de temperament. Quan era molt jove em semblava que tot s'acabava i, en canvi, ara que sóc més gran no sóc gens així. Era un sentiment que tenia quan era més jovenet, en un dels primers llibres que vaig fer hi havia una descripció de la casa dels meus avis i recordo la sensació de dir: "Òstia això s'ha acabat". Els avis ja eren morts, i era la nostàlgia d'un món que s'havia acabat. Però ara visc al dia. Quan vius una situació de salut greu no pots fer molts plans. De vegades sí que penso quants anys em queden de pujar a la muntanya a fer excursions llargues. Veig amics meus, gent d'aquesta de muntanya de tota la vida que ja no hi va perquè s'ha fet gran. Jo surto molts dies a fer el volt per la muntanya i veig la Cinteta que és una dona que havia treballat a l'hostal de casa i que després hem estat amics tota la vida. Ella té 84 anys, i em pregunta on vaig, i jo li dic "a buscar bolets". I veus que a ella li agradaria venir, i és quan dic, quants anys ho podré fer això? I no ho sé, però no em genera angoixa, estic en pau.

A 'Les hores noves' hi ha moltes esquitxades de coses que estan canviant i les comenta amb to foteta. Per exemple quan descriu les terrasses dels veïns amb els tendals baixats i llums leds. En diu sopars d'autista.

Perquè ens hem xiflat tots, estem que no ens diem res. Jo parlo amb tots els veïns més grans que jo, i amb els més joves no parlo amb cap. No tens relació, la gent ha canviat el tarannà, si dius coses a gent que no coneixes et miren estrany. No sé… abans hi havia més vida social quotidiana, intento no ser nostàlgic, intento no ser un rondinaire, però això no treu que de tant en tant no pensi que abans això anava millor.

I estirant aquest fil, Barcelona abans també anava millor?

Veig que a Barcelona hi havia una vida de barri, que en els fons crec que era de poble, que feia que tu quan anaves al restaurant Bilbao, en Juanito et deia coses i et collonava, i després sorties i anaves al Roure, i com érem amics, feies la copa mentre ells recollien. I això era un mecanisme de casino de poble, i era molt agradable. I nosaltres tot i que érem uns moderns, això ens agradava i buscàvem aquests llocs. Els meus llocs ja no existeixen. Això no vol dir que no n'hi hagi. Però hi ha hagut una pèrdua d'aquesta forma de vida. Dit això, jo sóc una persona gran i tinc l'obligació de veure-ho així, però si en tingués 25 segurament ho veuria d'una altra manera. La gent jove deu tenir els seus llocs i altres maneres de relacionar-se. Però tinc la sospita que una certa merma hi ha hagut d'un tipus de forma de relació a la ciutat. Per exemple quan vaig al Poblenou que és el meu barri, em foten el cap com un bombo. Jo ho veig igual, ho respecto perquè la realitat és molt complexa i no pots fer surfing.

Diu que per escriure 'Les hores noves' s'ha llegit a Josep Pla com qui s'entrena per anar al gimnàs

El punt de partida no és Pla. La idea no era agafar el llibre d'en Pla i fer-lo nou. No. La idea és: jo fa molts anys que vaig per la muntanya i em fascina la contínua transformació que fa tot. M'interessa com tot va canviant d'un any per l'altre, i que hi ha un temps circular, sí, però no és ben bé igual, perquè aquest any amb la sequera que hi ha, no hagués pogut escriure Les hores noves igual. No hi haurien hagut pomes, no hi hagués hagut el llibre. I la idea era captar aquesta transformació constant, i com que Pla ho havia fet, vaig pensar mira.

Parlant de pomes em ve al cap quan diu que la sang de llebre és la poma perfecta dels enverinadors.

La cosa és que si dius la poma sang de llebre, la gent no sap que és. I has de fer descripcions que siguin evocatives, però que no excloguin al lector. Amb les descripcions s'ha de vigilar. M'agraden les descripcions en dues línies. Afinades i tallants. Destralejades. Suggerents. Pla fa descripcions molt llargues, jo sóc més sintètic.

Una cosa per agrair-li és que coneix el nom de tot.

Saps què passa, vivim d'esquena al món natural, i als pobles mateixos, també, des de fa molts anys. I tenim unes percepcions molt deficients de les coses, saps coses per atzar. Per exemple, si a casa teva tenien un hort i feien tomates, et saps els noms de les tomates, però, en canvi, no saps res dels roures, i això ens passa a tots. Llavors aquí hi ha una part de coneixement, d'anar-hi i veure, i també una part de construcció, de preocupar-te de saber com es diu aquella serp.

Al llibre hi surten pagesos i gent d'Arbúcies. Deuen estar contents que s'abordi el tema rural sense crims ni coses fosques…

És el que més em diverteix. Alguna gent m'ha dit, m'ha agradat el teu llibre perquè no hi ha pagesos assassins i violadors. A mi em diverteix perquè em va ajudar molt quan la Cris va tenir el vessament cerebral. Aleshores tenia un llibre d'articles, on vaig començar a parlar d'Arbúcies i de gent d'Arbúcies concreta. I va ser quan vaig fer el llibre El sifón de can Sitra, que can Sitra és el bar dels pagesos a Arbúcies, i llavors el vaig presentar allà. I va ser molt reconfortant presentar el llibre davant de gent que hi sortia i que estava contenta de sortir-hi, va ser una cosa molt especial! i a partir d'allà es va crear aquesta mena de sintonia que jo no havia tingut.

Però vostè ha anat a Arbúcies tota la seva vida?

Sí, però nosaltres no érem del poble. Ara ha canviat molt perquè als pobles hi ha molta gent nouvinguda, però abans t'ho feien veure molt que eres foraster. Nosaltres a més érem de Barcelona, d'un barri industrial, teníem una fonda, que per la gent de poble una fonda era una cosa important. Els nostres clients eren de l'Eixample de Barcelona. Eres de fora. I quan et vas fent gran, te'n sents més. Vaig començar a treballar amb tretze anys a l'hostal. Quan jo tenia més de disset anys, els meus amics de poble eren la bomba, i va haver-hi un moment que vaig desconnectar. I ara tothom et diu coses i és molt agradable. Tots som molt repipís, perquè en el fons el fet d'escriure, de fer de periodista et situa en un pla diferent, però t'has de relacionar amb la gent, no pots estar tot el dia amb el teu rotllo. I quan vaig començar a parlar de pagesos vaig veure que és un temarro, sobretot els grans, saben una quantitat de coses, i ja no és només una qüestió antropològica. És un tema fascinant i em fa content!

A 'Les cuques' ja parlava del poble i deia que s'identificava amb un escarabat rinoceront.

És un escarabat que surt al juliol i és nocturn, però sempre li falta una pota, se'l mengen els gats, sempre està allà a la vorera. I jo deia que sóc com un escarabat rinoceront perquè la vida m'ha fotut una òstia tal, que també em falten potes, saps? Jo en aquell moment em sentia com una cuca malmesa. En canvi aquí volia donar la idea de l'edat d'or.

No sé si dorm poc o molt però treballar, treballa molt, perquè quan no inaugura una exposició presenta un llibre.

M'agrada treballar. M'agrada molt la feina que faig i no puc estar quiet. El meu cap no para. Sempre intento implicar-hi gent, l'Albert el dissenyador que m'ajuda, i com ara faig vida de cuidador estic moltes hores a casa i si no et dediques a fer una cosa que t'agradi es fa etern. En Martí de Riquer feia moltes coses, i en Perucho li preguntava com ho fas, i en Riquer li deia, es molt fàcil primer vas treballant en una cosa, i després mentre treballes aquella cosa surten altres coses, vas obrint carpetes.

Ha desenvolupat tota la seva trajectòria en català, ha investigat personatges molt diversos, des de l'exili, Perucho, Espriu, Pomés, Arquimbau. Què en pensa de la situació del català i del coneixement de la cultura catalana?

Vaig començar a fer crítica literària i m'he convertit en el crític, però hi ha gent que ho fa molt millor que jo, i a més, faig moltes més coses. Jo vaig estudiar filologia, però l'aprenentatge de l'ofici va ser autodidacta i de seguida vaig tenir clar que m'havia de fer el meu món, tant des del punt de vista lingüístic com dels referents. Vaig començar a llegir els clàssics, que a la facultat no te'ls ensenyaven gaire, i vaig començar a llegir coses que ara tornen a sortir, la Carme Monturiol, tant llibres com periodisme. Vaig llegir molt periodisme dels anys trenta.

Jo intentava escriure en català, però era un desastre. Havia après català al Poblenou l'any 1968, tenia 6 anys, tot era molt justet, i quan arribaves a la facultat si tenies un català passable, et robaves un idiolecte horripilant, encarcarat i barrejat amb l'estructuralisme francès. I la meva tesina estava molt mal escrita, i a l'hora de reeditar-la la vaig escriure nova, i el primer llibre de ficció també l'he tornat a escriure tot sencer. Així que vaig desmuntar el que sabia i vaig començar de zero. Vaig llegir molta premsa dels anys 30 i vaig mirar com escrivia Sagarra, com escrivia Pla, em feia uns diccionaris d'expressions... i amb tot això vaig començar. Perquè quan escrivia en castellà ho havia de fer. El castellà que fèiem era molt encarcarat com de broma. El castellà de Barcelona es caracteritzava perquè era falsete, la màxima expressió és l'Eduardo Mendoza, que té un castellà de broma. I tots escrivíem així.

Entesos, però com veu la llengua catalana actual?

Jo veig que hi ha molt camp per córrer. Es pot fer un català genuí i que sigui natural. En un moment determinat semblava que només hi havia dues línies, el català heavy que era un català raríssim o el català light. Hi havia aquesta cosa del Tutain i el Pericay, jo crec, totalment desenfocat, ells estaven a favor del català desvirtuat. En canvi, si llegeixes premsa dels anys trenta t'adones que aquest tema ja l'havien solucionat. Ells feien un català molt assequible, gens refistolat, molt natural i periodístic. I amb el que jo faig intento que sigui aquest tipus de registre. Ara, gent disposada a fer això, no ho sé... Veig que la tendència va cap a "todo el mundo es bueno". A casa ens fotem negres, el meu fill ha acabat com jo i ens fotem histèrics. De vegades estem mirant el Barça i canviem vuit vegades de canal perquè no sabem a quin ho fan pitjor. Costa molt de creure-t'ho, i crec que caldria fer un esforç sobretot als mitjans perquè són el que donen la pauta. De vegades sents coses a Catalunya Ràdio, al programa de la Laura Rosel hi ha col·laboradors que parlen com si fossin en Folch i Torres i tampoc no cal, no? Parlem normal i ja està.

I de l'escenari polític què en pensa?

Estic en fase de desengany com la majoria de la població. Sóc d'una generació que som dels postmoderns, i havíem començat amb un món molt polititzat, i després hi va haver una gran desinflada i la meva joventut coincideix amb la desinflada. Vinc d'un món molt desenganyat de la política. Després m'he tornat a involucrar, però la base era de gran desconfiança. Quan el meu fill va començar a estudiar polítiques, i a les taules de casa apareixien llibres de Marx no me'n sabia avenir que em passés a mi això (riu). És com allò que ets ateu i la filla et surt monja. Nosaltres veníem d'una desafecció política total. I sí que hi ha hagut una reimplicació en els darrers anys, i ara veig una expectativa distant.