Sembla que es confirma la tendència editorial: s’han acabat els llibres del procés i comencen els del post-procés. A Picar pedra: 50 reflexions republicanes sense jugades mestres (Saldonar), Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina mantenen un diàleg –editat pel periodista Àlvar Llobet– sobre la situació en la qual es troba actualment l’independentisme i la seva necessitat de trobar un bon GPS per poder continuar el viatge. Els autors creuen, com indica el títol mateix, que no és una tasca fàcil. I com acostuma a ocórrer en aquests casos, el fet que tant Puigcercós com Huguet ja no ocupin càrrecs de responsabilitat els permet parlar d’altres partits, i fins i tot del seu propi partit, sense embuts.

Així, a la CUP, per exemple, li reconeixen "virtuts innegables", com ara "la seva capacitat crítica i de connexió amb una part important de la joventut, desenganyada de les polítiques neoliberals", però li critiquen no tenir "capacitat de pacte" i apostar en conseqüència "per la ingovernabilitat", defensant unes posicions que "s’acaben convertint en un obstacle". En la mateixa línia, cap al final del llibre diuen que la formació de l'esquerra independentista "fa més discursos que política real, i aquesta praxi la converteix en un actor secundari i marginal en l'escena política catalana", i emplacen als cupaires a "reflexionar sobre les conseqüències reals de la seva conducta".

"L'objectiu real que guia el discurs i l'acció del puigdemontisme", afirmen més endavant a l'hora de parlar de Junts, "és contenir el creixement d'ERC i evitar que esdevingui la força hegemònica de l'independentisme", la qual cosa "representaria un canvi de paradigma i la fi de l'hegemonia del centredreta dins el catalanisme i l'independentisme". Lamenten com els seus dirigents han donat ales als anomenats hiperventilats, "nuclis d'exaltats que tenen capacitat per enterbolir els debats", i demanen "denunciar aquells sectors" que "causen aquestes conductes fanàtiques" i "les atien amb discursos inflamats per orientar-los a la confrontació per la confrontació, sense que hi hagi cap estratègia pensada al darrere, només per tacticisme i per intentar treure'n rèdit en forma de vots."

Pel que fa a ERC, creuen que "s'ha obert molt pel que fa al discurs, però poc en l'organització, i per aquest motiu s'ha d'actualitzar el seu funcionament". En aquest sentit, afirmen que "no cal inventar res, només cal emmirallar-se, per exemple, en el funcionament del Partit Demòcrata dels Estats Units, basat en una mínima estructura i un gran poder d'influència articulada en la societat, que acaba revertint en compromís dels ciutadans". Finalment, "l'esquerra espanyola, fins i tot la més oberta, pateix perquè el conflicte català no l'esquitxi" i per aquest motiu "es belluga sempre en l'ambigüitat i en el doble discurs": "A Catalunya diu una cosa i fora, una altra" i "procura no fer res que l'exposi als atacs de la dreta, que posseix aquesta gran arma ideològica de masses que és el nacionalisme espanyol".

Malgrat tot, els treus autors aposten a Picar pedra per superar la pugna entre republicans i juntaires, que "s'ha retransmès com un gran drama nacional que ha minat la moral dels independentistes i que els rivals polítics han aprofitat per assenyalar la crisi del procés". A l'epíleg, escrit després del 14-F, ekls autors es manifesten conseqüentment a favor d'un govern "que abandoni les gesticulacions simbòliques i les declaracions retòriques que només aboquen a la frustració" i sigui capaç de "trenar acords amb l'oposició", reforçar l'independentisme des de la base i, en definitiva, treure'l de l'atzucac en que es troba. Per fer-ho, mantenen també que "l'entrada de la CUP al Govern seria positiva, perquè n'afermaria l'orientació social i li donaria més estabilitat".

Sí al diàleg, però amb condicions

Al capítol titulat "Un Estat que no fa concessions", Puigcercós, Huguet i Codina analitzen les potes que sostenen l’Estat espanyol: la monarquia, l’exèrcit i els interessos econòmics, però també altres que acostumen a aparéixer molt menys als comentaris, com són la burocràcia o els mitjans de comunicació, o, com diuen els autors, "d'intoxicació subvencionada", per als que exigeixen una major transparència, incloent-hi en les relacions econòmiques de propietat. El poder judicial té un capítol propi per (de)mèrits propis, on se l’agrupa amb el clavegueram estatal.

No obstant això, tots tres es mostren partidaris de mantenir i impulsar el diàleg amb el Govern espanyol perquè negar-lo seria "una irresponsabilitat" que "pot generar la imatge pública que és la part catalana la més intransigent, la que es nega a dialogar si d'entrada no s'accepten les seves demandes i condicions". Recorden que fins i tot Gerry Adams va defensar el diàleg amb Londres en els moments més durs del conflicte al nord d'Irlanda. No escapa als autors que el diàleg, en les condicions actuals, que són qualsevol cosa menys estables, suposa tot un repte, ja que "ningú no sap si el govern de Pedro Sáncehz esgotará els quatre anys de legislatura", i per això es declaren partidaris d'una "pressió per nuar pactes ràpids i evitar que el calendari vagi passant sense concrecions".

Com mantenir el pols amb Madrid –sempre des de la no-violència– ha estat un dels debats més intensos de l'independentisme en els darrers anys i encara més de la passada campanya electoral. Només cal recordar les acusacions creuades d'"independentisme màgic" (d'ERC cap a Junts) i de "pactisme màgic" (de Junts cap a ERC) en la carrera frec a frec per liderar el sobiranisme català.

A les plataformes i organitzacions de la societat civil, el paper de les quals és clau, els hi demanen actuar amb més intel·ligència, mitjançant estratègies com "la desconnexió progressivaa de l'economia de l'Estat". "Però per això s'ha de pensar, planificar, consensuar i preveure campanyes no simbòliques continuades, no d'un dia, ni performances d'un cap de setmana", subratllen.

"Cal estar alerta, doncs, i no interpretar la negociació com la panacea de la solució al conflicte democràtic a Catalunya", adverteixen a afegir que "situar-la en aquesta posició aboca a un probable desengany i no ajuda a bastir una estratègia independentista compartida i guanyadora, de la mateixa manera que tampoc no ho fan les accions simbòliques en les quals s'invoca la confrontació contra l'estat espanyol sense que es concretin estratègies". "De feina, n'hi ha", reconeixen. El títol del llibre ho diu tot.