Un somriure que il·lumina el seu rostre i el silenci és la forma de comunicar-se amb el món d'Abraham Diallo. Cada dia als matins s'asseu a la vorera d'un aparador d'una botiga sense dir res. Només espera. El seu és com una feina, una rutina diària. Saluda als vianants, amb la mà, amb el seu somriure. És un carrer de pas d'un barri de València. Molts veïns el coneixen i el saluden. Una barra de pa, monedes i fins i tot roba. Avui algú li ha donat una samarreta verda. 

Abraham té ara 25 anys. Va arribar a Espanya l'abril del 2015, ara fa dos anys. Va deixar enrere Senegal, els seus pares i el seu germà. Allà treballava la terra amb el seu pare. "Ens van enganyar, ens deien que a Europa es vivia molt bé, que arribaves i trobaves una bona feina, que anaves a tenir una bona vida", recorda Abraham. No ho va dubtar. Atrapat per la promesa d'una vida millor, fàcil, es va embarcar en un periple per diversos països amb l'objectiu d'assolir Espanya. Europa.

"Vaig sortir del Senegal rumb a Mali, després vam creuar per Algèria fins que vam arribar al Marroc", explica Abraham. El viatge li va costar 300 euros. "Anàvem caminant, de vegades ens posaven cotxes, però gairebé sempre caminant", recorda. Va ser llarg, molt llarg, li va portar diverses setmanes recórrer quatre països. No anava sol, l'acompanyaven diversos amics del Senegal i pel camí, van conèixer més gent. Una etapa dura, amb fam, amb por i amb amics que es quedaven pel camí.

La mort espera al mar

Abraham va arribar a Tànger (Marroc), on les màfies tenen una de les seves múltiples bases per traficar amb éssers humans. 900 euros li va costar el bitllet a una pastera petita en la qual van amuntegar a 22 persones. El destí, Almeria. Una travessa de dies en condicions infrahumanes. "No hi cabíem, era molt petita i ens vam quedar sense benzina. Vam estar nou hores a la deriva al mar", explica Abraham mentre se li perd la mirada. "Dos amics meus van morir en aquella pastera, si no és per la Guàrdia Civil no sé el que hagués passat", recorda. Se li il·lumina la cara en recordar com una patrulla els va trobar i els va portar a terra ferma. A la terra promesa.

Dos mesos després de passar per un centre d'internament, Abraham va arribar a València. El xoc amb la realitat va ser dur: el carrer i buscar-se la vida. En dos anys no ha vist la seva família. Està en contacte amb el seu pare i amb el seu germà. La seva mare va morir ara fa un any.

La seva és una forma de demanar almoina sense demanar-la, sense esperar res a canvi. I encara que sembli que ell no dóna res, la seva alegria, l'energia que transmet valen més del que rep. És la prova de com créixer-se davant l'adversitat. És la cara de la lluita. De l'esforç, de la duresa d'un mediterrani que va creuar per buscar-se la vida. Com tants d'altres. Enganyat pel miratge del somni europeu. Promeses d'un bon treball i una bona vida.

Abraham Diallo, a un carrer del centre de València. FOTO: Paco Beltrán.

Mar de plàstic

Com molts subsaharians, Abraham treballa als hivernacles d'Almeria. De la Mediterrània a un mar de plàstic. Quan hi ha treball li diuen i no dubta a pujar a un autobús. Li paguen 30 euros per jornades de 8 o 9 hores. "Ens donen allotjament i menjar, molt dolent", però li permet seguir endavant. Els seus viatges a Almeria deixen un buit en la vorada d'un carrer de València. Són escassos i de pocs dies i quan pot torna a la ciutat. Aquí, el destí li ha somrigut. Viu a un casa amb un home marroquí que té una fruiteria. Casa, menjar i treball, escàs. Com el que feia al Senegal, al camp que treballava amb el seu pare.

La seva odissea no li ha fet perdre el somriure. Ara espera la documentació que li està tramitant Creu Roja. Parla de les màfies, de les persones que intenten arribar, dels que es queden pel camí. Sap i està al corrent que aquest estiu està sent terrible a la Mediterrània. "A l'Àfrica ens enganyen, ens parlen d'una realitat que no existeix. Europa hauria d'acabar amb això", sentencia.

Quan marxem Abraham segueix assegut a l'aparador de la botiga. Com cada dia complirà el seu horari, la seva rutina. Assegut, en silenci, amb el seu somriure. Cap a les dues de la tarda es marxa. Tornarà demà, o potser no. Potser camini entre tomàquets i cogombres. Sota un mar de plàstic.