No cal que t'agradin els videojocs perquè t'atrapi el Demà, i demà i demà de Gabrielle Zevin (Nova York, 1977). Una novel·la que des que es va publicar el 2022 als Estats Units va començar a encapçalar les llistes dels més venuts, va ser premi Goodreads 2022 i va ser escollida millor novel·la de l'any per la revista Time. Aquí la podem llegir en català traduïda per Ernest Riera i publicada a Periscopi, i en castellà traduïda per Núria Molines i publicada per ADN.

Curiosament, els editors dels dos segells ja l'havien llegit, s'havien entusiasmat i n'havien comprat els drets abans que la novel·la de Zevin fos un fenomen i es convertís en un bestseller. L'editor d'ADN, Fernando Paz diu que "em va fascinar la combinació perfecta entre la qualitat literària, la posada en escena i el mestratge en presentar els personatges principals, la utilització dels videojocs com a excusa per explicar moltes més històries i el tractament tan delicat, sensible i intel·ligent de les qüestions relatives a l'amistat i l'amor. I moltes coses més, perquè és una novel·la calidoscòpica, plena de matisos i nivells de lectura".

Per la seva banda, l'editor de Periscopi, segell que acaba de celebrar els deu anys i 100 títols, Aniol Rafel, assenyala que: "el nostre primer contacte amb Demà, i demà, i demà és a través de la seva agent literària, a principis del 2021. Me'n va parlar amb entusiasme, i em va convèncer de llegir-la. Encara no era la versió final, però de seguida que el vaig començar a llegir vaig demanar als companys de l'editorial que l'agafessin també, i l'entusiasme es va anar encomanant. A cada una de les persones que el llegíem ens convencia: els personatges ens van semblar d'una humanitat extraordinària, i l'autora els tracta amb una tendresa fora de mida. La història sobre la creació dels videojocs es torna fascinant tant per als que en són aficionats com per als que no, i ens feia l'efecte que es tractava d'un llibre que podríem defensar bé: és una novel·la que et provoca una experiència lectora molt notable, i que recordes molt temps després d'haver passat la darrera pàgina".

Tornant al tema dels videojocs, no cal que siguis videojugador perquè et capbussis en la vida dels protagonistes i decideixis acompanyar a en Sam i la Sadie al llarg dels 30 anys que comprèn la trama d'aquesta novel·la de més de 500 pàgines. Traduïda a més de 30 idiomes, aquest elogi de l'amistat farà el salt a la pantalla. La mateixa Gabrielle Zevin ja n'ha escrit el guió. Però l'èxit d'aquest títol no ha fet trontollar la manera de fer d'aquesta autora. Aquesta és la seva desena novel·la i alguna de les anteriors també ha estat un èxit de vendes. Això fa que estigui acostumada a les entrevistes i diu que troba un costat divertit a això de respondre a les mateixes preguntes, perquè així pot anar millorant les respostes.

Expliqui una mica el perquè del títol, va de veure cada dia com una nova oportunitat?

El títol ve evidentment de l'acte cinquè del MacBeth de Shakespeare, i és un dels primers textos que em vaig aprendre de memòria. Trobo que és un text preciós encara que el que succeeix és terrible. I em sap greu si faig espòilers, però hem tingut 300 anys per llegir-lo [riu]. Tothom sap què li passa al final a Macbeth... I a mi m'interessa el personatge que invoca el discurs de les vides infinites, això de què cada dia quan ens despertem se'ns presenta una nova oportunitat. Sempre he trobat que és una idea interessant i en aquesta novel·la l'he fet servir.

Però la seva relació amb Shakespeare va més enllà, oi?

Per a mi Shakespeare és la carretera per on transitem molts escriptors, sobretot anglosaxons. El llegim de molt joves, i la cosa divertida és que quan et vas fent gran, el text és el mateix, però la teva relació amb ell va canviant. I això es reflecteix en el títol d'aquesta novel·la. Jo acostumo a rellegir obres que han estat importants per a mi, per veure què ha anat passant. Quan ets jove potser estàs més enganxat a Romeu i Julieta perquè potser els teus pares no et deixen quedar amb algú, però quan et fas més gran les relacions van canviant i t'interesses per altres obres com La tempesta. Fins i tot quan estava estudiant vaig participar en una producció de Hamlet, però de Macbeth mai.

L'amistat és un dels temes principals d'aquesta història. Una amistat més forta que l'amor.

Crec que l'amistat és una relació molt profunda i sovint intangible entre les persones. I això passa perquè hi ha tipus d'amor més productius com l'amor romàntic que et pot portar cap al matrimoni o a tenir fills, però l'amistat existeix per ella mateixa, per això crec que és un tipus d'amor molt fort.

Ha estat un repte explicar la vida d'en Sam i la Sadie al llarg de 30 anys?

Era un repte sí, però per a mi és el sentit de la novel·la, el seu objectiu. Observar com afecta la gent el pas del temps em fascina, veure i explicar què passa amb allò que ens impacta quan som joves i veure què passa amb allò quan ens fem grans. Per explicar aquesta història d'en Sam i la Sadie necessitava que passés el temps, i exposar com veien les coses amb 17 anys i quan en tenen 35. A Amèrica en una entrevista em van dir que era com un camí artístic del creixement emocional, i hi estic força d'acord.

Hi podria haver una segona part?

No dic mai que no, però estic força satisfeta d'on he deixat en Sam i la Sadie. M'agrada que el final sigui com una repetició del principi, i poden començar de nou, i aquesta vegada tenen l'esperança de poder-ho fer millor, ser més amables l'un amb l'altre... Com a escriptora m'agrada així. Com a persona et confesso que sí m'agradaria saber què els hi passarà amb les seves vides [riu].

La construcció de la identitat és un altre dels temes forts. Sobretot per en Sam que pertany a dues cultures…

Això ve molt de la meva pròpia experiència. El meu pare és jueu americà i la meva mare és filla de coreans. I de fet és la primera vegada que tracto profundament el tema. Quan vaig començar a escriure novel·les sentia que podia utilitzar la ficció com una màscara que em podia posar per esquivar crítiques o opinions de la meva família, però la màscara ha anat caient i ara m'acosto més a les meves experiències. Una mica és el que experimenta en Sam que s'ha criat a la Corea de Los Ángeles i pensa que potser s'hauria de sentir més coreà, o inventar històries on surtin coreans, i jo vaig tenir pensaments similars la primera vegada que vaig viatjar a Àsia. Seria una persona diferent i faria un art diferent si prioritzés reflexionar sobre la meva identitat? De vegades m'ho pregunto. I d'això en volia parlar, i també sobre com es forja la identitat i com n'és de determinant l'entorn.

Els videojocs podríem dir que són el pretext de tot el que passa a 'Demà, i demà, i demà'. Ha aconseguit fer-nos entendre que els videojocs, i en definitiva la informàtica, són una via més de comunicació.

El meu pare era programador i vaig aprendre molt aviat que la informàtica és un llenguatge que permet comunicar. La programació és un tipus d'escriptura. I quan vaig començar a pensar en la novel·la vaig imaginar que aniria de dues persones que s'intenten comunicar una amb l'altra utilitzant el màxim de llenguatges al seu abast. També penso que de vegades ens compliquem buscant maneres d'elaborar missatges per comunicar-nos quan senzillament seria molt més fàcil dir t'estimo.

Va estudiar a Harvard, i en alguna entrevista anterior ha parlat sobre com s'ha notat l'efecte del 'Metoo'.

Crec que les coses han canviat, en alguns aspectes hem millorat, encara hi ha un cert sexisme institucional, però no és un tema controlat, el masclisme no és un problema solucionat, el camí és llarg.

La seva novel·la anterior era molt feminista, aquesta ho és d'una altra manera. Com viu el feminisme?

Totes les meves novel·les són feministes en certa manera, però he de dir que em sembla molt bé celebrar el dia de la dona i tot això, però no puc evitar recordar que com a societat no podem reivindicar la igualtat només un dia a l'any, ho hauríem de fer cada dia.

L'èxit de ser una supervendes la condiciona a l'hora de plantejar-se nous llibres o noves històries?

Ja he tingut novel·les que han tingut èxit anteriorment, ja tinc una mica d'experiència en això de l'èxit i del fracàs, i la conclusió que en trec és que no espero una validació externa de les meves decisions creatives, perquè sé que allò que escrigui a alguns els hi agradarà i a d'altres no. Això no ho pots controlar, l'únic que puc controlar és allò que escric.