Feia dinou anys que una dona no guanyava el premi Sant Jordi. Dinou, sí. L'androcentrisme també esquitxa la cultura, per això quan Gemma Ruiz Palà va recollir el guardó lliurat per Òmnium, la periodista i escriptora va voler remarcar que ella no ve del no-res i que no està sola i va citar a un munt d'autores que l'han ajudat a forjar la seva veu literària. A Les nostres mares (Proa) ha construït deu dones que planten cara a les gàbies d'or, es rebel·len contra la càrrega mental i contra el llast de certs temes com els 'deures conjugals' que marcava la dictadura franquista, entre moltes altres coses. Perquè com assenyala la mateixa autora, Les nostres mares és un llibre que homenatja a totes les dones que ens han ensenyat a caminar pel món.

Perquè nosaltres nasquéssim elles no ho van fer, podria ser una frase per resumir totes les veus que apareixen a la novel·la, oi?

Sí, és aquest reconeixement i aquest agraïment que potser hem trigat una mica les de la nostra generació en adonar-nos que havíem de fer i que jo amb aquest llibre m'agradaria que es desencadenés. Hem tingut sempre de referents els pares i ens hem projectat en les seves professions, o en el que voldríem arribar a ser i hem donat per descomptades les persones que ens han donat les habilitats materials i immaterials per sortir al món, de qui hem après com gestionar l'economia, com barallar-te amb el tio del banc si et cobra una comissió que no és, com anar pel món en realitat, no només han tingut el caldo a la nevera com diu la cançó de la Rigoberta Bandini. A part del caldo ens han ensenyat com caminar pel món, i això ho hem donat tant per descomptat perquè també com que la feina de cures i la feina domèstica no té remuneració i, per tant, es tradueix en no tenir valoració social, nosaltres també hem caigut en no valorar-ho.

Hem tingut cuidadores, secretàries, coach, hem tingut comptables... hem tingut totes aquestes professions en una que és la de mare, i no ho hem valorat. I per mi aquest llibre també és una revisió pròpia de mirar-me la mare com a persona i no com a rol únic de mare, ha tingut la seva vida les seves frustracions i se n'ha sortit com ha pogut per assolir les seves fites... Mirar als pares amb ulls d'adult com a persones independents de tu també et fa una mica més gran i pots encarar aquesta part de la maduresa d'una manera més justa i tranquil·la.

A moltes els hi passa que els pesa mot tot allò que no han pogut ser.

Imaginem-nos que nosaltres estem en un context que no ens deixa desplegar la nostra feina, les nostres vocacions, tindríem un pes a dins la panxa molt fort, eh? I, en canvi, no ens hi hem parat a pensar si la nostra mare el té, si aquella dona que ens cuida l'avi el té, si aquella altra que és la cangur de la nostra amiga el té. I sí, moltes l'arrosseguen i han de fer la seva vida i l'encaren amb alegria fins i tot. I això s'ha de tenir present.

Per encapçalar la novel·la una de les cites triades és de la Maria Aurèlia Capmany, que recorda com s'ignoren les reivindicacions de les dones.

Això ella ho diu als seixanta i ara som el 2023 i encara hem de protegir el dret a l'avortament, encara hi ha gent que no vol sentir que el consentiment és bàsic per tenir unes relacions sexoafectives sanes, encara hem de denunciar actituds homofòbiques, clar és que és així. Quan escrivia aquest llibre no em podia imaginar que tombessin la llei de l'avortament als Estats Units, és allò que diuen que els drets costen molt de conquerir i són molt fàcils de perdre.

Quan va rebre el premi va dir que no està sola i va citar un munt d'escriptores, però el llibre està farcit de referències femenines pintores, científiques…

Per a mi també era posar en valor les que a l'educació d'EGB, d'institut i universitària se m'han escatimat. Llavors, com les he descobert vocacionalment després, per a mi era com dir que tenim una concepció de la cultura totalment androcèntrica i esbiaixada.

Feia 19 anys que el Premi Sant Jordi no el guanyava una dona…

Clar, i que està comunicant aquest premi? Que les dones no cal que us hi presenteu, esteu excloses. Per això, per a mi el llibre també era una oportunitat per reclamar el patrimoni cultural que no se'ns ha llegat. I amb això també passa una cosa molt problemàtica i molt perillosa que és que ens trenquen la genealogia. Jo haig d'anar a buscar la Capmany ara, i em fa mitja vergonya dir que tot just l'acabo de descobrir, perquè no me l'han llegada.

La destrucció de la genealogia feminista també és una manera de desactivar-nos com a dones perquè totes hem de començar de cap i de nou el que han fet les altres abans. I aquest llegat te'l tallen, te l'escatimen i et diuen que de cada període només n'hi ha una, com si no s'haguessin llegit entre elles, com si d'elles no en sortís cap cadena, i clar tot això em fa pensar quina estafa!, per això volia incloure totes aquestes referències perquè ens han escatimat el patrimoni creatiu de les dones.

Que no s'espantin els homes que entre les referències també hi surt en Jordi Cussà i en Pepe Sales.

Sempre m'agrada fer homenatges, i aquí parlant de les drogues als anys 70 i 80 hi havien de ser, per a mi ells també són referents. Que siguis feminista no vol dir que no tinguis referents homes, jo m'he llegit moltíssims escriptors. Per això la cita de la Steinem, espero que llegeixin aquestes paràboles amb la mateixa empatia que nosaltres hem llegit les vostres, perquè nosaltres tota la vida ens hem llegit històries protagonitzades per tios, i bé que les vam acollir i les hem idolatrat. Doncs bé, poden fer el mateix amb les nostres.

Tot són dones que s'estimen els seus fills excepte la mare d'en Pablito que viu en un altre món. No ha volgut abordar el tema d'una mare que no s'estima les seves criatures perquè no ha volgut o perquè no hi ha pensat?

La podia haver fet perfectament. Volia fer més personatges estàndard que més persones s'hi poguessin reflectir, però sí que és veritat que potser falta una que té fills i és com si li haguessin plantat allà dues cols i no sap què fer. Sí, sí, probablement faltaria una que tingués aquesta vinculació amb la maternitat tan difícil d'abordar.

La majoria de les dones que surten al llibre són dones, siguin mares o no, que tenen els principis més ben posats que els dels governs de mig món.

Quan vaig conèixer la tancada de Motor Iberica vaig flipar, vaig veure que la lluita veïnal la van tirar endavant les dones. I quan veus reportatges i els refresques, dius per què no les tenim més presents? Quina estafa, no, també? Qui ha protestat per les coses importants han estat elles. O com les mares dels ionquis que van a la policia... però mires les 'madres de mayo' i és això, o els avions per anar a avortar... sempre són les dones.

Cada personatge té una càrrega emocional potent, s'ho ha passat bé escrivint o també ha patit una mica?

He plorat jo sola per coses que m'acabava d'inventar. Tot està basat en experiències molt versemblants i reals, el que creava m'era pròxim i he tingut moments de viure l'emoció. Amb el personatge de la Dolors que viu el seu lesbianisme d'una manera clandestina em va arribar al cor, perquè vaig dir, hòstia, jo conec unes senyores que entre elles es diuen sòcies i sempre em trenca el cor quan s'ho diuen, perquè els hi ve de no poder dir que són parella.

Com li va venir la idea de fer aquesta novel·la?

Volia parlar d'elles perquè amb una conversa amb un amic meu, que havia tornat de passar el cap de setmana al seu poble, va tornar dient la meva mare m'ha explicat coses de quan era joveneta que no m'havia explicat mai. I em va fer la reflexió: "sempre estem pensant en els pares, però és que les mares…". I jo que sempre estic llegint i estudiant sobre la nostra història, sobre el que ens han escatimat… i en aquell moment estava amb el llibre El cáliz y la espada que t'explica l'origen del patriarcat, i llavors vaig tenir clar que a la novel·la hi havia d'haver moltes casuístiques perquè al final les cares d'aquestes protagonistes les veig cada dia als clubs de lectura, i pensava vull fer un club de lectura per elles. Al final els clubs de lectura són elles.

I l'estructura, de cada capítol una dona?

Vaig llegir Niña, mujer, otras de la Bernardine Evaristo i vaig dir, ja ho tinc. Vaig pensar d'entrellaçar-les una mica més, perquè amb una no en feia prou. I he fet deu mons, i he hagut de fer una bíblia de personatges, que no n'havia fet mai. Però com les he creat de cap i de nou...

Una de les que fa patir més és la Gabriela que deixa els fills al seu Perú natal i a Barcelona s'ocupa d'un nen de la Bonanova durant anys…

És que el tema del traspàs d'afectes és terrible. Aquest personatge sempre l'havia volgut escriure des que vaig veure una pel·lícula que van fer entre diversos cineastes que es deia Paris je t'aime, i una de les històries era d'una noia clarament racialitzada, indígena que vivia als afores de París en un apartament súper cutre i cantava una cançó de bressol a la seva filla. I es veu com es lleva a les sis del matí i després d'una hora i mitja de metro arriba a un super apartament de París d'una advocada que li deixa la seva filla i allà torna a cantar la cançó que ha deixat de cantar a la seva filla. I això em va quedar gravat i és l'esperit que volia posar a la Gabriela. Volia que les cuidadores tinguessin el mateix protagonisme que les altres, perquè és la nostra societat. I si no estaria faltant a la veritat de com podem tirar endavant que és gràcies a elles, a les cuidadores.

També hi ha qui confon una baixa de maternitat amb un contracte de servei domèstic…

Això m'ho han dit moltes companyes. Hem anat a la facultat i tot molt bé, llavors et poses a viure junts i si tot és una cort de porcs no passa res, però a la que arriben els fills s'ha acabat el bròquil. Això m'ho han dit les meves companyes. Jo no tinc fills, he recollit el que m'han explicat.

I també surten les dones que volien ser americanes, guais i independents, perquè ser com la mama no mola.

Crec que això ho compartim bastant totes. Les nostres mares no tenien valor i nosaltres volíem ser com a les sèries i les pelis, ens fixàvem en els homes perquè eren els que rebien els aplaudiments, els triomfadors, des d'El lobo de Wall Street a Top Gun, nosaltres hem crescut amb això. La referència són ells, però nosaltres no volem ser la comparsa i potser hem estat estafant-nos el nostre propi relat.

Ara comença la promoció i potser es trobarà amb lectores que s'hauran identificat amb les dones de 'Les nostres mares' i li diran coses…

Estaré cara a cara amb les protagonistes que són les lectores d'aquest país. Jo espero que ho rebin com l'homenatge que he volgut fer. I també m'agradaria que els nostres pares se'l llegissin i també fossin conscients de coses que segurament no ho han estat i entrin amb empatia amb les seves dones. I els nostres companys que també s'ho llegeixin per valorar les seves mares i valorar les seves companyes i potser posar-se en un altre lloc d'aquesta constel·lació familiar que de vegades els hi ha estat molt còmode. O sigui, els nostres pares i els nostres companys estan molt convidats a llegir aquest llibre, també l'he escrit per ells.