En una entrevista deies: “Vivim en un món on tot es fa per aconseguir no-sé-què. Jo no escric per a aconseguir res. Jo escric perquè no puc no-escriure”. D’on ve aquest sentiment?

És com una urgència, una necessitat per relacionar-me amb el món i amb la vida. Em vaig trobar que el meu vehicle de relació i de comprensió era l’escriptura. Vaig descobrir aviat que pensava millor escrivint que no no-escrivint. Si em fas arribar a un lloc complex a través de barrinar o parlar, arribaré molt menys lluny que si m’hi poso escrivint. L’escriptura per mi és un mitjà de pensament i de creació. 

Quan va néixer aquesta necessitat?

Des que tinc ús de raó. Soc un lletraferit o un lector empedreït des que recordo tenir consciència del món. A casa meva hi havia molts llibres perquè els meus pares sempre s’han dedicat a escriure i a traduir. La lectura era una cosa quotidiana i de seguida em vaig incloure en aquesta manera de fer i de viure. Sempre carrego un llibre amunt i avall. Primer va ser la lectura i després va ser l’escriptura, d’una manera bastant orgànica. Com que veia al meu pare escriure, de seguida vaig començar a ficar-me a l’ordinador. 

Recordes algun llibre o referent que t’hagi marcat? 

Sí, hi ha molts referents durant la infància que em van marcar a l’hora d’obrir-me la imaginació. A nivell literari, recordo molt Les rondalles mallorquines, d’en Jordi des Racó, uns volums de colors que els meus pares em llegien a les nits. Aquesta síntesi de la faula em va arribar al cor molt d’hora. Vaig entendre que era d’aquesta manera com s’explicaven les coses. Era el zero de la narrativitat. Després vaig llegir molt a Gianni Rodari, Contes escrits a màquina i Contes per telèfon, que el meu pare va traduir al català. Eren contes molt divertits i imaginatius. Després va venir Roald Dahl, que era el primer escriptor del qual vaig ser fan. M’ho vaig llegir tot, m’ho sabia tot. 

Paral·lelament a aquests referents literaris, per mi un referent important era l’Arale, del Dr. Slump. Era una sèrie de dibuixos animats per a nens petits en què la protagonista era una nena-robot que es treia el cap i feia bogeries tota l’estona. Hi havia un sol que portava ulleres, un corb que parlava. Tot podia passar, a Dr. Slump. És una manera d’explicar-li a un infant que al món de la ficció tot és possible. És molt més positiu i constructiu donar eines perquè vegin totes les possibilitats, que no pas només donar ficció realista o tràgica com Marco. Per a mi el surrealisme i la imaginació elevada al quadrat que representaven tant els escriptors com l’Arale em van permetre adonar-me que el món de l’escriptura és divertidíssim. 

Ja que l’has mencionat, què en penses de la reescriptura de llibres de Roald Dahl?

Penso que la gent no és estúpida. Tutoritzar la població mundial és una mala direcció. El que has de fer és formar, donar informació i una aproximació crítica. Al final dels llibres de Roald Dahl, de Charles Dickens o de Shakespeare, es poden fer comentaris sobre aquells aspectes que potser ara ens semblen terrorífics i que tenen a veure amb l’homofòbia, la misogínia o la violència. Si tu no tens el referent, no pots fer la reflexió. Si et carregues els clàssics perquè des del marc ideològic actual no encaixen, no tens possibilitat de veure d’on venim, com hem arribat fins aquí o què hem guanyat. És molt més interessant veure des de quin lloc llegim el present i el passat per impedir que tornin a passar certes coses. Si les esborrem, perdem la petjada, el camí i les batalles guanyades. És molt perillós. 

Qui oblida la història està condemnat a repetir-la.

Clar, a banda que canvien molt els marcs ideològics. Potser d’aquí a cinquanta anys pensem una altra cosa. No escapcem res, els llibres es van escriure i després posem els aparells crítics que calguin.

Escriure en català significa lluitar contra la supremacia de l’hegemonia dels monolingüismes

Hem dit que ets traductor i escriptor, però també músic. Vas ser el cantant i guitarrista del grup Surfing Sirles. Com s’interrelacionen la música i la poesia a la teva vida?

La fragmentació dels sabers i de les arts és una cosa molt recent, de l’època moderna. El teatre, la música, la dansa, la filosofia, la ciència, la literatura… no hi havia aquests compartiments tan tancats. Per a mi és supernatural nodrir-me de tot el que té espurnes interessants i creatives. He escoltat música tota la vida i de seguida vaig estudiar piano i solfeig. Vaig pensar que la millor manera de relacionar la música era fent-ne. D’adolescent em vaig comprar una guitarra elèctrica i vaig començar a tocar amb els amics de l’institut, que és la cosa més típica de la història del rock&roll. Fèiem versions, i a mesura que vam anar conformant un cert estil vam començar a escriure d’una forma natural. Cançons a partir dels referents que ens agradaven o dels llibres que llegíem.

La literatura et va obrir la porta de la imaginació en tots els sentits. 

Era molt divertit no fer les típiques lletres que corresponien a un estil, sinó fer les lletres que ens feien sentir com a melòmans. 

Així com amb la música vau fer camí per trobar la identitat, amb l’escriptura també et va passar? Com ha estat la teva evolució?

Comences fent tentines, a les palpentes, provant i imitant. 

Sempre ho has fet en català?

Sí. He escrit alguna cosa en castellà a diversos llibres meus, a Dies feliços a la presó, a uns quants articles i a Aliment hi ha tota una lletra. Són castellans diferents, de Canàries, de Cuba o mexicà, el chilango. 

Per què jugues amb això?

M’encanten les llengües. És una riquesa amb què puc jugar. El que em surt escrivint en chilango és molt diferent del que em surt escrivint en català. Jo no parteixo d’un esquema previ a l’acte d’escriure, sinó que tinc algunes coses que em ronden pel cap i tinc ganes de treballar. Quan m’hi poso tiren per aquí o per allà. M’hi vaig trobar escrivint en chilango. Estava a México DF en aquell moment. Per mi era més natural escriure directament tot allò que estava aprenent en aquella ciutat tan efervescent que no traduir-ho. 

En el cas del català, ho fas des d’una posició pensada o reivindicativa? 

La meva posició és tan reivindicativa com pugui ser escriure en la teva pròpia llengua. Està clar que som on som i som qui som i tenim al costat les grans llengües. El castellà ha passat a ser gairebé la segona, perquè estem incorporant més anglicismes que castellanismes. És una batalla mundial i les llengües pateixen de la mateixa manera que totes les coses que no són hegemòniques. També estem en una batalla mundial contra la biodiversitat. Hi ha un moviment globalitzador amb les llengües, els modus vivendi o amb qualsevol cosa. S’està imposant un model neoliberal i ultraindividualista que només té a veure amb una sèrie de valors i tota la resta de maneres de viure, incloses les llengües, cultures, músiques o sexualitats, queda apartat. 

Escriure en català significa lluitar contra la supremacia de l’hegemonia dels monolingüismes, que són el xinès, el castellà i l’anglès, però es pot fer des de totes les llengües minoritzades o més petites que hi ha al món. Si jo fos castellanoparlant o angloparlant intentaria amb la meva literatura portar un gra de sorra de biodiversitat amb allò que explico. Intentaria no escriure el que ja escriu tothom.

Sí, de fet, en una entrevista deies: “una altra de les meves ambicions és fer llibres que només pugui fer jo”.

Clar, contra aquest moviment tan bèstia que fa que totes les vides s’igualin. Tothom vol triomfar i viure de la mateixa manera. Si estudies història o viatges pel món i veus totes les maneres de viure del passat i actuals que hi ha, et preguntes per què no garantim aquesta riquesa meravellosa. És una batalla que s’està donant a cada racó del planeta i n’hem de ser molt conscients. Hem de plantar-hi cara tant individualment com col·lectivament, a no ser que vulguem que en 50 anys tothom demani una hamburguesa per Glovo o vegi Netflix des del sofà, estigui a Brooklyn, Vic o Marràqueix. Tothom vivint, pensant i menjant el mateix: és terrorífic. 

Està bé ser conscients del que fem cada dia, però hem de recuperar la vida política i l’organització col·lectiva per aconseguir drets bàsics

És una batalla gegant, potser cal enfrontar-s’hi des de les petites coses.

I també des de les grans. “Des de les petites coses” forma part del discurs neoliberal, “el petit gra de sorra com a consumidor”, el “jo no vaig al Mercadona, vaig a la meva cooperativa de consum”... Això està bé, però després ens hem d’organitzar. Hi ha una part de les nostres vides que hem de decidir amb la gent amb la qual vivim. Només perquè una persona no compri productes prefabricats no deixaran d’existir. Els grans entramats industrials que mercantilitzen les nostres vides no només els podem desactivar des del consum conscient, sinó també de les organitzacions socials a qualsevol nivell. 

Està bé que siguem conscients del que fem cada dia, però també hem de recuperar la vida política i l’organització col·lectiva per aconseguir drets bàsics. Estem en una època molt despolititzada en aquest sentit, però alhora molt polititzada pels valors del neoliberalisme, que tothom té molt assumits. Val la pena veure a quines destruccions ens porten i com podem fer que no tingui pes sobre nosaltres. 

Un dels espais on es xerren i es comparteixen moltes d’aquestes lluites és a la cuina. Això em fa pensar en 'Aliment', el llibre que vas publicar el 2021 amb Club Editor. Es tracta d’un diccionari que mescla gastronomia i reflexions personals. Com es va gestar?

Estava escrivint un altre llibre a la Biblioteca de Catalunya amb la beca Montserrat Roig i em vaig trobar a Néstor Luján, autor d’Historia de la gastromía. Vaig desviar el pla d’escriptura cap al que tenia a veure amb l’aliment i amb el que ens nodreix, no només a nivell gastronòmic, sinó tot allò que ens impulsa, les nostres dèries, inclòs l’amor. Tot allò que ens mou i quin vincle hi establim. A partir del plaer compartit que és cuinar pels altres o de la gastronomia que és tan central a les nostres vides últimament, fer reflexions i trobar les ficcions. 

Parlant amb el periodista Jordi Nopca, em deia que trobava un biaix entre els escriptors més grans i els més novells. Que no es llegien mútuament. Tu què en penses?

No ho sé, jo llegeixo tot el dia i tothom que puc. Segueixo relativament poc les novetats. Tinc una lectura molt basada en el plaer del lector. Llegeixo coses d’altres temps, cultures i llengües. Estic tota l’estona recomanant i apuntant recomanacions que és la manera més bonica de fer fluir l’entusiasme. Intento equilibrar les recomanacions del mainstream i quan me’n demanen una penso en el panorama i aporto el que tinc per veure com d’ampli és el ventall de creació catalana o internacional.

*Aquí puedes leer la entrevista a Martí Sales en castellano.