Lídia Noguer i Sabà sabia que se'n parlaria d'ella. Va morir l'any 1946 a l'Asil Gomis, d'Agullana (Alt Empordà). Efectivament se n'ha escrit i parlat molt de qui, com ha explicat i escrit Enric Tubert, "fou i no fou Teresa, la Ben Plantada". Ella era la Lídia, peixatera de Cadaqués, que va cridar l'atenció d'un bon nombre de personatges més que significats del món de la literatura i de les arts, com Salvador Dalí, Eugeni d'Ors, Federico García Lorca, Josep Pla o Pablo Picasso.

Cristina Masanés, autora del llibre Lídia de Cadaqués, crònica d'un deliri​  (Quaderns Crema), va donar a la localitat on va passar els darrers anys de la seva vida una gran quantitat de detalls sobre la biografia i pensament de la dona, filla d'una bruixa, que es va imaginar a si mateixa com el personatge fictici que Eugeni d'Ors havia creat per escriure al 'Glosari' de La Veu de Catalunya. Una persona de familia humil, de poble, treballadora, paranoica, que escrivia amb dificultat, però que en la seva actitud i amb les seves cartes, en els seus deliris, va demostrar una capacitat de convertir-se en font d'inspiració d'intel·lectuals i artistes del més alt nivell.

La Ben Plantada va deixar senyals

Masanés posa particular èmfasi en l'excepcionalitat de la seva figura, en el convenciment que tenía de ser de debó la Ben Plantada, Teresa o Lídia, que va deixar un grapat de senyals per un món molt més ampli que el del seu poble i la seva familia, que malgrat haver estat menyspreada i desatesa per ser filla de bruixa, coneguda com La Sabana, va suscitar la creació d'obres literàries i artístiques i va demostrar que tenia el poder d'estimular la imaginació de personatges com Salvador Dalí.

L'autora de la Crònica d'un deliri, que no dissimula gaire la poca simpatia que sent per la trajectòria d'Eugeni d'Ors, Xènius, assenyala un fet paradoxal i és la reacció d'una dona d'un poble de pescadors de principis del segle XX davant d'uns escrits adreçats a cercles d'un nivell intel·lectual més aviat selecte. Escrits que ella va interpretar com una forma de "correpondència". Un fet relacionat d'alguna manera amb el trencament de la peixatera amb el seu entorn, el seu marit i els seus fills.

Font d'inspiració artística

"Es parlarà molt de mi, que jo ja ho sé", és la frase de Lídia Noguer que Masanés ha escollit com a titular de la conferència per significar la seva figura. En el llibre que recull les seves investigacions recorda la presència de Lídia de Cadaqués als escrits d'un nombre considerable d'autors. De fet, Lídia Noguer no ha deixat de suscitar activitat cultural, com ara resulta evident, 75 anys després de la seva mort.

A l'Asil Gomis, edifici modernista recuperat fa deu anys com a centre de dia per a persones grans, i que acaba de ser reconegut com a Bé Cultural d'Interès Local, s'ha inaugurat una sala amb el nom de Lídia Noguer. Els jardins del centre han estat l'escenari en el qual desenes de persones han pogut escoltar la conferència de Cristina Masanés, després d'haver assistir a la interpretació de l’obra que Xavier Montsalvatge Serenata a Lídia de Cadaqués, a càrrec d'Adriana Montortano i Jordi Cañon.

Al mateix temps, a la seu de l’Ajuntament, s'ha inaugurat una exposició comissariada per l'historiador de l'art Enric Tubert, que recull gairebé quaranta creacions artístiques sobre una mateixa imatge de Lídia Noguer, amb l’únic requisit de fer aparèixer la paraula 'Lídia'.

Tubert valora la diversitat d'acostaments a la figura de la Lídia de Cadaqués dels diversos artistes, amb un condicionant fort, la imatge que es pot veure en aquesta crònica, però amb característiques i estils realment diferents. L'exposició es traslladarà properament al Casino de l'Amistat de Cadaqués.

L'aniversari també s'ha recordat amb una visita al cementiri d'Agullana, on es troba enterrada Lídia Noguer, sota una làpida que va pagar Salvador Dalí, que es va acostar aquesta localitat en més d'una ocasió. Una làpida al costat de la qual avui es poden veure petxines que deixen anònims visitants però que havia estat 35 anys emmagatzemada perquè a l'epitafi apareix la paraula 'anarquista' i l'autoritat religiosa d'un altre temps la va considerar impertinent.