L'economia feminista fa dècades que posa sobre la taula alternatives al capitalisme ortodox. La pandèmia i la crisi ecològica van fer emergir amb més força el debat sobre aquestes alternatives, però la recuperació econòmica ha arrasat amb elles. De tot això en parlem amb Flora Partenio, acadèmica i activista feminista, part de la Red de Feministas del Sur Global (DAWN).

Juntament amb 400 feministes, Partenio va participar en la 8a edició del Congrés d'Economia Feminista, celebrat per primer cop a Barcelona i que va fixar-se especialment en com avançar en la justícia digital dins d'una cada vegada major digitalització de l'economia. La sociòloga especialitzada en estudis laborals posa el focus en recuperar el control d'Internet de mans d'unes empreses tecnològiques que tenen el monopoli de les màquines, les dades i els serveis oferts a través de la xarxa: "Internet va néixer com un espai obert però avui està totalment cooptat, sense opció de disputar-lo com un servei públic".

Quines respostes pot aportar l'economia feminista davant del moment econòmic actual, de crisis encadenades i accelerades per la pandèmia?

D'entrada ens permet caracteritzar la crisi, és a dir, veure les diferents capes i dimensions que té. I molt important, també visibilitzar una cosa que ja venia dient l'economia feminista, amb veus com Amaya Pérez Orozco o Cristina Carrasco: aquesta idea que la crisi de les cures preexistia a la pandèmia. I després hi ha un aspecte central, l'aprenentatge que traiem de les crisis. Jo vinc d'Argentina i allà en travessem diverses. Un aprenentatge clau és entendre com davant de les sortides de la crisi i de la recuperació econòmica es tornen a enfortir narratives i discursos que reforcen el paradigma de l'austeritat. Mirar l'economia amb ulleres feministes ens permet veure quines dimensions es tornen a quedar fora ara que tot apareix novament. Les cures, per exemple. També es promouen paquets concrets per salvar les grans empreses. El focus de sortida de la crisi de molts països del Sud és tornar a reforçar els extractivismes.

Què implica això en la situació d'emergència climàtica?

La crisi ecològica està vinculada a la crisi socioeconòmica. Argentina és part de del triangle del liti, juntament amb Xile i amb Bolívia. La mirada està posada en aquestes fonts que justament són el suport de la indústria digital. També a Argentina la regió de Vaca Muerta a la Patagònia argentina, on es fa l'extracció no convencional de petroli. Davant d'això, l'economia feminista adverteix d'aquestes dimensions i les qüestiona per no reiterar justament el que van ser les sortides d'anteriors crisis. O sigui, deixar la vida als marges, traient les cures del centre, provocant la desinversió dels serveis públics.

A l'inici de la pandèmia es va obrir una mica més el debat de les alternatives, incloent-hi les que venien del moviment feminista, però ara sembla que les dinàmiques capitalistes s'han agreujat.

Crec que estem en un món en guerra. L'avenç de les dinàmiques del complex militar industrial han reforçat certes lògiques. Països com l'Argentina o l'Equador estan en processos d'endeutament molt forts. Aquests països han d'asseure's a negociar, en aquest cas amb el Fons Monetari Internacional, perquè el pes dels deutes també és un condicionant important a l'hora de reforçar dinàmiques d'explotació. La mirada en què insistim des de l'economia feminista és que després d'aquesta lògica agressiva també hi ha una captura corporativa de les àrees sensibles de l'Estat, com les àrees d'ambient, indústria…

Quines conseqüències tenen aquestes dinàmiques?

Es reforça una matriu ancorada en tots aquests patrons de descuit de la naturalesa, dels béns comuns naturals. La instal·lació d'aquests megaprojectes també implica desplaçament de poblacions, contaminació i altres. El poder corporatiu s'ha instal·lat en àrees clau de l'Estat i això ho podem veure a altres països del sud.

Aquí hi ha en debat macroprojectes com l'ampliació de l'aeroport. Creus que el capitalisme està en una lluita contrarellotge per explotar mentre pugui?

La velocitat a què van les empreses que controlen aquests megaprojectes és vertiginosa i també demostra el nivell del lobby de captura corporativa de molts estats. A Argentina vam tenir al govern anterior el CEO de Shell; formava part del ministeri ambiental. Això mostra també la inacció i la manca de regulació dels governs. I aquí hi ha una gran farsa amb el tema de les renovables. A Amèrica Llatina hem pogut veure com aliances publicoprivades han desembarcat a l'àrea de les renovables, per exemple instal·lant parcs eòlics al mig de les comunitats. La narrativa oficial és que això portarà més llocs de treball, generarà inversió. Però, de qui? Per a qui? On són les comunitats? Aquesta anàlisi ens dona una mirada més global respecte als que només pensen en l'economia en termes ortodoxos, en termes de productivitat, inversió, eficiència.

Com es trasllada aquesta explotació capitalista a l'àmbit de l'economia digital?

Les empreses de plataformes desplacen la lògica d'acumulació i concentració de guanys fora dels països on operen. Parlem de plataformes d'enviament a domicili, logística, transport, cures remunerades de la llar… Als països on operen no tenen regulacions fiscals ni laborals, no tenen responsabilitat com a ocupadors. I després drenen els guanys fora d'aquests països. Això també erosiona la base imposable dels mateixos estats. Durant la pandèmia aquestes mega empreses no van frenar, van continuar desposseint i avançant amb l'aprofundiment de l'extracció.

La finançarització de la vida és una de les conseqüències d'aquestes dinàmiques?

Crec que a la dècada dels 90 un terme que s'havia instal·lat sobretot a països del Sud era l'avenç de la privatització. El que s'ha aprofundit aquests darrers anys és la combinació entre mercantilització i finançarització. A Llatinoamèrica, per exemple, cada cop més dones s'han d'endeutar per viure. Això augmenta la vulnerabilitat financera de les dones, és a dir, es troben amb una bateria menor d'ingressos per fer front als pressupostos de la llar. El fet de no tenir aquests ingressos laborals i no laborals per cobrir les demandes bàsiques de cura fa entrar en dinàmiques d'endeutament.

Com funcionen?

Solen ser circuits informals de crèdit, no només amb circuits formals dels bancs. Són com a circuits de prestadors, amb bitlleteres electròniques, que van créixer molt en pandèmia perquè tenen menys requisits per a les persones que no tenen una feina estable… També a través de préstecs familiars, demanar targetes de crèdit prestades… Aquests deutes el que ens mostren és que tenen com a destí la cura dels altres.

A Espanya i Europa veiem cada cop més problemes amb la mercantilització de l'habitatge i l'accés a la salut, per exemple. Són problemes compartits entre el Nord i el Sud global?

És bona aquesta pregunta, perquè també ens dona la punta de com des dels feminismes podem unir o teixir aquestes lluites en clau Nord i Sud global. Crec que el tema de l'habitatge és una cosa que, tot i les diferències, és crítica. Primer per l'avenç de les plataformes que han aconseguit aprofundir la gentrificació i la turistificació. La lluita per l'accés a l'habitatge i per altra banda la confrontació amb els sectors propietaris és un punt en comú: a l'Argentina encara s'està lluitant per una llei d'inquilins i és molt difícil perquè hi ha serioses resistències. D'altra banda, pel que fa al tema de la salut, jo crec que és una de les lliçons de la pandèmia. A tots els països es va veure el seu impacte, malgrat les diferències amb els països més enriquits. Crec que són punts que ens uneixen [als feminismes del Nord i el Sud global] i no només en clau de serveis essencials públics, sinó perquè són àrees molt feminitzades, en el cas de la salut, per exemple.

Quin és el rol de l'economia de plataformes dins de tot aquest context?

Influeix en les dinàmiques del món laboral. El que s'anomena economia digital és un gran paquet que hem de començar a esmicolar. D'una banda, les plataformes es presenten com a intermediàries, mai com a ocupadores. Això les eximeix de qualsevol obligació laboral en matèria de drets. Això és un tema gravíssim, a diverses ciutats d'Amèrica Llatina estem veient això en sectors com el logístic, el delivery o les cures.

Contribueixen a la finançarització que comentàvem?

Sí, perquè no només són una plataforma en línia on vens i compres, sinó que ara ofereixen serveis crediticis financers amb requisits molt diferents als del banc. Així aconsegueixen penetrar i estendre's en aquesta dinàmica de la finançarització de la vida. A més, aconsegueixen eludir les normes dels bancs centrals dels països, aconsegueixen esquivar qüestions fiscals i per descomptat les laborals. També hi ha una altra cosa: la gran discussió sobre les grans empreses tecnològiques en termes de qui controla el maquinari. Les empreses que són propietàries d'Internet.

En quin sentit ho dius?

Internet va néixer com un espai obert, públic, possiblement democràtic, però avui està totalment cooptat, no tenim possibilitat de disputar, fins i tot en les narratives, disputar Internet com un servei públic. Després cal pensar l'espai al núvol: com les grans tecnològiques (Big Tech) han aconseguit capturar i concentrar molt fortament l'espai on allotgem totes les nostres coses, però també on els allotgen els governs, on hi ha les àrees més sensibles de la vida: temes de salut, temes d'impactes i indicadors ambientals… Aquest espai al núvol avui el 47,6% és d'Amazon. I el mateix els cercadors d'Internet: el 64,3% està controlat per Google. Aquesta concentració del poder digital també es veu perquè les empreses tecnològiques no només controlen aquest espai, sinó que fan lobby al món real per sostenir els seus privilegis i continuar concentrant i aprofundint els seus beneficis.

I què proposa la justícia digital sobre això?

Pel 8-M vam treure un manifest que vam batejar com a manifest per la justícia digital feminista. És una declaració de principis feministes per al món digital. Una de les primeres coses que cal fer és reclamar les dades com a béns comuns: insistir que tota la feina que genera dades ha d'estar acompanyada de drets, que el patrimoni de les dades no pot seguir en mans privades d'aquestes grans tecnològiques. Hem de reclamar la sobirania digital i la sobirania sobre les nostres dades.

Què passa amb aquestes dades?

Hi ha una qüestió fonamental que té a veure amb la seguretat de les persones i la privacitat. Avui a països que veuen seriosament amenaçats els drets humans i la democràcia hi ha totes aquestes tècniques de recopilació de dades, registre de dades biomètriques i reconeixements facial i altres, que estan sent utilitzats per perseguir i criminalitzar les protestes socials i els defensors de drets humans. En el cas d'Amèrica Llatina i el Carib, hi ha diverses defensores que estan en aquesta situació.

I què proposa la xarxa?

En aquesta declaració apostem per pensar una nova socialitat digital. És l'espai on interactuem, que també té un reflex en la socialitat al món real. Aquesta nova socialitat ens ha d'alliberar de dinàmiques racistes, sexistes, capacitistes i transfòbiques, que justament s'expressen amb polítiques i lògiques d'odi, amb discriminació i violència a les xarxes socials, fins i tot contra joves, persones LGBTIQ i criatures. Creiem fortament que cal recuperar aquest espai, aquesta esfera digital pública, i advertir d'aquestes dinàmiques de violències i de violència política per prevenir-les i perquè les persones no s'hi vegin exposades.

I quines altres propostes fan?

Hi ha la possibilitat de discutir dues coses que a mi em semblen clau: una és la inversió pública en infraestructura digital. La pandèmia ens va ensenyar moltes coses, una de les quals que els països del Sud no teníem una infraestructura digital. Em refereixo a aquella que pot suportar la gestió de serveis públics essencials. Tramitar una cita mèdica, fer una consulta a distància... No en teníem. En educació el mateix, seguretat social… Cal que aquestes infraestructures no estiguin controlades pel sector privat, cosa que implica pagar tarifes altes i control del programari. I l'altre punt és com pensar alternatives, com s'està donant lloc dins del món digital al sector de l'economia social i solidària. Així com els governs surten a salvar els bancs i les grans empreses, una política de recuperació de la crisi hauria de ser sostenir i fomentar l'espai cooperatiu de plataformes.

En aquests darrers temps hi ha hagut èxits del moviment feminista, com la legalització de l'avortament a Argentina. Això té un impacte en els sistemes polítics i econòmics?

La lluita per l'avortament és de molts anys. Jo sempre remarco la feina de les pioneres del que va ser la Campanya Nacional pel dret a l'avortament legal, segur i gratuït. Amb elles vam aprendre un munt, i crec que una de les coses més potents va ser vincular el dret a l'avortament amb la justícia econòmica. Això és una gran conquesta, però alhora una gran advertència. Ara tenim un gran desafiament: la seva implementació efectiva. Això sí que té implicacions econòmiques. Cal pressupost, recursos, formació del personal de la salut… El segon desafiament és la reacció ultraconservadora antigènere que estem veient, i no només a Argentina. És també una advertència per a nosaltres: cal reforçar de manera molt articulada i internacional aquesta conquesta.