Durant unes setmanes de gener i febrer de 1939, Figueres va convertir-se en la capital de la República espanyola i alguns dels seus principals dirigents van allotjar-se en masos i xalets de Darnius, Agullana o la Vajol, petits nuclis de l'interior de l'Alt Empordà propers a una frontera francesa que, en poques setmanes d'aquell fred i tràgic hivern, creuaria mig milió de persones, la meitat de les quals soldats republicans.

Aquell massiu exili humà -que França va rebre d'una manera vergonyosa- va anar acompanyat del trasllat al país veí de nombroses obres d'art -que posteriorment serien retornades a museus estatals- i d'un enorme patrimoni econòmic, amb el qual el govern republicà havia sostingut l'esforç bèl·lic. A El tresor de la Vajol (Editorial Gavarres), el periodista i escriptor Xavier Febrés (1949) aborda aquells 15 dies de retirada republicana i el triple trasllat -humà, artístic i econòmic- que va comportar.

L'obra aprofundeix en històries poc conegudes, com el búnquer que es va construir a la mina Canta de la Vajol -també coneguda com a mina d'en Negrín- justament per emmagatzemar-hi part d'aquest patrimoni, i en desmunta algunes llegendes, a banda de documentar la soledat diplomàtica de la República, un element clau en la seva derrota en la Guerra Civil. De tot plegat en parlem a fons amb Febrés, que atén Públic per videoconferència.

L'estiu del 1938 el Govern de la República va enviar al castell de Sant Ferran de Figueres, al de Peralada i a la mina Canta de la Vajor milers d'obres artístiques del patrimoni nacional, de museus com el Prado, i també altres objectes de valor i un gran patrimoni econòmic. Quan es tria enviar-ho tot a l'Empordà i quines són les raons per escollir aquesta zona?

La decisió va ser presa l'estiu del 1938 de cara a una eventual retirada republicana, que es produiria el desembre i el gener i febrer del 1939. Als dipòsits dels castells de Peralada i de Sant Ferran no s'hi havia de fer res, eren llocs per emmagatzemar quadres i objectes de valor, i en canvi a la mina Canta es va fer tota una adaptació tècnica ràpida i molt elaborada per convertir el final del túnel de la mina en un búnquer cuirassat. La mina de la Vajol i el tresor que s'hi va emmagatzemar simbolitzen una mica els 15 dies de la fugida en què centro el llibre, i he volgut parar la mateixa atenció al patrimoni artístic, al patrimoni econòmic i al patrimoni humà. L'artístic ja s'havia estudiat més, mentre que l'econòmic són aquelles caixes d'objectes de valor, sobretot lingots i joies, que havien estat requisades legalment de les caixes de seguretat dels bancs durant la guerra. I l'humà són les 500.000 persones, meitat soldats i meitat civils, que van marxar durant aquells pocs dies cap a França i que van ser tractats com autèntic bestiar quan van arribar-hi.

Segurament la transformació de part de la mina de la Vajol en una cambra cuirassada per dipositar-hi objectes de valor és un dels elements que més crida l'atenció del llibre. Com es 'descobreix' que pot ser un espai per tenir aquesta funció?

Hi havia molts precedents. Quan s'evacua el patrimoni econòmic de Madrid a València ja es van emmagatzemar aquestes caixes d'objectes de valor al dipòsit d'armes de la base naval de Cartagena. Durant la guerra el Govern va veure que si es produïa l'eventualitat d'una marxa cap a França valdria la pena repetir aquests dipòsits de seguretat a la zona de frontera. El de la Vajol va ser una ocurrència, perquè la seva capacitat era molt inferior a la dels castells de Sant Ferran i de Peralada, el que passa és que estava sobre la ratlla de la frontera i no el podien bombardejar des de l'aire, com sí que van fer a Figueres i a Peralada, perquè es corria el risc de tocar territori francès i provocar un conflicte diplomàtic.

També és molt probable que la idea de construir aquest búnquer a l'interior de la mina fos per allunyar el fill gran del president del Govern, Juan Negrín, del front de guerra i encomanar-li una missió secreta a segona línia. Amb la perspectiva d'avui, construir aquest búnquer va ser una idea relativament descabellada, va fer la seva funció però en una proporció molt menor als altres dos [dipòsits]. Tot i així, va donar peu a moltes llegendes i també és una manera de simbolitzar les dificultats del pas de fronteres durant aquells 15 dies, tant de les persones, com del patrimoni econòmic i de l'artístic.

Que no s'hagi trobat un inventari concret sobre què es va dipositar a la mina ha contribuït a alimentar aquests mites i llegendes al seu voltant?

Sí. Els estudiosos i historiadors han recollit l'estimació que en van fer els dos organismes d'ajuda als refugiats a l'exili, el dirigit pel ministre Indalecio Prieto i el dirigit pel president del Govern, Juan Negrín, que van xifrar en entre 10 i 40 milions de dòlars de l'època el valor del patrimoni econòmic portat cap a França per sostenir l'activitat del govern i ajudar els refugiats. En aquest llibre era molt important dedicar un capítol a un organisme anomenat Caixa de Reparacions, ja que sense entendre'l difícilment entendríem res d'aquest patrimoni econòmic.

Què era aquest organisme?

El setembre del 1936, el ministeri d'Hisenda i el Govern de la República creen un organisme que es diu Caixa General de Reparacions de Danys de la Guerra. En un primer moment centralitzava les requises d'objectes de valor fetes per comandos incontrolats arreu del territori republicà. Després, el govern va dictar amb una llei que podia forçar totes les caixes de seguretat privades dels bancs i requisar-ne el contingut, que sempre eren lingots i joies, per sufragar les despeses de guerra. El primer terç del segle XX, les persones acabalades no estalviaven amb diners, sinó que ho feien amb lingots d'or i joies, que eren molt fàcils de convertir en diners. Per tant, l'estalvi de les persones riques es trobava en aquestes caixes de seguretat dels bancs, que van ser requisades a tot arreu amb una ordre legal del Govern.

Això va constituir el tresor de la República, del qual no hi va haver mai un inventari, perquè eren centenars de milers de petits objectes de gran valor. La Caixa de Reparacions és la clau de tot aquest tresor. Hem de tenir en compte que l'evacuació del tresor artístic va comptar amb una comissió internacional de directors de museus europeus, la qual es va preocupar de fer un inventari d'allò que sortia i avui sabem quines obres d'art van sortir, on van anar a parar i com van tornar. En canvi, del tresor econòmic, format per aquestes muntanyes d'objectes transportats en caixes, sacs i maletes, era materialment impossible fer-ne un inventari. M'ha sorprès, però, que fins avui gairebé no hagi merescut atenció, perquè eren sumes molt importants.

Per acabar amb el tema de llegendes al voltant de la mina, al llibre deixes ben clar que el famós or del Banc d'Espanya no va passar per l'Empordà, bàsicament perquè aleshores ja no existia ja que s'havia gastat en comprar armament a la Unió Soviètica i, en menor mesura, a França.

Sí, exactament. És evident que, de la mateixa manera que el patrimoni artístic va comptar amb un control internacional, el patrimoni econòmic no. En canvi, va comptar amb la complicitat del Govern francès perquè aquesta comitiva de camions que el transportava pogués passar la frontera sense ser controlat pels duaners i dirigir-se a les dependències de l'ambaixada espanyola a París i des d'allà al bord Vita, que el va transportar, si més no en part, fins a Mèxic. Simultàniament hi havia 500.000 persones, la meitat de les quals eren soldats que van ser amuntegats a les platges nues sense cap sistema d'abric durant les primeres setmanes, i 250.000 civils que van ser dispersats en combois ferroviaris sovint en vagons de bestiar cap a l'interior de França. Tots els aspectes d'aquesta retirada tenen la seva importància i era important enfocar-los globalment i veure què se'n sabia de cadascun.

Durant unes setmanes de 1939, Figueres va ser la capital de la República espanyola. De fet, l'última sessió de les Corts republicanes a l'Estat va fer-se l'1 de febrer al castell de Sant Ferran. A l'obra cites una frase d'un periodista britànic en què deia que aquell moment representava la "tomba de la democràcia de tot Europa". Resumeix el que es vivia aquells dies a l'Empordà?

Crec que sí, resumeix molt bé el que va passar en els mesos posteriors al conjunt d'Europa. En aquell moment es produïa l'ascens del nazisme a Alemanya i del feixisme a Itàlia, que van ajudar directíssimament les tropes de Franco durant la Guerra Civil amb material bèl·lic sense el qual no hauria guanyat mai. Hi ha un altre àmbit que és el front diplomàtic i el que jo titulo al llibre com "l'amarga soledat de la República". En aquell moment, Europa estava dividida entre els països d'extrema dreta, que eren Alemanya i Itàlia, i els països democràtics, que eren principalment Gran Bretanya i França. Per a més inri, a França hi havia un govern del Front Popular, dit exactament igual que a Espanya, i la manca d'ajuda d'aquestes potències cap al govern de la República, amb la prohibició de vendre-hi armament, seria determinant en el desenllaç de la guerra.

També hi ha un altre aspecte en què poso èmfasi i és que sovint considerem que la retirada republicana del febrer del 39 és el final de la guerra, però és un error perquè la guerra acaba l'abril. Quan es produeix aquesta retirada, el govern de la República tenia centenars de milers de soldats als fronts de la zona centre i de la zona de Llevant i tenia la flota ancorada a la zona de Cartagena. Juan Negrín, el president del Govern, va sortir el diumenge 5 de febrer amb els altres presidents [Manuel Azaña, de la República; Diego Martínez Barrio, de les Corts; Lluís Companys; i José Antonio Aguirre, del Govern basc], però va ser l'únic que va tornar a Madrid per continuar mantenint la guerra.

Tinguem en compte que la II Guerra Mundial, que es declara arran de la invasió nazi de Polònia, s'escau l'1 de setembre, mentre que la Guerra civil acaba l'1 d'abril. Per tant, si el govern de la República hagués pogut aguantar aquests mesos, és molt probable que la situació bèl·lica hauria fet que Gran Bretanya i França necessitessin un govern amic a Espanya i no un d'enemic i finalment hi haguessin donat suport. Això són hipòtesis, però completament fonamentades en els fets.

És aquella idea del Negrín de "resistir és vèncer", no?

Exacte. La retirada republicana pel Pirineu català és una fase importantíssima de la guerra, però no el seu final, perquè la retirada pel port d'Alacant encara va ser més dramàtica. I en això hi juga un paper fonamental el president de la República, Manuel Azaña, que es permet el luxe de dimitir el febrer del 39, amb la qual cosa els governs de França i Gran Bretanya troben l'excusa per reconèixer el govern de Burgos, el de Franco, com a únic representant legal d'Espanya. Aquella dimissió en contra de la política del resistir és vèncer del Negrín va ser com la punyalada final contra la República. Si aquella dimissió no s'hagués produït i s'hagués pogut aguantar fins a l'1 de setembre, les coses haurien anat d'una altra manera.

Les autoritats polítiques que aquelles setmanes van anar a parar a l'Empordà, sobretot van instal·lar-se en nuclis de l'interior, com Agullana, Darnius o la Vajol. Era perquè eren més difícils de bombardejar que no pas Figueres ?

Aquesta era una de les raons, no l'única. Tinguem en compte que entre tots els ministeris i les autoritats republicanes suposen una certa quantitat de gent que calia allotjar d'alguna manera. Figueres era contínuament bombardejada durant els mesos anteriors i també en aquells dies i aquell ramal de carretera entre Darnius, Agullana i la Vajol oferia una sèrie de residències senyorials fruit de la riquesa local creada per la industrialització dels taps de suro destinats al xampany francès. Aquests xalets eren el lloc ideal per allotjar les autoritats les últimes setmanes abans de passar la frontera.

Això, però, també es va revelar com una idea que va donar uns resultats discutibles, perquè el ramal de carretera no tenia sortida cap a França i el diumenge 5 de febrer els cinc presidents van voler sortir per un camí de carro, de terra, que efectivament es va revelar com a insuficient i els cotxes es van encallar i van haver de sortir a peu. Haguessin pogut sortir perfectament per la carretera de la Jonquera, que va estar oberta en tot moment, ni que fos de manera dissimulada. Sigui com sigui, aquelles setmanes aquesta carretera molt secundària de Darnius, Agullana i la Vajol es va convertir en el centre de l'Estat.

La preparació del trasllat i la rebuda de les obres d'art contrasta amb la que es va donar al mig milió de persones que van exiliar-se aquells dies a França.

Sí, sobretot tenint en compte que no era necessari que fos com va ser. El Govern francès, com el de la República, sabia perfectament que aquesta allau humana es podia produir després de la batalla de l'Ebre. Fins i tot algunes autoritats republicanes ho havien previngut a França, demanant crear una franja de territori sota neutralitat internacional, però les autoritats franceses no van fer res. No només això, sinó que a més a més a tot el sud de França hi tenia desenes de camps militars buits, que haguessin pogut allotjar sota cobert els 250.000 soldats exiliats. L'exèrcit francès s'hi va negar.

El fet de castigar els refugiats amb unes condicions d'insalubritat total tenia una finalitat, que va ser reeixida, que era fer-los tornar el més aviat possible. Contràriament al que a vegades es pensa, tres quartes parts d'aquest mig milió de persones ja havien tornat a Espanya a finals del 39. Les condicions de supervivència a França eren tan dures que molts preferien tornar esperant que podrien reprendre la seva vida. Ja sabem que no va ser exactament així i que la repressió de postguerra va ser igual o pitjor que la de la guerra. Aquesta actitud del Govern francès és inqualificable, en el sentit de dir com que jo no vull assumir aquest contingent d'immigrants, els hi faré la vida impossible perquè optin voluntàriament, entre cometes, per tornar al seu país.

Aquesta rebuda es pot interpretar com l'últim capítol de la solitud de la República que retrates?

Sí, exactament. És molt curiós, però, que durant llargues dècades aquesta actitud francesa no ha estat clarificada i hi havia una frase històrica per tapar-ho: "França va fer el que va poder". Després, quan jo mateix el 1979 vaig fer un primer treball històric al diari L'Indépendant de Perpinyà amb dos companys més de la redacció, ja vam denunciar que l'actitud del Govern francès havia estat inhumana. Això després s'ha anat enriquint, amb el Memorial de Ribesaltes, el Museu de l'Exili de la Jonquera i estudis de moltes altres persones.

S'ha de precisar, però, que al gener del 1939 el govern francès ja no era del Front Popular, sinó que només estava format pels radicals-socialistes, que malgrat el seu nom no tenien relació ni amb el Partit Socialista ni amb el Partit Comunista. L'actitud de França va ser inhumana i, de fet, mai han comptat els morts que es van produir en aquests camps de concentració de les platges rosselloneses.

Han passat més de 80 anys d'aquests fets i periòdicament arriben milers de refugiats a Europa, la majoria provinents del sud global. Veient la rebuda que se'ls dona, creus que com a societat hem avançat gaire?

No, crec que el fenomen és idèntic. Segurament els d'avui arriben més en comptagotes, encara que en alguns moments sigui gruixut, i en aquell cas va ser més massiu en pocs dies, però l'actitud del país d'acollida és la mateixa, no n'hem après gens.