L'abril de 1971, quan tot just tenien 17 anys, els bessons Maribel i Josep Ferrándiz (Barcelona, 1954) van ser detinguts per agents de la temible Brigada Político-Social de la policia franquista. Els esperaven 32 dies de detenció i tortures a la Prefectura de la Via Laietana, zona zero de la repressió de la dictadura a la capital catalana, i després un any de presó. Les humiliacions i els cops no els van tombar i, de fet, cinc dècades més tard mantenen els ideals i el seu compromís de lluita per a una societat més justa.

Ens trobem amb ells a la plaça de Virrei Amat, al districte de Nou Barris, molt a prop d'on van néixer, per parlar a fons sobre el que van viure i la querella que fa unes setmanes van interposar per delictes de lesa humanitat per les tortures patides a la Via Laietana. Una denúncia presentada amb l'assistència d'Irídia i el suport d'Òmnium Cultural, l'Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT) i les entitats que formen part de la campanya Via Laietana 43, que justament reclama la reconversió de la comissaria en un espai de memòria democràtica.

A mitjans de novembre vau presentar una querella per delictes de lesa humanitat per les tortures que vau patir el 1971 durant els 32 dies de detenció a la prefectura de la Via Laietana. En teniu alguna novetat?

Maribel Ferrándiz: Encara no se sap res.

Teniu esperances que prosperi i que, almenys s'arribin a investigar els fets? Ho dic perquè tenim el precedent recent del Carles Vallejo, en què una querella similar no va ser admesa per la jutgessa.

Josep Ferrándiz: Dependrà del jutjat on vagi a parar. Però el més important d'això són dues coses. Primer, que es doni a conèixer el que vam patir no només nosaltres sinó moltíssimes persones. Nosaltres ara mateix som una eina perquè es conegui. I, segon, és que hem d'esgotar totes les vies legals a l'Estat espanyol per poder passar a Europa, al Tribunal d'Estrasburg, i portar la demanda allà. I, inclús, d'allà fins a les Nacions Unides. Per tant, que s'admeti o no la querella tindrà una relativa importància. Si diuen que sí és importantíssim, òbviament, perquè ja genera un precedent i el més important és que s'han de donar a conèixer els noms i els cognoms dels torturadors i dels responsables polítics que hi havia al darrere. I que avui en dia encara estan pensionats amb medalles i, en alguns casos, homenatjats amb carrers i places, sabent que són gent que van torturar.

En concret, la querella l'adreceu contra quatre integrants de la Brigada Político-Social de la Policia Nacional a Barcelona: el comissari Vicente Juan Creix, l'inspector Rafael Núñez Valverde, i els agents Genuino Nicolás Navales i Atilano del Valle. Els quatre ja són morts, entenc que es busca una condemna a l'Estat, una reparació simbòlica i acabar amb la impunitat dels crims del franquisme?

M. F.: És el que volem, no ho fem per una altra cosa.

J. F.: Hi ha aquests quatre noms perquè són els que hem pogut recollir dins dels informes, però n'hi havia d'altres, però no en coneixem els noms.

M. F.: Has de pensar que ens portaven a una habitació per torturar-nos i hi podia haver cinc o sis agents o, fins i tot, vuit o deu, i no sempre eren els mateixos.

J. F.: Concretament, a mi quan em feien la roda eren set o vuit que em colpejaven. després venien els que feien els interrogatoris, que normalment feien els rols de poli bo i poli dolent, i també hi havia els aprenents, que eren els més joves.

Anem enrere. Us van detenir l'abril del 1971, tot just teníeu 17 anys, i ja feia un temps que éreu militants antifranquistes. Com i on us vau polititzar?

M. F.: Va ser per l'ambient que vivíem. Nosaltres vèiem les prohibicions que hi havia i sempre explico que el nostre pare escoltava la Pirenaica, era una persona crítica amb el règim. La nostra mare també era crítica, i ens explicaven coses de la guerra, el pare havia estat al front de l'Ebre. Els meus tiets també van estar en camps de concentració, i quan parlaven entre ells les converses eren sempre en contra del règim. Nosaltres escoltàvem i tot això t'anava quedant al cap.

Després també érem escoltes. El nostre germà gran, que té nou anys més, ho era i ens hi vam posar nosaltres i allà hi havia un esperit catalanista, contrari al del règim. A més, amb els seus amics va començar a militar al Front Obrer de Catalunya, el FOC, que era una escissió del PSUC. A l'escola havíem après a escriure a màquina i un dels amics del meu germà em portava per picar els textos que anaven a les octavetes i ja m'anava assabentant de tot. Arran d'això, quan ja érem una mica més grans, amb 15 o 16 anys, ja vam començar a fer coses, a llençar octavetes. El nostre fil connector era això, els amics del meu germà, perquè ell mai ens va dir que ens hi fiquéssim, però teníem aquests contactes.

Quan us detenen estàveu a la Jove Guàrdia Roja, aleshores organització juvenil del Partit Comunista d'Espanya (Internacional) i posteriorment del Partit del Treball. Era una època on el gran partit antifranquista era el PSUC, entenc que formeu part d'una altra organització justament per aquests contactes familiars?

J. F.: Sí, sí. El PSUC eren revisionistes (riu). Tenim companys que hi militaven i ara són íntims, però havíem discutit molt, per a nosaltres eren molt fluixos, havien de ser més radicals. També és cert que quan ets jove i vols fer la revolució, et penses que la pots fer i que estàs en posició de la veritat. I amb el temps, a mesura que et fas gran i vas agafant experiències, veus que no tens la veritat, sinó que hi ha moltes veritats i, per tant, has d'arribar a acords, a consensos, a cedir en coses. La societat és molt més diversa que una idea fixa.

Quines tasques fèieu amb aquella edat?

M. F.: Fèiem pintades, penjàvem pancartes, repartíem octavetes, participàvem en mítings, manifestacions...

J. F.: Quan hi havia les lluites a les empreses, la solidaritat era molt gran. En aquest sentit, jo vaig tenir un suplement en la formació, perquè vaig anar a estudiar a l'Escola Tècnica Professional del Clot, que era un punt estratègic de les mobilitzacions i d'allà en van sortir molts dirigents, tant del PSUC com dels trotskistes. Era una escola dels jesuïtes, però d'esquerres, i el meu cap d'estudis, per exemple, era l'Alfonso Carlos Comín, i un dels meus professors era l'Ignasi Riera, del PSUC. Quan hi havia empreses en vaga, com la Seat, la Maquinista, la Harry Walker o la Pegaso, venien allà a explicar-nos la lluita que feien i a recollir diners per a les caixes de resistència.

Estàveu preparats per a una caiguda i per a una detenció?

M. F.: Sempre expliquem que teníem molts protocols de seguretat. Érem molt vigilants, sempre estàvem mirant per tot arreu que no ens seguissin, teníem un instint. I teníem noms de guerra, la nostra identitat quedava amagada al màxim possible. Portàvem una doble vida.

J. F.: Hi ha una anècdota que tenim ella i jo dins de l'organització. Quan jo era el responsable de Barcelona i província, el Miguel Jiménez Hinojosa, que era l'enllaç que teníem entre la Jove Guàrdia Roja i el partit, un dia em diu, "mira, t'he de presentar una nova companya que s'integrarà a l'organització". I em cita a una hora determinada a [la plaça de] Virrei Amat. I quan surto de casa per anar-hi, ella també surt i em diu que va a una cita. La Maribel no sabia en quin punt de l'organització estava jo, ni jo en quin estava ella. Total, que ens separem i arribo primer jo, parlo amb el Jiménez Hinojosa i després ve i em presenta la meva germana, sense que s'assabentés que érem germans.

Josep, crec que a tu et van detenir per primer cop amb 16 anys.

J. F.: Sí, al desembre de 1970. Estava en marxa el Consell de Guerra de Burgos i com a Jove Guàrdia Roja vam fer una acció que era repartir unes octavetes on explicàvem el que estava passant i perquè volíem fer caure el règim. Ho vam fer a un cinema del barri del Bon Pastor que es deia Ambos Mundos. Resulta que hi havia uns policies i allà van detenir una companya i van ferir un company. A la companya detinguda la van portar a Via Laietana i allà li van donar molt fort. Era d'una de les cèl·lules que jo portava de Sants i a través seu la policia va saber que jo treballava a una empresa de l'Hospitalet, on feia d'aprenent. Finalment, em van reconèixer i un dia a l'oficina de l'empresa m'esperaven dos secretes, m'agafen i se m'emporten a Via Laietana, on vaig estar-hi tres dies i després set més a la Model. En aquell moment els vaig poder enredar bastant, els vaig dir que m'havien donat unes fulles, jo les repartia, però que no sabia de què eren, ... Total, que al principal em van donar força, però em van enviar a la Model i al Tribunal de Orden Público (TOP) i em van acusar d'associació il·lícita i propaganda il·legal, el normal.

Arribem al 23 d'abril de 1971, el dia de la detenció. Van venir a casa vostra de matinada. Com ho recordeu?

M. F.: Doncs estàvem dormint, perquè va passar entre la una i les dues de la matinada. Va arribar la policia, la meva mare va sortir a obrir i li van dir que venien a buscar els seus fills. Ella em va dir que sortís, que hi havia la policia, em vaig vestir i abans de sortir va entrar la policia a l'habitació i van començar a regirar-ho tot per veure si trobaven res. Em miraven per si feia algun gest que em delatés. No en vaig fer cap i no van trobar res, però sí que tenia coses [riu].

Aleshores se us emporten els dos i aneu directament a Via Laietana i comencen els interrogatoris i les tortures de seguida?

M. F.: A mi em van ficar a una cel·la del calabós que donava a una escala davant mateix de la porta d'entrada i vaig veure com comença a entrar gent i ja vaig ser conscient que hi havia hagut una caiguda. En total van detenir 22 persones, però tres no arribarien a entrar a Via Laietana.

En aquell moment estava en vigor un dels molts estats d'excepció aplicats durant el franquisme, de manera que les detencions podien anar més enllà dels tres dies ordinaris i allargar-se indefinidament. N'éreu conscients?

M. F.: Jo sempre explico que quan ens portaven amb el cotxe cap a Via Laietana ens miràvem amb el meu germà i no dèiem res. I mirava el carrer i pensava "quant trigaré a tornar-lo a veure!".

És a dir, que des del primer minut teníeu la sensació que es podia allargar molt.

J. F.: Sí, sobretot jo, perquè ja havia passat per allà. Ja hi vas preparat. Però el que em va passar és quan hi arribo el mateix policia que em va detenir la primera vegada em diu: "l'altra vegada em vas enganyar, però ara no ho faràs". I ja em va fotre d'hòsties. Ja no podia dir que jo no sabia res, que simplement passava per allà. Normalment el que intentes fer és fer-te el despistat. Una de les consignes més clares que teníem com a partit cada vegada que t'agafen era aguantar el màxim possible per parlar, més que no fer-ho. Les tortures poden ser terribles i cadascú té un punt amb el qual aguantes o no. Que un parli no és cap traïció, la gent que no ha patit tortures no pot dir-ho, en cap cas. El que havíem de fer quan caiem és guanyar temps perquè la gent pugui fugir i reorganitzar-se. I això ho vam aconseguir els 22 que vam caure, no va caure ningú més. Pràcticament van desmuntar l'organització, però els que van quedar lliures van poder reorganitzar-se.

Ja m'imagino que allà perdies la noció del temps, però com era el vostre dia a dia?

J. F.: Bàsicament cops, interrogatoris, cops, interrogatoris... Et despertaven, et baixaven de nit, et tornaven a pujar,...

M. F.: En el meu cas entrava gent a la cel·les per altres històries, fossin polítiques o no. Hi van passar moltíssimes dones. I allò va ser com una universitat per a mi. Era un món molt estrany i molt desconegut, en certa manera vaig poder conèixer gent que no hauria conegut mai si no hagués estat allà. També em va sensibilitzar molt, perquè te n'adones de les injustícies, de com una persona es pot degradar. En certa manera aprens, aprens molt.

Òbviament sabíeu que l'altre també estava detingut a Via Laietana. Vau poder mantenir algun contacte dins? Els agents jugaven amb el fet que tinguéssiu el germà o la germana també tancats quan us torturaven?

J. F.: Hi havia un vidre, com una finestreta petita, a través de la qual em feien veure la meva germana i em deien que si no parlava, li fotrien més a ella. I li fotien, li fotien i ho veia. Em culpabilitzaven a mi dels cops que li donaven, però jo coneixia la meva germana i sabia que no parlaria, no diria absolutament res, i que aguantava. També teníem la sort que a Via Laietana hi entrava moltíssima gent, entre la que n'hi havia provinent de la prostitució, com els xaperos. Per humiliar-los els feien netejar les cel·les, i gràcies a ells ens comunicàvem i, per exemple, em deien que "dice tu hermana que está bien, que sigas aguantando, que no te preocupes, que tú adelante". També li passava missatges escrits amb un clip en el paper d'estany del paquet de tabac.

Maribel, no sé si en el teu cas concret vas patir una major vexació i acarnissament dels agents cap a tu pel fet de ser dona.

M. F.: Sí, sí. Ells tenien una educació masclista i ens deien grolleries sexuals a totes les dones que passàvem per allà. Recordo que m'humiliaven dient-me porcades.

Després de 32 dies a Via Laietana, finalment us envien a la presó, a la de Trinitat la Maribel i a la Model el Josep.

J. F.: Abans d'anar a la Model, a mi em treuen de l'aïllament i em posen en una cel·la gran amb altres companys. I allà vam decidir que volíem sortir de Via Laietana i anar a la presó i vam prendre la decisió de fer una vaga de fam, que vam fer durant tres o quatre dies. Finalment, després ja ens van dir que signéssim les declaracions i ens hi portarien, passant prèviament pel jutjat, que estava una mica més amunt, tirant cap al carrer Comerç. Allà dins, al costat del jutge, hi havia els agents de la mateixa Brigada Político-Social, que et feien verificar la declaració, de manera que no podies denunciar res, ni si t'havien pegat o no.

Algunes persones m'han comentat que després de l'experiència a Via Laietana, el pas a la presó va ser com un alliberament, amb totes les cometes que vulgueu, perquè almenys els maltractaments i les tortures s'acabaven. No sé si també va ser-ho en el vostre cas.

M. F.: En el meu és un alliberament diferent. Perquè a la presó de dones hi havia les monges, que eren les Cruzadas de Cristo Rey, que havien sorgit durant la Guerra Civil per donar suport a Franco. I a la presó adoctrinaven. Quan vaig entrar a la Trinitat vaig estar tres dies en una cel·la d'aïllament i allà em van donar un llibre, que era El Camino hacia Dios. Clar, segons quins llibres allà no entraven. I després hi havia el tema de les faldilles. Vaig entrar-hi amb pantalons texans, me'ls van fer treure i em van donar una faldilla llarga que no sé d'on la van treure. A més, quan la família ens portava roba, doncs els pantalons estaven prohibits. I les faldilles ens agafaven les vores i les descosien perquè fossin més llargues. O sigui, unes històries tremendes.

Però allà sí que vas poder estar en contacte amb altres preses polítiques, no?

M. F.: Sí, sí. Allà a les polítiques ens tenies aïllades de les preses comunes o socials. Ens tenien tancades en una cel·la sota clau i les comunes no podien parlar amb nosaltres, si ho feien les castigaven. A més, eren classistes perquè a les polítiques ens separaven i, per exemple, les obreres estaven en una cel·la i les estudiants i les mestres en una altra. Allà dins podíem fer molt poques coses, ens portaven una estoneta al matí a un pati petit i a la tarda ens portaven a una cel·leta on hi havia una televisió i jocs de taula. No podíem ni anar als tallers. Malgrat tot, buscàvem maneres de parlar amb les comuns, per exemple a través d'una finestra del lavabo del pati on anàvem que donava a una finestra de lavabo dels tallers. Per allà també els passàvem menjar, perquè nosaltres en rebíem molt de fora.

Josep, en el teu cas, a la Model no estaves amb els presos polítics, sinó amb els comuns, en ser menor d'edat. Com ho recordes?

J. F.: Sí, vaig estar a la sisena galeria, que era la dels menors, fins als 21 anys. També hi passaven polítics, que potser s'hi estaven 15 dies o tres o quatre mesos. Aquests bàsicament eren universitaris, perquè d'aprenents no n'hi havia gaires. De la meva edat, però, no n'hi havia i jo era el menor. Allà dins vaig tenir un estatus per una senzilla raó, perquè dels 300 o 400 que arribàvem a estar a la galeria, la immensa majoria no sabia llegir ni escriure. Eren de famílies desestructurades i quan rebien cartes tant dels jutjats com de les seves famílies, acudien a mi i em deien: "¿qué pone aquí, político?" . Si s'havia d'escriure alguna cosa també ho feia, ja fos fer una sol·licitud o escriure alguna carta a la seva família.

Tota aquesta feina em donava un estatus i ningú es fotia amb mi. També hi havia moments molt durs i coses que són molt bèsties, com pallisses, però jo vaig tenir molta sort i vaig poder decidir amb quins companys comuns estar. A més, també rebíem coses de fora i, per exemple, cada vegada que arribava un paquet arribaven més coses i jo feia un repartiment de tabac.

Vau sortir de la presó al cap d'un any i rebríeu l'indult reial del novembre del 1975, aprovat després de la mort de Franco i el nomenament de Joan Carles I. Vivíeu aquell moment amb esperança?

M. F.: Va ser un temps que vam pensar que hi hauria un canvi, i de fet vam lluitar perquè hi fos en aquell moment. No ens van legalitzar com a partit i vam fer una coalició amb Esquerra Republicana per a les primeres eleccions generals [amb el nom Esquerra de Catalunya era una candidatura conjunt d'ERC, el Partit del Treball i Estat Català i va aconseguir un diputat]. En aquelles eleccions vam pencar moltíssim, vam fer la feina nosaltres, perquè ERC era un partit quasi sense militància, però l'únic diputat va ser seu, Heribert Barrera.

J. F.: De fet, hi havia un acord i als dos anys havia d'entrar com a diputat el Manuel Gracia [del Partit del Treball], però ERC no el va complir. En les següents eleccions [del 1979] ja s'havia concentrat molt el vot. Tot plegat crec que va ser una jugada per part de Santiago Carrillo, que va arribar l'acord que a la seva esquerra no s'hi reconegués ningú i el partit es va desfer [el 1980].

Han passat més de 50 anys de la vostra detenció i de les tortures a Via Laietana. Com us ha marcat la vida aquella experiència?

M. F.: Ens l'ha marcat per tot. Allò és una universitat, ens va servir aprendre que era la vida. Conèixer tanta gent amb tants problemes i amb tantes dificultats per poder viure, et dona una visió diferent del que és la societat. Ens fa més humans, molts prejudicis se te'n van, perquè veus la realitat, i aprens a valorar les persones pel que són, no pel que tenen. També hi vaig conèixer gent inhumana [per la tortura], però em quedo amb l'altra.

J. F.: El que diu ella és veritat. Jo vaig conviure amb gent que havia matat i coses d'aquest tipus, fins a gent que estava allà sense haver fet res, veus totes les injustícies. També he après molt de la gent que és diferent o que tenen ideologies diferents. A la Model, per exemple, hi havia molts homosexuals, que estaven reprimits i tancats simplement per la seva condició i allà ho patien molt. I estar allà et fa pensar que la gent pugui ser el que vulgui ser, sense fer mal a ningú i sense obligar ningú i ho vas assimilant. També aprens a ser crític amb la societat i veus moltes injustícies, com gent amb una capacitat intel·lectual impressionant, però que no disposa dels mitjans per poder-ho demostrar perquè la seva família és pobra i no els han pogut donar estudis, i això és gent que es va perdent.

El que està clar és que la tortura i la repressió franquista no va aconseguir doblegar-vos, perquè heu seguit sent persones d'esquerres i compromeses amb un món més just tota la vida.

M. F.: És que quan estàvem allà dins i ens estaven torturant, sentia aquella gent parlar i com es comportava i els veia petits al meu costat, em veia més gran que ells.

J. F.: No ho van aconseguir, ni ho aconseguiran. Per això dic que a la societat has de ser crític. No pots estar mai conforme, has de ser crític per millorar-la. Si no, tots els avantatges i llibertats que tenim ara els podem perdre en qualsevol moment, com ja es veu. No es va fer una transició com tocava. És cert que és difícil de fer un judici de la Transició, perquè el context ara és diferent. Jo entenc que segurament no teníem la fortalesa a l'esquerra en aquell moment per fer un altre tipus de transició, perquè la dreta estava molt forta, sobretot l'exèrcit i els aparells de l'estat, i es va fer el que es va poder. Però sí que és veritat que anys després s'ha pogut fer més i no s'ha fet. I aquí és on hi ha la meva crítica. No en el moment exacte de la Transició, sinó en els anys posteriors que va estar el PSOE, amb una majoria raonablement molt gran a sobre i amb un recolzament de l'esquerra a tot el territori que podia haver fet molt més, podria haver sigut més valent. No dic depuració perquè potser això sona molt fort, però no s'ha fet una transició ni el que era el sistema policial, el sistema judicial, el sistema de presons. Mai s'ha jutjat cap director de presó.

Esteu implicats a la campanya de Via Laietana 43 que reclama que la Policia Nacional deixi l'edifici de l'actual prefectura i es reconverteixi l'espai en un centre de memòria democràtica. Per què creieu que és important i és necessari que això passi?

M. F.: Perquè això ha de ser una lliçó per a les noves generacions. Cal recordar el que va passar allà, perquè quan siguin grans i puguin escollir qui volen que mani al país han de saber què va passar.