Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984), escriu des que tenia sis anys, sobretot terror. És un gènere que li serveix per canalitzar les seves pròpies pors i patiments, i en aquesta entrevista amb Públic, detalla per què creu que la ficció en general és clau a la nostra vida per explicar-nos la realitat i també per fer "crítica social i política".

Solsona treballa com a professora de Secundària i, després dels reculls de contes Cirurgies (Voliana Edicions, 2016) i Satèl·lits (Males Herbes, 2019), acaba de publicar la seva primera novel·la, Mammalia (Males Herbes). Emmarcada en una "distopia propera", la pedra angular de la història són els problemes de fertilitat, la indústria de la reproducció assistida que creix a la seva ombra i els límits ètics de tot plegat.

Solsona va viure-ho de prop i remarca que "és duríssim sentir que ets part d'aquest negoci", mentre al llibre estira dels fils que s'hi relacionen, com els vincles que es generen, la recerca dels orígens de les criatures nascudes a través de diferents mètodes o la pròpia identitat. I, també, un tema que ho sobrevola tot, la renúncia a ser mare o no ser-ho per voluntat pròpia.

'Mammalia' és un llibre complex que explica diverses històries. Què és per a tu?

Mammalia és la recerca d'una protagonista que té buits en la seva infància. A partir d'un detonant, la Cora comença a iniciar aquesta recerca a través de diferents vincles que ha fet a l'edat adulta, unint diferents pistes del trencaclosques fins a arribar al monstre final.

Per què, un monstre?

Sempre dic que és un monstre, però els monstres poden ser molt bonics. Els seus orígens li poden arribar a fer molta por, a la Cora, perquè són un buit i hi ha la por a allò desconegut. Però quan se n'adona de què és el que va passar, és com que totes les peces del passat conflueixen en el present de cop. I veu que realment en el fons ho sabia. És adonar-se d'on ve. A partir d'aquí pot construir la seva identitat, perquè fins llavors va una mica perduda. Tothom té dret a saber els seus orígens. En el moment en què la Cora els descobreix, sap quin tipus de família vol formar, quin tipus de vincles vol tenir, si vol o no vol ser mare.

És una història complexa, construïda a partir de flashbacks i altres recursos narratius i amb una estructura particular.

Tenia les dues històries al cap. La de la Cora, la protagonista, i després la de la clínica i el passat de la Cora. Llavors vaig pensar com unir-ho. I aquí va ser quan em va sortir la idea de fer dues línies temporals, una que fos en primera persona i en passat, que és el motor de la història, i amb una cosa més de narrativa oral. I l'altra, amb capítols més curts, amb les pistes que ella va unint, que són en tercera persona i en present. Aquests tenen potser aquest punt més poètic.

I com mantens la intriga de la història?

Com a lector vas entenent la història a partir dels capítols llargs de la Cora i vas unint les pistes a partir dels capítols curts. Van ser cinc anys de creació perquè havia de concloure les dues línies temporals i a més a més havien d'anar donant les pistes de manera dosificada, d'una manera que el lector s'enganxés, però que no intuís massa què és el que havia passat, perquè el final fos sorprenent.

Un dels temes del llibre són els problemes de fertilitat, que no és gaire comú abordar des de la ficció. Com hi vas arribar?

Volia parlar de l'ètica en la ciència, sobretot en relació amb els cossos de les dones. De com la ciència ha exercit aquesta pressió sobre el cos de la dona. De la violència explícita i implícita que hi ha de la indústria de la fertilitat cap al cos de la dona, de la infantilització a què la sotmet. I volia fer-ho a través de la ciència ficció perquè m'era un escenari molt més fàcil per donar-li aquesta volta, per tractar-ho com una utopia propera.

Què et permet aquest gènere?

Li dono aquest punt més màgic i més simbòlic, però al final és per treballar la metàfora del que està passant avui dia. És una crítica del que està passant ara. El teló de fons és aquest i la història gira al voltant de com una persona que ha nascut fent un mal ús de la reproducció assistida necessita conèixer els seus orígens.

És un tema del qual fins fa poc no se'n parlava gaire, i menys des de la ficció. Per què és important fer-ho?

Cal que hi hagi ficció sobre això, perquè al final està representant problemes que passen a l'actualitat. La ficció fa una crítica social i política. A través d'una història et pots sentir més identificat que no pas amb un assaig o un manual. Jo, quan vaig passar per tot un procés d'infertilitat, pensava que m'agradaria llegir literatura sobre això, no només manuals que et diguin com t'has de sentir o que et donin una ajuda.

Creus que la literatura ens ajuda a entendre les coses?

Sí. I necessitem referents. Per exemple, el meu fill. Amb el seu pare estem separats. Doncs llegim contes i no n'hi ha, de pares separats. No estic d'acord que els contes hagin d'adoctrinar, no dic que hagin de ser contes sobre la separació. Però el que sí que estaria bé és que hi haguessin contes amb pares separats. [A la ficció] hi ha poca representació de la família no heteronormativa.

Precisament a 'Mammalia' hi ha diverses parelles de dones i ho incorpores dins la història sense que sigui en cap cas el tema al voltant del que gira.

Ho incorporo d'una manera natural, no com per fer una quota. A Satèl·lits encara era més exagerat. El que se'm faria estrany realment és fer només contes amb parelles heteronormatives. Al final el que em surt és la diversitat i que tothom s'hi vegi representat.

La infertilitat o la renúncia a ser mare són temes que s'han menystingut i s'han tractat poc. Creus que això s'està superant?

Penso que si hagués viscut ara el que vaig viure el 2014, hi hauria molta diferència. Hi ha més cercles de dones, es parla molt més, hi ha més visibilitat. I no només del fet que sigui un procés dur, el fet que algú vulgui ser mare i no pugui, sinó també de la no maternitat. Tant perquè no has pogut com també per decisió pròpia.

A 'Mammalia' ho abordes des dels ventres de lloguer.

És on volia fer més crítica, perquè en aquest cas és molt difícil de justificar els orígens de la criatura. Ha sigut una compravenda i això és complicat. A veure, és que no tens dret a ser mare. El dret és el de l'infant al seu benestar, i dubto que passi per aquest procés de compra, per ser un producte. Per fer la novel·la he llegit contractes que posen la pell de gallina. De coses que pot fer la gestant, coses que no... Aquí és on hi ha l'abús de poder de qui està contractant aquest servei.

I en general, pel que fa la reproducció assistida, com aborden les clíniques tot aquest procés?

He anat tant a una clínica privada com a una pública i la diferència és abismal. A la privada, si tens més diners pots accedir a més bons serveis, i és duríssim sentir que ets part del negoci de la reproducció assistida. Hi hauria d'haver més cura cap a les dones. A les clíniques públiques sí que m'hi vaig sentir recolzada, però a la privada era més una part d'un servei.

A 'Mammalia', les dones només tenen un intent per ser mares.

[Amb la meva parella] Ens vam sentir una mica així quan vam anar a una clínica privada, amb tot el que costa. Vas pagant, però realment només pots fer un intent perquè amb 30 anys i amb els sous que hi ha no pots pagar més.

En canvi a la pública, imagino que la perspectiva és diferent.

Allà vaig viure aquest procés d'una manera molt més natural i molt més orgànica. Però al final, després d'una in vitro que no va funcionar, els meus fills van venir de manera natural, els dos. Jo no tinc cap crítica en el sentit de formar una família amb reproducció assistida, sinó cap a què se'n faci un bon ús, que es tingui cura de tot el procés i que la dona no se senti part d'aquest entramat neoliberal de fer negocis amb la fertilitat.

La infantilització al cos de les dones la vincules amb la violència obstètrica?

La violència obstètrica és perquè t'infantilitzen i fan abús de poder cap al teu cos. Jo ho he viscut sobretot quan vaig tenir dos avortaments abans que nasqués el meu fill. Et posaven en un box, al costat hi havia tot de dones que estaven avortant en aquell moment, i senties els crits... Era una cosa de pel·lícula de terror. No es pot tractar amb una mica més de cura aquest procés? Estàs tenint contraccions per expulsar un fetus que no anirà enlloc, que no és viu, estàs sentint tot això per una cosa que no anirà més... Vaig tenir contraccions més doloroses en els avortaments que quan vaig tenir els meus fills. Tracteu-me amb una mica més de cura.

Han sigut cinc anys d'escriure 'Mammalia'. Què és el que has gaudit més i el que menys? S'ha fet llarg?

No, al contrari. Jo m'hagués estat 20 anys més, perquè el que em costa és el moment d'iniciar la idea. Soc molt controladora. El moment que inicies una idea, una novel·la, tot és infinit. Els paisatges, els personatges, la trama, tot. Em costa molt anar-ho acotant, tot em sobrepassa. El moment en què tinc l'escaleta i l'estructura i comença la reescriptura, llavors és quan m'ho passo molt bé. Amb la reescriptura em sento realment escriptora, perquè gaudeixo moltíssim i penso que és aquí on vull estar.

Com crees l'esquelet de la història?

Primer penso en una història costumista, en una història de relacions personals, entre personatges, una cosa més intimista, i li col·loco un final impactant o un monstre final. Quan tinc aquest esquelet, ho col·loco en un paisatge en què hi hagi alguna cosa pertorbadora, fora de lloc, que no acabes d'entendre. Un paisatge amb aquest punt inquietant que fa que els personatges s'activin amb el conflicte.

Dius que escriure terror et serveix per treure les coses que tens a dins.

Des de molt petita que escric contes de terror, des que vaig començar a escriure, amb sis o set anys. M'agrada molt el terror. Fent un projecte d'autoficció sobre la meva besàvia, pel qual m'han donat la beca Montserrat Roig, vaig començar a investigar sobre per què n'escric. Vaig veure que el terror em servia per estar tranquil·la, per veure els monstres cara a cara, canalitzar els pensaments intrusius i el patiment.

Com combines la teva feina com a professora de Secundària amb l'escriptura?

És trobar els moments en què puc escriure. Quan els trobo, necessito que siguin molt llargs, perquè em costa molt concentrar-me de primeres. Necessito posar-me dins la història i un cop ja hi soc, tenir molta estona. Un diumenge a la tarda, per exemple. O una nit que no puc dormir i estic fins a les tres escrivint.

T'has plantejat dedicar-te només a l'escriptura?

Tant de bo, però és impossible. I de totes les feines que podria fer, la de professora de Secundària m'agrada molt. Però sí que és veritat que m'agradaria tenir més temps per escriure.

Per què has decidit fer el salt a la novel·la i què ha suposat?

Ha sigut molt natural. Moltes vegades, després de Satèl·lits, em preguntaven "i per quan, la novel·la?". Com si el conte fos un gènere menor. I a mi el conte m'encanta. Té una vessant molt cinematogràfica. De fet, jo pensava que Mammalia seria un conte, però quan vaig començar a sembrar, ja vaig veure que em sortiria llarg.

A vegades has parlat de la influència de lectures d'adolescència, com Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. Les consideres les teves referents?

M'agrada que ara es comenci a parlar de la Rodoreda més fantàstica, perquè té aquest punt de realisme màgic, aquest punt fantàstic. Quan vaig obrir Mercè Rodoreda, de petita, pensava que volia fer una barreja d'això. Volia escriure com ella, la manera amb què fa les comparacions, com treballa els símbols... Cada dia tinc influències del que vaig llegint, del que vaig veient, del cine, de la literatura. Però el que llegeixes i el que veus a la infància i l'adolescència, et marca. Tinc moltes autores que m'han influenciat moltíssim, i segur que Mammalia beu de tot això.

Estàs treballant en algun altre projecte?

Jo no soc una escriptora que porta sempre la llibreta a sobre, amb mil idees. Crec que soc molt més escriptora de la reescriptura que de generar idees. I a Mammalia, per sort, tinc una idea i la treballo i espero que em funcioni. Ara n'estic treballant una sobre l'amistat. Vull parlar sobre com ens marca l'amistat de la infància, com és difícil conservar-la en l'edat adulta, les noves amistats que generem, i com pot arribar a fer mal un trencament d'una amistat, molt més a vegades que el d'una parella.