Han passat gairebé vint anys de la formació del Govern tripartit a Catalunya. Encara no s'ha arribat a l'efemèride (serà el 2023 per ser exactes), però aquest dijous s’ha presentat a la seu de l’editorial RBA el libro Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi (RBA), un volum editat per Josep M. Muñoz i escrit per Gemma Ubasart, Joan Vicente, Carles Rivera i Júlia Miralles de Imperial dedicat a aquells anys. Cada un d’aquests autors analitza una part de les polítiques del llavors polític socialista al capdavant de la Generalitat. La presentació, organitzada per la Fundació Catalunya Europa juntament amb la Fundació RBA, va anar a càrrec de la periodista Gemma Nierga i va comptar amb la participació dels politòlegs Oriol Bartomeus i Toni Rodon i la historiadora Paola Lo Cascio. Entre els assistents hi havia el primer secretari del PSC, Salvador Illa, l’ex-president de la Generalitat José Montilla o el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Ernest Maragall, entre d’altres.

Lo Cascio va destacar a la seva intervenció com "els governs del canvi, catalanistes d’esquerres, trenquen amb una manera d’imaginar-se el país", i ha posat com a exemples "la qüestió del territori, la relació amb Espanya, evidentment, i amb Europa". Segons la historiadora, aquell Govern de coalició també va destacar pel seu "poder de regeneració democràtica" a l’hora de veure problemes "que van des de l’esclerotització dels partits a la democràcia participativa". "Quan ve la crisi això esclata, però el Govern ja ho havia vist, que s’havien de modernitzar", va comentar.

Bartomeus va elogiar el llibre, que va descriure com "una obra immersiva" que "et transporta absolutament a aquell període". Per al politòleg, Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi "desmenteix la caricatura d’un Govern que improvisa". "És impressionant la quantitat de coses que es fan: un canvi que no és només una alternança, un canvi de partits, sinó un canvi en les polítiques i la manera de fer, i un canvi en la concepció del país, i en aquest sentit és un canvi de fons", va desenvolupar el politòleg abans de reconèixer que, a l’acabar el llibre, va experimentar una sensació de "frustració". El llibre, opina, traspua una sensació "d’oportunitat perduda, d’obra inacabada", així com "de coses que van quedar per fer, a mig fer, i que després no s’han continuat".

Les tensions amb CiU

Quan es va anunciar el Pacte del Tinell va haver-hi "un punt d’incredulitat", segons Lo Cascio, encara que "els consensos que donen peu al tripartit es fan a la legislatura anterior, en la qual el president Pujol es dedica a instrumentar la successió del president". "Allà es fa molt patent una guerra entre el món convergent i el món del que després serà ERC que arriba fins als nostres dies", va continuar la professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) al reiterar que després de la notícia de l’acord es va produir "un moment de fortíssima desorientació" en el món convergent. "Recordo molt discurs a la premsa sobre el fet que CiU no podia sobreviure fora del govern", va rememorar Lo Cascio a l’afegir que "el diagnòstic era equivocat perquè hem vist que no només va sobreviure, sinó que la qüestió de com recuperar el Govern va acabar sent la nota política més important d’aquella construcció". "No podem interpretar el lideratge de Mas i tot el que passa després pràcticament fins als nostres dies sense entendre aquesta reconstrucció de la voluntat de recuperar el control de les institucions catalanes", ha assegurat. En aquest sentit, va assenyalar que "el pujolisme es construeix a partir de les institucions" i que, per als convergents i els seus hereus, "la qüestió de controlar les institucions és fonamental".

Rodon sosté que a partir del tripartit "el sistema de partits es comença a fragmentar". Aquest politòleg qualifica el període de Maragall com "l’últim gran xoc estratègic entre dues grans maneres de veure el país que havien subsistit des de la Transició", un xoc, va subratllar, entre "dos actors de la política catalana amb dues maneres diferents de fer les coses i de planificar". Com Lo Cascio, remarca com "el Govern de Maragall, tot i que dura molt poc, va estar molt de temps preparant-se: hi ha tot un substrat que s’havia portat molts anys pensant, debatent, que s’intenta aplicar en aquests anys".

A continuació Bartomeus es va ocupar de la qüestió, plantejada per Nierga, de per què va durar tan poc aquesta experiència. "Dura poc primer segurament perquè no es té en compte l’equilibri de forces", va respondre el politòleg. Com Lo Cascio abans, va argumentar que "quan entra el tripartit hi ha una sensació de que ‘això no pot ser’". "Tinc la impressió que aquesta idea de la patrimonialització del país encara és present i condiciona les aliances que poden i no poden haver-hi", diu Bartomeus portant el debat al present abans d’afegir que "perdre contra ERC és assumible per a Junts, però perdre-ho contra una força que està més enllà d’aquesta frontera imaginada entre nosaltres i la resta és inasumible". A més, "Maragall tenia la capacitat d’agrupar actors polítics i tirar un projecte polític endavant", un talent polític que "feia por als seus adversaris".

Sobre l’Estatut, Bartomeus considera que "el projecte era coherent" i "la culminació dels canvis". Ha lamentat, però, que "Maragall no va tenir la ‘puteria’ de pensar que el govern socialista d’Espanya no estava al mateix carro que el Govern de la Generalitat". Ha criticat "la decisió de pactar l’Estatut a La Moncloa aquella nit entre Zapatero i Mas", que considera com "la prova" que Maragall va "calcular malament". "Ell creia que era un projecte de país i que tothom s’hi sumaria", va apuntar, però "no va ser així". Aquí comença, al parer d’aquest politòleg, "una estratègia que encara vivim, que és la d’una CiU que fa una sèrie de propostes absolutament eixelebrades per fer que la relació entre ERC i les altres forces del Govern rebenti". "Una subasta a l’alça, que és el que hem vist al Procés", va reblar.

Un nou tripartit?

Podríem arribar a veure un nou tripartit? Cap dels tres oradors va voler pronunciar-se de manera clara. Lo Cascio creu que "veurem cada cop més acords promiscus". "Hem estat acostumats a veure blocs que no es podien barrejar i ara veurem que hi ha votacions creuades al Parlament", observa. "Veurem més coses", va especular. Pel que fa al moment present, pronostica que "hi haurà una centralitat del Parlament perquè el Govern, tal i com està plantejat, té una funcionalitat més limitada".

Rodon dona "una probabilitat baixa" a aquesta possibilitat, però "no per preferències de la ciutadania". "Tinc la sensació que no és tant la preferència de la gent com dels actors polítics, que ara no estan preparats per donar aquest pas", va defensar. Si el tripartit del 2003 es va produir és, va indicar, "perquè va venir de sota, perquè es va produir a municipis, diputacions i consells comarcals" i, per tant, "va caure per la seva pròpia lògica". El politòleg constata que "ara no estem en aquest escenari" i, com Lo Cascio, pensa que "el que veurem serà pactes aquí i allà més que acords de govern".

"El concepte tripartit és utilitzat per Junts contra ERC per limitar el marge de maniobra dels republicans", puntualitza Bartomeus, el darrer en intervenir i qui, com els dos anteriors ponents, creu que "en el futur proper, mitjà o llunyà segurament veurem aliances diferents", tot i que "és possible imaginar-se un Govern de les tres forces d’esquerra".