El president de la Generalitat, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) rep a Públic a l’avantsala del despatx presidencial, la Sala dels Diputats que, com la resta del Palau de la Generalitat, respira història de Catalunya per tots els racons. En una llarga entrevista repassa la situació política actual un any després de les eleccions al Parlament del 14 de febrer de 2021. L’exigència d’unitat estratègica a l’independentisme i del desbloqueig de la taula de negociació sobre el conflicte polític al Govern espanyol centren bona part de la conversa. Però també repassem temes essencials pel Govern com els Jocs d’Hivern, la transformació energètica de Catalunya, la reindustrialització, els canvis als Mossos d’Esquadra, la sentència del 25% de castellà a les aules catalanes o la polèmica pel nou calendari escolar que ha comportat la convocatòria de cinc dies de vaga a les escoles de Catalunya. Sense oblidar la més rabiosa actualitat amb el conflicte bèl·lic per la invasió militar de Rússia a Ucraïna, sobre la qual Aragonès es mostra preocupat, des del punt de vista humanitari però també per l’impacte econòmic, i es posiciona al costat de la sobirania del poble ucraïnès.

Una primera pregunta marcada per la més estricta actualitat. Com afronta el Govern de la Generalitat el conflicte bèl·lic a Ucraïna tant pel que fa als ciutadans ucraïnesos residents a Catalunya com dels catalans que es puguin trobar en aquell país? 

Ho estem vivint amb molta preocupació i amb dolor. Pel cost que està tenint i que tindrà en vides humanes i també per les conseqüències geopolítiques i econòmiques que comportarà. El mapa d’Europa s’està reconfigurant i les conseqüències d’aquesta invasió militar duraran dècades. El Govern de Catalunya s’alinea amb la Unió Europea en les mesures de resposta. I respecte a les nostres responsabilitats directes estem en contacte permanent amb el consolat ucraïnès a Barcelona perquè a Catalunya hi viuen entre 22.000 i 24.000 ciutadans ucraïnesos, i cal afegir els que estan en estada temporal per turisme o feina, i la nostra prioritat es poder resoldre les situacions en què es puguin trobar. Pel que fa als catalans residents a Ucraïna, tenim preocupació però estem en contacte amb molts d’ells i en fem el seguiment per facilitar-ne el retorn a Catalunya si així ho volen.

En què es pot traduir a Catalunya aquest impacte econòmic que esmenta de la guerra?

Les conseqüències econòmiques ja hi son des de fa alguns mesos i ara continuaran. L’augment del cost de l’energia té molta relació amb l’increment del preu del gas al mercat europeu i això té a veure amb les decisions del Govern rus. I ara s’incrementarà encara més. Això te impacte ja avui però continuarà les pròximes setmanes i en els mercats de futur. Albiràvem el mes de maig com el punt d’inflexió de la pujada de preus del mercat energètic perquè comencessin a baixar, i ara amb un dels principals proveïdors de gas a Europa com és Rússia immersa en l’actual situació aquest calendari es pot retardar.

També cal recordar que Ucraïna és un dels principals productors de cereals, blat i colza per a la indústria agroalimentària i per a la ramaderia, i hi haurà un augment de preu d’aquestes matèries primeres. O el fet que hi ha 1.350 empreses catalanes que operen en el mercat ucraïnès i que veuran alterada la seva activitat. Sense oblidar que la política de sancions a Rússia tindrà conseqüències sobre una economia com la russa amb la qual també hi tenim molta relació.

I que pensa fer el Govern?

Hem de tenir present que això no serà qüestió de dies i que molt probablement encara empitjorarà. Per tant, cal anticipar-nos i acompanyar a les empreses catalanes en la localització de nous mercats per intentar minimitzar els danys.

I com es posiciona el Govern de la Generalitat sobre aquest conflicte? Se sent representat per la posició del Govern espanyol dins la Unió Europea?

Defensem que cal arribar a implementar unes mesures prou contundents que forcin la modificació de la postura actual de Rússia. Sabem que això té un retorn en forma d’impacte econòmic per a algunes economies que tenen un paper central a Europa com ara Alemanya. Però estem parlant d’una qüestió humanitària, d’una violació del dret internacional. Es tracta d’un estat com Ucraïna que va aconseguir la independència fa trenta anys i que ara està en risc de perdre-la per una invasió militar. Això suposa tirar enrere després d’uns anys en què diversos països havien exercit el dret a l’autodeterminació i havien aconseguit la independència reconeguda internacionalment. I ara retornen les invasions militars. Crec que Catalunya s’ha de posicionar al costat de la independència d’Ucraïna i mostrar tot el seu suport a la població que està patint des del punt de vista humanitari.

Centrant-nos ja en Catalunya, com valora aquest primer anys des de les eleccions del 14 de febrer de 2021 que li van donar la presidència?

Hem tornat a posar en marxa les institucions després d’un temps d’impàs que es va produir a causa de la inhabilitació del president Torra. I això ha estat bo pel país. Perquè hem pogut posar en marxa les transformacions impulsades pel Govern. En matèria social com la gratuïtat de l’I2, el reforç de recursos i professionals en l’àmbit de l’educació, l’aposta per la Formació Professional o el nou calendari escolar. La transformació verda amb el nou Decret de Renovables, el decidit compromís feminista i l’obertura d’un procés de diàleg i de negociació amb l’Estat, que és complex i difícil però en el qual ens reafirmem a l’igual que en la resta d’objectius de la legislatura.

A més, aquest és un Govern que per primer cop en 12 anys ha aprovat els pressupostos a temps al Parlament de Catalunya. Això no hauria de ser notícia però després de la dinàmica dels últims anys benvinguda sigui la normalitat pressupostària. Ara bé, la normalitat política que alguns voldrien simular que existeix, no s’aconseguirà mentre hi hagi repressió i mentre el dret de Catalunya a decidir el seu futur no estigui assegurat per la via que l’Estat reconegui el dret a l’autodeterminació.

S'han aprovat els pressupostos, però no sense tensions. El principal entrebanc que ha tingut és no disposar de la majoria absoluta de les forces de la investidura, la majoria independentista del 52%? Especialment pel trencament de la CUP amb el seu Govern i el rebuig als pressupostos? Els ha frenat aquesta situació?

Nosaltres vam aconseguir aprovar els pressupostos i per tant el Govern no s’ha frenat. Voldríem que la CUP s’hi hagués sumat i de fet encara no entenc ara les raons per les quals la CUP va decidir no donar-hi suport. Perquè els elements de discrepància que posen a sobre la taula no estaven en els acords d’investidura. Sabíem que teníem diferències perquè responem a projectes polítics diferents però aquests són uns pressupostos que implementen els acords d’investidura. Per exemple el Pla Pilot de la Renda Bàsica Universal, la internalització del 061, l’aposta en l’àmbit de l’habitatge... Per tant no puc entendre les raons polítiques de fons de la CUP si no és que han decidit prendre distància mirant molt al seu espai polític i poc al país.

L’independentisme ha de deixar de parlar de sí mateix i ha de parlar més del país. És lògic que, després de la repressió desfermada pel 155, reorientar el camí pugui tenir moments de dificultat, però nosaltres tenim una proposta que passa per forçar l’Estat a una negociació per assolir l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Jo voldria tenir l’acompanyament de tot l’independentisme per dur-la a terme. Però si no és així no ens aturarem i continuarem avançant. És evident que avançaríem amb molta més força si el conjunt de l’independentisme va unit, però si no és possible el que no farem és quedar bloquejats i aturats.

Quina és la seva proposta per aconseguir la unitat estratègica de l’independentisme? En què s’hauria de basar?

L’independentisme avança quan és capaç de marcar uns objectius democràtics. I jo en marco un que és forçar l’Estat a una negociació en què la nostra proposta és l’amnistia i l’autodeterminació. Per avançar, l’independentisme també ha de fer una proposta en positiu i constructiva per al conjunt del país. A Catalunya tenim grans consensos que van més enllà de l’independentisme però que només amb la independència podrem portar a terme i garantir completament. Per exemple el consens de l’escola en català, el consens de la necessitat d’uns serveis públics forts i de qualitat al voltant de l’estat del benestar, el necessari equilibri territorial, que els recursos que generen els i les treballadores de Catalunya es dediquin sobretot a la millora de les condicions de vida de la majoria de la població catalana. I evidentment dos consensos com l’amnistia i l’autodeterminació.

Això ho va exposar en la seva recent conferència i va ser durament criticat per tots els partís independentistes i no independentistes, fins i tot pels seus socis de Govern de Junts. Creu que és possible?

Jo accepto totes les crítiques, però el que demano és que hi hagi alternatives. La crítica sense alternativa és insuficient per donar resposta al que ens demana la ciutadania. Puc entendre que la meva proposta pugui ser esmenada, millorada o contestada, però només sobre la base d’alternatives que siguin viables i que incorporin l’aprenentatge del que ha passat en aquest país els darrers anys, especialment respecte a les conseqüències de l’1 d’octubre de 2017.

Però es pot governar amb uns socis com Junts que manifesten també aquestes dures crítiques? El seu secretari general, Jordi Sànchez, va criticar la conferència i assegura que Catalunya no té un lideratge fort. I la presidenta del Parlament, Laura Borràs, també va carregar contra vostè durant la crisi del cas Juvillà.

A mi em sorprèn aquesta manera de fer política que consisteix en fer moltes declaracions als mitjans però no traslladar aquestes opinions als espais d’interlocució que tenim. I jo això no ho abonaré. Crec que el que ha passat al Parlament amb el diputat Juvillà es descriu per si sol i tots hem pogut veure com ha anat. Sempre he mostrat el meu respecte com a president del país cap a la presidenta del Parlament perquè crec que hem de respectar les institucions. I per això crec que estic en el dret de demanar que això també s’ha de produir a la inversa. Jo tinc la meva opinió però de vegades les opinions te les has de reservar per preservar les institucions. Però crec que la lleialtat que jo he tingut seria bo que fos de tornada també.

Pensa doncs que no han estat lleials des de Junts com a socis de govern o des de la presidència del Parlament?

Amb els companys i companyes del Govern tenim un excel·lent treball conjunt.

Però Junts com a partit que és soci de Govern?

Puc entendre que hi ha espais polítics que estan encara en formació i que han de clarificar lideratges i estratègies. Soc una persona molt pacient i tindré paciència fins que s’aclareixin lideratges i estratègies. Perquè crec que és bo pel país. L’independentisme té una qualitat que no hem de perdre mai que és la transversalitat ideològica que va des d’una esquerra anticapitalista independentista com la CUP a un gran espai progressista socialdemòcrata que va del centre cap a l’esquerra que representa ERC, passant per un espai de centre-liberal o centre-dreta que també ha de poder recomposar-se. I crec que és bo pel país que pugui fer-ho. Però cal temps i haurem de tenir paciència.

I si se li acaba la paciència? Hi ha una alternativa de Govern possible? I els Comuns, amb qui ha aprovat els pressupostos, són una opció alternativa a la CUP per a l’estabilitat parlamentària?

Sempre he defensat la via àmplia, que inclou tots aquells que reconeixem el dret de Catalunya a decidir el seu futur, que rebutgem la repressió i que podem compartir un compromís pel progrés social i econòmic i la igualtat d’oportunitats al país. Això inclou les tres formacions independentistes del parlament però també una de sobiranista com els Comuns. Els acords que s’han produït amb els Comuns i els que es puguin produir no els entendré mai com una alternativa a la CUP. A mi m’agradaria arribar a acords amb els dos a l’hora i en això treballaré.

Com definiria la relació del seu Govern amb el Govern espanyol que presideix Pedro Sánchez?

És una relació que ha de millora molt, sobretot pel que fa als compromisos que hauria d’assumir el Govern de l’Estat. Des del punt de vista més global de fer una proposta per resoldre el conflicte polític o d’un compromís clar amb un procés de negociació política, com des del punt de vista de moltes coses del dia a dia. Estem veient un govern que fins i tot quan intenta modernitzar l’Estat ho fa envaint competències. El darrer exemple el tenim en els projectes de llei d’habitatge i el de residus que envaeixen competències de la Generalitat i afecta polítiques mesures i instruments millors i més avançats que ja s’havien implementat a Catalunya.

A què atribueix la divergència de valoració entre governs en la darrera Comissió Bilateral Generalitat-Estat? Va ser minsa com diuen vostès o històrica com diu la ministra Isabel Rodríguez? La ciutadania no entén que una mateixa reunió sigui vista tan diferent...

Jo diria que va ser històricament minsa. Els acords que van haver-hi són positius però molt de mínims. Vam decidir avançar amb ells però és evident que no representen el mínim d’exigència que hauran de tenir les pròximes Bilaterals. Sembla que no hi ha voluntat d’avenç en aspectes fonamentals com l’Ingrés Mínim Vital. O en altres deutes històrics que hi ha amb Catalunya. La Comissió Bilateral és absolutament insuficient, no ja des del punt de vista de resolució del conflicte polític sinó de la gestió en l’actual marc jurídic i polític.

Quin és el motiu pel qual la taula de negociació entre governs sobre el conflicte polític no avança?

Precisament perquè tenim tota l’ambició respecte a aquesta negociació. Si només es tractés de fer-nos fotos i acords que no ens facin avançar cap a la resolució del conflicte polític potser hauríem pogut fer més reunions públiques. Però nosaltres hi posem tota l’ambició i això vol dir autodeterminació i amnistia. I cal construir les confiances que permetin veure que realment hi ha una voluntat d’avançar en la resolució del conflicte. Ara mateix estem en una certa situació de bloqueig però continua havent-hi interlocució. I per tant qui ha de prendre una decisió és el Govern espanyol de si vol resoldre el conflicte polític o no. Però si el vol resoldre no serà per la via de la imposició sinó per la de la negociació i el reconeixement de Catalunya. Nosaltres hem fet una proposta i ara estem esperant la proposta de l’Estat.

Hi haurà reunió aviat? Tenen una data a la vista?

A mi m’agradaria que la taula de negociació es reunís aviat, però es reunirà quan hi hagi acords substancials i possibilitats d’avançar realment. Reunir-se per reunir-se faria mal la pròpia idea de procés de negociació. Com dic m’agradaria que es reunís aviat perquè voldria dir que hi ha avenços però hores d’ara no ho puc assegurar. Estem en aquest cert bloqueig que respon a la falta de voluntat del Govern de l’Estat de resoldre el conflicte polític.

No tenen cap data prevista doncs?

No.

I quina és la base de la negociació per aquest primer acord? Com es reflectirà si és que arriba?

Hores d’ara no puc dir-ho precisament perquè s’està discutint. Estem treballant per arribar a acords en aquest sentit.

Però havien arribat a algun punt d’entesa o aproximació i després s’ha bloquejat o no han arribat encara a res?

La interlocució sempre s’ha mantingut. Les primeres setmanes es pot entendre que hi hagi falta de concreció però quan passen els mesos i això continua així es quan es produeix la situació de bloqueig.

Qui frena més la taula de negociació, el Govern espanyol o la resta de l’independentisme amb les crítiques constants a aquest ens?

El Govern espanyol. Perquè no fa una proposta.

I si continua aquest bloqueig per part del Govern espanyol això condicionarà el suport d’ERC al Govern de Pedro Sánchez al Congrés? El rebuig a la reforma laboral va ser un primer avís?

Nosaltres no vam donar suport a la reforma laboral pel seu contingut. Vull recordar que tant el PSOE com Unidas Podemos es van presentar a les eleccions amb el compromís de derogar la reforma laboral del PP. I el que tenim avui no és una derogació. És una modificació parcial que nosaltres pensem que és insuficient i per això no li hem donat suport. La posició sobre la reforma laboral la prenem només pensant en els interessos dels treballadors i les treballadores de Catalunya i de la resta de territoris. Nosaltres no intercanviem drets nacionals per drets laborals. Perquè per nosaltres tots dos són la mateixa cosa.

Però crec que el Govern espanyol és conscient que la investidura de Pedro Sánchez es va produir perquè hi havia un compromís d’avançar cap a la resolució del conflicte polític. Si aquest compromís està en dubte o no es concreta crec que tothom comprendrà que tindrà conseqüències en el posicionament polític d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats.

Això vol dir que en una pròxima possible investidura si la taula de negociació continua bloquejada ERC no donaria suport a Pedro Sánchez un altre cop?

Nosaltres sempre intentem aprendre dels fets i de les experiències. I aquí també en traurem un aprenentatge en funció de com evolucioni. I en funció d’això prendrem les decisions la pròxima legislatura.

Vostè continua apostant per la relació bilateral amb l’Estat. És per això que no preveia participar a la Conferència de Presidents de La Palma que finalment s’ha suspès?

Els òrgans multilaterals com la Conferència de Presidents tenen una dinàmica que és molt poc útil per resoldre qüestions. No serveixen per avançar i acaben sent més una escenificació que no pas un treball d’acords que puguin beneficiar a la ciutadania. Només fa falta veure l’ordre del dia previst on gairebé tot eren valoracions, de temes importants però sense entrar a plantejar acords que és el que es necessita. Aquest poc contingut de la Conferència de Presidents també reforça la nostra idea de què ha de ser la relació bilateral entre Catalunya i Espanya la que serveixi per resoldre les qüestions importants.

Però si la Comissió Bilateral tampoc no dona gaire fruits no seria millor la negociació multilateral en aliança amb altres territoris com el País Valencià, les Illes o fins i tot el País Basc? Ho estan treballant això?

Tenim interlocució amb molts territoris, especialment amb aquells amb qui compartim espai geogràfic, llengua, cultura i molts interessos com el País Valencià o les Illes. I també amb territoris amb qui tenim una bona relació històrica com el País Basc i Navarra, perquè també són nacions dins l’Estat espanyol. Però Catalunya ha de fer el seu camí. I per tant, la voluntat dels catalans d’exercir el dret a l’autodeterminació i d’acabar amb la repressió mitjançant una llei d’amnistia, no pot ser substituïda pel treball compartit amb altres territoris que igualment portem a terme i que també és molt important.

En la discussió multilateral sobre el nou model de finançament autonòmic sí que hi participarà el conseller d’Economia, Jaume Giró? I que li sembla la proposta dels Comuns de portar el tema a la taula de diàleg? Ho veu possible?

No. Perquè el conflicte polític que ve causat per la negativa de l’Estat a què Catalunya decideixi lliurement el seu futur no es resol amb el càlcul de la població ajustada del model de finançament. No es resol revisant el fons de suficiència, ni amb una transferència d’un nou percentatge d’impostos. Això és no entendre de què va aquest procés de negociació. Evidentment que Catalunya defensarà els seus interessos sempre que es revisin qüestions de finançament. Ara bé, tots som conscients que no hi haurà reforma del model de finançament ni en els pròxims mesos ni en el pròxim any. Perquè al 2023 hi ha unes eleccions autonòmiques en bona part de l’Estat espanyol que impossibilita qualsevol mena d’acord. I la millor mostra és que el que ha posat sobre la taula el Govern espanyol només és tornar a ponderar com es calcula la població en el model de finançament actual. No ha plantejat res més. Situar ara aquest debat com a immediat té un punt de fal·làcia.

La crisi al PP i el possible relleu de Casado per Núñez Feijóo beneficia o perjudica la resolució del conflicte? Algú que és president de Galícia pot ser que entengui millor la situació de Catalunya?

Feijóo va dir que a Catalunya es practicava l’apartheid polític. Per tant, no sé si hi haurà gaire canvi respecte un Casado que ha arribat a dir que als nens no se’ls deixa anar al quarto de bany a les escoles catalanes si ho demanen en castellà. El PP continuarà sent el mateix de sempre amb un o amb l’altre. Per tant, no pot ser cap esperança per la resolució del conflicte en cap cas. A mi d’aquesta qüestió el que em sorprèn és que sembla que ens n’haguem oblidat que aquí hi havia un possible cas de corrupció. I al final ha acabat sent una qüestió de venjances internes dins la dreta nacionalista espanyola i no d’aclarir un possible cas de corrupció.

Mentre no es resol el conflicte polític continua la judicialització de la política catalana. Després de la darrera inhabilitació d’un diputat de la CUP n’hi ha d'altres que aviat poden ser jutjats també. Fins i tot membres del seu Govern. Aquesta situació pot ser un camp de mines per la negociació?

Evidentment és una dificultat afegida. Perquè és una repressió que continua. En el cas de membres del Govern parlem per exemple del conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, que corre el risc d’una inhabilitació per haver acceptat a discussió una resolució sobre la monarquia quan era el president del Parlament. D’un estat en què els parlaments no poden ni discutir si estan d’acord o no amb la monarquia, i no parlem d’abolir la monarquia que és el que ens agradaria fer, sinó d’un simple posicionament polític declaratiu sobre si estàs d’acord amb aquesta forma de govern, el que cal és fugir com més aviat millor. I ho farem mitjançant un procediment acordat per les dues parts que serà l’única manera de que sigui reconegut a nivell internacional. Això només vindrà quan la força de l’independentisme sigui tanta que ho faci inevitable. És pel que treballem mitjançant fer un bon govern, de governar per les majories i dirigint-nos al conjunt de la ciutadania de Catalunya i tenint sempre la ma estesa per una negociació on defensarem l’amnistia i l’autodeterminació.

I quin paper han de jugar els exiliats i exiliades en la resolució del conflicte tenint en compte que hi ha figures de primera magnitud política com Carles Puigdemont o Marta Rovira?

Jugaran el paper que ells considerin oportú de fer. Perquè la repressió és col·lectiva però es concreta sobre persones determinades. El seu paper personal serà el que ells i elles decideixin. En el cas de Marta Rovira exerceix de secretària general d’ERC, està plenament implicada en tota l’estratègia del partit i la seva acció política. Treballem colze a colze. Pel que fa al president Puigdemont jo respecto la seva posició que passa per una determinada estratègia molt centrada en la seva defensa a l’exili.

La Catalunya sencera a què apel·la és allò d’un sol poble? Ho fa perquè l’independentisme havia perdut aquesta idea de país?

En qualsevol cas, jo sempre miro endavant. I sé que un país que vulgui tenir futur ha de saber que cal comptar amb el conjunt del país. Amb totes les seves realitats socials i territorials. Amb el món rural i les comarques més empobrides i afectades pel despoblament, fins els barris de les mal anomenades perifèries urbanes que necessiten d’una intervenció pública per retornar-los dignitat i oportunitats. Ens dirigim al conjunt del país. Si vols que un país sigui lliure, i nosaltres volem fer lliura Catalunya, ha de ser el conjunt i no a trossets. I per tant es necessiten amplis suports arreu.

Si vols oferir igualtat d’oportunitats a la ciutadania per a què pugui desenvolupar el seu projecte personal de vida, reduir les desigualtats o augmentar el nivell educatiu, que és la raó última del nostre projecte, això ha de ser per a tota la societat. I en aquests moments Catalunya és encara una societat massa desigual. Aquesta és la fractura interna que tenim al país i que s’ha de recosir, la desigualtat econòmica. No les diferències de llengua ni d’identificació política o nacional sinó la desigualtat econòmica que s’expressa territorialment. Per això aquesta idea de la Catalunya sencera i d’un Govern republicà que es dirigeix, treballa i pensa pel conjunt del país.

Quan podrem conèixer el projecte del Govern per la candidatura per als Jocs d’Hivern del 2030?

La concreció del projecte la tindrem en els pròxims dies o setmanes. S’estan acabant d’ultimar els treballs tècnics. La nostra voluntat és poder-lo explicar al conjunt de la ciutadania de Catalunya i especialment a la dels territoris que s’hi veuran més beneficiats si tira endavant. És un projecte que s’ha de basar en criteris de sostenibilitat i de deixar un llegat en positiu en els territoris que en siguin protagonistes.

Està tancat que la consulta només es farà a l’Alt Pirineu-Aran?

Qui ha de ser protagonista de la decisió són les comarques de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran. Hi ha altres comarques que han expressat la seva voluntat de participar-hi. I hem de mirar quins mecanismes fem servir per a què puguin participar d’aquest procés d’interlocució amb el territori. Però qui té la paraula i qui ha de decidir finalment són les comarques de l’Alt Pirineu i Aran perquè són les que viuran l’impacte d’aquest esdeveniment l’any 2030, que volem que sigui en positiu.

I l’Aragó quin paper hi ha de tenir? S’han reconduït les relacions?

Amb l’Aragó hi col·laborarem perquè hi haurà probes que se celebraran allà. Catalunya té uns actius extraordinaris però mai s’ha presentat a uns Jocs Olímpics d’Hivern. Ara tenim l’oportunitat i ho farem amb territoris que col·laboraran. Estic convençut que hi haurà acord per fer-ho i s’ha d’acabar de determinar el grau de col·laboració . S’estan fent els treballs tècnics. Però jo com a president de Catalunya defenso els actius de Catalunya i que el màxim de probes per a les quals tinguem disponibilitat es facin aquí.

Catalunya no ha aconseguit la planta de bateries per als cotxes elèctrics de Volkswagen i la reindustrialització de Nissan no sembla anar per bon camí. Quins són els plans industrials del Govern?

Pel que fa a l’electrificació de la indústria de l’automòbil a Catalunya el que és important és veure el conjunt de la cadena de valor. El nostre objectiu és que la majoria d’aquesta estigui present a Catalunya. És evident que la construcció de les cèl·lules de bateria és molt important però també ho és el seu assemblatge, o on es dissenya i es fàbrica el cotxe elèctric i tota la industria de components que hi està associada. Per tant, caldrà fer una valoració global i nosaltres estem plenament compromesos amb aquesta transició de la indústria de l’automòbil. Veurem quines són les decisions finals que prenen des d’un criteri empresarial les firmes protagonistes però saben de la nostra predisposició a col·laborar.

Respecte a la reindustrialització de la zona de Nissan també és clau entendre que la inestabilitat econòmica a nivell mundial està afectant algunes inversions. Però per això tenim diversos projectes que estan ben encaminats i estic convençut que es resoldrà satisfactòriament en els propers mesos.

Un altre projecte estratègic del seu Govern és la transformació energètica amb el nou Decret de Renovables. Però hi ha molta oposició al territori. Avança adequadament aquesta transformació tenint en compte l’endarreriment de Catalunya en aquest àmbit?

Els procediments van d’acord amb el que s’establia en el Decret, que també posa en valor la necessària interlocució amb el territori on hi ha possibilitats d’instal·lar plantes d’energies renovables. En els pròxims mesos veurem com projectes que estaven encallats tiren endavant. Crec que ens hem de mentalitzar tots plegats que el nostre paisatge canviarà en el conjunt del país. I que és bo que sigui així. Perquè una part de l’oposició que està havent-hi és perquè fins ara unes poques comarques han assumit durant massa temps la responsabilitat de la producció d’energia al nostre país. També en el cas de les renovables. I això s’ha de redistribuir.

Per exemple amb la construcció d’un parc marí a Roses?

Sí, aquesta és una proposta que em sembla positiva. Sense ser literal, la idea és que cada municipi hauria de tenir el seu molí i el seu parc solar. Cada territori hauria de pensar com pot contribuir a aquesta necessària transformació. Les alternatives de no fer res son dues: continuar amb unes centrals nuclears que ja tenen data de finalització allargant-hi la vida. A això ens hi oposem. I l’altra opció és no tenir molins de vent al territori però tenir-lo ple de línies de molt alta tensió per portar l’electricitat dels molins d’altres zones. Per tant hem d’assumir que canviarà el paisatge i ho farem de forma dialogada i distribuïda arreu del territori.

La conselleria d’Interior ha estat una de les protagonistes d’aquesta arrencada del seu Govern amb el relleu de tota la cúpula dels Mossos inclòs el major Trapero i canvis en l’estructuració i organització. Perquè eren necessari tants canvis?

Estic molt satisfet de la feina del conseller d’Interior i vull agrair-li la seva tasca. Nosaltres hem vingut a canviar les coses i ho estem fent. En l’àmbit del Departament d’Interior, més enllà del soroll interessat i partidista que algunes forces de l’oposició intenten fer d’una forma de vegades molt irresponsable, el que tenim és un cos de Mossos d’Esquadra amb més efectius després d’incorporar-ne 800 el curs passat i n’hi ha 800 més en formació, i amb un horitzó de créixer fins els 22.000 agents els pròxims anys, amb més recursos materials amb la renovació i l’increment de tota la flota del parc mòbil i millors condicions laborals amb l’equiparació de l’edat de jubilació a altres cossos policials. De cara al ciutadà volem aprofundir en el model de Mossos d’esquadra com a policia democràtica. Especialment en matèria d’ordre públic que és un aspecte molt sensible i sempre es pot millorar. Ja és molt diferent de com actua la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, però encara podem avançar més.

Creiem que el que és primordial és preservar l’ordre públic i no tant perseguir determinades conductes que tampoc són tan lesives. Per això els nous criteris d’aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana sobre la base de les consideracions del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal Constitucional són una nova passa endavant. Nosaltres defensem els treballadors públics com és el cas dels Mossos d’Esquadra quan pateixen una agressió. Però això és una cosa i una altra és que hi hagi una voluntat molt punitiva quan no hi ha agressions. Això és el que hem reorientat. I un darrer apunt important és que les institucions sempre són millors i serveixen millor a la ciutadania com més s’assemblen a ella. Una policia diversa i plural també és una millor policia per atendre les necessitats de seguretat d’aquesta societat. Per això el procés de feminització del cos de Mossos d’Esquadra està avançant de forma molt positiva i ho farà encara més els pròxims anys, i cal incorporar altres elements de diversitat social en els cossos de seguretat.

No es podia haver evitat una vaga de cinc dies a les escoles pel fet de l’avançament del curs escolar?

El nou calendari escolar és una molt bona mesura. Perquè qui pateix més unes vacances d’estiu tan llargues des del punt de vista d’aprenentatge són els alumnes als quals les seves famílies no els hi poden pagar un casal d’estiu o altres recursos. Unes vacances d’estiu tan llargues afavoreixen les desigualtats educatives. Per això anem a escurçar-les. I ho fem d’una manera que no alterem els drets laborals del professorat perquè al final el nombre d’hores lectives són les mateixes. El que fem és reforçar l’atenció als alumnes als centres escolars en hores no lectives amb activitats d’educació en el lleure que finançarà el Govern. Per tant, no comparteixo les crítiques que han fet determinades organitzacions sindicals. El Govern pren decisions i és qui ha de tenir la iniciativa. I aquesta és una bona mesura que evidentment genera preguntes i inquietuds. Totes les transformacions ho fan. Però la nostra feina és treballar col·lectivament amb el conjunt de la comunitat educativa per anar resolent-les.

Per tant no es podrà evitar la vaga?

No depèn de nosaltres. Els sindicats tenen el dret a fer-la, però cinc dies són molts. Veurem quin és el nivell de seguiment i de suport que tenen. En qualsevol cas nosaltres seguirem amb la ma estesa per veure com podem implementar junts tots aquests grans canvis que estem fent en l’àmbit educatiu per millorar-lo. Abans s’havien fet vagues per retallades. Ara el que estem fent són canvis cap a millor amb més mestres, professors i professores i personal educatiu de suport que mai. Acabem d’anunciar que hi haurà una reducció de ràtios que és una demanda històrica amb menys alumnes per professor perquè els pugui atendre millor.

Finalment president, com pensa aplicar el Departament d’Educació la sentència del 25% de castellà a les escoles catalanes?

La sentència no té cap mena de sentit pedagògic ni acadèmic. Nosaltres tenim un model lingüístic que és el que preservarem. I que es basa en garantir que quan acaba l’escolarització els alumnes siguin competents en català i en castellà. L’instrument per fer-ho és el català com a llengua vehicular adaptat a les característiques de cada centre. Per tant, davant la sentència, tirarem endavant mesures de caràcter normatiu per garantir el model que tenim fins ara que és de consens acadèmic, pedagògic, social educatiu i polític.