Les eleccions del 14-F per escollir el nou Parlament dissolt automàticament després de la inhabilitació de l'expresident de la Generalitat Quim Torra completaran aquest dilluns un primer any de recorregut. Si les eleccions del 14 de febrer de 2021 es van celebrar en ple apogeu pandèmic de la quarta onada de contagis -i no sense pocs embolics polítics i fins i tot judicials per aquesta qüestió-, el primer aniversari electoral arriba enmig d'una forta desescalada després de la forta sisena onada pandèmica que acabem de començar a superar. Potser aquesta és la principal novetat. Perquè en l'àmbit polític, el panorama sorgit dels resultats de fa un any que suposaven una atomització més gran del Parlament, cap victòria clara i una difícil gestió postelectoral, continua en el mateix punt o encara més complicat.

La conclusió és que per una banda la pregonada majoria independentista del 52% reivindicada la nit electoral està més fracturada que mai amb la CUP enfrontada totalment al Govern d'ERC i JxCat, i aquests dos partits amb tensions permanents malgrat mantenir-les fora del Consell Executiu. I per altra banda tampoc no s'entreveu cap alternativa viable, per exemple la liderada pel PSC que està lluny d'aconseguir els suports que ja li van faltar perquè Salvador Illa pogués optar a la presidència de la Generalitat.

Aragonès consolida la presidència amb penes i treballs

Pere Aragonès no va aconseguir guanyar les eleccions de fa un any pels prop de 50.000 vots que el PSC de Salvador Illa li va treure de marge. Però va aconseguir el millor resultat d'Esquerra en unes eleccions al Parlament contemporani amb 33 diputats -un més que el 2017- empatant amb els socialistes i superant els 32 de Junts. Amb una majoria absoluta independentista clara al costat de la CUP, la nit del 14 de febrer del 2021 Aragonès ja va ser donat per evident guanyador com l'únic candidat amb opcions a la presidència de la Generalitat. Encara que la investidura després no fos fàcil i es fes in extremis al final de les esgotadores negociacions amb Junts.

Hi ha cert consens entre els analistes polítics que Aragonès s'ha consolidat a la presidència encara que no sense dificultats. Especialment perquè ha aconseguit dos objectius fonamentals per estabilitzar la seva presidència: d'una banda aïllar els membres del Govern de la baralla política que mantenen ERC i Junts. I d'altra banda, aprovar els primers temes clau que podien haver estat catastròfics de ser tombats, com els primers pressupostos o la regulació per a la implantació de l'energia renovable. I amb això també ha demostrat una gran capacitat de pacte en geometria variable més enllà de l'independentisme. Especialment amb En Comú Podem, amb qui ha aprovat els comptes i un gruix d'iniciatives parlamentàries. Però també amb el PSC amb qui ha desencallat -juntament amb Junts- l'etern bloqueig dels grans òrgans i institucions de la Generalitat com la Sindicatura de Greuges o la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, entre d'altres. Tot plegat fa que, no sense dificultats, Aragonès hagi demostrat capacitat de maniobra i una certa estabilitat.

Tot i això, fonts de la presidència reconeixen que el Govern "no ha agafat la velocitat de creuer que esperàvem en l'impuls dels projectes que teníem plantejats". Tot i que defensen que el Govern manté intactes i en marxa els principals eixos de la investidura d'Aragonès. La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, posa alguns exemples establerts als acords d'investidura: "el nou decret per implementar les energies renovables a Catalunya, s'han establert nous criteris quan la Generalitat s'hagi de personar en causes judicials contra manifestants; una partida de 1.000 milions d'euros destinada a habitatge públic inclosa al pressupost d'aquest any; l'activació del pla pilot de la Renda Bàsica Universal; la potenciació de la participació ciutadana exemplificada amb la consulta sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 que es farà a l'Alt Pirineu i Aran; i la feminització dels cossos d'emergència i seguretat juntament amb els canvis als protocols en seguretat ciutadana". Aquests i altres temes, en què la consellera afirma que "estem treballant intensament".

El nou full de ruta d'Aragonès, aquest dilluns

Un any després de les eleccions, el Govern manté l'estabilitat però no es pot negar que a Catalunya hi ha la sensació d'un cert bloqueig polític. I Aragonès ha optat per marcar un nou full de ruta a la conferència que pronunciarà aquest dilluns a la tarda en format conferència celebrada a l'imponent Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El president Aragonès té previst centrar la seva conferència en la reivindicació dels "grans consensos de país". Entre ells, "la immersió lingüística en català" a les escoles de Catalunya o la demanda d'una "solució democràtica" per definir el futur polític de Catalunya. També parlarà de la "incapacitat" de l'Estat per donar resposta als reptes que té plantejats Catalunya, o a les aspiracions d'una gran majoria de catalans i catalanes, i per a la resolució del conflicte polític amb l'Estat.

La conferència d'Aragonès també inclourà propostes concretes sobre les "transformacions" sobre les quals vertebra el pla del seu Govern en els àmbits de les polítiques mediambientals, de gènere, de modernització i de qualitat democràtica. Aragonès es comprometrà amb la creació d'un estat del benestar "fort", defensarà la llengua com a "estructura de cohesió social", que Catalunya sigui un país "obert al món", l'economia productiva, arrelada, verda i digital, i una Catalunya "cohesionada com un sol poble". Entre les diverses personalitats que assistiran a l'esdeveniment, destaca la presència confirmada del cap de l'oposició, el socialista Salvador Illa, en un pas més cap a la normalització de les relacions institucionals després de les greus tensions polítiques viscudes els darrers anys.

L'independentisme, fracturat i desorientat

L'independentisme va aconseguir a les eleccions de fa un any 74 diputats al Parlament i el 52% dels sufragis emesos -encara que la xifra que exhibeixen els independentistes suma el petit percentatge que va obtenir el PDeCAT que no va entrar a la cambra-. Concretament 33 per a ERC, 32 per a Junts i 9 per a la CUP. Una majoria que va servir per investir Pere Aragonès com a president i tancar la porta a qualsevol altra opció. Però per poca cosa més. Les tensions entre ERC i JxCat s'han mantingut encara que aquest cop fora de les portes del Govern. L'últim episodi de màxima confrontació han estat els atacs de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, de Junts, contra Esquerra i directament al mateix Aragonès a qui deriva la responsabilitat de no fer front a la inhabilitació del diputat de la CUP, Pau Juvillà, amb gran enuig dels republicans. També important va ser la discrepància sobre la delegació que havia de seure a la taula de negociació amb el Govern espanyol que va forçar un cop d'autoritat del president i l'autoexclusió de Junts de la mesa.

Però a més, la CUP ha pressionat des del primer dia Aragonès fins a certificar la ruptura total amb el rebuig als pressupostos de la Generalitat. Temes espinosos com la participació dels Mossos als desnonaments, la frustrada ampliació de l'aeroport del Prat-Barcelona o els polèmics Jocs Olímpics d'Hivern per al 2030 dels Pirineus pels quals aposta el Govern de Pere Aragonès, han contribuït a la ruptura. Parlar avui d'una majoria independentista al Parlament com a subjecte amb entitat pròpia es pot dir que és una entelèquia. Un any després de les eleccions no existeix doncs aquesta majoria independentista política coordinada que va donar un vot de confiança a Aragonès. Tot i que el president està decidit –no l'ha donat mai per perduda– a recuperar-la. Per això aquesta darrera setmana s'ha reunit amb tots els principals actors de l'independentisme, encara que amb resultats poc esperançadors.

Amb tot, el president insistirà a la conferència d'aquest dilluns en "la necessitat de tornar a posar sobre la taula la voluntat d'avançar, de continuar endavant de l'independentisme, per fer front a una repressió per part de l'Estat que no s'acaba ". "Quan el país ha avançat és quan l'independentisme és fort. I l'independentisme és fort quan actua amb unitat d'acció", planteja Aragonès. "Davant aquesta repressió, no només hem d'anar a reacció, sinó que el que és imprescindible és ser propositius: fer una proposta en positiu pel conjunt del país", plantejarà Aragonés. El president reclamarà la "unitat d'acció de l'independentisme" sobre la base dels "mínims compartits: l'amnistia i l'autodeterminació", però en una conferència estructurada com una "proposta oberta al país, de treball compartit".

La taula de negociació del conflicte polític, congelada

La taula de diàleg o de negociació per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat és un altre dels eixos fonamentals de l'actual President. Tot i que és anterior -es fonamenta en l'acord d'investidura de Pedro Sánchez amb Esquerra subscrit a finals del 2019- la pretensió de l'actual llogater del Palau de la Generalitat era aconseguir la reactivació de la taula durant aquest primer any, ja que aquesta és una aposta estratègica dels republicans i de la presidència d'Aragonès. El cert és que el balanç és pobre. Després d'una difícil però efectiva primera reunió a Barcelona al nivell més alt -amb la presència de Sánchez- el cert és que la taula de diàleg ha quedat congelada. Fonts de la presidència confirmen que esperaven una segona reunió amb la materialització d'alguns primers avenços abans del primer aniversari. De moment ni està ni se l'espera, encara que algunes fonts apunten a la primavera com a possible data de represa dels treballs.

Les dificultats de la taula de diàleg no només passen per la Moncloa. També bona part de l'independentisme porta a terme una estratègia contrària, començant pels mateixos socis de Junts al Govern. Fonts properes a Aragonès reconeixen que "no som on voldríem estar en aquest tema" però apunten que el president plantejarà la necessitat de "seguir interpel·lant el Govern de l'Estat" perquè "la solució al conflicte polític no passa per la cronificació ni per no afrontar el diàleg amb Catalunya i els seus representants". "No hem de deixar passar la nostra obligació d'instar l'Estat i de mobilitzar-nos amb tota la força per aconseguir que es pugui establir de manera ben ferma la negociació al voltant de l'amnistia i l'autodeterminació", manté Aragonès .

El PSC escenifica l'alternativa

El guanyador de les eleccions del 14-F de fa un any va ser el PSC, tot i que empatat en escons a 33 amb ERC. Però les sumes i les restes ja van donar per fet la mateixa nit electoral que Salvador Illa no podria ser president de la Generalitat. I ni tan sols ho ha intentat. Però un any després, els socialistes han procurat desmarcar-se de la imatge d'impotència que va transmetre Inés Arrimadas quan el 2017 va ser Ciutadans qui va aconseguir més vots. El PSC intenta visualitzar un to diferent, d'una centralitat més gran, i sobretot que poden ser l'alternativa als independentistes. Encara que costa d'imaginar l'aritmètica postelectoral que donés a Illa la majoria presidencial.

Més enllà de la pura estratègia d'imatge de constituir un suposat "Govern alternatiu" al de la Generalitat, Illa ha exercit aquest any una oposició dura en aspectes de gestió però amb capacitat d'arribar a acords en temes com ara la renovació institucional o els Jocs Olímpics d'Hivern. I no podem oblidar que a diferència de Ciutadans, el PSC disposa d'un poder municipal que, tot i que ja no és totpoderós a Catalunya com ho havia arribat a ser, encara conserva importants feus especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona. Des del PSC recorden que "tenim un partit amb profundes arrels" i assenyalen que aquest primer any ha estat el de la gestió d'una victòria electoral que ha tret els socialistes de la desfeta electoral que els va situar com a quarta força política el 2017, per posar les bases que permetin ampliar el resultat. Segons Salvador Illa: "La política útil s'està obrint pas dia a dia a Catalunya, davant d'un Govern que no hi va, que té un horitzó impossible de culminar com la independència i una mala entesa, per ser molt suau, entre els socis".

Els Comuns, d'un resultat discret al centre del tauler

El resultat d'En Comú Podem liderat per Jéssica Albiach va ser discret, amb només vuit diputats. Ho reconeixen en la pròpia formació política que atribueixen el resultat a la dificultat de fer arribar a la gent un discurs diferent i més complex davant de l'excessiva polarització i separació en blocs que el Procés independentista encara manté a Catalunya. Però el cert és que la fractura de l'independentisme aquest primer any des del 14-F ha permès a En Comú Podem situar-se com a partit central en les negociacions amb el Govern per fer avançar projectes tan substancials com els pressupostos o la legislació sobre energies renovables. De fet, els Comuns són la força que més ha utilitzat el Govern al Parlament per aprovar les seves iniciatives.

Si bé és cert que les relacions entre el Govern i els Comuns s'han tensionat amb el vot contrari d'Esquerra a la reforma laboral de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, les fonts d'una banda i l'altra asseguren que la sang no arribarà al riu i que la col·laboració continuarà. Sempre en funció de les iniciatives parlamentàries i de la negociació pertinent, però amb voluntat d'arribar a acords. Tot i que de fet, un membre de la direcció dels Comuns no amaga que l'escenari que preferirien és que "ERC trenqui amb Junts i acabi amb el rumb erràtic del Govern. Nosaltres estaríem disposats a ser recanvi i entrar al Govern amb Esquerra per executar les polítiques d'esquerres que Catalunya necessita". Una maniobra que els Comuns completen instant el PSC a donar el seu suport extern a aquest escenari però que en aquest primer any els de Colau i Albiach no han aconseguit materialitzar i que Aragonès no contempla, tancat amb pany i forrellat a qualsevol acord de govern per activa o per passiva amb els socialistes.

La dreta espanyolista constata la marginalitat

Pel que fa a les tres dretes espanyolistes no sembla que estiguin per brindar amb cava pel primer aniversari del 14-F. Ciutadans va sortir aquella nit directa a l'UCI política després de perdre 30 dels 36 diputats que tenia al Parlament. I els 6 restants no tenen un futur prometedor segons la demoscòpia. El PP ja fa anys que està en un procés de residualització a Catalunya i va estar a punt de quedar-se extraparlamentari, tot i que al final va pescar 3 diputats gràcies a la baixa participació que va facilitar aconseguir el 3% de vots imprescindibles. Tampoc un any després la salut dels populars no sembla millorar. I Vox va agafar el relleu del lideratge en l'ultranacionalisme espanyol entrant al Parlament per primera vegada amb 11 diputats, però el seu excèntric i radical discurs d'ultradreta i el to dur dels seus diputats -que arriba a l'insult personal- els ha condemnat aquest primer any des del 14-F a l'ostracisme i el bloqueig de gran part de la cambra que ha desenvolupat un pacte de cordó sanitari contra l'extrema dreta.

Bloquejos i demoscòpia poc aclaridora

Les eleccions del 14-F del 2021 van deixar a Catalunya dos missatges clars. Una forta tendència progressista amb els 74 diputats que van treure el PSC, ERC i En Comú Podem. I encara que difícil de sumar també cal afegir els 9 diputats de la CUP. I una altra clara majoria independentista amb els 74 diputats que sumen ERC, Junts i la CUP, a la qual Esquerra voldria incorporar els 8 diputats autodeterministes d'En Comú Podem. Un any després el Parlament constata que la política catalana segueix immersa en la divisió de blocs tant a l'eix nacional com al d'esquerra-dreta, però també en la pugna interna de cadascun. Una realitat que fa impossible qualsevol entesa que permeti una majoria sòlida, que aboca Catalunya a una difícil governabilitat exercida per un independentisme fracturat però sense que els socialistes puguin articular cap alternativa viable.

La demoscòpia del Centre d’Estudis d’Opinió indica que els dos partits alfa dels dos pols, ERC i PSC, sortirien lleugerament beneficiats d’aquest primer any després del 14-F i amb els republicans al capdavant. I que Junts retrocediria. Però les enquestes no dibuixen una sortida clara a l'empat infinit que suposa, per una banda, una majoria independentista que no vol governar junta però que ho fa per evitar qualsevol altra alternativa, i immersa en la pugna pel lideratge independentista entre ERC i Junts, especialment a les comarques del interior de Catalunya. I per altra banda, una esquerra que mira de reüll el frustrat experiment del tripartit, amb ERC i PSC competint per l'hegemonia d'esquerres especialment a les zones metropolitanes de Barcelona, ​​Tarragona i Lleida, i amb un PSC tancat en banda a recuperar conceptes com l'autodeterminació amb un referèndum acordat que va defensar fins al 2015 i que ara podria posar les bases d'acords per al desbloqueig de la situació actual.

I mentrestant, el gran perill un any després és que s'incrementi l'abstenció, que el 14-F del 2021 ja va arribar a rècord històric amb poc més del 50% de participació. Només esperant a comprovar si aquella abstenció va tenir més a veure amb el vot que la justícia va obligar a exercir en plena onada pandèmica, o amb l'onada de desafecció que provoca el cansament de molta gent, de totes les tendències.