Futur, quin futur? Claus per sobreviure més enllà de la pandèmia (Pòrtic en català i Ariel en castellà) és el darrer llibre de Santiago Niño-Becerra (Barcelona, 1951), doctor en Economia i catedràtic emèrit de la Universitat Ramon Llull. Autor de nombroses obres de divulgació econòmica els últims anys, pronostica un panorama ombrívol per a les properes dècades, en què els estats s'afebliran, les grans corporacions empresarials guanyaran poder, el capital es concentrarà i la desigualtat creixerà encara més. Durant l'entrevista descarta qualsevol opció de revolta social en una era en què, considera, la tecnologia farà possible un absolut control social i planteja un "trinomi social" que serviria per atenuar el malestar: "renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït". L'entrevistem a l'Institut Químic de Sarrià (IQS) on fa classes d'Estructura Econòmica.

Considera que la pandèmia és el capítol final de la crisi iniciada el 2007, però el que vindrà a partir d'ara no serà precisament millor, sinó un model en què la concentració de capital s'intensificarà, la desigualtat creixerà i la desocupació augmentarà significativament. El futur serà pitjor per a la majoria de la població?

Sí. El model que estàvem vivint és el que es va implantar després de la II Guerra Mundial i que a partir del 2007 va entrar en una crisi sistèmica, en la qual han de canviar moltíssimes coses per fer un model nou. La crisi del 1929 va acabar el 1947, són molts anys; amb una durada semblant, aquesta crisi acabarà entre el 2023 i el 2025. Les coses que dic -concentració de capital, desigualtat, concentració de riquesa, poder creixent de les grans corporacions, tendència a l'oligopoli, ...- ja estaven venint, simplement amb la pandèmia s'acceleren, és com un turbo. Amb la pandèmia ens vam adonar que podíem fer coses que no fèiem, com el treball online, l'ús de la tecnologia es va incrementar moltíssim, i més que una creixent desocupació, crec que anirem a una ocupació a temps parcial, per projectes. On segur que no anem és a un escenari de contracte indefinit a temps complet.

Per altra banda, amb la pandèmia s'ha accelerat el canvi en l'ordre internacional que es va posar en marxa quan es va dissoldre la Unió Soviètica, el 1991. Aleshores hi havia un únic guanyador, els Estats Units, la Xina era una potència de tercer ordre, l'euro encara estava a les taules de disseny dels economistes acadèmics, ni tan sols s'havia aprovat el Tractat de Maastricht. Tot això ha anat canviant i hi ha dates crucials. El 2001, la Xina entre a l'Organització Mundial del Comerç i això li obre les portes a un creixement bestial; el 2007 comença la crisi amb el crash financer; 2012, crisi del deute i injecció d'amfetamines financeres; 2018, el Fons Monetari Internacional ja comença a fer els primers estudis dient que els efectes de les amfetes s'estan diluint i arriba el coronavirus i més deute. I la invasió d'Ucraïna per part de Rússia serà un altre accelerador en el canvi en l'ordre internacional.

Aquestes "amfetamines financeres" és el que va permetre prolongar l'actual model?

L'economia estava dopada. Durant una setmana es va dir que la crisi del coronavirus serviria perquè les empreses zombi es morissin, després es va deixar de dir, però això passarà. Pimec ha tret un estudi on diu que fins el 40% d'empreses no podrà tornar el deute. Això s'acabarà perquè la inflació estructural que tenim ara farà que els bancs deixin de comprar deute. No crec, però, que els tipus d'interès pugin molt, perquè ja s'ha demostrat que amb aquest nivell d'inflació la política monetària no funciona, com tampoc les baixades d'impostos... L'oferta s'ha de recuperar i, evidentment, s'ha de normalitzar tota la situació financera i ara sí les empreses que no siguin sòlides cauran.

Una de les coses que destaca del llibre és que pronostica que el capitalisme s'està esgotant, però el que vindrà després no serà un model més just i redistributiu, sinó més salvatge i amb el poder concentrat en molt poques mans i no precisament escollides per la ciutadania, sinó en forma de grans corporacions. Gairebé ho podríem considerar un feudalisme modern.

S'ha parlat del nou feudalisme. La nova normalitat passa per tecnologia, afebliment del poder dels estats, enfortiment de les grans corporacions, concentració de capital, ... Sota el meu punt de vista, la compra de Twitter per part d'Elon Musk està en aquesta línia de concentració del poder. És obvi que el poder econòmic s'està concentrant, el que costa més d'acceptar és que s'està concentrant el poder real, el que en diem el poder polític, que en realitat no és tal, perquè és tot economia. En un moment en què la facturació de les 50 principals companyies del món equival a un 25% del PIB del món està clar qui mana.

Amb aquest nou model continuarem dins del capitalisme, però l'escenari per als que hem viscut el model vell, per a la majoria de la població actual, serà molt lleig, molt dur. Les persones que no tinguin una alta capacitat de resiliència ho passaran molt malament. La generació del nou model serà la generació T, la que va del 2008 al 2025, perquè no arrossegarà cap record de models previs. Serà un món en què seguiran existint la propietat privada dels mitjans de producció i el treball assalariat, però concentrats d'una altra forma. Per això s'haurà d'implementar el que en dic el trinomi social, és a dir, renda bàsica, legalització de la marihuana i oci gratuït.

Dibuixa un escenari d'empitjorament de les condicions de vida per a la majoria, però al mateix temps descarta algun tipus de revolta social per capgirar-ho. Per què?

Bàsicament per dos motius. El segle de les revolucions va ser el XIX i la burgesia, el poder econòmic, va aprendre que qui no té res és un mal enemic. Després dels fets de Chicago [en referència a la revolta que hi van protagonitzar els obrers a finals del segle XIX, origen de la commemoració de l'1 de maig] les condicions laborals de la població van començar a millorar. El gran canvi arriba després de la II Guerra Mundial, amb el model de protecció social, que va aparèixer perquè era necessari comprar la pau social. A sobre, el model generava PIB, és a dir, creixement. Aleshores, tots contents.

Però la tecnologia, tant la productiva com la de control, ha arribat a un punt que fa que ja no sigui necessari comprar la pau social com es va fer en el passat i ara es pot aconseguir només amb el que en dic el trinomi social. I, per altra banda, hi ha sistemes de control de la població que fa que estiguem tots fitxats. Un portaveu del govern xinès ha assegurat que ja tenen la tecnologia per controlar en temps real tota la població... Al marge que ja no és possible una revolta, la població no està preparada per fer-la perquè no s'està morint de gana. Com va acabar el tema de les armilles grogues a França? Van treure l'impost aquell del recàrrec, la policia va donar quatre cops i hi ha persones que van perdre un ull, però no va passar absolutament res més. El segle de les revolucions ja ha passat.

Si ens fixem en el moment actual, estem amb unes xifres d'inflació desbocades, desconegudes en quatre dècades. A la pràctica comporta una accelerada pèrdua de poder adquisitiu del gruix de la població. No fa pinta que els increments salarials la compensin. Serà puntual o és l'inici d'un canvi estructural?

La inflació ve d'abans de la guerra a Ucraïna, perquè quan el primer soldat rus va creuar la frontera Espanya ja tenia una inflació del 7,4%. Aquesta és una inflació d'oferta, no de demanda. La de demanda és la típica inflació en què hi ha un increment de rendes, per una millora salarial o un increment de crèdit, la gent vol comprar més, l'oferta no arriba i s'apugen els preus. Però periòdicament hi ha una inflació d'oferta, en què independentment del nivell de demanda, l'oferta no arriba.

La pandèmia va trencar totes les cadenes de producció, de subministrament i logístiques; els estocs estaven a zero perquè les empreses ja treballaven amb aquest model i es van acabar de buidar i quan les empreses van reobrir ja no en tenien. Si resulta que a la Xina hi ha no sé quants milions de persones confinades, l'oferta no es pot normalitzar. Si a la vegada, fruit d'aquestes amfetamines financeres hi havia una base monetària i sobraven diners [a nivell global], arribem a què l'oferta no pot fer front a la demanda. A més, si puja l'energia i, per tant, s'incrementen els costos de producció i hi ha tensions com les produïdes per la invasió d'Ucraïna, doncs aquesta inflació és més greu. Avui l'única forma d'arreglar la inflació és que la demanda baixi i, evidentment, que l'oferta es normalitzi, que les fàbriques recuperin la producció... Però la demanda no ha de pujar.

Amb una pèrdua generalitzada del poder adquisitiu ja passarà això, no?

Sí, també podria passar apujant impostos. La demanda no ha de pujar perquè es pugui normalitzar l'oferta i la demanda i un cop això passi comenci a revifar altre cop l'economia. La conclusió és que el poder adquisitiu de la majoria de la gent continuarà caient. Una dada molt important és que el consum d'energia està baixant, això indica que la demanda està baixant.

Bona part de la pujada de la inflació està lligada a l'enorme encariment de l'energia que, majoritàriament, segueix sent molt dependent dels combustibles fòssils. Nombrosos científics apunten que hem d'assumir que el futur immediat passa per aquí, perquè la producció dels combustibles fòssils ja anirà a la baixa.

Per una banda, la inversió en energies renovables està creixent i, per exemple, Amazon ja hi ha entrat. Però és cert que durant un temps continuarem dependent del petroli i el gas. El que no acabo de veure són aquestes prediccions que diuen que a finals del 2023 anirem cap una inflació de l'1,3%. Això passaria si la demanda d'energia domèstica s'enfonsa dràsticament i no ho veig d'avui per demà. Crec que hem entrat en una època d'inflació estructural elevada, però que no serà permanent i a mesura que vagi augmentant la productivitat, a base de tecnologia, el nivell de costos anirà baixant i el nivell de preus també.

En el model que presenta la tecnologia serà omnipresent i la base de tot. El creixement, mesurat en el PIB, seguirà sent el gran criteri d'avaluació de l'economia?

Fa anys que es posa en qüestió el PIB com a mesura de la creació de valor d'un país. És cert que el PIB deixa fora un seguit de coses, com ara el medi ambient, però per altra banda si la tecnologia cada vegada té més importància coses com el consum privat o el consum públic en tindran menys, de manera que no sé si serà correcte comparar el PIB del 2035 amb el del 2000, perquè la composició del PIB haurà canviat. De moment, però, no hi ha alternativa al PIB.

Ja sé que em dirà que no creu en les teories del decreixement, però és viable mantenir un creixement, ni que sigui reduït, en un context d'esgotament marcat de recursos?

No, crec que entrarem en una fase d'encefalograma pla, d'estancament. Passarem d'un creixement globals del 2% o 3% l'any, a poc més del 0. El que passa és que redistribuït d'una altra forma.

La renda bàsica, eternament qüestionada per economistes neoclàssics, sembla que s'obre pas [a Catalunya hi ha en marxa una oficina per fer-ne una prova pilot] i vostè la dona per feta.

És que no hi ha alternativa, és inevitable. El doctor Daniel Raventós té models de simulació de la renda bàsica per a Catalunya, Euskadi, Espanya,..., i ja es podria implantar. Serà inevitable perquè la demanda d'hores de treball caurà i si la immensa majoria de la població obté ara la seva renda del salari, doncs això s'haurà de complementar d'alguna forma. El capitalisme fins ara ha viscut d'expectatives, però això desapareixerà per un tema econòmic, tot i que serà molt complicat que la gent ho accepti. Amb tot, hi haurà un procés de conformisme, per això cal renda bàsica, marihuana legal i oci gratis.

Considera que els estats nació perdran cada cop més pes en front de les grans corporacions, però recentment es va assolir un acord global per fixar un nivell mínim en l'impost de societats. No sé si podria ser un exemple a seguir.

Si al final s'acaba posant en marxa aquest impost mínim sobre els beneficis serà perquè l'hauran acceptat les grans corporacions. En absolut veig capacitat coercitiva dels estats [davant d'elles]. Qui té el poder?

En el cas de l'Estat espanyol, manifesta que parteix d'una pitjor situació que el gruix dels països occidents, en part pel seu enorme deute públic i que això comportarà retallades en els serveis públics i reducció de les pensions. Però, tenint en compte que el deute segurament és impagable, no es pot anar a un escenari global de quitances que eviti mesures d'aquest tipus?

Una forma que aquestes retallades fossin més petites seria perseguint de veritat el frau fiscal, cosa que no es fa. A l'Estat espanyol, entre el frau i l'elusió fiscal parlem anualment d'entre 60.000 i 90.000 milions d'euros. A més, l'Institut d'Estudis Econòmics va publicar fa un mes i mig un estudi que deia que anualment es malgasten 60.000 milions públics, amb despesa absurda, mal feta, mal planificada, etc... Començaria per aquí. Pel que fa al deute, ningú pot pagar-lo, però és que el negoci està en els interessos. Ara hi ha plantejaments per convertir el deute en perpetu i no només per a Espanya, sinó en general. Perpetu és un segle, que quedi allà aparcat i això faria que els interessos baixessin. Pràcticament estaries pagant un lloguer, entre cometes, d'uns diners que vas utilitzar o estàs utilitzant. En països del sud evidentment hi haurà una quitança, perquè aquesta gent no pot pagar el deute.

En el cas espanyol, l'altra alternativa seria un canvi de model productiu?

Això del canvi de model productiu ho estic sentint des de la Transició. Miri, Espanya té una història i una estructura de PIB en què la suma de turisme, restauració, hostaleria, transport i oci és el 25%, un 10% és automòbil i al voltant del 10% és construcció... Espanya va fer la revolució industrial el 1960, Bèlgica la tenia en marxa el 1850. Espanya ha perdut un tren i els trens només passen una vegada i l'agafes o no l'agafes. L'oportunitat d'Espanya com a país ja la va tenir el segle XVI, amb la plata que robava a Amèrica i que no la va utilitzar per fer coses productives, la va malgastar. Canviar un model productiu són segles. El que sí que és possible és que zones d'Espanya, d'Alemanya o França vagin a més, mentre que els estats van a menys en benefici de les corporacions i els clústers.

Cap al final del llibre apunta que és inviable continuar amb el model del cafè per a tothom i que cal anar cap a sistemes més asimètrics. Això pot tenir conseqüències polítiques, i un pot pensar en Catalunya o el País Basc.

A mi quan em pregunten si Catalunya necessita la independència, jo crec que no, el que necessita és l'Estatut de Gernika millorat, és a dir, una absoluta autonomia fiscal, autonomia financera, competències en el port, en els aeroports, ...

Anar cap a aquest model segur que generaria tensions polítiques a l'Estat espanyol, que té la tendència centralista que té.

Sí, però això ja no ho decidiran els estats, si no les grans corporacions. El famós ferrocarril del port de Barcelona es farà quan Hutchinson [companyia xinesa] digui "o tren o me'n vaig", doncs tren. Això va així. Aleshores, qui té el poder? El senyor Pedro Sánchez? El senyor Aragonès? El que em passa és que ens hem creat una il·lusió de voler creure que tenim un protagonisme i ens han dit que sí que el teníem, cosa que no és certa i arribarà un moment que ens diran que no i aleshores serà renda bàsica, marihuana legal i oci gratis.