Deu anys després de publicar-se per primera vegada, la filòsofa Marina Garcés treu una edició actualitzada d'Un món comú, que inclou un nou pròleg que, entre d'altres qüestions, serveix per contextualitzar el volum una dècada més tard. A més a més, per primera vegada el llibre apareix també en català [a Tigre de Paper; en castellà l'edita novament Bellaterra]. En una llarga conversa amb Públic, Garcés (Barcelona, 1973) no amaga que les problemàtiques desgranades en l'obra del 2012 s'han accentuat des d'aleshores, però alhora fa una crida a l'acció i a lluitar per eixamplar els límits d'allò que percebem com a possible i fer el món el més vivible que es pugui.

Amb el pensament crític tan ben esmolat com de costum, l'autora d'obres de referència com Filosofía inacabada (2015) o Ciutat Princesa (2018) -ambdues a Galaxia Gutenberg- retrata la violència del món sorgit de la "utopia perversa de la globalització" i considera que vivim una reacció d'uns poders que notaven com la visió única que havien imposat cada cop estava més qüestionada. Malgrat que puguem percebre que ens endinsem en uns temps foscos, Garcés manté viva la flama d'una revolta –"no es pot viure així ha estat sempre un argument on comença la revolta, on comença el canvi"- i apel·la a la necessitat de construir un món comú, que subverteixi el "replegament del nosaltres" que vivim.

Què la porta a reeditar 'Un món comú', una dècada després?

El llibre no ha deixat de reimprimir-se mai, cosa rara en el món editorial, s'ha mantingut actiu, venent-se i movent-se. El que passa és que les dècades sempre fan pensar i Bellaterra Edicions havia canviat de mans [se'n va fer càrrec la cooperativa Kult, que també és responsable del segell Tigre de Paper, entre d'altres projectes] i estaven donant un impuls nou als llibres, amb un nou disseny, etc. Va ser com el moment de dir donem-li una segona vida al llibre, entrant en el nou disseny de col·lecció amb Bellaterra, fent l'edició en català, que no s'havia fet, i fent una reflexió 10 anys després sobre aquest llibre.

El context, òbviament, ha canviat. El 2012 estàvem immersos en plena crisi financera, que tenia un enorme impacte en les classes populars, i ara venim de la crisi sanitària i entrem en una crisi energètica i, segurament, econòmica. Fa una dècada, però, hi havia una certa revolta a les places i carrers globals, i ara aquest moviment no s'intueix. S'ha esvaït la mobilització per dibuixar nous horitzons?

És molt paradoxal la relació amb aquest passat immediat, amb aquest 2011 de pic d'un cert tipus de contestacions i de revoltes, perquè, per una banda, sembla que hagi canviat tot i passem del blanc al negre, de la llum a la foscor, dels horitzons al no futur, però precisament rellegint els escrits d'aquell moment en realitat en termes de problemàtiques de fons, de conceptes i de moviments que s'estaven donant no estan gens lluny del que estem vivint encara ara. Potser el factor més novedós és la pandèmia com element en què no hi havíem pensat, tota la resta ja hi era: l'ecologisme, el feminisme, tots els moviments entorn de l'habitatge, els temes migratoris i de frontera... Tots els temes que feien del món globalitzat un món clarament violent i esgotat alhora ja n'érem no només conscients, sinó que hi havia tot un instrumental de lluites, de conceptes i de llenguatges que estaven posant en pràctica tot això.

La pregunta 10 anys després és, si tot això s'ha agreujat, perquè més que un gran canvi el que hi ha és una accentuació d'aquestes problemàtiques, què ha passat que ara tinguem la sensació que no ens estem mobilitzant? Hi ha tres factors. Un és que en aquests 10 anys hi ha hagut molta repressió sobre tots els moviments. La Llei Mordassa, que és posterior a les places, ha fet la seva feina. La repressió desmobilitza, fragmenta i esgota. El segon és que dos anys de pandèmia i d'haver enretirat tothom a casa seva suposen no només haver perdut el carrer, sinó haver perdut molts vincles. Els moviments socials, els col·lectius, se sostenen en la proximitat, en el frec a frec, i per moltes xarxes [socials] que tinguem no serveix per articular, ni per fer acció i pensament col·lectius. Hi ha d'haver una recuperació d'aquesta malaltia, perquè l'haguem passat o no, el Covid l'hem patit tots. El tercer és que les problemàtiques que ja hi havia s'han agreujat i la pandèmia no ha servit per aquella fantasia d'"aprendre alguna cosa", sinó que més aviat estem davant d'abismes molt grossos i la impotència també creix.

Aquests tres factors estan multiplicant-se els uns als altres. Al mateix temps és veritat que estan mobilitzant-se sectors i col·lectius més tradicionals: tenim mestres i transportistes al carrer, tenim el país parat, tenim vagues... A veure quines seran les primeres veus que començaran a moure's. Crec que entrarem en una cacofonia de contestacions que pot ser molt interessant i, alhora, molt complicada.

Al nou pròleg escriu que "frenar i reparar la destrucció sembla avui l’únic compromís possible. Però quan aquest és l’únic compromís possible, la vida col·lectiva comença a assemblar-se a una planta de malalts terminals" i reivindica la necessitat de desitjar i imaginar. És imperatiu imaginar altres mons possibles?

Sí. Em preocupa bastant i cada cop més aquest imaginari malaltís, de fi de món, apocalíptic en què ens estem instal·lant. Descrivim qualsevol problema de present com un indici més que el món s'acaba, el que vol dir que descrivim la realitat en què vivim com impossible i invivible. És evident que no es pot viure així. Però no es pot viure així ha estat sempre un argument on comença la revolta, on comença el canvi i si no es pot viure així és perquè sabem desitjar viure d'una altra manera. Agafem-nos aquí, però no per fer utopisme barat, fantasies de mons bonics, sinó perquè precisament això és el que ens mostra els límits de la civilització i de les relacions socials amb què vivim. Agafem-ho com a límit i diguem "fins aquí" i aquí és comença la tasca de la imaginació política i del desig com a motor de transformació.

Deixa molt clar que la idea de "món comú" no és una realitat acabada, sinó quelcom que es va construint i que no sabem on ens porta. I, sobretot, que és un món que no coneixem.

Hem de distingir món comú de món únic. El món únic és la utopia perversa de la globalització, aquella idea que es va instal·lar als anys 90 de la fi de la història, que ja no hi havia dos blocs i entràvem en una mena de paradís final en què la comunicació i la mobilitat uniria a la humanitat en un planeta rodó, evidentment des del capitalisme. Això és el contrari d'un món comú, que la millor manera de definir-lo és precisament aquell món que no és mai només nostre, per això és comú, és d'altres persones, d'altres col·lectius, d'altres societats, d'altres en el passat, d'altres en el futur i també d'altres éssers no humans. Per tant, és un món de dissens, de disparitat, on allò que no és només nostre també forma part del món i, per tant, és una exigència també de comprensió, d'interlocució, de construir amb els altres.

Una mica el que exposa és allunyar-se de les grans receptes del passat i de certes grans respostes acabades. Toca anar cap a d'altres models?

Som una cultura de models únics. El món de l'empresa ho ha entès molt bé i si tens un model, una recepta, una fórmula o una patent potser et faràs ric. La vida social, la vida política, la vida cultural no funcionen des de la unitat de la fórmula, de la recepta, de la patent, no podem patentar una societat, no podem crear un model a aplicar a tot arreu. I aquest ha estat un dels mals de la civilització moderna occidental, pensar que es podia colonitzar el món aplicant models i patrons de comportament, i encara avui se segueix reproduint.

A mi sí que m'interessa el passat, però no com aquella història lineal que ha de ser continuada i que sempre trobarà obstacles però continuarà la seva lluita fins a la salvació final, que és un esquema molt teològic, sinó el passat com a col·lecció viva d'experiències, d'aprenentatges. La història de la humanitat és un repertori amplíssim de pràctiques, d'idees, d'històries, de nocions i d'experiència col·lectiva que si l'escoltéssim d'una altra manera ja conté totes les respostes possibles. El món nou no necessàriament és nou en el sentit que ens diu el mercat de nascut, d'innovador, és nou en el sentit que l'hem de seguir vivint sempre. Penso que moltes vegades ens quedem sense futur perquè també ens quedem sense passat comú. I el passat comú és molt ric. És una mica el sentit de [Walter] Benjamin: "en el passat hi ha les possibilitats no complertes del futur". Penso que és el sentit del passat que hauríem de recuperar enfront de totes aquestes retroutopies reaccionàries que s'estan imposant, sobre projectes ideals en mons passats que el que fan, precisament, és clausurar-los.

També comenta que en aquests 10 anys, el món s'ha fet dramàticament unificat, tots estem a les mateixes xarxes, consumim les mateixes plataformes, patim l'acceleració del canvi climàtic i de l'escassetat de recursos naturals energètics. Però tot i que aquestes problemàtiques són comunes, han generat una reacció de tancament, d'apel·lar a un nosaltres restringit, a un cert tancament grupal.

En comparació amb finals del segle XX, on tota la tensió era entre l'individu i la societat, i aleshores es parlava molt del problema de l'individualisme i de com desfer tota aquesta societat construïda només sobre la unitat individu, ara sembla que hi ha un retorn del grup com a lloc de protecció i de combat pels privilegis. El que hi ha en el món avui és una disputa per l'escassetat o per allò que percebem com a escassetat de privilegis, siguin privilegis materials -econòmics, recursos, ...-, o privilegis polítics, com els drets individuals o col·lectius. Aquí l'individu ja hi pot jugar molt poc i torna el grup com a factor de resignificació de què som nosaltres en aquest món on tothom pot perdre-hi.

El grup està fort i al que estem assistint és a un replegament no només identitari, sinó de tot tipus, també de classe, ètnic,... i fins i tot des de valors que havien estat molt qüestionats. Ho estem veient amb Ucraïna, de sobte Europa i els europeus tornen a agafar un sentit, però quan havíem integrat mai els ucraïnesos com un element europeu? Des de l'amenaça es reconstrueixen sentits d'allò col·lectiu que estaven totalment en qüestió. Si aquest és l'únic sentit del nosaltres que ens queda avui, ... És un nosaltres defensiu-ofensiu, un nosaltres de guerra.

Aquest tancament del nosaltres no sé si el podem vincular amb el creixement que ha experimentat a bona part d'Europa l'extrema dreta, que es basa molt en la idea de protegir determinats privilegis.

Sí, de fet la gràcia de la dreta o de l'extrema dreta, que moltes vegades són el mateix, és que ja té la fórmula per això, no l'ha hagut d'inventar. La seva lògica interna funciona amb un esquema molt simple: protegir els meus contra qualsevol amenaça, sigui invasió migrant, ideologia de gènere, ... Qualsevol amenaça reforça el grup i això és la base d'una psicologia col·lectiva molt fàcil d'activar. Només ha faltat que la por sigui l'element principal que articula avui les relacions socials perquè allò que reconeixem com a grups o partits d'extrema dreta creixi com ho està fent.

Per trencar amb aquest escenari fosc, apel·la a subvertir-lo aprenent a dir nosaltres més enllà del reconeixement i de la defensa dels nostres. I parla de col·laboració, cooperació, suport mutu, resistències, hospitalitat, aprenentatge... Cap a on hauríem de virar per construir un nosaltres que ens portés a avançar cap a un món comú i més just?

Penso que les lògiques defensives, com les que estem descrivint, poden tenir molta força, autoritària, física o bèl·lica, però a la llarga són perdedores. Qualsevol cosa que s'aguanti només per la força, d'alguna manera ja ha perdut. Per tant, el llarg recorregut sempre és d'allò que creix, d'allò que generes, d'allò que desplaça els límits, no d'allò que defensa els límits. No és que només per raons ètiques o de bones intencions hàgim de fer-ho, sinó que aquest món amenaçat, en tensió i esgotat en el que estem no té garanties de durar gaire només des de la força i des de la imposició de determinades fronteres i determinats grups socials. Això pot salvar algun abisme, però el següent ja no, aleshores ens podem estavellar tots o podem mirar aquests abismes des d'un altre lloc que sigui precisament el de caminar-los col·lectivament amb respostes que facin d'aquest comú no un desig, sinó una condició per avançar, per viure bàsicament.

De fet, al llibre també exposa aquesta idea si vol d'esperança, quan diu que "malgrat la violència del sistema i els mercats, el triomf de la violència capitalista sobre les nostres vides mai és total. (...) El sistema no funciona, triomfa perquè s'imposa". Algú pot pensar, però, que portem moltes dècades on aquest sistema sí que s'imposa i cada cop ho fa amb més violència i més exclusió.

Més que des d'una narració lineal, aquest triomf actual de la força i de la imposició ve d'una dinàmica més aviat de reflux. Diria que estem en un moment contrarevolucionari, per tant, de reacció de totes aquestes forces econòmiques, polítiques, morals, que es mouen per recuperar un terreny que percebien com a perdut. Determinats grups socials sentien que estaven perdent el poder, i el que hi ha ara és allò que va dir Warren Buffett: "la guerra de classes ha continuat i l'estem guanyant els rics". Els rics vol dir moltes coses, vol dir els rics en el sentit literal, però també aquells que històricament perceben que el poder és d'ells, el país és d'ells o que els valors morals són seus.

Estem en una ofensiva de determinats tipus de poders per intentar acumular riquesa i recuperar un tipus de legitimitat. Si ho situem així en el temps, no és que sempre vagin guanyant, sinó que estan reaccionant. Què estava passant perquè reaccionessin? És aquí on hem perdut la pista. Què estava canviant massa, què s'estava obrint o què s'estava qüestionant massa en aquell moment d'aparent triomf del capitalisme global com perquè hi hagi hagut aquesta reacció tan forta en les primeres dues dècades del segle XXI? Potser algun tipus de revolució estava tenint lloc.

Segurament el sentit comú havia virat i l'hegemonia cultural ja havia canviat?

Totalment, s'estaven obrint unes veus i unes maneres de desentendre la globalització a únic destí possible de la humanitat que no s'ha tolerat. Aquí hi ha hagut un cop de puny sobre la taula, que té moltes cares, local, internacional,... Estem vivint els efectes d'un "fins aquí" del poder i és perquè estava passant alguna cosa.

Amb el joc de miralls que suposo que ha fet en rellegir els textos de fa una dècada i que pot fer també el lector actual, precisament si ara estem en un moment contrarevolucionari, el 2011 destacava la reaparició de la idea de revolució "com una possibilitat que ens obliga a pensar contra els possibles que coneixem, contra els possibles de què disposem i que ens empresonen". Ens caldria eixamplar els actuals possibles?

Sí. Abans ho dèiem, la combinació de por, repressió i impotència configura un estat anímic i mental en el que veiem més el que hem perdut que allò que podríem fer, pensar o viure. És una qüestió de percepcions també, la realitat mai està acabada en ella mateixa. Clar que hi ha unes condicions materials que posen límits als possibles a imaginar, però precisament percebre que ja estan tancats ha estat una de les victòries ideològiques d'aquesta contrarevolució del present. Per això la indústria cultural es dedica produir distòpies a paletades, estem consumint apocalipsi cada dia, precisament com una manera d'acceptar que ja està. I que ja està vol dir que aprofitis el temps que queda, és una lògica de mort. La primera condició per eixamplar o reactivar possibles és entrar a la guerra cultural i al combat ideològic contra aquest dogma apocalíptic que ens fa percebre el nostre present com el present d'un món acabat. En aquests moments, el pensament crític ha de servir per desmuntar això.

Seguint amb la idea de revolució, comenta que "és una idea que s'imposa com a necessària quan se n'entreobre la mera possibilitat". Necessitem poc per creure que podem canviar les coses?

Penso que sí. La vida humana, entesa com a tot allò que construïm entre nosaltres per dir-ne món, sempre és un lloc de tensions, d'antagonismes, de lluites de poder, però també de disputes entorn del desig de viure. Si oblidem això no sé en què ens podem convertir. Aquestes disputes entorn del desig de viure poden ser sagnants, com ho és la història de la humanitat, però també són creatives, mobilitzen tot un tipus de valors i de maneres d'entendre què vol dir viure junts que no sé com algú es pot creure que s'han acabat i perquè ens deixem convèncer d'això. A part, em sembla fins i tot d'una supèrbia extrema pensar que amb nosaltres s'acaba el món. Val la pena recuperar la humilitat i dir que res va començar amb nosaltres i res s'acabarà amb nosaltres, per tant situem-nos en aquest lloc i fem-ne la construcció d'un espai que deixi pas.

Cap al final del llibre escriu que "el nostre món és avui un món en guerra, un sistema en crisi i un planeta al caire de la destrucció", i és evident que en 10 anys això no ha millorat. Però, alhora, que "és aquí on cal aprendre a estar sense claudicar, on cal enfonsar-se i aprendre de nou a respirar". Per tant, hem d'actuar sí o sí?

Sí, és que pensar que perquè hem lluitat no hem salvat el món em sembla un error de visió molt gran. En comptes d'enfonsar-nos en la impotència ens hem de situar en la necessitat de seguir lluitant i ja està. I si no es pot, deixar pas, que també és part de l'aprenentatge de la col·lectivitat. Cada present del millor que es pot ocupar és de deixar pas, en el sentit d'acollir noves generacions, quan estem precisament en el contrari, no deixant imaginar res que no sigui allò que nosaltres crèiem que havíem de fer. La qüestió és com sostenir avui aquelles formes de vida, aquelles lluites i aquells imaginaris que no acabarem nosaltres. Això és el món per a mi.

Suposo que és molt difícil de preveure, però si d'aquí 10 anys fes una nova reedició d''Un món comú', creu que tindrem un món més fosc o, al contrari, s'hauran eixamplat els possibles?

Crec que tot serà bastant igual, repetim massa que vivim en un món que no sabem com serà. Crec que tindrem els mateixos eixos i estarem en aquesta cruïlla entre la qüestió ambiental i la qüestió de la fragmentació social i, per tant, del conflicte entre mons, enlloc d'un món comú. Poden passar dues coses, que és una mica la disjuntiva en la que estem sempre: que s'accentuï la cara més conflictiva d'aquest escenari, que anem a una creixent conflictivitat social, en el sentit de guerra de tots contra tots; o que aquest conflicte sigui el motor d'una relació més activa amb aquests límits que ara sembla que només ens cauen a sobre com una mena de maledicció i que els fem nosaltres, que diguem anem a batallar-los, i anem a fer d'aquest impossible viure un món possible.