La crisi de l'última restauració borbònica, agreujada per les greus acusacions que pesen sobre el regnat de Joan Carles I, condiciona la mirada crítica i contextualitzada de Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbónica (Akal), el nou llibre del secretari primer de la Mesa del Congrés i diputat d'Unidas Podemos, Gerardo Pisarello. En una entrevista a aquest mitjà, el també doctor en Dret i professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona qüestiona el sentit de les monarquies hereditàries en el món, especialment la monarquia borbònica espanyola. Totes elles tenen els "dies comptats", assegura. "Estic convençut que Leonor no acabarà regnant a Espanya". Així mateix, critica la protecció del PSOE cap a l'emèrit perquè no sigui investigat al Congrés, un mal que degrada la mateixa idea de monarquia parlamentària i que, al mateix temps, acosta l'horitzó republicà com a única alternativa per superar els reptes del segle actual.

Es pot ser demòcrata i monàrquic al mateix temps?

Tractant-se de les monarquies hereditàries, no. És injustificable des del punt de vista democràtic que algú sigui cap d'Estat per ser fill d'algú. El que es pot és intentar que una monarquia hereditària estigui subjecta a més o menys controls, que sigui més o menys transparent, que no tingui zones d'opacitat i limitar els seus privilegis. I el que sí que es podria fer és prendre's de debò la necessitat que, fins i tot, una monarquia hereditària hagi d'estar sotmesa a un referèndum i si la ciutadania, en un moment donat, no vol saber més d'ella, decidir-ho.

En el seu llibre afirma que "Espanya mai ha tingut una monarquia parlamentària", un principi recollit en la Constitució. Què falla aquí?

Les coses fallen des del començament. El mateix descobriment i conquesta d'Amèrica ja va suposar l'entrada de diners fàcils, va facilitar l'economia del pelotazo. La monarquia va donar cobertura a això i a més, va ser una monarquia profundament catòlica, que per tant la va fer molt intolerant davant de les dissidències religioses i sexuals; va perseguir a moriscos, jueus, a la població gitana i als protestants; va cremar a les dones acusant-les de bruixes a través de la Inquisició, etc. Hi ha un defecte d'origen en aquesta composició que va ser denunciada per moltíssima gent en aquella època, des de Bartolomé de las Casas fins a Francisco de Vitoria.

Després, més endavant, amb els Àustries, però sobretot, amb els Borbons, la monarquia va continuar sent una espècie de cola d'aquesta manera d'organitzar l'economia rendista, extractivista, poc vinculada a la Indústria i a la Ciència, utilitzant la Religió com un principi d'Estat, autoritària i protectora d'aquests sectors. A diferència d'altres països europeus, el que no es va viure a l'Estat espanyol van ser revolucions que acabessin amb aquest absolutisme monàrquic. A Anglaterra va haver-hi una revolució, a França va haver-hi una revolució i en el cas espanyol, Ferran VII, que era un rei molt més cruel que Carles I d'Anglaterra o Lluís XVI, va acabar morint al seu llit. Per tant, ni la monarquia ni el sistema econòmic i polític al qual la monarquia va donar cobertura, van poder ser parlamentaritzats en un sentit ple. I, per això, ni en el segle XIX ni en el segle XX hem pogut tenir una monarquia parlamentària.

Com comenta al llibre, hi ha sectors progressistes que aposten per "republicanitzar" la monarquia borbònica. Seria això una via per arribar a l'horitzó republicà?

No, són dues vies diferents. Els sectors progressistes moderats o menys retrògrads, al llarg de la història, van pensar que es podia republicanitzar la monarquia en imposar-li alguns límits. Això no va ser possible ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries i, molt menys, amb els Borbons. Aquesta última dinastia no s'ha deixat mai educar en termes republicans. I gairebé tots aquests intents van acabar sempre en fracàs. O bé van donar sortida a alternatives autoritàries, per exemple Ferran VII o Alfons XIII donant suport a la dictadura de Primo de Rivera, o bé van donar sortida a alternatives directament republicanes.

Avui hi ha els que creuen que és possible introduir major transparència i majors controls a la monarquia actual. Nosaltres hem demanat això en diverses ocasions, però sempre ens hem trobat amb una barrera enorme: ni la mateixa Corona ni la mateixa dinastia restaurada pel franquisme té voluntat d'acceptar aquests controls ni hi ha hagut la força per a fer-ho. Per això, en el context en el qual estem, o bé pot haver-hi una sortida autoritària, si la monarquia no es parlamentaritza, o bé pot passar que hi hagi un nou horitzó republicà, que és el que desitjaria.

El republicanisme democràtic, tal com assenyala, com a cultura política i com a visió del món "ha tingut una força i una capil·laritat notables". Ha augmentat el seu impacte amb la crisi actual que travessa el règim?

A la Península hi ha hagut diferents tradicions republicanes que, en diversos moments, no només es va afrontar als abusos de la monarquia, sinó que van intentar impulsar una altra forma d'organització de l'economia i de la vida política basada en la tutela dels béns públics, en els avanços de la Ciència, en la modernització i democratització de l'economia i que va aconseguir alguns canvis importants en matèria d'educació, ateneus, cooperatives, grups d'autoajuda... Va generar canvis importants, encara que les experiències de govern republicanes van ser efímeres. Dels últims grans moviments republicans que vam tenir en els últims temps, un dels principals va ser el moviment antifranquista que, encara que el dictador morís, al carrer es va aconseguir arrencar canvis importants a aquesta dictadura amb la conquesta de drets fonamentals.

El 15M va ser també una expressió d'un moviment republicà que es va expressar a les ciutats quan de sobte, el 2015, candidatures republicanes es van obrir camí a la Corunya, Cadis, Barcelona, Madrid o Pamplona. El que està per veure ara és si aquest impuls republicà pot tornar a cobrar força, però la clau d'una sortida democràtica a la crisi del règim és que les tradicions republicanes peninsulars tornin a articular-se i que, a diferència d'altres moments històrics, aquesta vegada portin els rellotges compassats, que siguin capaços de mirar-se de reüll i de teixir estratègies conjuntes. La principal és entendre que la monarquia és el gran problema de l'Estat, és el gran tap i que si aquest tap cau, poden obrir-se moltes de les tasques de democràcia econòmica, de gènere i política que estan pendents.

Es podrà garantir la veritat, justícia i reparació de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura mentre que l'actual rei mantingui l'equidistància en aquest assumpte, igualant franquistes amb les seves víctimes?

De cap manera. Els Borbons en si van ser una dinastia nefasta per a Espanya, però sobretot, en el cas de la restauració de la dinastia borbònica per Franco, la seva dependència del franquisme impedeixen, efectivament, que siguin un factor no només de garantia de justícia i reparació a les víctimes, sinó de democratització en general. La monarquia britànica parlamentària va sobreviure perquè en un moment donat, el seu rei es va veure obligat a condemnar el nazisme que estava en guerra amb el Regne Unit. El mateix va passar amb moltes monarquies nòrdiques: la monarquia noruega va tenir un rei que es va enfrontar al nazisme.

En el cas espanyol, estem davant una enorme anomalia que, com els monarques que hem tingut fins ara tenen un vincle amb el règim franquista, no han estat capaços de condemnar el franquisme en cap cas. Felip VI es pot fer una foto a Auschwitz com si fos un souvenir que es conserva en una postal, però el que és totalment inadmissible és que no li hàgim escoltat ni una sola frase de condemna del franquisme. Per tant, serà molt difícil que la cultura democràtica antifranquista s'obri camí sense un qüestionament fort del paper de la monarquia.

Qualsevol mena de república és per definició preferible a qualsevol classe de monarquia?

No, perquè el republicanisme pot ser democràtic, però també hi ha variants del republicanisme conservador i elitista. En països que són repúbliques, com Portugal, Itàlia o França, les tradicions republicanes democràtiques han d'enfrontar-se a tradicions republicanes conservadores i elitistes. Fins i tot, pot passar que hi hagi règims disfressats de república que en realitat siguin autèntics despotismes, com el Xile de Pinochet o l'Argentina de Videla.

I pot passar que hi hagi monarquies parlamentaritzades, com en el cas de Suècia o de Noruega, que a la pràctica siguin més democràtiques que algunes repúbliques conservadores, autoritàries i despòtiques. Dit això, fins i tot la monarquia més parlamentaritzada, si es tracta d'una monarquia hereditària, inclou elements de privilegis, elitistes i d'opacitat que en una república democràtica no es tolerarien.

Tot i les greus acusacions que pesen sobre el regnat de Joan Carles I, el PSOE es resisteix al fet que el Congrés investigui les accions presumptament il·lícites comeses per l'emèrit. Creu que algun dia el PSOE accedirà a donar el vistiplau a una comissió d'investigació sobre l'emèrit si de veritat vol identificar-se com un partit republicà?

Sempre li recordo al PSOE que els qui més van insistir a principis del segle XX que Alfons XIII havia d'acabar en una comissió d'investigació al Congrés pel desastre d'Annual van ser socialistes com Indalecio Prieto o Julián Besteiro. Tenint en compte la seva tradició i que moltes de les seves bases són republicanes, no s'entén com el PSOE ha actuat com a protector de Joan Carles I al Congrés al preu de degradar la idea de monarquia parlamentària.

Cada vegada que es nega la possibilitat que el rei emèrit se segui a una comissió d'investigació, cada vegada que s'impedeix que es tramiti una llei de la Corona per acabar amb els privilegis que suposa la inviolabilitat, cada vegada que s'impedeix que es facin preguntes sobre la Corona, la mateixa idea de monarquia parlamentària s'està degradant i cada vegada més gent comença a veure que l'única alternativa és la república.

Què més necessita per a que el Govern espanyol de coalició, format pel PSOE i Unidas Podemos, retiri el títol de rei emèrit a Joan Carles I?

Mai havia succeït a la Història espanyola un comunicat com el del 15 de març de 2020 on és la mateixa Casa Reial, i cap conspirador o conspiradora republicans, la que diu que Joan Carles I podria haver comès delictes d'evasió fiscal i blanqueig de capitals. Aquest fet va ser un terratrèmol perquè no es podia continuar ocultant, primer, i en segon lloc, als efectes del qual se li va voler posar límit fent-los públics l'endemà de declarar-se l'Estat d'alarma a conseqüència de la pandèmia. Si no haguéssim tingut pandèmia, possiblement no s'hauria fet aquesta declaració de la Casa Reial, o si s'hagués fet, hagués generat una mobilització ciutadana de conseqüències inimaginables.

Aquesta confessió de la mateixa Casa Reial va ser tan greu que el declivi de la dinastia borbònica és irreversible. Després d'aquesta declaració del 15 de març de 2020, qualsevol altra operació restauradora, sigui a Felip VI o a Leonor, està destinada a no generar credibilitat entre la ciutadania. Sobretot, entre les generacions més joves.

Amb la crisi actual que travessa la Corona, la monarquia ha segellat el seu declivi?

A la Història sempre està tot obert, però sí que crec que és un procés irreversible. Són els mateixos monàrquics els qui així ho admeten. Les monarquies hereditàries en el món tenen els dies comptats. Però, sobretot, la monarquia borbònica a Espanya, després del que va passar amb Joan Carles I, jo crec que li queda poc temps. Estic convençut que Leonor no acabarà regnant a Espanya.

Podríem passar per un interregne autoritari en el qual l'extrema dreta i la dreta extrema utilitzin la monarquia per blindar els seus propis privilegis i interessos. Si bé, estic convençut, com diria Benito Pérez Galdós, que la Història és un ésser viu i que, quan durant segles no va destronar, de sobte un dia destrona i quan durant segles va dormir en el llit de reis, un dia es desperta en el llit del poble.

En un Estat democràtic i de dret, crida l'atenció que existeixi un delicte d'injúries a la Corona mentre que, per altra banda, els membres d'aquesta institució són inviolables. Trenca amb el principi democràtic de que tots som iguals?

El sentit de la inviolabilitat de les monarquies parlamentàries és que el rei no era responsable dels seus actes perquè qui assumia la responsabilitat era el Govern o la majoria parlamentària que representava al govern de torn. El que passa és que quan el rei s'aparta de les seves funcions constitucionals i comet actes privats que poden ser delictius, no té cap sentit que es digui que està protegit per la inviolabilitat. Quan un rei roba, defrauda a Hisenda, o actua com a comissionista per sobre de la llei, no té cap sentit que s'apliqui la inviolabilitat com a cobertura d'aquestes actuacions.

Però crec que va ser un plus que la monarquia borbònica va aconseguir, sobretot, després del 23F. La visió idealitzada del paper de Joan Carles I en l'intent de cop d'Estat li va permetre valer-se de la inviolabilitat com si fos una carta blanca per actuar fora de llei i, fins i tot, per delinquir. Això no hauria de ser acceptable en cap monarquia parlamentària digna d'aquest nom. Un rei és inviolable només en el que són les seves funcions constitucionals i quan l'assumeix un responsable polític, però un rei que comet actes il·lícits en les seves actuacions privades perd aquesta inviolabilitat i hauria de ser responsable, o almenys, hauria d'abdicar per ser jutjat. Abdicar o renunciar.

En el seu llibre, esmenta que l'actuació de Felip VI, sobretot arran d'aquell discurs del 3 d'octubre, va ser el detonant per qüestionar encara més la utilitat pràctica de la Corona. Gairebé quatre anys després, aquests dubtes continuen més latents que mai arran dels indults i de les apel·lacions de la dreta perquè no signi el decret de la concessió de la mesura de gràcia (cosa que no pot fer perquè està obligat per llei). Què hauria de fer el rei si de veritat vol reivindicar la seva utilitat com a cap d'Estat?

El 3 d'octubre de 2017, el rei va renunciar a complir amb la seva funció constitucional de mediador i va actuar com un actor de part, fins i tot a esquena del Govern de Rajoy que es va assabentar en l'últim moment del discurs que anava a fer. Quan la dreta li suggereix al rei que no signi els indults, el que està fent és defensar una concepció d'una monarquia partidista defensora dels interessos més retrògrads de la societat, però no subjecta a la legalitat. Això col·loca sobre la taula una pregunta fonamental: per a què serveix una monarquia hereditària avui, aquí i ara?

És a dir, si la monarquia no serveix per erradicar el problema de la corrupció perquè el té dins de si mateix; si la monarquia no garanteix que s'avanci en matèria d'equitat social, de justícia social perquè és una institució elitista; si no permet la convivència plurinacional de les gents i pobles de l'Estat, la pregunta és per a què serveix. Només en el segle XIX es va plantejar la hipòtesi que vingués un rei republicà d'una altra dinastia que no fos la borbònica i es va intentar portar a Amadeu de Savoia. Amb la dinastia borbònica no hi ha solució possible i dubto que en ple segle XXI aquesta solució pugui provenir d'una forma d'Estat que per a les dones i la majoria dels joves, com diuen les enquestes, ja és inassumible.

Sánchez va anunciar a finals de 2020 un full de ruta per una renovació de la Corona. Tot i que de moment ha transcendit poc sobre els seus plans, seria suficient per donar transparència a una institució tan opaca? Sobretot, tenint en compte que Unidas Podemos demana directament una Llei de la Corona.

Com a mínim, hauria de poder desenvolupar-se l'article 57.5 de la Constitució que preveu que una llei aclareixi, per exemple, en què un rei pot ser inviolable o no. Ja és hora de dir que quan un rei roba o defrauda a Hisenda no pot considerar-se inviolable. Però desgraciadament, les propostes que estem veient en el PSOE són propostes cosmètiques, de maquillatge, que no estan volent entrar en el fons de l'assumpte.

Vam tenir un posicionament molt crític sobre que poc incisiva que va ser l'Agència Tributària, la Inspecció d'Hisenda o la mateixa Fiscalia quan va haver d'investigar els delictes fiscals per part de Joan Carles I i moltes vegades tenim la impressió que hi ha uns certs sectors, fins i tot dins del PSOE, que voldrien que això es tanqués amb alguna via d'impunitat tant per a Joan Carles I com per a Felip VI.

El que ens diu l'experiència és que encara que el PSOE tingui entre les seves bases i diputats persones genuïnament republicanes, no s'avança si no hi ha pressió política i si no hi ha un republicanisme de carrer, és a dir, un republicanisme organitzat, que es mobilitzi contra els abusos de la monarquia. I també, per què no dir-ho, un cert republicanisme conservador de gent que no necessàriament es percebi d'esquerres, però que hagi arribat a la conclusió que una monarquia hereditària és una forma de govern i d'Estat antiquada que no ajudarà a modernitzar ni a democratitzar l'economia ni a resoldre els grans reptes que podrà tenir qualsevol societat en el segle XXI.