Camila Sosa Villada (La Falda, Córdoba [Argentina], 1982) recita de memòria el poema de La rosa mudable de Federico García Lorca i s'emociona en dir allò de "Cuando se abre en la mañana/ roja como sangre está./ El rocío no la toca/ porque se teme quemar (···)". A Lorca el va descobrir a primària, i ja llavors, als vuit anys li va fascinar la genialitat de poder dir una cosa per una altra, amb metàfores i comparacions. Potser per això Lorca és una de les grans companyies que l'escriptora porta amb ella. Des que va publicar la novel·la autobiogràfica Las malas (Tusquets, 2019), Camila Sosa s'ha ubicat amb força al panorama de les lletres hispàniques. Ella que de joveneta va patir les ferides de ser travesti, fer de puta i buscar al teatre la manera d'empènyer la vida, ha trobat a l'escriptura una manera de suturar les ferides, encara que admet que les ferides sempre hi són.

Ara, acaba de publicar Soy una tonta por quererte (Tusquets), un llibre de nou relats en què la barreja de duresa i vulnerabilitat converteix la literatura de Camila Sosa en una cosa crua i lluminosa alhora. Com passava a Las malas, en aquests contes hi ha molt de la vida de Camila, però també molta imaginació i personatges que pessiguen el cor. A més, tampoc falten altres companyies fonamentals per a Camila Sosa com ho és la figura de Billie Holiday a qui no deixa d'escoltar.

Al primer relat del llibre, 'Gracias, Difunta Correa', recrea quan va debutar amb 'Carnes tolendas' i emergeix Lorca amb tota la seva força.

Amb Maria, la directora de Carnes tolendas, el 2008 vam començar a treballar i a creuar tots els personatges de Lorca amb la meva vida, assajàvem cada dia i Lorca s'anava convertint cada vegada en una empara més gran, ho anava cobrint absolutament tot fins al punt que teníem un retrat d'ell al camerino al qual li enceníem una espelma abans de cada funció. I d'aquí ell va quedar com un follet més a la meva vida. Després vaig fer Billie Holliday, Frida Kahlo i tots aquests personatges van anar quedant com amulets. Però m'adono que Lorca és un poeta fascinant al qual no hem prestat prou atenció des de la comunitat LGTB, és força ignorat malgrat ser un dels pioners. De fet l'altre dia em van explicar a la llibreria Grant que Lorca no s'hi havia volgut anar d'Espanya perquè estava en parella, tenia un xicot.

En el conte que dóna el títol al llibre, i en què Billie Holiday és una de les protagonistes, la Maria diu "Tant patir per ser una dona i vaig acabar al llit amb una i a sobre fent-li l'amor".

Em semblava fascinant això d'acabar fent sexe per l'amor d'una amistat. Jo havia sentit una història de Carmen Maura, que quan era jove va ser abusada per un fan. Crec que ho expliquen al documental Ay Carmen. Un soldat havia anat a casa seva, l'havia violada i llavors ella havia demanat a un amic que anés a casa per fer-li l'amor per fer-la oblidar el que havia passat. I jo tenia això donant voltes, a mi em va passar, per exemple en aquest tram de Las malas quan explico com vaig debutar amb aquells policies que m'extorsionen, fins i tot vaig tenir fins a propostes legals per començar a investigar els que estaven en aquell moment treballant, però vaig dir que no, a més jo mai ho vaig viure com una violació, perquè jo tenia una opció encara, que era que em portessin a la comissaria i que em vingués a buscar el meu pare. El que passa és que jo tenia molta por al meu pare i més que em trobés vestida així. Molta gent em planteja el tema de la violació i de com se sobreviu a una violació, i la idea sempre és que una ha de patir, l'única sortida és patir i quedar desvalguda. I el fet que Carmen Maura fes això em va fer pensar que hi ha alguna cosa, que hi ha una volta més, hi ha una resistència activa. I per això al conte, el text va anar només cap a aquest lloc.

Dels nou relats, 'La merienda' és un dels contes més breus i més commovedors del llibre, amb un diàleg que amb prou feines en un parell de frases plasma el que comporta sentir-se diferent.

Sí!, no? És el relat que té més capes. A més el vaig escriure d'una tirada, havia esbossat aquest diàleg un any abans de començar a treballar de ple amb els contes. Aquest "Per què som marrons?" i "qui et va dir això?" ja estava esbossat, el que no estava clar és com acabava aquest text. Crec que té moltes coses que no diuen i que no obstant hi són.

En escriure de coses tan viscudes se sent més obligada a respondre preguntes personals que altres autors?

Sí, bé també ho fa Padura en parlar de la Revolució Cubana, i el fastigueja moltíssim i diu que li agradaria ser Paul Auster que no ho ha de fer. Però no sento obligació. Quan em pregunten jo responc sincerament i vostès són uns mercaders que trien el que ven més.

Un dels titulars més fets servir per parlar de vostè és això de ser una escriptora que defensa ser una travesti i no una transexual.

Suposo que és una feina bruta que em toca a fer a mi, això de parlar de la nostra individualitat, no som totes el mateix. Nosaltres hem de poder discutir sobre la nostra identitat, però a porta tancada. A mi em toca parlar i em toca ser molt curosa, per això dic que és el meu punt de vista, o el punt de vista que comparteixo amb algunes persones i que amb altres no, que tot és respectable, blablabla, i no puc sortir a dir cap burrada.

Amb el feminisme com es porta?

En algun moment vaig entendre que hi havia alguna cosa necessària, sobretot perquè parlava de trencar amb l'amor romàntic. I a l'Argentina amb el tema de l'avortament, que per mi és un tema que afecta les persones gestants i la discussió l'han de fer elles. Més enllà que entengui que això contribueix a què el món sigui millor i qualsevol batalla que es doni a favor d'això, una és present i al costat, i fent el que es pot perquè el món sigui millor, però no més que això diguem-ne. Però el que sí que puc prendre com un obsequi del feminisme és haver trencat amb l'amor romàntic i amb la idea d'un home salvador.

Tot i així, és crítica amb certs aspectes del moviment feminista.

El que passa és que arriba un moment en què això s'estanca i se solidifica, cal anar pressionant cada signe que es va fent. Sobretot a l'Argentina. Perquè quan va passar tot això de la batalla per la llei de l'avortament, immediatament els polítics van veure que allà hi havia un poder que eren quatre milions de persones al carrer manifestant-se, per una banda i per l'altra, van veure que hi havia interessos i que es podien identificar sectors de la societat molt fàcilment, entre mocadors blau cel i mocadors verds. I hi ha alguna cosa de tot això, de qui són les que estan elaborant teoria, per a qui es parla, els que ocupen els llocs als mitjans, que a l'Argentina són blanques adinerades i ja està. I durant moltíssim temps a les travestis no ens volien a les seves assemblees, aleshores penso que està bé trair-ho una mica i si no ens escolten fer la festa en una altra part.

Quina opinió us mereix la situació actual del món amb la seva recessió econòmica, la seva emergència climàtica, les seves guerres…?

Jo crec que no hi ha solució, el món està per acabar-se. Fa com dos anys vaig dir als meus millors amics que ens quedaven deu anys d'aquest món tal com el coneixem i després les coses es posaran realment molt lletges. L'altre dia vaig llegir una nota que deia que una de les conseqüències del canvi climàtic és que cada vegada dormim pitjor perquè com a animals el cos reacciona al canvi de temperatura del dia, aleshores en disminuir la temperatura cada vegada més tard, i augmentar la temperatura cada cop més d'hora s'escurcen les nostres hores de son, i jo ho noto.

Amb aquestes perspectives, quina actitud vital practica?

M'emborratxo, intento estar a prop dels meus amics, de la meva parella… aprofitar el temps, i també treballo, quina altra cosa podem fer? No és a les nostres mans, la idea que el canvi és a les nostres mans és d'una injustícia tan gran perquè ens dóna la culpa que no estem fent prou per canviar el món, i hi ha gent que no menja farines, que no menja animals, que no fa servir plàstic… per intentar salvar alguna cosa d'aquest planeta, però no és a les nostres mans. La decisió la prenen persones que tenen moltíssims diners, moltíssima impunitat, i el món no hi ha manera de salvar-ho.

Què les coses pintin tan malament creu que explica l'auge dels moviments de dretes i una creixent homofòbia?

Jo crec que mai no es va acabar, igual repunta per a generacions que no estan preparades per afrontar-la. Jo em vaig criar en un país on l'homofòbia era una cosa de cada dia, i la transfòbia també, obvi, als mitjans de comunicació, a la universitat, al carrer, a les famílies, etc. Aleshores, nosaltres sabíem com era el món en aquell moment i estàvem preparades per amagar-nos, per sortir a fer-li front, moltes van quedar en el camí i moltes van sobreviure però els maricons del meu país, els transvestits del meu país, sabíem que aquest era el món .

Torno a Lorca: "agonía, agonía, este es el mundo amigos, agonía, fermento y sueño". La vida no és pas justa. Les generacions noves gràcies a la nostra supervivència i a aquestes batalles que vam saber donar es van trobar amb un món una mica més amable. Aleshores poden dir "respecta el meu pronom", "sóc una persona no binaria", però s'ofenen molt ràpid, tenen un nivell d'ofensa molt baix. No saben defensar-se i pensen que el món és amable, i això que sembla recrudir-se no és més que tornar enrere, així era el món abans. Els pares s'asseien a la taula i deien jo prefereixo un fill mort que un fill gai. A Córdoba hi va haver un cas en què el pare de la seva xicota li va calar foc, i això va ser fa set anys. No millorem. El tema és que no estem preparades per fer front, han anestesiat la nostra violència.

Pot desenvolupar una mica això de la violència?

Fa poc a l'Argentina va passar una cosa que encara no acabo d'entendre. Hi havia una mena de reunió a la cantonada d'un bar de vint maricons, entre mariconets i gent molt jove, que ho estaven celebrant. I van venir dos llibertaris a agredir-los sense preàmbuls, els van llençar gas pebre i l'única eina de defensa que van tenir vint maricons davant de dos 'pelotudos' va ser filmar-los amb el cel·lular i dir "estem buscant dades d'aquests dos per fer-los per fer-los escrache". Aleshores quan s'arma tot aquest enrenou, jo dic, "nois però no hi havia una possibilitat de fotra'ls-hi una tustada?". Ningú diu que els linxin però plantar cara sí, això ho hem fet tota la vida els maricons i les transvestits, i si no fugir. I la resposta que donaven era "no, perquè sinó els que quedem com a violents som nosaltres" i jo dic "però no és el que fan vostès també amb l'escrache, això no es resol millor cara a cara?". Quantes vegades ens hem hagut de defensar cara a cara en una habitació d'hotel amb un client? Quantes vegades hem hagut de treure una navalla o el que sigui per resultar amenaçadors davant d'un atac violent? Aquesta és la violència que s'ha perdut i que és legítima, a més, quina espècie del món no reacciona amb violència per defensar-se? Defensar-me no ho havia de fer només quan feia de puta, també m'havia de defensar a la universitat, o en anar al supermercat a les deu del matí. (Ho diu sense poder evitar una ganyota de cansament).

Escriure cura alguna cosa de tot aquest desgast?

Escriure no guareix res, al contrari, el que fas és potser emmalaltir una mica més. Escriure és com un dipositari saps, la Rowling ho fa molt bé, tot i que és TERF, ella ho fa molt bé amb Dumbledore quan es treu un pensament així (pinça els dits de la mà dreta com per treure's una mica del cap) i ho posa dins del pensador, l'escriptura és una mica això. Aquesta imatge em sembla que és l'escriptura, la que s'acosta més al que és escriure. Estàs tot el temps plena d'idees, de frases, d'imatges, de paraules, l'única manera és dipositar-la en un quadern, un ordinador, on sigui.