Valencianisme líquid (Edicions 3i4), el darrer llibre del periodista i escriptor Antoni Rubio (Esplugues de Llobregat, 1978), analitza la situació del valencianisme polític des d’una aparent contradicció: una aparent dissolució i difuminació just en el moment en què Compromís, la seua principal organització, disposa de més poder institucional i amb millors resultats electoral.

En el llibre fas una definició de Compromís que a mi m’ha recordat el PSOE, que des dels anys 70 ve dient "nosaltres volem la república, el federalisme i el socialisme, però ara no és possible. Però seguiu-nos votant que algun dia ho farem".

És una comparació molt adient. De fet, quan van fer el congrés del Bloc, on es va aprovar el canvi de nom a Més-Compromís i va certificar-se l’aigualiment dels postulats nacionalistes, vaig fer un article que es deia Suresnes. I pense realment que aquell va ser el Suresnes del Bloc. Llavors algú em va respondre que "al PSOE no li ha anat tant mal des de Surenes". I és veritat. Electoralment és evident que no li ha anat mal, però caldria definir si l’objectiu és guanyar eleccions o transformar la societat cap allà on tu penses que hauria d’anar. I entre el "tenim pressa" i el "ho farem" indefinit hi ha un ventall gran que és on Compromís no està entrant.

També es pot fer una altra lectura, seguint amb el símil socialista, i és que la societat en realitat no vol ni la república ni el socialisme i que amb aquests canvis t’adaptes a una societat que ja li va bé una gestió una mica social i deixar enrere el franquisme, però sense grans canvis.

Ací hi ha dos punts de partida que són innegables i que cal destacar, perquè mai m’han agradat les posicions maniquees: El primer és que estem molt millor que el 2015, però és que llavors hi havia un govern antivalencià i corrupte. Millorar-ho no era difícil i acontentar-se amb açò és un objectiu massa pobre fins i tot per a Compromís. El segon és que Compromís aconsegueix generar un discurs que qualla i obté uns resultats que són insòlits per a un valencianisme que semblava condemnat a l’extraparlamentarisme crònic. I açò té molt mèrit.

Però el llibre no es queda ací.

No. El llibre és una defensa aferrissada del marc que més beneficia el País Valencià, que són els Països Catalans. Buscar una unió tan gran com siga possible entre els territoris que compartim tantes coses. No sols llengua i cultura, açò és l’epidermis, sinó també posició geogràfica, economia, mateixos problemes i mateixos greuges. Això seria anar als màxims i soc conscient que no estem preparats per fer-ho, però també hi ha uns mínims que s’haurien pogut desplegar fins i tot en les circumstàncies actuals en què es comparteix el poder i tot açò.

Com per exemple?

La reciprocitat televisiva, crear espais mediàtics de país, la llei de comarcalització, el requisit lingüístic... Tot açò tampoc s’ha fet. Ja som majorets i ningú demana que demà es proclame la república dels Països Catalans, però sí que es vagen assentant unes mínimes bases de col·laboració entre els diferents territoris i es vaja fent saó. Després açò anirà cap on els votants vulguen, perquè vivim en una democràcia, però si de partida ja vas amb covardia i amb els objectius retallats, doncs no eixirà bé. Al final, és tan aigualit que s’acaba homologant a qualsevol partit d’esquerra espanyola i aquesta oferta electoral ja hi és. I, en canvi estàs menystenint una part del teu electorat que no se sent representat. Et tapes el cap però et destapes els peus.

Però sí que s’han fet coses. Des de la proposta de Commonwealth de Puig, fins a l’entrada d’À Punt al projecte Bon Dia amb TV3 i Ib3 o els acords per potenciar conjuntament la llengua...

Per a mi és insuficient. Clar que comparat amb el pre-2015 hi ha un canvi positiu. I l'atmosfera general és molt més respirable, però són passos insuficients. El lema electoral de Compromís era "Amb valentia", i això és precisament el que ha faltat.

Després m’agradaria tornar al tema dels Països Catalans, però abans, m’has fet recordar una entrevista que li vaig fer a Àgueda Micó, secretària general de Més Compromís, on defensava que havien trencat la dinàmica en la qual el PSOE acabava fagocitant els seus socis minoritaris, que ells havien resistit el 2019.

És cert, però jo matisaria: no els ha fagocitat, encara. Del 2015 al 2019 Compromís ja té una mínima però considerable pèrdua i pense que el 2023 serà més gran. I ho vull deixar clar: m’agradaria equivocar-me. De fet, tant de bo m’equivoque en tota la tesi del llibre. I, després, potser si no et fagociten, és perquè no els cal. El PSOE està vivint a gust en la coalició, i en part és perquè Compromís està fent de crossa, no hi ha massa diferència entre les polítiques d’un i altre. Si no et fagociten numèricament però, de facto, ho fan en les teues polítiques perquè has assumit el discurs del teu soci... doncs acaba sent el mateix.

Sectors valencianistes defensen que l’aliança natural de Compromís és amb ERC, Bildu, BNG o Més, però la coalició, a banda dels mallorquins, manté millors relacions amb Más Madrid o Yolanda Díaz.

Compromís, de manera conscient o inconscient compra el marc mental hispanocèntric. Per molt que repetisquen que són un partit d’estricta obediència valenciana, al final, si assumeixes un marc espanyol, on el País Valencià no és una nació sinó una comunitat autònoma i el centre del poder és Madrid, doncs és normal que busques allí les aliances. I també assumeixes una cosa molt perillosa: la famosa ingerència catalana. Quan veig els atacs a ERPV per ser una sucursal, em sorprèn que després pacten amb un partit que es diu Más Madrid. És que la ingerència madrilenya ni te la planteges. Recorde les crítiques a Quim Torra per una referència que va fer al País Valencià i aquell mateix dia estava Ayuso a Alacant i ningú va dir res.

Ara sí, tornem als Països Catalans. Tinc la sensació que per molt que es vulguen prohibir o amagar, d’una forma o l'altra, sempre tornen i que, a més, qui té més interès en aquest marc són els valencians.

És que per cada motiu que un català té per ser independentista, un valencià en té tres. El greuge econòmic és més gran, el setge lingüístic és més fort i el menyspreu de Madrid és més evident. I llavors tu pots buscar un marc hispanocèntric que t’empetiteix, on estàs infrafinançat i obligat a canviar de llengua. O pots buscar un altre marc que et sobredimensiona, que t’ofereix un mercat cultural i lingüístic natural, una eixida a Europa, un mercat econòmic, una veu més potent... I ací hi ha una bipolaritat, perquè es rebutja els Països Catalans, però a la vegada, cada cop que es pensa un marc on el País Valencià puga surar, s’acaba al mateix lloc, encara que se li canviï el nom i es maquille un poc: euroregió, l’arc mediterrani de Camps, la Commonwealth de Puig, el "queremos corredor" dels empresaris... Si és que l’únic país d’Europa que va votar contra el corredor mediterrani va ser Espanya! I els mateixos empresaris que clamen per açò són els mateixos que validen ideològicament el model que impedeix que es faça.

Som un país que viu d’eufemismes. Un és la llengua i un altre és la "idea", els Països Catalans.

Un nom que cal reconèixer que genera molta incomoditat.

Si el problema és de noms, busquem-ne un altre. El mateix Fuster, perdó per la incòmoda referència, ja plantejava que el problema no era tant quin nom sinó de donar-li’n un, perquè una cosa que roman innominada molt de temps pot deixar d’existir.

Aquesta incomoditat amb els Països Catalans també ve provocada per un canvi de fons en el valencianisme majoritari, on l’arrel fusteriana va sent substituïda pel que s’ha anomenat "tercera via", que, sense negar la unitat de la llengua ni ser anticatalans, sí que es busca una centralitat valenciana exclusiva.

Eixe canvi era necessari. Els escrits més polítics de Fuster són del 1962, fa 60 anys. I ell mor el 1992, en fa trenta. El mateix Fuster era clarament antidogmàtic, així que apel·lar a les seues idees sense qüestionar-les seria caure en un dogmatisme totalment sense sentit. I desplaçar el centre cap a València a mi em pareix positiu. No concep uns Països Catalans centralitzats en Barcelona sinó que un model confederal seria més lògic.

Ara. La crítica que li faig a aquest valencianisme és que comet l’error de voler matar el pare. No actualitzar-lo, sinó matar-lo, i això és molt diferent. Molt sovint es parla com si no haguera existit res abans i Compromís no es pot entendre sense el fusterianisme. El seu espai el va crear el fusterianisme i negar-ho, a banda de desagraït, és un error.

Per acabar. Llegia un editorial de Vicent Partal on recordava Mónica Oltra que la campanya de 'lawfare' que ara pateix ella és similar a la que va patir l’independentisme català i que ella va menystenir. S’ha equivocat Compromís –però també part de l’esquerra espanyola- en no buscar una major aliança amb el sobiranisme?

Jo ho dic molt sovint: no és que compartim llengua i cultura, sinó és que compartim problemes i, per dir-ho d’alguna forma, enemic. Partal diu una cosa molt interessant i és que la dreta espanyola no distingeix entre Oltra i Puigdemont. I quan tu alimentes aquest marc repressiu estàs alimentant ideològicament el que després et faran a tu, com s’està veient. És obvi que Oltra està patint una cacera injusta i que és innocent del que l’acusen, però ella també va ajudar a obrir aquesta porta i ara ho paguem tots.