Després de revalidar el seu escó al Congrés fins a dues vegades en un mateix any, Joan Baldoví afronta la nova legislatura “moderadament optimista”. El diputat de Compromís es mostra satisfet perquè, per primera vegada, un partit valencianista ha contribuït a la governabilitat a l’Estat, a més d’acordar una agenda valenciana que posa la lupa sobre l’infrafinançament que pateix el País Valencià. Amb tot, el de Sueca recorda que la millora del finançament és cosa dels 32 diputats que representen el territori valencià i convida a insistir en la demanda, especialment als diputats del PSOE i Unides Podem. Abordem amb el diputat aquestes exigències, la sostenibilitat de la legislatura i els reptes dels nous temps.

Atenent al document que van signar amb el PSOE, l’agenda valenciana passa per demanar-li a l’Estat que complisca la llei.

Tan senzill com això: complir la llei. En el cas del finançament, fa cinc anys que hauria d’haver estat aprovat un nou model. Pel que fa a la dependència, la llei marca ben clar que l’Estat assumeix el 50 per cent i les comunitats autònomes l’altre 50 per cent; ací estem assumint-ne ara el 88 per cent, poca broma. I, en el cas de les inversions, el que diu la reforma de l’Estatut, aprovada amb amplíssima majoria —només amb l’abstenció de Ciutadans—, és que les inversions territorialitzades al País Valencià s’han d’acostar al nostre pes demogràfic, no com passa ara. Per tant, el que estem demanant nosaltres és una cosa tan de sentit comú com que es complisca la llei.

Un Estat que pontifica davant les autonomies sobre el compliment de la llei i…

...i és el primer incomplidor. En el cas del poble valencià, és palmari. Jo he vist reconèixer en seu parlamentària a Rajoy i Sánchez, a Montero i Montoro, el problema de l’infrafinançament. El nou ministre de Seguretat Social, president de l’Airef, ho ha reconegut també. Tothom diu que és un sistema absolutament insostenible per a valencianes i valencians.

Sense atendre aquestes demandes, és complicat avançar en l’autogovern.

Amb aquest finançament, passem casa amb molt de sacrifici. Ens dona per atendre les necessitats absolutament bàsiques, però n’hi ha moltes altres que no podem ni plantejar-nos; és una situació d’emergència. I hem de pensar també que la quarta part del nostre pressupost se’n va a pagar un deute que, en gran mesura, no hem generat. Això fa que s’abandonen moltes altres polítiques que, ara com ara, no es poden dotar amb recursos suficients.

Fa referència al deute històric, eixe acumulat generat per l’infrafinançament endèmic, però el cert és que l’acord signat amb el PSOE no en fa esment.

Probablement, si en comptes de ser un sol diputat en fórem cinc, la paraula “deute” haguera aparegut en el document. Molt probablement.

Diu el Govern espanyol que ha de reflexionar sobre l’assumpció d’eixe deute.

El deute és estructural; és de l’Estat. És un deute absolutament injust i injustificat per a nosaltres; no hem de pagar per la desídia d’altres governs que van aprovar un sistema de finançament deficient i que no han fet res per canviar-lo. N’haurem de parlar, del tema. Però el deute valencià no pot créixer tots els anys uns quants milions més: quan va entrar Zaplana a la Generalitat el 1995, els valencians devíem 2.500 milions d’euros i hui estem pels 47.000 milions. Hi poden haver hagut males polítiques i mals governs, però una part d’eixe deute és absolutament il·legítim, no se’ns pot imputar als valencians perquè no l’hem generat. Insistisc: és un deute fruit d’un Estat que no envia els diners que pertoca per fer allò que el mateix Estat t’encarrega que faces. De moment, el que hem aconseguit és que en vuit mesos s’ha de posar damunt la taula una proposta d’un nou sistema de finançament. Ja no val xutar la pilota i avant: cal debatre un nou model i intentar buscar les majories.

Sí, però en el cas que es millorara eixe sistema, si s’ha de carregar amb aquesta motxilla, estem posant pals a les rodes de nou…

És un problema que tard o d’hora s’haurà d’acarar. Si haguera estat per Compromís, la paraula “deute” figuraria en els papers que hem enviat reiteradament, però de vegades en els pactes no s’arriba a una redacció dels punts com totes les parts voldrien.

Hi confien, en què el nou Govern espanyol atenga aquestes demandes?

Una setmana després de signar el pacte, hem de confiar que siga així. Compromís ha complit amb la seua part de l’acord: sempre hem apostat per un govern progressista quan hi ha hagut aquesta possibilitat. De fet, si per nosaltres fóra, aquest govern haguera nascut el 2016. Hi vam apostar però aleshores el PSOE va preferir explorar una altra via i ara s’ha demostrat que només hi havia una via, que era per la que nosaltres apostàvem. Esperem que els nou punts del document s’acomplisquen i n’estarem vigilants durant la legislatura. No només en benefici dels cinc milions de valencianes i valencians, sinó també dels 47 milions de ciutadans de l’Estat. Perquè quan parlem de finançament, de dependència, d’agricultura… parlem de problemes generals.

En una eventual negociació multilateral d’un nou sistema de finançament, i tenint en compte les diferències de criteri entre autonomies, quines són les línies vermelles de Compromís?

T’ho diria d’una manera que es puga entendre clarament: cost del servei. No ens maregem amb variables; al País Valencià també tenim despoblament i dispersió de població. La fórmula és clara: el cost del servei. Si l’Estat t’encomana prestar l’educació o la sanitat, cal transferir els diners que costen eixos serveis. El que no pot ser és no disposar dels recursos per afrontar amb igualtat de condicions amb altres comunitats autònomes eixes competències.

Convida a l’optimisme la conjuntura?

Jo que habitualment soc optimista, ara soc moderadament optimista. La mera visió d’una dreta cerril ens fa reflexionar a les forces progressistes de la necessitat que aquesta legislatura arribe a rams de beneir, que siga productiva. Crec que l’actitud bel·ligerant, tavernària i tumultuosa d’aquesta dreta farà que hi haja més cohesió en el govern i que existisca una majoria molt més ampla que la que va fer Sánchez president.

Els pressupostos són la prova de foc d’aquest nou govern?

No es pot estar prorrogant sistemàticament els pressupostos que va fer Montoro; la majoria social que sustenta aquest nou govern no és la que sustentava aquell govern. No serviria de res haver possibilitat un govern progressista i que no fórem capaços de tindre uns nous pressupostos. Compromís va votar a favor dels que es van presentar a principis de 2019, que finalment no van ser aprovats, i enteníem que eren millor que els de Rajoy: en clau valenciana, ens acostàvem al deu per cent de la inversió territorialitzada. Paga la pena fer dues passes endavant que no tindre la possibilitat de fer-ne cinquanta per no acabar fent-ne cap. Tots, tant el govern com la majoria que l’ha permès, serem conscients que haurem de tindre la generositat necessària per a l’aprovació d’uns nous pressupostos. I, amb ells, aquesta legislatura pot durar dos o tres anys sense massa problemes.

Quan es parla de finançament, no es plantegen tindre les claus de la caixa?

Aquesta ha estat una reivindicació històrica dels valencianistes: aspirar a una hisenda valenciana. És a dir, recaptar nosaltres els impostos, veure quins són els serveis que presta l’Estat en el nostre país, fer una suma i una resta, i transferir eixos diners. Lamentablement, això no és així per a les autonomies que tenim el règim comú. Però és una de les aspiracions a llarg termini d’una formació com Compromís.

S’ha dit que el Govern de Sánchez beu de l’imaginari del Botànic. Està condicionat a partir d’ara el Botànic a la sostenibilitat d’aquell executiu?

Ho va reconèixer el candidat Sánchez, que algunes mesures que té previstes el nou Govern espanyol estan inspirades en mesures que el Govern del Botànic ja va aprovar en els primers anys. Però jo crec que no s’ha de mesclar. El Govern del Botànic ha de tindre un camí amb independència del que passe a Madrid. Els ciutadans valencians no entendrien que algú fóra capaç de posar en perill l’estabilitat del govern progressista al País Valencià per allò que passara a Madrid. No podem decebre les aspiracions dels ciutadans valencians.

A l’acord amb el PSOE, no hi ha cap referència a la revitalització dels trets identitaris del poble valencià.

Bé, es tracta d’un acord d’investidura i la revitalització dels trets identitaris seria més aviat una tasca del Govern valencià que no de l’espanyol. Ara bé, per mi revitalitzar la identitat passa perquè els valencians tinguem les mateixes oportunitats de desenvolupar-nos com a poble que tenen altres territoris de l’Estat. I això passa pels punts que hem signat. Hi ha una qüestió de la que ningú pràcticament parla. Tot i que el pes de l’agricultura sobre el PIB és xicotet, per contra, identitàriament, tots els valencians tenim al cor una fanecada, un taronger, una olivera o un ametler. Portem una part de llaurador dins nostre. I crec que hem estat els únics que hem parlat d’agricultura, de singularitzar l’agricultura mediterrània en la nova Política Agrícola Comuna, de combatre les plagues que assolen els nostres camps, d’estudiar les incidències que comporta l’entrada de productes de països tercers i mesures de compensació. Això també és parlar de la identitat valenciana.

En una entrevista recent publicada per ‘El Temps’, un dels sindicats majoritaris del camp es mostrava decebut amb la defensa del sector agrari i ramader que s’havia fet des del Botànic.

De vegades els governs desperten unes expectatives i de vegades tenen els recursos que tenen. Una part important d’eixe infrafinançament afecta precisament sobre els recursos que té la nostra Conselleria d’Agricultura. Amb tot, l’actual consellera Mireia Mollà està defensant amb cor i fetge els interessos de la nostra agricultura i em consta que ho ha fet amb fermesa davant els ministres d’Agricultura i Medi Ambient.

Li comentava això de la qüestió identitària perquè, com sap, en altres acords per a la investidura sí que hi ha referències al suport a la llengua pròpia, cosa que no passa en l’acord Compromís-PSOE. Per exemple, l’acord entre PSOE i BNG inclou la recepció de la ràdio i la televisió portugueses. A casa nostra encara no s’ha materialitzat l’antic compromís que van contraure d’avançar en la reciprocitat de tots els mitjans de comunicació en llengua catalana.

La feina de Compromís no s’acaba en aquest document. I sí, eixa és una tasca que estaria bé que els presidents autonòmics començaren a fer també a Madrid; no seria només una feina nostra. Tenim, a més, un president que prové d’una comarca limítrof amb Catalunya, que a més és periodista, i que podria impulsar eixa reciprocitat. Per a nosaltres no s’entén que no es puguen veure canals en la nostra llengua, és una anomalia. Crec que en aquesta legislatura, tenint un govern favorable en aquesta Generalitat, en la de Catalunya i en el govern d’Espanya, seria el moment d’acabar amb l’anomalia. Té una solució fàcil i ràpida. De fet, ja estem veient com s’estan emetent sèries d’allà ací i viceversa.

És ja el torn d’afrontar la plurinacionalitat de l’Estat?

És un moment en què els ciutadans han donat una gran lliçó. Mentre alguns parlaven de més uniformitat, s’ha aconseguit un Congrés més plural que mai. Probablement perquè molts ciutadans han entès que els diferents governs anteriors no han tingut clar que aquest és un estat divers, plural, plurilingüe. I que, quan s’aproven pressupostos, no s’ha de pensar només què és el que passa de l’M-40 cap a dins. S’ha de pensar que els pressupostos poden ajudar a contribuir que el conjunt de l’Estat siga més competitiu. Així ho considerem quan es parla d’alliberar l’AP-7 o del Corredor Mediterrani perquè puguem posar els nostres productes a Europa de manera més barata. Com més divers siga aquest Estat, serà més ric. I s’ha de perdre qualsevol mena de por. Hi ha molts estats federals que són model de respecte a la diversitat.

Aquests dies ens ha recordat amb les seues intervencions que prové de l’àmbit educatiu. No em puc estar de preguntar-li, aprofitant l’ocasió, quins creu que són els reptes més urgents que necessita l’escola.

Primer, com diem els valencians: amb diners, torrons. Ha d’augmentar la despesa educativa, és essencial. L’educació és una eina fonamental perquè els països siguen competitius. També s’hauria d’abordar una nova llei d’educació que entenga que la diversitat lingüística no és cap amenaça sinó una riquesa. Pense en Bèlgica, Suïssa, Canadà… Probablement si els alumnes de tot l’Estat tingueren la possibilitat d’estudiar o conèixer una segona llengua estatal estaríem fent un gran servei al respecte. A mi, per exemple, m’haguera encantat tindre nocions de basc. Sobre la religió, és una cosa d’estricte àmbit privat i no s’hauria d’estudiar a les escoles. Sempre pense en la Bíblia: a déu el que és de déu, i al Cèsar el que és del Cèsar.