La pandèmia ha visibilitzat les necessitats del col·lectiu amb la discapacitat més invisible: el de les persones sordes. L'obligació de la mascareta els impedeix una cosa tan bàsica com llegir els llavis, d'aquí la urgència de models transparents, homologats i assequibles també econòmicament. Una barrera més -segurament la més evident- a la qual s'enfronten des de fa un any. N'hi ha moltes altres. Però, abans, una dada: l'institut estadístic Idescat certifica que a Catalunya hi ha més de 32.000 persones amb discapacitat auditiva.

La Covid ha agreujat els seus problemes i provocat situacions que, si abans eren un repte, ara són missió impossible: des de fer qualsevol gestió administrativa fins al simple dia a dia, que de simple no té res. I ha deixat en evidència la manca d'accessibilitat en la informació sobre el virus i als telèfons d'emergència quan més ho necessitaven -el grau d'aïllament es va multiplicar durant el confinament-. I no només això: l'assistència psicològica i l'atenció a persones grans que van habilitar les administracions eren telemàtiques i no disposaven de protocols per a persones sordes.

El president de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), Albert R. Casellas, recorda que "les barreres de comunicació es van veure doblement afectades, sobretot els serveis mèdics, els centres d'atenció primària i urgències!". "No podíem anar acompanyats per un intèrpret de llengua de signes -afegeix-. El contacte era nul; impossible. Com a comunitat sorda, no comptàvem. I encara va quedar més demostrada la vulnerabilitat dels nostres drets fonamentals".

Berta Frigola, especialista i docent de llengua de signes catalana i assessora en obres de teatre inclusives, incorpora la distància física com a problema afegit i recorda els inconvenients del teletreball: "Moltes entitats han fet que la comunicació sigui telefònica, el que dificulta el dia a dia. I quan hem necessitat un intèrpret per anar al metge, algunes zones estaven restringides a un sol pacient; portar intèrpret era i és impossible. És una pena que la majoria de professionals d'aquests àmbits no sàpiga la llengua de signes".

Així ho percep també Carlos García. La sordesa li va causar una meningitis poc després de néixer, i la seva passió per la llengua de signes el va portar a crear la fundació Illescat, ara dissolta perquè ningú ha agafat el seu relleu en la presidència. "Topem amb barreres per fer trucades, demanar cites mèdiques; a l'Administració, en l'àmbit laboral ... ", explica, i afegeix: "Molts no coneixen bé el nostre col·lectiu. I per això, durant 20 anys, a Illescat investigàvem la llengua de signes i creàvem i proporcionàvem materials didàctics". Per a ell, "la principal reclamació passa per cobrir els serveis d'interpretació en l'àmbit educatiu i sanitari".

La seva dona, Inma Codorniu, també sorda, assenteix: "És una qüestió de política lingüística que les administracions han de complir. Tant la llengua de signes espanyola com la catalana es van reconèixer com a llengües oficials ". La mateixa Fesoca, que aglutina 28 associacions catalanes, porta temps criticant a les seves xarxes socials que l'Ajuntament de Barcelona no faci accessibles les seves compareixences. "És vergonyós -califica Casellas- que una ciutat referent, vista com a model per altres països pel que fa a l'adaptació de la discapacitat física, no s'hagi posat les piles amb el nostre col·lectiu".

Àngels Videla, presidenta de l'Associació Catalana per a la Promoció de Persones Sordes (ACAPPS), recorda que "molts es recolzen en l'ús de pròtesis auditives, audiòfons o implants coclears per comunicar-se". Una tecnologia que representa una despesa desorbitada per a la família d'una persona sorda. "En el cas dels audiòfons, l'ampliació de la cobertura pública arriba només fins als 26 anys. Les pròtesis auditives són les úniques amb límit d'edat!".

El president de Fesoca explica que ell no ha pogut fer servir cap d'aquests complements auditius. "A més, una persona sorda, per molt que porti implants o audiòfons, sempre serà sorda. Les noves tecnologies estan per facilitar-nos la vida. Però l'important és ser feliç amb el que som". María García, mestressa de casa i amb problemes greus d'audició des dels 10 anys, coincideix amb Casellas. "Em sento orgullosa de ser sorda i m'agrada agafar-me amb humor anècdotes com quan la dependenta del súper va fugir espaordida al abaixar-me la mascareta i demanar-li que ella també ho fes. Necessitava que m'entengués per trobar el paper higiènic. No em va enviar a cagar, però gairebé. Després vaig saber que portava dies esgotat", riu.

Videla no s'oblida del handicap de les mascaretes perquè, a més d'impedir la lectura labial, esmorteeixen el so. Sense oblidar les mampares protectores. "El no poder-se comunicar els ha suposat pèrdua d'autonomia, angoixa i aïllament, així com problemes laborals -constata-. Hem atès persones que tracten amb clients o que treballen en atenció al públic a les quals, en el millor dels casos, les han canviat de lloc o els hi han posat un bucle magnètic [un sistema que crea un camp d'audiofreqüència per millorar l'escolta]. I, en el pitjor, les han acomiadat per no poder exercir les seves funcions amb normalitat. I ho hem visibilitzat en la campanya #VullLlegirElsLlavis, per promoure l'ús de mascaretes transparents en tots els àmbits: el laboral, l'educació, les administracions, els comerços ... Ens hem de comunicar a tot arreu!", Recorda Videla.

Les noves tecnologies aplicades, com apps que transformen àudios en text o el sistema de subtitulat automàtic, "han obert moltes portes", admet Casellas. "L'era digital ha evolucionat molt ràpid des de l'època prepandèmica fins ara. Ens ha costat molt que les administracions valoressin la importància de la plataforma SVisual de videointerpretació a distància. Per sort, la Covid ha accelerat el seu ús", afegeix.

L'educació en la comunitat sorda s'ha vist "greument afectada", subratlla Videla. "En el confinament van patir les videoconferències, que no comptaven amb subtitulació, els grups no eren reduïts i tenien molts problemes amb el soroll", relata. "Amb la tornada a les aules, topem amb l'ús de la màscara a l'aula per a alumnes a partir dels sis anys. I, amb això, que no poguessin llegir els llavis dels seus professors, dels seus companys".

Casellas reivindica la llengua de signes a les escoles. "Necessitem que es dignifiqui i es valori el seu ús. És la nostra llengua materna i natural. I mereix respecte, començant per les aules i les famílies, i seguint per les relacions socials. A Catalunya s'ha reduït a tres el nombre d'escoles d'integració per a les persones sordes". Frigola afegeix que "el problema és més greu quan falten recursos i els nens no tenen ordinadors o internet a casa". I insisteix: "S'hauria d'incloure la llengua de signes en tots els àmbits, per exemple, en els mitjans de comunicació, per visibilitzar més la nostra comunitat. Si la llengua de signes estigués present en tots els àmbits, la paraula discapacitat no existiria per a les persones sordes".