Han passat ja alguns dies des del pronunciament del Tribunal Suprem que qüestiona les comunicacions en català entre la Generalitat Valenciana i els executius de Catalunya i les Illes Balears. L’enèsima vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants s’ha traduït en reaccions d’indignació, anuncis de recurs per part del Consell i mobilitzacions ciutadanes. Juristes i entitats per la llengua ens han ajudat a entendre què hi ha al darrere d’aquests dictats que pretenen obstaculitzar el prestigi de la llengua en seu administrativa.

"La togada interlocutòria també ha tornat a posar sota les lents, tal com han apuntat algunes veus, el qüestionament de la unitat de la llengua i la discussió sobre l’equivalència de les denominacions oficials de "català" i "valencià". Entitats com Intersindical Valenciana, la Plataforma pel Dret a Decidir o ERPV reincideixen en demanar una modificació de l’Estatut del País Valencià per explicitar i donar cobertura legal al nom i la unitat de la llengua catalana".

Sobre aquesta matèria hem volgut conèixer el parer d’una persona que ens ha deixat obres de capçalera en el camp de la sociolingüística i que va viure amb intensitat els episodis clau d’una transició política que al País Valencià va ser letal per a les aspiracions nacionals. Amb aquest pretext, abordem Toni Mollà (Meliana, 1957) i ampliem el contingut de la conversa per analitzar la fotografia actual de la comunitat lingüística catalana.

Una història que ve de lluny...

Ací diem que l’arbre s’adreça de xicotet, si no, sense tutor, creix tort. I, clar, ací es feren coses molt mal fetes des del punt de vista jurídic. Quan es va redactar l’Estatut, que com a llei orgànica té un rang jeràrquic superior, es va establir que la llengua pròpia del país era el "valencià". Es va fer per criteris de conveniència política tàctica, però ja s’estaven condemnant determinades polítiques lingüístiques per al futur. Un error estratègic. I, de fet, això ha generat diferents problemes. Quan el Parlament Europeu va fer una declaració a favor del català, lògicament parlava del "català", no estava parlant del "valencià". I, per tant, parlava del català de les Balears i el Principat. Les paraules, en dret, tenen molta importància. Els nostres polítics van creure o ens volien fer creure que això es podria resoldre posteriorment a través de declaracions com la que va fer el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Diguen el que diguen, sempre seran normatives de rang inferior al que diu l’Estatut. Aquestes entitats poden dir que valencià i català són el mateix, però si tu saps que enfront, d’afegit, tens uns tribunals que formen part de l’enemic, és com jugar contra el Reial Madrid: el VAR sempre el tindràs en contra.

Va ser una desvinculació voluntària?

Naturalment. Al País Valencià, tan bon punt es va liquidar el projecte que representava el valencianisme històric, les classes dirigents decideixen desvincular-se de Catalunya. Van entrar-hi en joc molts actors: Alfonso Guerra, Abril Martorell, Las Provincias… i tot això va culminar amb la destitució del primer president preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, a qui es carreguen, per dir-ho simbòlicament, quan hissa les quatre barres al Palau de la Generalitat. I als que estàvem allà ens unflen a hòsties (i això, per cert, no va ser cap batalla, perquè uns corríem i als altres no els tocaven la cara). Bé, després hi ha hagut molta gent interessada en allò que s’ha anomenat "el valencianisme de la concòrdia" i totes eixes bromes que també s’apliquen a Catalunya amb això de l'"equidistància" actual. La qüestió és que tot va acabar amb l’Estatut de Benicàssim i amb la defenestració de tota la gent que no combregava amb aquell pacte. I, d’aquella pols, venen aquests fangs.

Tan important és el formalisme nominalista?

Jo li done un valor relatiu. És cert que la gent s’identifica amb el nom de "valencià" i ja està, jo també, no passa res. No soc gens essencialista de la immutabilitat dels noms i les banderes —de fet, jo me’n posaria la pirata en ma casa—. La vida és canvi; això ja ho discutien Heràclit i Parmènides fa molts anys. Dit això, quan tu prens decisions públiques, encara que simbòliques, estàs prenent decisions polítiques també. I s’ha de tindre molta cura; els símbols són factors de cohesió o descohesió de les comunitats lingüístiques. I això val per al nom de la llengua, el color de la bandera, els models lingüístics o les normatives. En última instància, no serà el que determinarà la viabilitat d’aquesta comunitat lingüística, però sí que té conseqüències jurídiques i identitàries. I l’àmbit jurídic, alerta, no el dominem nosaltres. El VAR el tenen Florentino i el Suprem, entesos? Dir "valencià" o "català" en un text que té validesa jurídica, com un Estatut o una Llei d’Ús, és una tria de política lingüística. Determinats problemes, doncs, s’acabarien amb un canvi de denominació a l’Estatut.

Parlem-ne, doncs, de política lingüística.

Exacte; perquè, després de dir "Bon dia", haurem de dir i fer alguna cosa més, no? A banda d’eixe comboi valencià molt típic de qui ens governa ara i tots aquests gestos una mica new age, què fem? Cantem la Malaguenya de Barxeta i prou? Perquè hi ha moltes coses que es poden fer i no es fan. S’han fet intercanvis de senyals televisius? Alerta, hi ha signat un intercanvi de senyals entre els governs del País Valencià i Catalunya sobre aquesta qüestió —que ni tan sols va signar el Botànic, sinó el Consell d’Alberto Fabra, del PP— i no s’ha fet res. I que no mentisquen: no és un problema del Govern espanyol ni una qüestió de múltiplexs. Són els actuals governants que impedeixen la reciprocitat. Què passa amb l’Institut Ramon Llull; per què la Generalitat Valenciana no hi ha entrat? Què passa amb els plans de política lingüística municipal, més enllà de crear oficinetes de promoció que es dediquen a coses insignificants com traduir actes o fer vocabularis de la carnisseria? Per favor… Els exemples finès i basc estan per a copiar-los! Si per política lingüística entenem només qüestions simbòliques, com deia ma mare, no traurem mai els peus de la panera.

El Govern del Botànic té un pla de política lingüística?

No. Vull pensar, en el millor dels casos, que no en té. Si en té, i és eixe de què parlem, és pitjor encara.

Som un país amb massa acadèmies?

És redundant això de l’AVL. D’entrada, crec que les acadèmies tampoc resolen res, però va ser un error monumental la creació de l’AVL. Cal contextualitzar que vivim en un model cultural d’origen francès, amb una forta institucionalització administrativa, molt diferent del model angloliberal basat més en les llibertats individuals. Als Estats Units, per exemple, no tenen llengua oficial ni acadèmies i no els fa cap falta. En el cas britànic, el paper de modelatge lingüístic l’estableix la BBC (no com a valor prescriptiu, sinó com a element de referència). La qüestió és que l’AVL és un pacte entre Zaplana i Pujol on el primer li diu al segon que s’ha de desactivar el conflicte lingüístic. Primer, gran error de diagnòstic: el conflicte lingüístic no és un conflicte de "valencià"/"català"; és un conflicte social entre la comunitat lingüística catalanoparlant i la castellanoparlant, entre les quals hi ha jerarquies de poder econòmic, sociocultural, etc.

Un segon error és combatre el secessionisme amb criteris filològics, suposadament científics; això no val per a res. Jo tenia un amic croat i quan li preguntava si parlava serbocroat em deia que no, que abans el parlava, que després de la guerra només parlava croat. O el gallec i el portuguès: són o no són la mateixa llengua? La qüestió és que es creen separacions i redundàncies per interessos polítics o per falta de contacte. I, ací, l’AVL és un d’eixos pessebres que, com que fan un diccionari també redundant i algun berenar erudit, ens volen fer creure que salvaran la llengua. Més ús de la llengua en l’espai públic i menys paradetes i jocs florals, això és el que cal.

Però existeix una consciència lingüística comuna als Països Catalans?

La consciència comuna depèn dels vincles que es generen entre el territori, no naix espontàniament. Des de fa anys el que es fa és trencar eixos vincles; per tant, la consciència es va afeblint. És evident que, entre les elits més o menys il·lustrades, hi havia més consciència durant la transició política que ara, malgrat que hi havia menys desenvolupament tecnològic. Jo recorde que vaig estudiar a Barcelona, anava a les escoles d’estiu de Barcelona, escrivia en diaris de Catalunya… Hi havia uns vincles que ara no existeixen. Tret de determinats festivals, els cantants catalans rarament venen ací. És més fàcil trobar un americà al Palau de la Música de València que un català. I a l’inrevés.

Sempre ha defensat que la llengua és una xarxa de relacions. En quin punt es troben actualment?

Fa uns dies, precisament, la Plataforma per la Llengua feia públiques les seues últimes dades. En efecte, si parlem de relacions directes, han baixat molt, com demostren les enquestes que es coneixen. Estem en un punt d’alerta roja. El coneixement es manté alt però els usos baixen. Ara bé, el punt més fort de la nostra llengua està en les interaccions virtuals. El català és una llengua molt ben posicionada en el ciberespai. No vol dir que siga òptim, però com a llengua middle size (o nòrdica, com m’agrada dir), té una comunitat d’usuaris virtuals jove i dinàmica, també desterritorialitzada. És la part més atractiva dels usos lingüístics per a les noves generacions, que passen de combois meliquistes. Però enmig d’aquests dos àmbits caldria situar l’espai de la comunicació mediada que representen els mitjans de comunicació i, per tant, el mercat cultural i no cultural, clar. Parlem de l’àgora i l’espai del negoci —la plaça, podem dir, que és el cor d’una comunitat lingüística—. I, en aquest lloc, cada vegada estem més malament.

Quin espai té el català en Netflix o HBO o les plataformes de distribució de productes culturals i no culturals? Ací, en el mercat, és on s’ha de situar la política lingüística de veritat, no els enganys dels cartellets i els cursets, com si en compte d’una direcció de política lingüística tinguérem una acadèmia d’idiomes. No ens enganyem: la funció bàsica d’una llengua no és la simbòlica sinó la discriminativa. Una llengua que no discrimina dins de l’espai públic i el mercat no té cap possibilitat de normalització. Si el català no discrimina, no hi ha possibilitat real d’avanç. La resta, com deia el poeta, és literatura. O, com diria el psiquiatra, consolacions sublimatòries. Desgraciadament, tota la retòrica oficial està en la no discriminació; malament, per tant. Lluís Aracil, el 1969, ja parlava del bilingüisme com a mite. No hem avançat gens.

I el plurilingüisme, és el nou mite? És una expressió, per cert, molt explotada pel Botànic.

És el mateix mite, ampliat. I el mateix mite que utilitza Ciudadanos a Catalunya, que ja és gros. Jo clar que intente ser plurilingüe, i és molt important. Però això és una qüestió individual. Les societats funcionen amb una llengua, que és la llengua que estableix la funció discriminativa en el mercat d’eixa societat i les possibilitats de promoció social dels seus usuaris. Per què els hispans als Estats Units, quan els parles en castellà, t’apunten que saben anglès? Perquè ells volen integrar-se en la vida social i econòmica dels Estats Units i això implica saber anglès. Saber moltes llengües t’enriqueix molt a escala personal però no té res a veure amb el funcionament de les societats. El plurilingüisme no és social, sinó individual.

I estem lluny de normalitzar la situació?

Deixa’m dir-te que hi ha una certa infantilització de la política lingüística. Em fa l’efecte que s’ha imposat una mentalitat de "mestre d’escola" respecte a la política lingüística on tot ha de ser bonic i divertit, arrelat al medi, etc. Això és una broma i una trampa. Fer de la política lingüística una cosa basada, per exemple, en la literatura comarcalista i de pa sucat amb oli provoca que els sectors més dinàmics de la societat no se senten interessats pel català. Quan jo vaig ser mestre, portava un club de lectura i els alumnes triaven els llibres: Ray Bradbury, Poe, Stevenson i l’únic autor en català que seleccionaven per decisió pròpia era Pedrolo. Hi ha molts mestres que encara m’ho critiquen perquè diuen que el valencià ha de servir per a difondre els autors valencians. Mentre tinguem eixa idea que el valencià només serveix per expressar la nostra realitat, l’hem cagat. El valencià ha de ser un vehicle d’accés a la universalitat cultural.

Si podem expressar-la en la nostra llengua, fem-ho. Si no, accedim-hi a través de la traducció. I això val també per a les televisions. Quins són els majors èxits de TV3 entre els joves? Merlí, Polseres vermelles... Què expressen? Temes universals. És una mentalitat oberta molt lluny d’eixa altra que apel·la a "la llengua dels nostres avis". Això no vol dir renegar de la cultura popular; de fet, jo he escrit un llibre sobre Fuster i un llibre sobre el Genovés. Cal unir eixos dos mons però no ens podem decantar només per la cultura tradicional més acrítica dels monleons i succedanis de Monleón, perquè acaba passant el que ells volen: la folklorització, que és la via més freqüent cap a la desaparició d’una llengua i cultura.

Feliu Ventura recorda sovint que els músics que cantaven en valencià van convertir-se durant l’era del PP en una Conselleria de Cultura alternativa. En el cas de la llengua, les entitats i els moviments socials van molt d’avançada respecte de les institucions?

Prou més. Les persones i els moviments socials sempre traiem el millor de nosaltres a la contra. Institucionalitzar-te té uns peatges. Jo ara estic jubilat i, per primera vegada, tinc llibertat d’expressió total. D’altra banda, considere molt important que això que es diu "el valencianisme" no siga només un moviment polític, sinó que tinga una vessant social no institucional. Per cert, quan he format part d’algun moviment, sempre m’he quedat sol dient que no havíem de demanar subvencions, no ens han de tenir agarrats d’allà on cou. Quan l’Estat subvenciona els moviments socials, això ja és una altra cosa.

Amb la nova crisi que s’albira, pot aguantar un nou colp eixe sector actiu que dinamitza la nostra llengua?

Una cosa que em molesta prou és que, quan venen temps difícils, sempre se’n recorden, de la cultura. Com de Santa Bàrbara quan trona. I tornem al centre de la qüestió: es té una idea de la cultura com a ornament simbòlic. Els països nòrdics són un exemple, ja que la cultura forma part de l’estructura econòmica i els agents culturals poden viure de la seua faena i poden tenir accés als mitjans de comunicació perquè són una àrea productiva rellevant i un sector estratègic per al model social, econòmic i polític. Allà persegueixen un objectiu que passa perquè les indústries culturals constituïsquen un subsector econòmic que arribe com a mínim al 5% del PIB. Això vol dir que és un sector amb un gran impacte en l’estructura econòmica general i permet viure entre un 7 i un 10% de la població activa. Això és l’assegurança de vida del sector cultural. Qualsevol altra cosa és una broma. Ací no hi ha polítiques públiques culturals, ací només hi ha caritat. Estic segur que grans figures de la literatura i de la música encara fan presentacions i col·laboracions debades. Ens hi hauríem de negar, no ens hauríem de debilitar més. És la nostra professió, no som animadors del foc de campament, redéu.