Màrius Serra ha reeixit fent una novel·la sobre Palau Ferré, el pintor de Montblanc que va cremar els seus quadres com a protesta d'una sentència del Tribunal Suprem que el va obligar a pintar 42 metres quadrats d'olis per poder rescindir un contacte amb el promotor Miquel Peirats. La dona més pintada (Proa) és la història de l'artista autocensurat més radical i del seu antagonista. Ara bé, el llibre segueix les lleis de la ficció, malgrat que parteix d'una rigorosa documentació. De fet, l'autor en el decurs de l'escriptura de la novel·la va fer que Francesc Marco Palau, que és el renebot del Palau Ferré, i un dels fills de Miquel Pairats, que és el seu antagonista, es trobessin 50 anys després que les seves famílies s'enemistessin. Una prova que demostra que de vegades la ficció millora la realitat.

Després de llegir l'assaig del renebot de Palau Ferré se li va despertar la curiositat pel personatge.

Vaig descobrir un home que va cremar els seus quadres durant deu anys. I el primer què se't passa pel cap és per què? Llavors estires fils. I vas matisant, I veus que tampoc ho cremava tot, i que sí que era una protesta, però que també hi havia hagut un enfrontament. I una expiació de pecats propis...

La cosa és que jo inicialment partia d'aquesta pregunta i volia fer una novel·la, però a mesura que anava estirant més el fil, m'interessava saber més coses. Perquè quan localitzo el fill del promotor que era l'únic que no sortia ni el seu nom i ni sortia als diaris, m'ensenya contractes privats i començo a tenir més coses. I quan Banksy mig va destruir una obra vaig fer un article a La Vanguardia dient que a Montblanc ja hi havia un home que cremava els quadres. Llavors, arran de l'article m'escriu el renebot demanant l'article per si podia fer de pròleg al seu assaig. I a partir d'aquí entro a l'espiral de buscar informacions en hemeroteques, però jo em mantinc fidel a la idea d'escriure una novel·la.

Una novel·la estructurada en tres parts, i on ha inclòs tota la documentació que ha anat trobant.

Ara Palau Ferré és un desconegut i si no hagués posat la part documental molta gent hauria pensat que m'he inventat el personatge. El guió em venia bastant donat pels fets, jo afegeixo formatge, però el pa ja hi era. I per això acabo fent un joc de la primera persona i a les notes amb lletra menuda, només per aquell que va a veure un prestidigitador i vol saber on és el truc. El comú dels mortals s'hauria de satisfer només llegint la novel·la i prou, i deixar les notes a banda.

De tot el procés de documentació què és el que més el va sorprendre?

Sobretot poder llegir a fons els documents privats. Això va ser com emocionant. El promotor va guanyar el judici però va quedar com el dolent de la pel·lícula, i tothom estava com a favor de l'artista, però avui gairebé ni el coneixem. És la història de dos fracassos individuals que s'assemblen bastant a un fracàs col·lectiu. Tot això passa en una època que es conviu amb la il·lusió de l'arribada de la democràcia i el primer desencant. I dic el primer perquè jo diria que ara vivim el segon desencant d'una altra transició, per uns altres motius i amb uns altres actors. I aquests dos personatges van naufragar allà.

No és qüestió d'esventrar la trama, però què pot explicar de qui va ser la dona més pintada?

Primer que és el motor de tota aquesta història, perquè sense la pulsió que porta el retrat de la dona més pintada no hi hauria artista, no hi hauria art, no hi hauria judici, no hi hauria redempció perquè no hi hauria pecat. Puc dir que el lector quedarà satisfet al final de la novel·la sobre la seva identitat, però sí que té molt a veure amb la necessitat de l'artista mascle de crear un model de bellesa que em sembla absolutament medievalitzant, com l'amor cortès. I m'interessava veure com aquesta model era aquella imatge d'algú que era conscient de ser utilitzada, però no li interessava gens veure el seu retrat. Per a mi ella és el pal de paller de la novel·la, els altres es barallen per la seva representació.

Palau Ferré passa de la destrucció a inventar-se unes ceres que facin més perdurables les seves obres. Curiós aquest viatge…

És molt paradoxal perquè en el seu discurs es declara cubista i deixeble de Picasso, però diu que ell està per construir, i després resulta que destrueix de la manera més radical, cremant els seus quadres. I rebutja una proposta que li fan uns americans d'exposar les seves cendres. És un home que es mou molt entre grans paradoxes, per exemple parla bé de Picasso i malparla molt de Dalí. Deia que "Picasso era un batracio que ponia muchos huevos" i que "Dalí es una gallina que pone sólo un huevo y cacarea mucho para que le hagan caso". Jo crec que darrere d'aquesta posició contra el Dalí en el fons hi ha una secreta admiració pel que aconsegueix Dalí, perquè ell diu estirabots i fa coses que clarament van en la línia de cridar l'atenció. El mateix Banksy segueix aquest motor i aquesta línia de l'escandalera. I crec que Palau Ferré vol i dol.

A l'epíleg diu que Catalunya és un poble perdedor de vencedors morals.

Des de l'òptica de la identitat sempre es va construir com un pagès del Baix Camp. Quan de l'Alcazar li pregunten l'any 1972: "¿Usted se siente un artista español?", ell respon "yo soy un artista muy arraigado a mi tierra. Si hubiera nacido en Galicia, me consideraría gallego". Ara bé, després, quan crema les obres i té una projecció i té un èxit potencial a tocar el malbarata. Ell és un perdedor, perd el judici, però es considera un vencedor moral. I això és molt català. I això ho hem vist amb el Procés recentment. Què vol tenir raó o no? Els fets històrics encadenen esdeveniments i, de vegades, es decanten per motius x. De raons morals n'anem plens els catalans... D'on ens ve aquesta superioritat moral als catalans?

És la segona vegada que faig una novel·la que parteix d'un personatge històric que me'l trobo i em fascina. La primera amb el Plans de futur, amb la que vaig guanyar el Sant Jordi, sobre un matemàtic figuerenc, en Ferran Sunyer, que anava en cadira de rodes. Va haver-hi una sola crítica, recordo que la Simona Srabec va dir "és una metàfora de la cultura catalana", i vaig dir ja hi som. I ara ja he tingut consciència d'això, i sé que hi ha aquesta dicotomia entre tenir raó i avançar o vèncer. I no avancem, ni vencem.

Ara que anomenava el Procés, com porta la digestió de tot el que ha passat en l'escena política?

Jo no he caigut de cap cavall com d'altres perquè no vaig tenir la sensació d'haver pujat a cap cavall. Sí que em vaig deixar endur per una certa eufòria, però hi va haver un moment, que recordo clar, en el qual vaig dir no vull ser un folklòric d'això. I va ser el moment en què un 11 de setembre, hi vaig participar en uns quants, a l'escenari de Berga, ballant sota una mena d'ou ferrat, i vaig pensar això és folklore i no és el que em mou. El dol el vaig començar a sentir molt abans que hi hagués la mort. I per tant, en la mesura del possible no m'arrossego per terra llepant ferides, però és evident que hi ha una consciència clara de desfeta. També hi ha una fartanera notable.

Parlem de llengua catalana i de les campanyes per fomentar l'ús del català. Què li sembla la nova Queta?

Ja anem a l'armari a buscar les joguines, tant per tant que treguin la Norma! A veure, em sembla útil el rerefons d'aquestes campanyes que és el de la seducció de les noves generacions, i és una seducció que això no es fa amb el boli vermell, ni a través del mestretitisme, ni de la superioritat moral. La cultura creix i neix sempre a la contra d'aquestes superioritats morals. Quan un poder fa una campanya és que vol presumir d'alguna cosa i el que passa és que normalment es presumeix del rètol no de l'acció.

Vostè què fa anys que treballa amb la llengua quin diagnòstic en fa del català?

Depèn del context. En el meu dia a dia, veig el got mig ple. La meva experiència personal, la meva història va decantar d'un entorn 100% castellanoparlant, no la meva família però sí el meu entorn, sí del meu barri, a Nou Barris, que és on vaig néixer. Bona part d'aquest entorn, fa 25 anys quan van començar a procrear va fer el canvi, i encara que amb la parella parlaven en castellà, als fills els van parlar en català. Amb quina qualitat de català, d'esses sordes i sonores? Doncs mira va com va, però català.

Jo visc 100% en català perquè jo vull, i no és que visqui en una bombolla, utilitzo el català per tot i no em trobo pràcticament mai on no el pugui fer servir. Ara, això és la meva experiència personal. Si ampliem l'àmbit, ens trobem el gran fracàs de la política audiovisual, que ara s'intenta arreglar amb un pegat i amb això anem tard. El dubte raonable, per dir-ho en termes jurídics de la immersió lingüística, de si s'ha aplicat aquella teoria, perquè el paper ho aguanta tot però la realitat és una altra cosa. També hi ha un doble canvi.

Expliqui, expliqui…

D'una banda, la situació sociolingüística ha canviat per l'arribada d'ingents masses de població d'arreu amb altres llengües, i això sempre ho he vist i ho continuo veient com un enriquiment, però augmenta la complexitat. I després el món de la globalització digital, que aquest sí que provoca un fenomen que en la meva adolescència no havíem de tenir en compte. Avui un twitcher amb voluntat global acaba podent monetitzar igual un like de Guatemala que un de Sabadell i això subverteix molt l'ordre de les coses. Davant d'això, el que cal és potenciar el quilòmetre zero, perquè tothom viu en quilòmetre zero, i si es potencia a nivell de l'alimentació, també ho podem fer culturalment.

També cal saber perquè fem les coses, i perquè triem el català. I aquí no es tracta de tenir cap superioritat moral, es tracta de tenir informació i això vol dir que no és igual transmetre el català que el castellà perquè vivim en un entorn social que té una història, que és un país amb un rerefons i amb unes intencionalitats i on la cultura i la llengua estan en perill de ser substituïdes. I llavors, a partir d'aquí, actua com vulguis. I no és el mateix l'alarma que et pot crear el fet d'utilitzar molts anglicismes, perquè està clar que l'anglès no està en disposició de substituir el català, però el castellà sí, per tant, cal tenir la informació i que tothom actuï en conseqüència.

Per què ha calat la idea de l'adoctrinament?

Aquí hi ha hagut un lingüicinisme molt elevat i molt eficaç per part de determinats sectors espanyolistes o castellanistes que ha capgirat el discurs per dir els catalans estan adoctrinats, i que fer servir el català és adoctrinament, etc. I qui diu i defensa un aparent bilingüisme té un marc mental monolingüe. En aquesta paradoxa, aquest gol ens l'han colat. Aquest cinisme que en alguns casos és impostat i en d'altres sagnant genera dubtes en el nostre marc mental, i ens pot fer dubtar de si parlar en català és un acte de militància. I en canvi no es plantegen que fer servir el castellà ho sigui. I ara que reivindiquem tant la diversitat de gènere, estaria molt bé reivindicar la diversitat d'adscripció cultural i lingüística.