Una novel·la en vers sobre l'adolescència, de quan la innocència s'escapça i comencem a entendre els mecanismes, sovint no massa satisfactoris, de les dinàmiques adultes. Això és el que ha fet Josep Pedrals (1979) a El joc del penjat, un llibre brillant i bonic per dins i per fora, i publicat per animallibres. De fet, aquesta novel·la va ser un encàrrec de l'editor Jordi Martín i Lloret. que volia un llibre de poemes de Josep Pedrals per a l'Arca, una col·lecció pensada per al públic juvenil. Però a l'autor li agrada el joc i va capgirar el concepte escrivint una novel·la en vers.

Amb el resultat a les mans, l'autor n'està molt satisfet: "va ser una coincidència d'aquelles maques, havia acabat de fer Els límits del Quim Porta, després d'un totxo tant dens, espès i gruixut necessitava fer alguna cosa com fàcil, molt lírica menys mental i just llavors el Jordi Martín em va encarregar una proposta semipoètica per adolescents, vaig començar a donar-hi voltes i va sortir això". Parlem amb ell també en clau de comissari del festival BCN Poesia, que arrenca el proper dimecres i s'allarga fins el dia 18. 

A El joc del penjat qui ens explica la història és un noi de qui no en sabem el nom, però sí tot allò que el sacseja i l'envolta en una etapa d'experimentació i canvi durant la qual de vegades el més complicat és saber-se a un mateix. I tot plegat, aquesta vegada Pedrals ho ha escrit d'una manera deliberadament senzilla. "Volia retratar, volia ser una mica realista, diria que és un llibre on faig costumisme, així com en els altres de vegades hi ha anades de l'olla, aquí tot podria arribar a passar, tot té un caire més realista", aclareix Pedrals.

El fet de mantenir la il·lusió per allò que ens passa era un tema que Pedrals volia escampar en aquest llibre: "més que queixes d'adolescent volia reivindicar la il·lusió d'aquella innocència de quan encara no saps com funcionen les coses. Una mica allò que em passava de jovenet de llevar-te pensant "a veure què passarà avui", i "quan ets més gran sembla que ja saps què passarà i si alguna cosa no encaixa diem merda. I jo vull reivindicar que la vida flueixi, perquè sempre hi ha primeres vegades".

Un valor afegit d'aquest llibre és que és molt fàcil de llegir per això és una molt bona entrada per als lectors adolescents que es vulguin acostar a la poesia. "Té aquesta conya el llibre, perquè és un llibre pensadíssim però molt senzill de llegir, i aquest era un repte perquè jo tendeixo a ser superbarroc i aquí he volgut fer una cosa amb un llenguatge relativament senzill, sense càrrega de metàfores, de metonímies... i que fos molt fluid perquè el llegeixis molt ràpidament perquè se t'endugui la melodia", argumenta Pedrals. Ara bé, la pretesa senzillesa no ha deixat fora la riquesa lèxica i la gràcia de l'estil d'aquest poeta.

Demostrar-se que és capaç de ser "senzill" l'ha fet gaudir molt, i tot i que és un llibre molt narratiu no ha pogut evitar escriure'l en vers, i això és "la clàusula Pedrals, perquè ell tot el que pot, ho fa en vers. Pel que fa al títol, no és que l'autor fos un malalt d'aquest joc, diu que hi va jugar a l'escola, però sense més, el que passa és que el joc era "l'excusa perfecta per bastir-hi tota la trama. I la paraula penjat té una polisèmia brutal i apareix en cada capítol amb significats diferents".

De capítols El joc del penjat en té nou, un per a cada element que va formant la figura del penjat, el cap del qual el trobem ala coberta amb una inquietant il·lustració de David de las Heras, qui ha il·lustrat el llibre amb uns paisatges al·legòrics de la vida dels personatges.

Josep Pedrals dedica la seva vida a la poesia, sigui escrivint, divulgant, investigant o recitant i sovinteja força els adolescents, ja que anar als instituts a fer-los entrar el cuc de la poesia tot jugant és una de les seves activitats. "Amb els adolescents passa una cosa molt estranya: per naturalesa estan com a la contra, i no ha de semblar que t'estiguin escoltant, i de vegades et pots trobar amb una situació molt rara i en realitat els està agradant, però sembla que no, i de vegades també passa que quan comences estan encantats de la vida", argumenta.

Admet que ser "un passavolant dels instituts" li permet "parlar de tu a tu, i això els profes no ho poden fer per allò de mantenir l'estatus. La poesia trenca esquemes i és anticonvencional, i hi ha una cosa que els hi dic, la poesia cal que la fem quan no toca, quan no s'espera que estiguem fent poesia. Si esteu fent un examen i us venen ganes de fer un poema, fantàstic. Lo guapo de la poesia és això".

Fomentar la lectura en veu alta

Sobre com fomentar la lectura entre els joves, ara que la Generalitat té engegat un pla seriós per treballar el tema, assegura que no té cap fórmula, però sí que reclama una cosa que considera fonamental: la lectura en veu alta. "Que la gent vagi a actes on la gent llegeix és una cosa que faria que la gent llegís millor, i si aprens a llegir bé en veu alta li acabes trobant el gust. La lectura en veu alta és un món i està molt per explotar", assegura aquest escriptor que pensa en la literatura com una cosa per compartir.

I és que Pedrals és un ésser social que té la setmana farcida de recitals, la casa plena de bolígrafs i llibretetes perquè li agrada prendre apunts, passar-los a net i rumiar bé les idees que llavors transforma en versos. Aquests dies de qui pren notes és de John Le Carré, un autor que encara no havia llegit i que li sembla molt bo.