Explicar de què va o com és un llibre de poesia no és fàcil. Més enllà de la descripció del tema, la mètrica o la forma, la prova del cotó amb la poesia és ben senzilla: només cal obrir-ne un llibre, llegir un poema a l’atzar i veure si ens diu alguna cosa, si se’ns clava ben endins i ens continua ressonant després d’haver-lo llegit. Per aquest Sant Jordi, a Públic hem triat cinc poemaris on hi ha moltes pedres i fang (tothom que desxifri les metàfores com vulgui), però també una mica de llum.

'Làpida', Núria Busquet (LaBreu)

Núria Busquet (Cardedeu, 1974), és poeta, traductora, activista cultural i crítica poètica. Ha traduït obres d'Elizabeth Strout, Louise Glück, Ted Hughes, Sylvia Plath i Margaret Atwood, entre altres. També és autora del llibre de poemes Arca Mínima i les novel·les Partícules i Zona zero.
​
Com apunten des de Labreu, aquest poemari és: "Làpida és aquell pes mascle que t’esclafa i la molsa-dona que t’estira terra endins. És el vent que entra per les clivelles de la pedra i és el crit que no saps fer (encara). La gespa tova, molla, et xucla, i la pedra t’ofega, et pesa i l’has de digerir. Sota la làpida, puja la pluja de sang de l’úter i s’escampa com un crit. Damunt de la làpida, cignes volen cap al nord i sobrevolen la poeta morta en un repic incessant de campanes".

'El saüc i la forja', Susanna Rafart (Pagès editors)

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és poeta, assagista i organitzadora de projectes culturals. Es va donar a conèixer amb Pou de glaç, que va guanyar el Premi Carles Riba el 2001, i després va seguir amb els poemaris Retrat en blanc i Baies i la trilogia formada per L’ocell a la cendra, La mà interior i La llum constant.

Ara acaba de publicar El saüc i la forja, una antologia que aplega el bo i millor de la seva poesia. Com apunten des de Pagès editors: "La precisió, l’elegància i la riquesa del seu lèxic no serveixen per embellir les imatges amb un preciosisme refinat; ans, ben al contrari, la seva recerca poètica porta a una semàntica desencarnada on els mots s’organitzen al voltant dels quatre elements primordials: aire, terra, foc i aigua".

'L’alè misteriós', Margaret Atwood (Edicions 1984)

Margaret Atwood (Ottawa, Canadà, 1939) és una personalitat destacada de la cultura canadenca per la seva obra com a poeta, novel·lista i crítica literària, el seu compromís social i polític amb la lluita feminista. Compromesa també amb els drets humans i la defensa del medi ambient, Atwood, més enllà d’El conte de la criada, té una producció on destaquen novel·les com Alias Grace o L’any del diluvi. A banda de ser una gran narradora, també és una bona poeta i aquest volum aplega una bona mostra de la seva poesia. Com diu la mateixa Atwood: "l’art pot funcionar, i cal que ho faci, com un agent de la veracitat, un mitjà per al coneixement i la confrontació".

'Si entra boira no tendré on anar', Antoni Vidal Ferrando (Proa)

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), és poeta, narrador i historiador. Amb Si entra boira no tendré on anar ha merescut el Premi Carles Riba de poesia 2021. El volum està escrit com un diàleg entre passat i present, però també futur. El poeta es declara fidel als ideals i somnis que l’han forjat i planta cara a tot el que hi ha anat en contra. El títol destil·la la vulnerabilitat de fer-se gran i veure que al món li queda molt camí per ser un lloc millor. Aquí alguns dels seus versos: Primer ens usurparen els boscs,/ les reserves d’aigua dolça,/ el llegat dels difunts,/ els mocadors de seda i els himnes de la tribu;/ ens usurparen escenaris, efemèrides,/ jardins, la força dels arguments,/ els remeis contra les penes d’amor./ Demà tot serà seu. / Entraran dins les cases/ i ens llançaran al fang.

'Agonia de llum', Mercè Rodoreda (Godall edicions)

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) a banda d’excel·lir escrivint novel·les i contes, també va escriure poesia. La va incitar a fer-ho Josep Carner, i Rodoreda s’hi va posar amb fermesa. Ara, Godall publica una nova edició de la poesia que va escriure Rodoreda a cura d’Abraham Molino Balet. Aquesta edició no inclou reproduccions pictòriques, ni la correspondència de Rodoreda amb Carner, però sí que ofereix dos pròlegs de Mohino Balet, el que ja va escriure el 2002 quan es va publicar per primera vegada la poesia de Rodoreda, i un altre text que reivindica la necessitat de tornar a publicar els versos de Rodoreda, carregats de caràcter i d’una plasticitat molt bella.