No té por de parlar perquè va estar a punt de morir dessagnada. "Parlo perquè vull que se sàpiga com funciona tot i que almenys les pobres noies sense recursos econòmics que decideixen fer-se donants sàpiguen que estan venent els seus òvuls a un món fosc que trafica amb ells", recalca Aida Martín Gómez.

Un món que, tot i això, s'anuncia de color de rosa. "Només has de buscar a Internet i veuràs multitud d'anuncis que t'ho venen tot com una cosa empoderant i com un exercici de solidaritat. En canvi, la informació que et donen sobre les conseqüències per a la salut és insuficient", comenta en una llarga entrevista a Públic. "Una realitat que amb la crisi econòmica que hi ha, i que vindrà per la Covid, traurà més partit de la desesperació i la pobresa que com sempre ens colpeja –en major mesura– a les dones".

I és que la història d'aquesta madrilenya és la de milers de joves del país. Tal com destaca Ángeles Álvarez des de la plataforma feminista No Somos Vasijas, "la mitjana de vegades que les noies recorren a la ovodonació per pagar-se la carrera, acabar d'estudiar perquè se'ls acaba la beca o simplement per sobreviure, és d'almenys tres vegades".

Ho constata l''Aida. "En les tres ocasions que ho he fet ha estat per pura necessitat econòmica". No obstant això, l'última la va pagar massa cara. Va estar a punt de morir. "Jo només pensava en els 1.000 euros que em donarien després de la punció i en la falta que em feien".

Per si algú tingués dubtes de la reincidència de les dones, Álvarez recomana anar a les fonts. "Les dades aclaparadores no són un invent. Les ofereix la pròpia Societat Espanyola de Fertilitat i revelen que Espanya és una potència a Europa en reproducció assistida, tant que el 50% dels tractaments d'ovodonació són de pacients residents en altres països, sobretot de França".

Quan no tens una altra opció

La primera vegada que l'Aida va recórrer a aquesta explotació reproductiva va ser en independitzar-se. "Tenia 24 anys i havia marxat a viure a Santander. Sense l'ajuda dels meus pares i després de dos feines més que precàries em vaig veure amb la necessitat de buscar els diners on fos per tirar endavant. Per Internet vaig topar amb un anunci de donació d'òvuls, del que ja anteriorment amigues meves me n'havien parlat, però era una cosa que no m'havia atrevit a fer. M'oferien una compensació econòmica a canvi de les molèsties en el procés de donació", recorda.

Una quantitat establerta per la Llei 14/2006 i fixada pel Ministeri de Sanitat en concepte de gratificació pels possibles riscos i les molèsties –les despeses de desplaçaments per anar la clínica, les possibles faltes a la feina, les molèsties pels efectes secundaris de la medicació, etc– que puguin patir les donants. "Al nostre país està prohibida la compravenda de gàmetes, però sí que està permesa la donació d'òvuls que va dels 800 als 1.000 euros i la de semen que es paga a 30 euros ja que és obvi que no és comparable", afegeix Álvarez.

A la clínica li van fer signar uns consentiments i una psicòloga li va fer unes simples preguntes. "L'entrevista era per garantir la meva salut mental, però sobretot per donar llum verda a tot: "els teus pares són vius? vius amb ells? alguna malaltia genètica a la família? fumes? tens parella? tens fills? treballes?", així de simple. Després d'aquest senzill test continu amb el procés i "tot va sortir correcte".

El "tot correcte" va ser per a l'Aida sinònim de xeringues i molèsties. "Quan acceptes fer-te donant el teu cos passa per una bomba hormonal marcada per xeringues que tu mateixa t'arribes a posar a casa. Vaig pensar que s'anava a crear un ColaCao dins del meu cos, però no vaig dir res, ja que ja havia arribat fins aquí, i vaig marxar a casa amb les meves dues caixes de xeringues".

Una setmana després no només li feia mal l'abdomen. "Ho tenia súper inflamat, em feien moltíssim mal les mames. També estaven molt dures i inflades i per continuar amb els efectes el meu estat anímic no era per res estable. Vaig tenir períodes intensos depressiuss, negatius i durs que em van durar una setmana després de la famosa punció ovàrica", recorda.

Després de tres dies molesta per tants dolors i una ecografia, li van donar cita de la punció dues jornades després. "Em van dir que els meus dolors eren totalment normals, que no em preocupés. Aquesta vegada, em van donar una sola injecció que havia de posar-me-la aquella mateixa nit i ja no m'hauria de punxar-me res més. Simplement em quedava anar el dia de la punció a la clínica en dejú".

Arribat el moment, va anar a la sedació acompanyada –tal com li recomanaven d'una tercera– de la seva parella de llavors. "Ens van portar a una habitació. Em van donar una bata, uns peücs i un barret per al cabell. Quan estava llesta em van portar a quiròfan. Em vaig asseure a la llitera i em van posar en posició, on em lligaven les cames i mans a la llitera amb cingles i em van posar un tub respiratori per on anava la sedació. Em vaig quedar adormida en l'acte. Vaig despertar a l'habitació inicial, on es trobava la meva parella, encantada, i amb lleugeres molèsties abdominals. Em van portar una infusió i vaig estar tombada una mitja hora", rememora.

Segons es va anar recuperant es va aixecar, es va prendre un ibuprofeno i ja sense dolor va recollir de mans de la infermera un sobre en el qual posava el seu nom. "Hi havia 1.000 euros en bitllets de 50. Vaig respirar profund, em vaig vestir, em van donar les gràcies i em van donar l'alta".

La segona vegada va ser anys després ja a Madrid amb Sanitas. "Veient-me de nou en una situació precària tant laboral com sentimentalment, em vaig plantejar tornar a donar de nou. Aquesta vegada va ser a la clínica privada a Alcobendas. Tot i la manca d'informació que obtens, i atès que tot funciona, se li resta valor i importància a endinsar-te en un quiròfan i exposar-te a una sedació general".

A la tercera... va ser ella la vençuda

Com la necessitat econòmica va tornar a cridar a la vida d'Aida el passat 5 d'agost –ja amb Covid– i 32 anys va tornar a recórrer a aquesta sortida. Va triar IVI. "La clínica era a Canillejas (Madrid). Em van cridar per una primera cita. Vaig parlar amb la psicòloga, que aquesta vegada va voler indagar una mica més en la meva vida privada, però com totes les anteriors, em va veure capacitada per realitzar la donació".

Després del còctel hormonal d'injeccions ja conegut va arribar el dia de la punció. "Seria a la clínica d'Aravaca. Vaig anar-hi amb la meva mare. Donava molt bona impressió tot. En despertar vaig notar dolor en moure'm a l'abdomen, un fet que segons la infermera era normal. Em va posar nolotil intravenós".

A l'estona, amb el mateix dolor i una infusió amb una galeta, en aixecar-se per a anar al lavabo va començar a marejar-se. "Res més asseure'm en la llitera per posar-me dempeus em va agafar una síncope. La meva mare deia que estava molt pàl·lida, va venir la infermera i em va dir que m'intentés vestir de nou que anava a per la documentació. Amb un dolor abdominal fins i tot intens vaig aconseguir fer-lo. La infermera va tornar i em va dir que ja estava bé, així que va portar un sobre, i traient els bitllets damunt del llit va comptar els diners davant de nosaltres perquè no donés lloc a error. Després ens va acompanyar fins a la planta principal on es trobava la sortida".

Després de sortir de la clínica blanca i sense forces, l'Aida va aconseguir arribar a casa seva. "Per no preocupar a la meva mare li vaig dir que em deixés en el portal de casa i que anava a descansar. No obstant això, el dolor pujava d'intensitat. Quan vaig arribar em vaig estirar al sofà i em vaig quedar adormida. A l'estona un gran dolor em va despertar. Vaig agafar com vaig poder el telèfon i vaig trucar a la clínica per explicar-ho. Em va respondre que aquesta clínica ja estava tancada, tancaven a les tres i que no podien fer-se càrrec del meu estat. Havia de telefonar una ambulància".

Com va poder va aconseguir marcar a la seva mare i a l'ambulància. "Venia només un noi perquè amb la covid em va comentar que estaven desbordats. Ell mateix va intentar asseure'm en una cadira de rodes per treure'm de casa, però quan m'agafava per a moure'm em marejava de tal manera que la meva vista començava a ennuvolar-se i el dolor s'emfatitzava per tant cridava dient que si us plau no em mogués més. El noi de l'ambulància volia evitar que tornés a desmaiar-me així que em va deixar tombada en el llit. Va ser ell, el que va trucar una UVI mòbil perquè vinguessin a casa meva i em posessin una mica de sèrum per poder-me reanimar una mica. Estava blanca com un foli i era incapaç de moure'm".

"Els ovaris com un colador"

A Aida la van portar d'urgències a La Paz. "A l'ambulància el dolor era realment insuportable, cada sot, cada corba, em produïa tal patiment que em costava respirar i pensava realment que m'anava a ofegar. A Urgències, la ginecòloga em va dir que tenia els ovaris com un colador i que calia operar-me immediatament. Em va explicar que a més podia perdre un o els dos ovaris en l'operació. La raó era que m'estava dessagnant per dins, que m'havien realitzat excessives puncions, m'havien deixat els ovaris plens de ferides i no deixaria de sagnar, si no m'operaven en aquest moment moriria dessagnada".

Després de 24 hores en observació la van pujar a planta. "M'injectaven a cada estona sèrum, medicaments per al dolor i a l'altra via sang. M'havien fet una laparoscòpia. Era necessari treure tota la sang que estava perdent internament i tancar bé les ferides dels ovaris. Vaig tenir sort, els meus ovaris estaven en el seu lloc i podrien funcionar amb normalitat. Tenia molta anèmia, estava blanca, havia perdut 2,10 litres de sang en l'operació. La meva mare venia a veure'm a estones, perquè pel tema del Covid no era possible que es quedés molt".

Ara ja recuperada física i psicològicament, l'Aida vol explicar el seu cas perquè cap altra persona passi per això. "Ho veig com una màfia, per més que es digui que és una cosa voluntària; en realitat el que es fa és una compra venda d'òvuls. No li ho recomano a ningú. Per això demano que s'informin. Es que és difícil que tot se sàpiga perquè estan fent pressió de lobbies, però estic segura que el meu cas no és l'únic. De fet, he llegit en fòrums que hi ha més noies a les quals els ha passat el mateix, fins i tot de la mateixa clínica. No et parlen dels riscos ni que tens un nombre reduït d'òvuls. Només et diuen que és una punció fàcil. Em vaig assabentar de tot parlant amb gent", ressenya. IVI, per part seva, va preferir no aportar la seva versió a Públic.

El concepte jurídic del consentiment

I és que com afegeix Álvarez, "hi ha un obscurantisme al voltant de les conseqüències sanitàries, mèdiques i de salut que significa falta de garanties per a les dones. Resulta sorprenent que a cap noia se li digui que té un nombre limitat d'òvuls o que la informació que sempre apareix a les webs és incompleta".

A més, recalca que s'hauria de canviar el número màxim d'ovodonacions que en l'actualitat és de sis. "Aquest topall no es vincula en cap moment als aspectes de la salut de les donants". Una opinió que comparteix Alicia Miyares, també de la plataforma feminista No Somos Vasijas. "El mercadeig d'òvuls demostra la falsedat del concepte jurídic del consentiment. Quan signes un contracte on no t'expliquen tota la veritat, on no hi ha una informació completa, no pot parlar-se de consentiment".

Per això proposa que aquesta pràctica deixi d'edulcorar-se. "Cal anomenar a les coses pel seu nom que no és un altre que el d'explotació reproductiva pura i dura". A més, apunta a un altre factor no menys important. "Hem de començar a assenyalar a una classe mèdica sense deontologia. Com és possible que hi hagi comitès de Bioètica o col·legis professionals que s'estiguin saltant els seus compromisos professionals en nom del negoci? Com es pot posar els diners per sobre de la salut?", es pregunta.

I les respostes Miyares les té clares. "Mentre hi hagi empreses que no donin una informació completa del que significa per a la salut de les donants el mercat dels òvuls, aquells que vegin com a tècnica reproductiva el lloguer de ventres o facin hormonación primerenques en la infància, hi haurà una classe mèdica que estarà fent saltar els seus compromisos hipocràtics en nom del negoci".

Mentre tot això arriba, l'Aida s'ha posat a treballar. "Estic amb el procés de la denúncia a qui va posar la meva vida en risc. Vull que se li posi el nom real a tot que és el de la compra venda d'òvuls. Ofereixen 1.000 euros per les molèsties, quan els danys són molt majors, convertint-se realment en explotació per a la dona. Sol·licito ajuda per poder donar veu a aquesta mena d'abusos i que cap jove posi en risc la seva vida o la seva salut per un negoci explotador que guanya milions a la nostra costa i que, si ho fa, almenys sigui conscient del risc que comporta", finalitza.