Des que naixem i comencem a socialitzar fins als nostres actes claus al llarg de la vida, les dones patim violències que, en la majoria dels casos passen desapercebudes. Aïllades es podrien qualificar de microviolències, però en conjunt són el llot amb el qual es construeix, justifica i perpetua les grans violències, com els feminicidis. Des de l'escola, fins als actes que desenvolupem en la nostra vida adulta, les dones ens trobem amb desigualtats que acaben sent les responsables de legitimar i fins i tot promoure les violències més terribles.

Una de cada dues dones residents a l'Estat espanyol ha patit algun tipus de violència masclista alguna vegada en la seva vida, des d'assetjament fins a violacions o agressions físiques. En els casos més greus, una de cada cinc ha sofert violència física i el 13,7% ha sofert violència sexual. Això suposa que 4.387.480 dones a Espanya han estat maltractades físicament i més de 2.800.000 han patit algun tipus de violència sexual.

Aquests són alguns de les dades recollides en l'última macroenquesta sobre violència de gènere realitzada pel Govern espanyol, que es va fer pública a mitjans de setembre passat. Una àmplia radiografia de les violències contra les dones, necessària per poder dissenyar polítiques públiques més adequades per erradicar-les i posar fi a una xacra que s'ha cobrat ja més de 1.070 víctimes en els últims 17 anys.

Fora d'aquest estudi i d'aquesta negra estadística queden, no obstant això, una àmplia sèrie de violències que marquen el dia a dia de la societat i que sovint ni tan sols són interpretades com a actes violents. Des de la violència econòmica o laboral, que precaritza sistemàticament el treball femení, fins a la violència judicial que obliga governs de tot signe a indultar víctimes de l'anomenada 'justícia patriarcal' quan es dicten sentències inassumibles per a la societat. Congressos i debats sense presència femenina, dones mal diagnosticades als hospitals a les quals es recepten ansiolítics en lloc de fer-los proves, llibres de text en els quals les noves generacions continuen aprenent que tots els grans assoliments de les ciències van ser aconseguits per homes... Es miri per on es miri, veiem desigualtats flagrants que consoliden l'ideari col·lectiu sobre els rols de dones i homes, reproduint una cultura patriarcal que es resisteix a morir malgrat les nombroses lleis aprovades per intentar posar-li límit.

"Tenim un problema, i és que en massa ocasions hem normalitzat la violència. Entenem com a tal l'assassinat, l'agressió física o verbal, però la realitat és que, aquesta és només la punta d'un gran iceberg", explica Lidia Fernández, politòloga representant del 7N contra les Violències Masclistes i del Fòrum de Política Feminista. "Necessitem un compromís per erradicar la violència institucional que sofreixen moltes dones per exemple, en l'àmbit judicial i que es mou en un camp d'impunitat on no hi ha mecanismes de verificació ni sancions. O la violència simbòlica, que s'expressa des d'infinitat de mitjans. La religió, la ideologia, el llenguatge, l'art, la ciència, les lleis, els mitjans de comunicació, l'educació... Aquest simbolisme es basa en un entramat de valors, creences i maneres de pensar, en aquest cas patriarcals, que assumim des de la infància i que serveix per crear un marc legitimador d'altres tipus de violència", afegeix la politòloga.

Si tal com denunciava la macroenquesta del Ministeri d'Igualtat, la violència directa, que és la més brutal i recognoscible, quasi no es denuncia (l'estudi revela que només un 8% de la violència sexual arriba a denunciar-se), la resta de violències considerades simbòliques ni tan sols arriben a ser detectades en moltes ocasions. Formen part de la nostra educació i les hem naturalitzat en el nostre procés de socialització.

"El masclisme és cultura no conducta, i per tant utilitza tots els instruments (formals i informals) que té a la seva disposició per mantenir el seu model i la manera d'abordar els diferents elements que configuren la realitat", explica Miguel Lorente, mèdic forense i exdelegat del Govern espanyol contra la violència de gènere.

"Per entendre els diferents mecanismes que utilitza i l'impacte que produeix hem de tenir en compte la definició de violència que fa l'OMS, en la qual s'indica que la violència s'exerceix a través de la de l'ús de la força física i del poder. És a dir, no és necessari dur a terme una agressió perquè s'exerceixi la violència i, de la mateixa manera, l'objectiu de la violència no és només una lesió física, psicològica o sexual, sinó que també s'utilitza per dominar, controlar, imposar o limitar determinades situacions", afegeix Lorente.

Aquestes violències abasten gairebé tots els àmbits de la nostra vida i a vegades s'enquisten en violències institucionals, com passa en els àmbits de la sanitat o la justícia. Tal com explica la doctora i divulgadora Carme Valls, en un article publicat a Público, les dones han patit històricament importants abusos en l'assistència sanitària, encara que rarament ha estat verbalitzada. "El silenci mutu", explica, "és característic de la violència estructural, que és un procés silenciós que impedeix als individus adonar-se dels seus plens potencials de violència psicològica. Anul·lar a les i els pacients és una forma extrema de violència estructural. Però aquesta violència radica en l'inconscient, on s'han ocultat molts estereotips de gènere, que han considerat inferior i poc important el que els passi a les dones".

Aquest tipus de violència estructural i silenciosa es manifesta tant en l'àmbit de la recerca (estudis que no inclouen a dones o no diferencien per sexe) com en el de la pràctica mèdica, on les malalties sofertes per les dones tendeixen a minimitzar-se.

La cultura i l'educació també continuen ajudant a consolidar una desigualtat que nodreix tota mena de violències. Per a l'experta en coeducació Marian Moreno, "l'escola, l'ensenyament, no està lliure encara d'estereotips sexistes. En els últims anys són molts els estudis que demostren que, des d'educació infantil, de manera inconscient en general, en l'àmbit educatiu es repeteix una socialització estereotipada, que porta a la desigualtat i a la discriminació i, sobretot, que naturalitza una societat no igualitària que va conformant les idees de nens i de nenes i el màxim exponent de les quals és la violència contra les dones".

Tal vegada un àmbit més conegut en el qual s'exerceix la violència cap a les dones és l'econòmic. Tant en les relacions de parella, com en el mercat laboral i en el repartiment de les tasques de cures i familiars, les dones sofreixen un gran nombre de violències. L'economista Carmen Castro explica que el conveni d'Istanbul —el tractat internacional més important sobre drets humans de les dones— "diu que totes aquestes violències econòmiques formen part de la violència de gènere, al costat de la física o la psicològica i, com a tal, són un greu atemptat als drets humans de les dones i nenes".

"Les dones dediquen 2,8 hores diàries a les cures, gairebé el doble que els homes. Això explica en part les taxes de desigualtat en l'ocupació i la permanència de les bretxes salarials que encara suportem. Les cures han de ser part d'aquest canvi econòmic i social i fer-ho des d'un pacte d'un altre repartiment de temps, repartiments i rendes", afegeix Castro.

La catedràtica d'educació artística Marian Cao afirma en un article per a Público que "quan ens preguntem com erradicar la violència directa, no podem esquivar la violència cultural". Cao recorda al teòric sobre la pau Johannes Galtung, qui en els seus estudis sobre la violència indicava que cal diferenciar entre diversos tipus que, íntimament relacionats, se sustenten, justifiquen i retroalimenten, en una sort de triangle que explica no sols la violència directa, "sinó dos tipus de violència que sustenten la base d'un triangle i que sense elles probablement aquesta violència directa no emergiria. Ens referim a la violència estructural i a la violència simbòlica, dues formes més subtils de violència, però no per això menys letals".