L’any passat, en plena crisi sanitària causada per la pandèmia, Catalunya va rebre els darrers papers que les tropes de Franco van confiscar a persones i entitats els anys posteriors a la Guerra Civil. Amb aquesta devolució es tancava la principal reivindicació que va motivar el 2002 el naixement de la Comissió de la Dignitat, si bé els responsables d’aquesta entitat asseguren que encara hi ha força material requisat en prestatgeries d’institucions i centres militars de l’Estat.

Si, malgrat això, el retorn dels Papers de Salamanca -com així se’ls coneix- s’ha pogut vehicular ha estat sobretot per la insistència d’una associació que, ara fa vint anys, naixia de la mà dels historiadors Toni Strubell i Josep Cruanyes i que, en les seves diferents etapes, ha comptat amb el suport de personalitats tan rellevants com l’expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, i els hispanistes Henry Ettinghausen i Paul Preston, entre d’altres.

Llums contra la impunitat

La Comissió de la Dignitat va arrencar l’11 de juny de 2002 amb un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona, en el qual els seus promotors van presentar una declaració que instava a l’Estat a transferir la documentació confiscada per la dictadura. Així s’hi havia compromès el 1995 l’aleshores president del Govern espanyol, el socialista Felipe González.

Aquesta petició es va rubricar el 2005 amb aprovació, al Congrés dels diputats, de la Llei que establia els termes per a la progressiva restitució a la Generalitat de Catalunya del fons dipositat a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca i que incloïa centenars de llibres, cartells, fotografies i lligalls plens d’informació administrativa. Un compendi de material que, com recorda Josep Cruanyes, portaveu de l’entitat, "va constituir un instrument bàsic perquè el Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo, creat el 1940, obrís causes judicials i dictés nombroses sentències de mort".

Per a Cruanyes, la Llei de 2005 va donar peu a un procés que ha sigut costerut, ple d’obstacles i situacions esperpèntiques, fins a l’extrem que, tan bon punt l’Estat va lliurar la primera documentació microfilmada a la Generalitat, no va mostrar cap interès a desplegar la norma; "ni tan sols va reunir la Comissió Mixta", indica el veterà advocat. Segons Cruanyes, va ser l’acte celebrat a Salamanca amb el cartellista Carles Fontserè, però sobretot el multitudinari concert al Palau Sant Jordi de Barcelona el 21 d’octubre de 2007, que va aplegar 12.000 persones, el que va forçar l’Estat a reaccionar, primer cedint diverses caixes de llibres i, ja al final de la legislatura presidida per Rodríguez Zapatero, dos lligalls que el Govern català havia inventariat als anys 80.

"Després va venir el Partit Popular i ho va aturar tot", la qual cosa va fer que el juliol de 2013 la Comissió de la Dignitat presentés davant la Unesco un informe en què detallava els incompliments reiterats de l’Estat espanyol en aquesta àmbit. "Hem hagut d’insistir molt", indica Cruanyes, per a qui encara avui queda tota la documentació d’ordre públic robada a la República emmagatzemada en ajuntaments i diversos arxius militars, entre els quals el d’Àvila.

Entre els tributs i les propostes

Fora de la campanya dels Papers de Salamanca, la Comissió de la Dignitat s’ha distingit aquests anys per les iniciatives de recuperació de la memòria històrica a Catalunya, la majoria destinades a reivindicar les víctimes que van ser executades pel franquisme o que encara estan sepultades en fosses comunes.

En aquest capítol, destaca el tribut que va organitzar pel president Lluís Companys a l’església de Sant Agustí de Barcelona el 2010, coincidint amb el 70è aniversari del seu afusellament, o la restitució de la senyera que la Generalitat republicana havia fet onejar des del Castell de Montjuïc. "També vam aconseguir que es recuperés les inscripcions que el franquisme havia esborrat en determinats emplaçaments de Barcelona", en al·lusió al monuments de la Proclamació de la República, situat als peus del Tibidabo, el de Frederic Mistral, així com els rètols en català o els escuts de Catalunya que havien figurat al vell edifici de Caixa Catalunya a la Via Laietana, a més de l’adquisició d’un fons del fotògraf Francesc Boix contingut a Argelers.

Segons Cruanyes, "aquests actes són necessaris perquè la societat prengui consciència dels horrors que va cometre la dictadura", de la mateixa manera que destaca la Llei de reparació jurídica a les víctimes del franquisme de 2017, que a instàncies de la Comissió, va servir perquè el Parlament de Catalunya anul·lés tots els consells de guerra instruïts a Catalunya entre 1938 i 1978.

No obstant aquests avenços, el representant de l’entitat considera que queda molt per recórrer en matèria de justícia transicional, perquè "així com a Alemanya està indemnitzant a les víctimes del nazisme, l’Estat espanyol s’ha tret del damunt aquesta responsabilitat i en l’actual Llei de memòria històrica no preveu cap reparació econòmica per a les famílies afectades pels crims del Franco". Un fet que, en opinió de Cruanyes, ha obligat l’entitat a personar-se perquè la futura Llei de memòria democràtica, encara en discussió, obligui el Banc d’Espanya, on hi ha dipositats els diners requisats, a indemnitzar les víctimes de la dictadura. "La mateixa Constitució estableix que les lleis aplicades pel franquisme no seran al·legables per impedir aquest tipus de mesura, de manera que ja s’hauria d’haver aplicat", assevera Cruanyes.

En paral·lel a això, la Comissió de la Dignitat no ha deixat d’actuar en altres fronts, com és la petició de transformar la Prefectura policial de Via Laietana, a Barcelona, en un espai de memòria. "Continuarem demanant al ministeri de Cultura que converteixi aquest sinistre edifici, famós per haver sigut un centre de tortures durant la dictadura, en un equipament de record. Igual que continuarem exigint que tots els papers requisats pel franquisme retornin als seus legítims propietaris", conclou Cruanyes, per qui davant l’actual context d’involució la Comissió de la Dignitat té més sentit que mai.