Pocs personatges com Joan Garcia Oliver (1902-1980) són tan importants per entendre l’etapa més convulsa de la Catalunya contemporània. Així ho palesen les seves memòries, recollides en el llibre El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), de les quals Xavier Díez ha condensat el més rellevant en una antologia que ens apropa a un home clau en l’esdevenir de la societat catalana del primer terç del segle XX.

Remesclada sota el títol Nosaltres, els sense nom. L’anarquista oblidat: de pistoler a ministre (La Campana), l’obra esdevé un acte de justícia respecte a un activista que, a diferència de Frederica Montseny, Salvador Seguí, Joan Peiró o altres prohoms del moviment llibertari, "ha estat silenciat de forma deliberada". Així s’hi refereix Xavier Díez, per a qui l’ostracisme que ha sofert Garcia Oliver revela la manera com s’ha conformat la memòria oficial en la Catalunya moderna, dominada pels sectors benestants i els teòrics de tradició marxista que, en el context de la Transició, van engruixir les files del PSUC.

Reescrivint la història

"La figura de Garcia Oliver resulta incòmode per a les classes dominants catalanes, que van quedar atemorides per la revolució llibertària del 36, i pel discurs dels historiadors comunistes provinents de les classes mitjanes que van aclaparar el món acadèmic entre les dècades dels anys 70 i 90". Segons Díez, a Garcia Oliver no sols se l’ha bandejat pels ideals que pregonava; també perquè les seves accions armades contrasten amb la idea inventada per l’historiador i escriptor Jaume Vicenç Vives els anys 50, segons la qual la societat catalana sempre s’ha caracteritzat pel seu pacifisme i tarannà dialogant.

Díez explica que les tesis de Vives, formulades en una etapa en què la burgesia participava dels ressorts del franquisme, no responen a la realitat, ja que la violència a la Catalunya del primer terç del segle XX era similar la registrada a qualsevol altre país d'Europa. Per edulcorar aquella realitat, l’historiador gironí recorda que, encara avui, es parla del Pistolerisme per qualificar els fets ocorreguts entre 1919 i 1923, quan pel nombre de morts equivaldria a una guerra civil tant o més violenta que la protagonitzada a Irlanda; o de la Setmana Tràgica, en referència a la insurrecció anarquista que el 1909 va deixar un centenar de morts, la qual cosa demostra que "qui controla el relat, contra la terminologia".

En aquest sentit, Díez considera Garcia Oliver un dels exponents més clars d’aquesta tradició combativa del moviment anarquista. "Era capaç de plantar-se amb una pistola davant els patrons per exigir-los que posessin fi als abusos laborals i, quan va arribar la guerra, va proveir d’armes el front fins a dissenyar una revolució llibertària".

Fet i fet, afegeix Díez, "Garcia Oliver forma part de la generació marcada per les injustícies de l’època, on la violència institucional i la patronal anorreaven i deixaven sense esperança la classe treballadora". Per a l’historiador gironí, també haver estat torturat i vexat van moldejar-lo com una persona amb certa set de venjança que, sense abandonar mai els seus plantejaments teòrics, va buscar en tot moment els instruments més efectius per tirar endavant la revolta.

De les armes a l’exili

Nosaltres, els sense nom, que ja va per la tercera edició, presenta un personatge que, a través dels atemptats i l’extorsió, va aconseguir atraure diversos grups d’afinitat partidaris d’utilitzar la violència per assolir els seus objectius. És el cas de Nosotros o els Solidarios, els seus antecessors, els quals van emmirallar-se en fenòmens revolucionaris més professionals que, com la revolució bolxevic de 1917, van capgirar l’ordre de les coses. "Per bé que aquella revolució no va seduir-lo en termes ideològics, Garcia Oliver sí que va trobar-hi un referent a l’hora de persistir en la seva lluita contra l’oligarquia i el poder establert".

Aquesta aposta per l’activitat armada és, en gran mesura, el motiu que l’acaba allunyant de la resta de líders llibertaris. "No veu clara l’estratègia de Salvador Seguí de construir la revolució des de la base, ni combrega amb les tesis de Frederica Montseny, ni tampoc s’entusiasma amb el decret de col·lectivitzacions que Joan Pau Fàbregas, conseller d’Economia de la Generalitat republicana, va aprovar l’any 36", comenta Díez. "Més aviat està convençut que, a través d’aquests canvis legislatius, difícilment es desposseirà la burgesia del poder".

Les discrepàncies amb la via institucional i el cert prejudici de classe cap a alguns dirigents cenetistes, però, no van impedir Garcia Oliver ser ministre de Justícia del Govern de Largo Caballero durant la Guerra Civil i organitzar la columna Los Aguiluchos. Segons Díez, res era incompatible si creia que, amb el seu pas per la política, podia contribuir a la revolució, que al capdavall era la seva obsessió. "Al marge que, malgrat el seu caràcter hermètic, estava fascinat per les intimitats de poder i s’ho passava d’allò més bé rodejant-se de gent que ocupava altres espais ideològics". És coneguda, per exemple, la seva amistat amb Francesc Macià.

Després d’aquest període, i una vegada va constatar el seu desencontre amb la CNT, Garcia Oliver va prendre el camí de l’exili. Però no obstant això, i com recorda Díez, mai no va deixar d’intervenir per refer el Govern espanyol de la República. Va passar per Polònia, Noruega, l’Estat francès, i fins i tot va ordir un intent d’atemptat contra el general Franco.

Un llegat pràctic i difús

Al llarg de 400 pàgines, les renovades memòries de Garcia Oliver ens ajuden a entendre la ruptura entre l’anarquisme d’aleshores amb el que va emergir a partir dels anys 70. Xavier Díez considera que, en aquesta fractura, intervenen molts elements, entre els quals que el fet que "mentre bona part dels anarquistes establerts a Europa continuen en el proletariat, els d’Amèrica Llatina adopten una militància de coll blanc i es fan rics gràcies a les empreses que creen".

Aquesta disparitat de trajectòries entre els exiliats, i l’emergència d’una Europa capitalista i hedonista, fa veure a Garcia Oliver que el discurs i els referents han canviat de dalt a baix i que no hi ha motiu d’esperança per assaltar el poder. "Si la CNT del primer terç del segle XX va representar un paraestat que pretenia organitzar les classes populars, ell observa que a partir de la Transició es configura un anarquisme cada vegada més difús i individualista, molt lluny d’esdevenir una alternativa institucional".

Amb tot i això, Xavier Díez reivindica l’imaginari que el moviment han deixat a la societat catalana. "La mateixa ANC té un punt d’anarquisme, igual que els CDR, el moviment veïnal, l’associacionisme o el cooperativisme", assenyala l’historiador, per a qui "segurament Garcia Oliver s’hauria adaptat als nous temps, però conservant aquell pragmatisme de posar-ho tot al servei de la revolució".