Òscar Escuder (Barcelona, 1968) és cirurgià maxil·lofacial a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell i va ser reelegit president de Plataforma per la Llengua el març passat. L'entrevistem en el marc de l'InformeCAT 2024, el document anual de l'entitat que recull cinquanta dades sobre l'estat del català, a través de dades oficials i d'enquestes pròpies. 

Entre moltes altres xifres, l'informe revela que només un 12% dels joves entre 15 i 34 anys parlen únicament el català com a llengua habitual i que el 30% dels metges que treballen a Catalunya no saben parlar-lo. En la roda de premsa de presentació, Escuder va advertir que l'emergència lingüística no s'està "revertint" i, encara que admeti a Públic que el darrer Govern ha pres mesures, alerta que són "insuficients". 

Segons l'InformeCAT, gairebé el 80% dels catalanoparlants consideren que saber català és important per ser català, fet que denota una estima i una vinculació amb la llengua. Malgrat això, és molt habitual que no la mantinguem, fins i tot quan no hi ha necessitat de canviar . Com s'entén aquesta contradicció?

Aquest percentatge és habitual en altres països. La llengua forma part de la identitat i aquesta dada és, de fet, de les poques que tenim que demostra una normalitat. La incongruència s'entén per la història que hem viscut, que són 40 anys de dictadura on estava prohibit parlar el català. Ara encara paguem les conseqüències, malgrat que ja seria hora que les deixéssim de banda.

No hi ha cap més lloc del món on es consideri que parlar la llengua del propi país és una falta de respecte i que canviar-la per mantenir una conversa amb un castellanoparlant és de bona educació.

Les enquestes denoten una davallada en l'ús de la llengua. Què està fallant?

Falla el marc legal, l'aplicació que se'n fa i, finalment, els ciutadans. Les dades revelen que el 80% dels catalanoparlants a Catalunya i a les Illes Balears canvien de llengua i el percentatge baixa al 75% a Andorra. A Catalunya tenim lleis que promouen el català, però, per exemple, tots sabem que la immersió lingüística a l'escola fa anys que no s'aplica.

Qui n'és el culpable?

N'hi ha per tothom. L'Estat no està aplicant la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que no protegeix la llengua com hauria de fer-ho. Després, en major o menor mesura, també fallen les autonomies i els ajuntaments. És evident que tampoc és igual l'actitud que han tingut els governs de Catalunya en els darrers 40 anys que els governs que tenen o han tingut a les Illes i al País Valencià.

Creu que particularment el darrer Govern de Pere Aragonès ha pres més mesures per revertir l'emergència lingüística?

Aquest ha estat el primer Govern que ha posat sobre la taula que teníem un problema amb la llengua després de dir-nos durant anys que tot anava bé, encara que els experts ho neguessin. No sé si és perquè han volgut o perquè no els hi ha quedat més remei, però han començat a prendre mesures. El que passa és que són insuficients. 

Posem d'exemple la sanitat. Fa 22 anys que no es compleix la llei en aquest àmbit i ara s'ha posat en marxa el programa "Prescriu-te al català!" per afavorir la formació en català de metges, infermeres i personal sanitari. Això és fantàstic, però hauria d'anar acompanyat del pensament de fer complir la llei de manera progressiva, sense haver de fer fora a ningú.

Fer obligatori el català?

Per llei ja ho és. Des de fa 22 anys és obligatori que els metges i les infermeres, quan tenen una plaça estable en un centre de salut públic català, tinguin el C1. I cada vegada la pilota es fa més grossa. Caldria assegurar, d'una manera raonable i progressiva, que els professionals sàpiguen que se'ls exigirà el coneixement de la llengua i que els pacients tenen tot el dret de parlar en català i que no fan res mal fet.

A més, hi ha estudis que demostren que quan el metge no domina la llengua del pacient, hi ha més complicacions, per tant, a banda de ser un tema de drets lingüístics, és un tema de seguretat assistencial.

Plataforma per la Llengua rep centenars de queixes cada any relacionades amb la vulneració dels drets lingüístics en l'atenció oral. Aquestes denúncies prosperen?

Algunes sí. Recordo el cas d'una pastisseria de barri en què un treballador de cara al públic no parlava català i l'empresa de seguida ens va dir que no tornaria a passar. Desconec si li van oferir classes. Però, d'altra banda, tenim vuit denúncies presentades en contra d'agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, amb proves i gravacions, que no han prosperat. S'hauria d'haver obert un expedient per veure què passa i aplicar mesures perquè no es repeteixi, però l'Estat espanyol ha dit que no tenia cap denúncia d'aquesta mena.

L'ús del català en l'àmbit jurídic, per exemple, és gairebé residual.

És un àmbit on les autonomies tenen molt poques competències i on la legislació presenta un marc advers. L'Estat espanyol va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries l'any 2001 i des de llavors han passat 5 o 6 inspeccions. I cada vegada els experts diuen que l'article 231 de la llei orgànica del poder judicial, que és l'article que dona preeminència al castellà, s'hauria de canviar i ningú fa res.

Una altra cosa que no té cap sentit en un país europeu és que hi hagi funcionaris de l'Estat que no sàpiguen les llengües dels ciutadans als quals han de servir. Els de la Generalitat i els Ajuntaments de Catalunya sí que tenen l'obligació, però a l'Estat no, ni tan sols d'entendre-les. No té cap lògica democràtica.

L'oficialitat del català al Congrés i la possible oficialitat a la Unió Europea què impliquen?

Són dues coses diferents. El català al Congrés té un valor simbòlic i de prestigi que està bé i que ens sembla que ja era hora, però no té una aplicació pràctica imminent. En canvi, l'oficialitat a la UE podria tenir unes conseqüències molt positives. Hi ha molta legislació europea que afecta especialment l'àmbit de consum, normes i directives que obliguen a fer ús de les llengües oficials, per exemple, en instruccions, productes farmacèutics, alimentaris, etc.

El més important no és que els eurodiputats puguin parlar al Parlament en català, això seria equivalent al Congrés i tindria un valor simbòlic. Si el català fos oficial a Europa també entraria en programes de promoció i els catalanoparlants podrien optar més fàcilment a ser funcionaris europeus perquè el català seria una llengua que es valora. Tenim més parlants que la meitat de les llengües que són oficials de la Unió Europea, no té sentit que no es reconegui.

A què atribueix que el català encara no sigui oficial a la UE?

És una qüestió de voluntat política, igual que al Congrés. Fins a la legislatura passada es deia que el reglament no ho permetria i de la nit al dia va ser possible. Quan convé, es fa. Qui ha fallat a la UE és el Govern espanyol, la responsabilitat és exclusivament seva. No ha negociat l'oficialitat del català com els estats negocien les coses que de veritat els interessen.

Les plataformes sota demanda han augmentat el catàleg de títols en català i de versions subtitulades. És aquest el camí?

Hem de millorar en el món audiovisual i en el lleure en general. És cert que hem avançat en la darrera legislatura, el Departament de Cultura ha posat més diners als doblatges i produccions i, a més, TV3 ha posat a disposició de les plataformes tot allò que ja tenia doblat. Tanmateix, encara no és suficient. 

Nosaltres no vam quedar gens contents amb la llei audiovisual espanyola quan es va transposar la directiva europea. Pensem que s'hauria pogut aconseguir molt més sense que costés diners públics, sinó que fossin les mateixes plataformes les que dediquessin una part més important dels beneficis a fer producció en català, basc i gallec. Es va perdre una bona oportunitat.

Com d'important és fomentar l'ús del català a Internet a través dels 'influencers'?

Al final volem ser ciutadans normals. A mi no m'importa quina colònia es posen o els viatges que fan, però si hi ha milers de joves que els segueixen, necessitem que hi hagi influencers en català perquè seran els seus referents.

L'informe també revela que en esplais i caus, espais tradicionalment catalanoparlants, només la meitat de les converses entre infants són en català, mentre que quan es dirigeixen als monitors, aquest percentatge augmenta fins al 73%. Per què passa això?

És una transposició del que passa a la societat. Segurament a l'escola també parlen més en català amb els mestres que entre ells. Això és el resultat dels hàbits apresos, de veure que el teu pare o el teu germà gran comença les converses en castellà. També hi ha el component que els nens associen el castellà a allò que és modern, divertit, perquè els influencers parlen en castellà.