“Sempre explico l’anècdota que vam tocar amb At The Drive In però mai els vam veure”. Qui diu això entre rialles mentre ens acomiadem és en Xavi Garcia, un dels cinc membres de Zeidun. Corria el 12 d’abril de l’any 2000 i una banda de cinc nois de Sant Celoni feien de teloners d’un grup de El Paso, Texas, que poc temps després arribaria a la fama mundial. Mentre els At the Drive In oferien al Club de Tenis de Sant Feliu de Guixols un dels concerts més memorables que es recorden a l’Atzavara, els Zeidun accedien, sempre amables, sempre amb un somriure, a ser entrevistats per a vés a saber quin fanzine de l’època.

A punt de complir-se 20 anys d’aquell dia i del seu primer concert (o gairebé) a la festa major de Sant Celoni, em torno a trobar amb l’Albert Trabal (guitarra), en Joan Colomo (guitarra i veu), en Càndid Coll (teclats i cors), en Xavi Garcia (baix) i en Mau Boada (bateria). Cinc amics que un dia, cap allà el 1999, van decidir formar Zeidun. Una banda que malgrat fugir de l’etiqueta de grup de referència de l’underground català i de no haver publicat cap àlbum des del 2005, continua fent notar la seva influència.

El començament de tot

Zeidun ha estat el denominador comú, l’arrel de tot plegat. D’aquí ha sorgit tot un univers musical de grups i més grups que no para d’expandir-se: Ariadna, Moksha, Red Sexy Band, La Célula Durmiente, The Cheese, Les Aus, Esperit!, Omega V, Joan Colomo, Country Mejicano, els Surfing Sirles, Autodestrucció, L'Orquestra de Sant Celoni, Matagalls... la llista és interminable. Però tot comença algun dia en algun lloc per alguna raó. La raó de Zeidun va ser Rain Still Falling. “Zeidun propiament es va formar l’any 99”, recorda en Mau, “tocàvem en un altre grup que es deia Rain Still Falling”, format per tots els Zeidun menys en Càndid i un bateria, “l’Iñaqui, que va plegar o directament no venia mai”. “En Trabal era el cantant”, recorda en Xavi, “tocàvem el que en aquella època se’n deia emo cridaner” i ara “li diuen screemo”.

"Aquella època va ser super guai”, recorda en Trabal. “Teníem moltes influències d’Ümea, de grups com Shield, Separation... fèiem un rollo molt curiós”, explica en Mau. Va ser quan es van quedar sense bateria que, precisament en Mau, va agafar les baquetes i van fer la primera cançó. Quina? La cosa no està clara. En Xavi insisteix en Going, but where?. En Mau no ho té tant clar: “crec que va ser Heartcrisis”, , però sí que Going, but where? va ser la primera cançó “que vam fer fumats, recordo molt la bateria, pillar una fumada i estar flipant molt amb aquell rollo tribal”. La clau de tot, però, recorda en Trabal, va ser “que en Joan es va posar a cantar”. Allò començava a afagar forma.

El guitarrista d'At the Drive In amb el cartell del concert amb Zeidun al Club de Tenis de Sant Feliu de Guíxols.

Una forma força allunyada de Rain Still Falling. Zeidun mirava cap a Suècia i l’escena punk i hardcore d’Umeå, però ara més cap a grups com Saidiwas, dels quals tocaven més d’una versió. “És un dels grups que més ens ha marcat”, diu en Xavi. Fins al punt que en Mau i en Xavi porten tatuatges del logo del grup (uns punys alçats) malgrat que amb el pas dels anys “semblen culleres”, explica rient en Mau, “els nens em pregunten: que t’agraden molt les culleres?”. “Del meu diuen que semblen uns peus”, riu en Xavi, encara que “un tatoo xungo és més important que un tatoo xulo”.

El primer concert tampoc està gaire clar quan va ser. “A la Creu, a la festa major de Sant Celoni”, diu en Mau convençut, però en Xavi ho recorda diferent: “El dia abans havíem tocat al local de Breda”. La cosa no queda clara fins que en Colomo decanta la balança: “Vam fer un bolo a Breda i l’altre a la festa major de Sant Celoni al setembre del 99” i “ens vam vestir de negre a lo Stand Still” recorda en Xavi. 20 anys després tornaran a tocar a la festa major de Sant Celoni aquest 7 de setembre.

Al grup però encara li faltava una part fonamental: “El meu primer concert amb Zeidun va ser a Sant Feliu de Guíxols, al bar Skull”, recorda en Càndid, “tenia mal de coll i només em sabia dos temes”. Va ser en Mau que el va convidar a unir-se al grup per tocar els teclats, completant el que seria Zeidun a partir de llavors i acostant el grup al so de bandes com The Get Up Kids.

Gaudir de la vida

Zeidun ha sembrat durant anys fama de grup caòtic que no fa escarafalls a les drogues i l’alcohol. Fins al punt, diu la llegenda, d’algunes nits no acabar les cançons en directe. “Que en una cançó un està fent un tema i l’altre n’està fent un altre pot ser, però no acabar les cançons, no ho crec”, es defensa en Càndid. “No ens va gens bé aquesta fama, molaria ser més organitzats”, confessa en Colomo, “en qualsevol cas és una fama merescuda”. Però Zeidun no va néixer per ser un grup seriós i organitzat: “Nosaltres anàvem a gaudir de la vida, no a ser una gran banda”, conclou en Xavi. I gaudir ho han fet, això segur. Malgrat que una de les seves cançons (no gravada encara) porta el suggerent títol de Nits de tripi , en Xavi creu que en temes de drogues i borratxeres “hem anat a menus i tothom ha anat a més. Tothom ens dóna mil voltes avui en dia”.

Això sí, d’anècdotes en podrien omplir un carro sencer o dos. Famosa és aquella que diu que un dia de gira, cansats, es van posar a dormir en el primer descampat que van trobar i els va despertar un militar incrèdul preguntant-los què carai feien dormint enmig d’un camp de tir. O aquella altra nit que, l’Albert de l’Empordà, el més semblant a un mànager que han tingut mai, els va muntar un concert a un Càmping de Sant Pere Pescador “en una discoteca que no hi havia ningú”, explica en Xavi rient, i els van acabar fent fora abans d’hora. “Va baixar un alemany, li va pillar el micro a en Colomo i va començar a cridar: Scheiße! Stop! (Merda! Pareu!)” explica en Càndid mentre tothom riu. D’allà va sortir “la millor crítica que ens han fet mai”, recorda en Trabal, “van dir: un tocava baixant de la font del gat i l’altre ‘pajaritos por aquí’. “Aquest ho va pillar”, diu en Xavi rient, “això ens defineix molt”.

Al seu ritme

L’últim disc de Zeidun, homònim, i que ells anomenen CD-R, és de fa uns quants anys. “El vam treure el 2004 o 2005 i en un SantFeliu Fest el vam vendre”, recorda en Mau. El disc, gravat i produït per ells mateixos al local d’assaig, va ser “una rebequeria”, confessa en Trabal, “una rabieta” arran que no van anar al Festimad “un any que tots els grups de Bcore van anar-hi”. “Estàvem molt de cuelgue al local improvisant, vam fer una d’aquestes gires desastroses, era l’època de l’explosió d’internet, les noves tecnologies, els CD-Rs... podies gravar a casa amb un ordinador”. Així “entre el pajareo, un mp3 cutre que havíem gravat a la gira i una altra cosa gairebé conceptual improvisada al local vam dir: gravem el que surti i ho editem”. Poques coses hi ha més Zeidun que això.

I és que potser per alguns grups estar tant de temps sense editar música nova seria un problema. No és el cas de Zeidun. Ells mai tornen perquè mai han marxat. “La meva sensació no és que Zeidun sigui una banda ‘d’ara tornem’”, explica en Xavi, “no ha mort mai... obre un ull, el torna a tancar...”. “És com un grup d’amics que es va crear en el seu moment, es va cohesionar i llavors no el deixes”, reflexiona en Colomo. “Com quan tornes al poble per quedar amb els amics i et fots el fiestón”, diu en Xavi.

Zeidun durant el Sugar Il·legal Fest el 2010.

L’univers Zeidun s’ha expandit tant durant tots aquests anys que es fa difícil trobar temps per fer tot el que els hi agradaria. Però per Zeidun el temps mai ha estat un problema. Quan es pot fer es fa i quan no, doncs no. Així han anat gravant coses aquí i allà durant els darrers sis o set anys. “No vol dir que estiguem fent el disc del segle eh”, avisa en Trabal, “és com algo en stand by que està allà” i de fet “vés a saber si s’edita”, diu en Xavi. Zeidun no té pressa. Les bateries s’han gravat tres vegades, algunes parts de baix, alguna guitarra, algunes veus, però no hi ha cap cançó sencera gravada ni amb lletra. Els dos darrers anys però, gràcies a la insistència d’en Càndid, han avançat més que mai. Tot i això davant la pregunta de quan podrien publicar noves cançons, tots s’afanyen a fugir de les expectatives. “Encara s’ha d’acabar”. “Està una mica verd”. “S’ha de deixar reposar”. Això sí, sense perdre l’esperança. “Algun dia l’acabarem”.

Durant aquests anys ells han crescut i també les seves obligacions (sumen nou criatures entre tots), però els amics del poble de tota la vida sempre estaran allà, esperant el dia per retrobar-se i acabar allò que van deixar a mitges. Com Zeidun. Aquella banda que 20 anys després continuen tornant al poble per retrobar-se i unir de nou el seu inacabable talent.