"Fa uns anys vaig començar a tenir dolors musculars, profunds i generalitzats, que anaven des del cap fins als peus. A partir d'aquell dia, vaig ser una altra". L'Alicia Campos té 56 anys i ara ja fa 7 que pateix dolor crònic, que l'acompanya nit i dia sense donar treva.

"El dolor passa a formar part de tu, de la teva normalitat". Un dolor intens, canviant i personal que afecta greument a la seva salut física i mental. "A vegades és com si tingués un llumí a dins que em crema la pell, d'altres qualsevol mínim fregament de la roba amb la pell em fa mal", confessa l'Alicia.

"La qualitat de vida és miserable. Tinc el cos d'una persona de 80 anys. La majoria de dies em passo el matí al llit perquè soc incapaç d'aixecar-me". Qualsevol activitat física és un repte, i el més mínim sobreesforç pot implicar un dia sencer sense fer res per a recuperar-se. "Si jo vull anar al barri del costat, per anar caminant he de fer servir un caminador amb cadireta, com una àvia. I per tornar he d'agafar un taxi, perquè no em queden forces", explica.

"No es viu, se sobreviu"

"Sentir aquest dolor un dia rere l'altre, un any rere l'altre, provoca molt patiment. No es viu, se sobreviu", explica la Gemma Bonada. Té 49 anys i pateix dolors crònics des dels 29. "El dolor acaba provocant un sentiment de desesperació, por i ansietat. I de desesperança, perquè no hi ha sortida ni final; t'acompanya fins a la mort", diu la Gemma.

"El dolor és el meu amic que va amb mi a tot arreu. I cal aprendre a conviure amb ell mentalment i emocionalment", diu en Gregori Lisbona, de 63 anys. El dolor regeix sobre la seva vida, decidint per en Gregori si un dia podrà sortir a fer una volta o haurà de passar-se hores al llit incapaç de moure's. "Has d'assumir que ja no ets qui eres i que ja no pots fer el que feies", admet.

Quedar aïllat de la societat

El dolor crònic, però, no es limita al patiment físic. S'estén a tots els àmbits de la vida i sovint també bé acompanyat de prejudicis, estigmes i molta soledat. Una de les majors lamentacions dels tres testimonis és la falta de comprensió i empatia que la societat manifesta. "Al principi, molta gent et diu que ets un exagerat, que l'únic que et passa és que no vols treballar. Fins que no et veuen en crosses o que no et pots aixecar del llit no s'ho arriben a creure", es lamenta en Gregori.

Sovint també es posa en dubte el mateix dolor que pateixen. "M'han titllat d'hipocondríaca, histèrica i mandrosa", corrobora la Gemma."La gent, si un dia et veu mínimament bé, pensa que t'agrada fer-te la víctima, o que exageres", explica l'Alicia. "I com més jove, més incomprensió pateix perquè el dolor s'associa a l'edat, o a anar coix o no poder asseure's. Però el dolor no té res a veure amb el físic ni l'edat. No es veu, però hi és", conclou la Gemma.

Aquesta incomprensió sovint es deriva en exclusió. "Les persones t'han d'estimar molt per estar cada dia amb tu. Perds amistats perquè la gent se'n cansa i acabes absentant-te de la societat perquè no pots sortir de casa", diu l'Alicia. "Acabes patint en silenci perquè arriba un moment en què acabes sent pesat. Calles i plores en silenci, i et sents molt sol", afegeix la Gemma. I, per ella, aquesta soledat és el pitjor. "El dolor és insuportable, però el que més mal fa és sentir-te sola, abandonada".