El viejo mundo baila
Se despide y va descalzo
Pero el nuevo aún
No se ha puesto los zapatos

Vetusta Morla navega entre les paraules i l’harmonia, entre el passat i el futur, fent servir la tradició com a nexe, construint un univers ple de sonoritats que ressonen com si les notes es fusionessin en un tot, obrint les portes del folklore ibèric per crear amb el seu nou treball discogràfic, Cable a Tierra, una obra singular on la força tel·lúrica de la música sublima la creativitat amb energia i emoció.

"No sabeu el privilegi que tenim d’estar tots junts i de compartir el ritual del directe, amb amistat, amor i música". Així en català, el cantant Pucho ens presenta el seu espectacle, davant d’un Palau Sant Jordi amb prop de 10.000 ànimes plenes de ganes per compartir una nit especial. Els Vetusta són segurament la banda més gran d’Espanya i els acompanya sempre una gran quantitat de seguidors. Tant és així que en aquesta gira tenen el repte majúscul d’omplir el Wanda Metropolitano de Madrid. La posada en escena és espectacular, a l’alçada de les grans produccions internacionals, amb un so potent i convincent. Però la diferència amb altres gires és que han reunit una orquestra folklòrica resident que els acompanyarà a les principals presentacions d'aquesta gira. Es tracta d'un elenc de vuit artistes procedents de dues formacions renovadores de la música tradicional, la palentina El Naán i la gallega Aliboria.

No és gaire habitual veure en un mateix escenari una banda de rock i una plèiade d'instruments tradicionals de tota la península i ultramar: panderos quadrats, panderetes, paelles, claus, llaunes de pebre vermell, aixades, petxines de víra, maixelles… El concert és com una història cosida amb versos, una història de retrobament i redescobriment, una revetlla de textures i cançons per celebrar que som vius i junts. Els dos projectes que conformen aquesta Orquestra Cable a Terra connecten a la perfecció amb l'esperit que Vetusta Morla ha conferit al seu nou àlbum, que busseja entre les formes i els sons tradicionals per integrar en un context contemporani idees com el ritual, la transcendència, la pertinença o la identitat. Un exercici de recerca, desconstrucció, inclusió i renéixer de l'arrel cultural de diferents llocs en convivència amb el rock, el pop i les textures electròniques. Existeix una nova tendència artística en recuperar el folklore popular. Músics com Rodrigo Cuevas, C. Tangana, Rosalía o Tarta Relena exploren en el passat per construir noves sonoritats mirant cap al futur, sense recel, trobant cançons interconnectades en un món cada vegada més enllaçat.

Vetusta Morla (la tortuga que habita en el pantà de la tristesa en el llibre La història Interminable de Michael Ende) té una llarga història. Han suat i tragat molta sorra per arribar on són. No són com aquells que de cop ja són trending topic o tenen milions de folowers… Es van formar el 1998 i van trigar 8 anys a editar el seu primer LP, Un día en el mundo, una obra menystinguda per les grans discogràfiques i considerada per molts crítics com l’àlbum de debut més exuberant de la música popular espanyola. El concert de Barcelona va creixent, de menys a més i va desgranant els grans èxits de la banda de Tres Cantos amb els temes del seu nou disc. L’escenografia imaginativa acompanya un Pucho desbocat, enèrgic que el confirma com un dels cantants més solvents i talentosos del panorama peninsular. Emoció, compromís, ecologisme, antifeixisme, poesia, potència i coratge, tot d’una per fer volar el públic en una experiència total, on es fusiona l’admiració i la sorpresa. L’aposta de combinar la tradició amb el rock funciona, és com si aquesta música de records ancestrals no hagi desaparegut mai, com si la necessitéssim per crear el nostre imaginari, sense saber-ho, fusionem allò que vàrem ser per projectar el que serem. "Tenim l'aspiració de fer una música que presenta forats, espais en blanc que cadascú ha de completar amb el que sent o pensa. Això significa que les cançons creixeran amb la vostra energia i el seu significat s'ampliarà amb el que vosaltres aporteu", diu el Pucho.

I el concert acaba amb la superba Los días raros, polifonies intenses, a flor de pell, "hace que este baile merezca la pena", la música com una metàfora del viatge, "deja el equipaje en la ribera", caminant oberts en un món rizomàtic hiperconnectat, alliberats del llast de la quotidianitat, dels prejudicis paralitzants, a la recerca de nous horitzons.

Nos quedan muchos más
Regalos por abrir
Monedas que al girar
Descubran un perfil
Que empieza en celofán
Y acaba en eco