La plaça Reial és un d’aquells espais que la gent de Barcelona tendia a evitar. Els turistes ocupaven en massa aquest indret, pensat gairebé exclusivament per al turisme. Les xifres parlen soles: per les 2.000 cadires de bar que hi ha, només hi ha nou bancs públics. Aquest disseny va provocar una doble expulsió del veïnat: per una banda, el turisme agressiu la va fer poc atractiva per a la població local, i per una altra, els preus abusius dels bars i restaurants es van tornar prohibitius per al barceloní mitjà. Però la pandèmia del coronavirus ho va canviar tot.

Són les quatre i el sol llueix, fort però agradable, típic d’una primavera incipient. La brisa corre fresca al voltant de la font i, lluny de les imatges a les quals estem acostumats, no hi ha gairebé ningú. "Quedem a la font, que ara que no hi ha turistes no ens costarà pas trobar-nos", diu l’Elena Guim, arquitecta especialitzada en els usos de l’espai públic. I no s’equivoca. Amb la plaça sense massificar, se’n poden apreciar tots els detalls i es veu claríssimament que és "un caramel per fer vida: està protegida pels porxos i no hi passa el trànsit. Això el turisme també ho va veure", explica Guim.

És per això que, tan bon punt va passar el confinament, els veïns van descobrir una Barcelona que creien que mai no veurien. La capital sense turisme va esperonar moltes persones a recuperar places i espais que els havien estat presos. La plaça Reial va ser un d’aquests indrets. De seguida va ser ocupada per famílies i infants que se la van tornar a fer seva. Les instantànies del fotògraf Sergi Bernal, un dels primers a mostrar com els nens i les nenes havien convertit la plaça en un espai de joc, es van fer virals.

A la plaça Reial no hi ha cap element que recordi un parc infantil, però no calien. "Els adults pensem que hem de definir el joc dels infants, posar gronxadors i tobogans en un espai envoltat de tanques; obviem que la ciutat és un espai jugable. On tu veus una pilona o una gran bola de ciment, ells hi poden veure un cavall o un suport per saltar-hi a sobre i jugar a la pesta alta", diu l’arquitecta, que afirma que "els espais infantils es dissenyen basant-se en la necessitat dels adults de tenir els infants controlats".

"Tendim a separar la societat: els infants al parc, els adults a les terrasses, consumint i mirant-se’ls. Però aquest no és el camí: hem de garantir que un espai públic aculli diverses persones alhora", apunta Guim, que treballa com a assessora d’Urbanisme al districte de Ciutat Vella. La retirada –momentània– del turisme obre una porta per repensar el model de ciutat i fer polítiques que "realment posin la vida al centre, fent intervencions que permetin que els veïns no siguin expulsats", assegura.

I és que Ciutat Vella és un dels districtes on més s’ha notat l’impacte de la Covid, tant per la incidència del virus com per les conseqüències econòmiques derivades de la dependència del turisme. A la vegada, però, és també una de les zones on el veïnat s’ha reapropiat de més espais. "A Ciutat Vella no hi ha parcs i la nostra platja és el Moll de la Fusta. Els nens i nenes no tenien on jugar i els adolescents no tenien on quedar amb els seus amics sense consumir".

I per això, s’han fet seves les places. Un altre exemple el trobem a la plaça de la Mercè, un gran espai de llambordes sense gairebé ombra i amb pocs elements més enllà d’una font. "No ha estat mai una plaça turística, i per això tenia una gran vida veïnal", explica Guim. El turisme relega el veïnat a places dures com aquesta, on l’Ajuntament té pensat incorporar abans de l’estiu boles de ciment o bancs públics per afavorir el joc i l’estada. Però els infants no esperen i, de seguida prenen qualsevol espai que els permeti córrer un xic. Passats alguns minuts de la fi de les classes, alguns nens arriben i arrenquen a jugar a futbol. Les famílies els observen de lluny, des de l’única terrassa que hi ha. La plaça és seva.

Deixem la plaça de la Mercè i enfilem el carrer d’Avinyó, on es noten amb duresa els efectes de la Covid. Tot de persianes abaixades evidencien que la dependència del turisme ha fet estralls en un districte on costa trobar establiments que no estiguin pensats per al visitant. Durant la passejada només veiem un supermercat, però de seguida ens adonem que no és per als veïns: a l’aparador només s’hi veuen ampolles d’alcohol. "Hem d’aprendre de les errades i entendre que no podem aplicar les mateixes solucions de sempre, ara que s’ha demostrat que el monocultiu turístic no és tan bo com ens feien creure", diu Guim, que considera que és el moment de revertir el model de ciutat, però que les polítiques públiques s’han de fer a poc a poc, pensant en el llarg termini.

"Hi ha accions que poden semblar insignificants, però que, vistes en perspectiva, suposen un canvi. Petites revolucions que mai no hauríem cregut possibles", diu Guim. Es refereix, per exemple, a la pacificació de carrers o l’eliminació d’espais de pàrquing com el que hi havia a la plaça de la Catedral. Fins fa poc, tot un lateral de l’espai estava ocupat per motos, que, en aparcar, interferien en el passeig. "Qui ens havia de dir, fa uns anys, que els vianants anirien guanyant espai als vehicles?", es pregunta.

Aquesta és una plaça complexa, difícil de reformar, ja que està emmarcada per la muralla i la Catedral, que són elements de patrimoni intocables. Però sense el zumzeig de la massa turística i les motos, els infants necessiten poques reformes. Adolescents seuen, arrepapats a les escales, mentre segueixen amb ulls mandrosos de mitja tarda com els infants més energètics pugen i baixen les rampes amb patinets o bicicletes. "Aquests nens i nenes, a qui no es deixa baixar sols a comprar el pa, recordaran tota la vida aquells mesos en què van poder sortir a jugar a la Catedral o a la plaça Reial", diu Guim, que espera que els veïns no facin un pas enrere quan torni el turisme i lluitin per mantenir allò que han fet seu.

I és que l’urbanisme ha de mirar cap a allò que volen i necessiten els habitants. "Ja n’hi ha prou de creure que el veïnat no sap què vol. I tant que ho sap!", explica l’arquitecta, en referència al procés participatiu que es va donar al Gòtic per reformar les places. Un dels espais que ha quedat més irreconeixible després de les reformes és la plaça de Sant Miquel, al darrere de l’Ajuntament, que va estrenar nova fila el novembre passat. "Ningú creia que fos possible reformar-la, ja que hi aparcaven tots els cotxes oficials i tenia grans zones de càrrega i descàrrega". Però després de molts anys, es va escoltar una demanda popular que, des del 1979, reclamava una plaça lliure de trànsit on els infants poguessin jugar.

Avui, en lloc de BMW o Audis hi ha un gran espai de joc, amb el terra folrat de cautxú que fa onades i desnivells. Casetes de fusta amb infinitat de possibilitats, un sorral, un túnel de so i, fins i tot, un menhir que dóna voltes. Aquest és el canvi de la plaça de Sant Miquel, "un model d’èxit", segons Guim, on juguen nens i nenes de diverses edats, lliures i sense que ningú els digui que aquí s’han de gronxar i allà s’han de deixar caure pel tobogan. "Com es pot no escoltar els veïns quan veus això? Tenim una ciutat colonitzada pel turisme i els cotxes, i això ha de canviar. Hem de crear un altre model econòmic i de ciutat, i això es pot fer de moltes maneres", afirma Guim, dirigint una mirada múrria cap al parc de cautxú.