"El vicio de cantar no tiene cura,
el vicio de vivir no hay quien lo esquive,
el vicio de actuar te vuelve pibe
aunque baje el telón desde la altura".

Potser té raó Fernando Lobo i cantar no té cura, ni té final. Joan Manuel Serrat se'n va, no cantarà més en directe, però no ens deixarà mai. Res no viu sempre, ell ho sap, ho diu a cada cançó, tot s'acaba i per això només compte el camí, el com ho fas, el com ho vius. Ahir ell sabia que li faltava poc, només un trosset més per caminar, només dos concerts més, i el comiat es convertiria en realitat. Després de tantes paraules d'amor i de llibertat, quan el pas del temps si que compta però l'esperança i les ganes de viure perviuen, quan les petites coses són les que importen.

El Palau Sant Jordi es va vestir de gala per assistir a "El vicio de cantar", la gira de comiat del noi del Poble Sec, amb el recinte ple de gom a gom, amb totes les entrades venudes, tots sabien que aquella podia ser una gran nit, irrepetible, certament. Un escenari sobri va rebre al gran Serrat, amb els braços oberts, somrient, content de veure 15.100 ànimes agraïdes esperant-lo, per no oblidar-lo mai. Temps era temps que vam sortir de l'ou ens canta, quan el concert va començar, Temps d'una grande y libre quan tot era fosc i tot feia basarda. La majoria del públic també van viure aquells temps plens de tenebres i per això senten tan a prop aquest artista que com tants altres van patir el desterrament per dir allò que pensaven. I a partir d'aquí cançons inoblidables, que ja formen part de l'imaginari col·lectiu, trossos d'història comprimides en el temps, que inexorablement han obert i tancat ferides amb tonades d'amor, lluita i esperança, combatent l'oblit. Ell diu que han passat 50 anys de gairebé tot, com si la joventut fos l'inici i el final de tot. El repertori, a diferència dels concerts de la resta de la gira per Espanya i Amèrica incorpora 12 temes en català quan a Madrid, per exemple, només en va cantar dues. Cançó de bressol, Seria fantàstic, Me'n vaig a peu ens porten a temps on tot feia olor a naftalina i "estraperlo". Serrat canta a la vida que li ha donat tant, amb poesia, recordant Miguel Hernández i Manuel Machado, recorrent la història tràgica del país, obrint la capsa on els records bateguen, adormits.

Joan Manuel Serrat és una figura cabdal per entendre la cultura de la nostra història d'aquestes últimes cinc dècades. Va néixer fa 79 anys al Poble Sec de Barcelona. De formació perit agrònom, va començar a tocar la guitarra de ben jove. El 1965 compon les seves primeres cançons i entra a formar part dels Setze Jutges, els pioners de la Nova Cançó. El 1967 edita el seu primer llarga durada, el celebrat i etern, "Ara que tinc vint anys". L'any següent treu el seu primer disc en castellà i esdevé el seu conflicte amb Eurovisió quan vol cantar la cançó La, La, La en català. El 1971 compon la seva obra mestra, Mediterráneo. Serrat combat el franquisme amb les seves cançons en un compromís constant per les llibertats tant aquí com a Xile defensant Salvador Allende. El 1975, a Mèxic condemna públicament els darrers afusellaments del dictador, s'exilia i totes les seves cançons són prohibides a Espanya. No és fins dos anys després de la mort de Franco que no torna al seu país. A partir d'aquell moment ja era un referent tant musical com polític, participa activament en les campanyes del PSOE. Més de 27 discos, centenars de cançons que formen part de la banda sonora de mig segle de música.

Ahir vam veure un Serrat políticament correcte, poc combatiu, lluny d'aquells temps de lluita i exili. Cap referència a la situació política que està sacsejant el país, com si no passés res, com si ja no calgués parlar-ne, com si ja tot fos dit. El concert es mou entre mars de nostàlgia, lament i tendresa, navegant a través dels records del passat i la tristesa del comiat. Ell no ho vol, i ens ho diu, que no estiguem trists, que no cal plorar, que la vida continua, que tot comença i que tot acaba. Ell voldria que fos un adéu festiu, però no ho és. Se'l veu cansat, un pèl fred, amb un punt de melancolia. Escoltar totes aquestes melodies de temps vençuts i saber que és l'epíleg de la seva història no anima i el públic ho sent. Els moments més emotius apareixen quan trobem el Serrat més íntim, més proper, amb La Tieta i la irrepetible Paraules d'amor.

Serrat és etern, no cantarà però hi és i hi serà. Ens acompanyarà sempre. La música té això, explorar el passat a través de les emocions, com un viatge de sensacions que ens bressolen de la infantesa a la maduresa. Diu que es retira dels escenaris però no de viure.

Reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida
Porque soy como el árbol talado que retoño
Aún tengo la vida, aún tengo la vida.