Periodista de la secció d'economia del diari Ara, Paula Solanas Alfaro debuta en el sector editorial amb El club de los unicornios. Glovo, Cabify, Jobandtalent e Idealista: la historia alternativa del Silicon Valley español (Península). L'obra retrata de manera crítica aquestes empreses tecnològiques, paradigma estatal del capitalisme de plataforma o de l'economia de demanda. En mostra la dependència dels fons d'inversió, l'obsessió i la necessitat d'experimentar un creixement accelerat i una expansió constant a la recerca d'uns beneficis que, sovint, no arriben, i la precarietat extrema a la qual, en alguns casos, aboquen els seus treballadors.

Tot i que hi ha matisos i diferències entre cada unicorn que retrates al llibre, hi ha alguns elements comuns, com que la majoria dels fundadors provenen de classe alta i han passat per elitistes escoles de negocis. Cosa que, en certa manera, desmunta algun mite sobre l'emprenedoria.

En el primer retrat que es va fer al voltant dels incipients unicorns de Silicon Valley es va veure que estaven fundats per homes, formats en universitats prestigioses i molts dels quals ja havien creat empreses abans. Tenia molta importància la xarxa de connexions, a qui coneixies, i a qui coneixien els teus pares. En la versió importada a Espanya d'aquest model hi ha moltes semblances sobre què implica ser un empresari tecnològic, i trobes molts antics companys de classe o famílies amb diversos membres que s'han dedicat a crear empreses. Crec que sí, que queda una mica desmuntat aquest mite de l'home fet a si mateix que sempre s'ha associat molt a l'start-up, i que tenen molta més importància el context i l'origen social. El cas de Glovo és el més evident per l'Òscar Pierre, que per les dues bandes ha pogut naturalitzar totalment que la teva família tingui una empresa.

Al final aquest entorn genera una xarxa de contactes que facilita la posterior recerca de finançament.

Sí, i també es veu com empresaris que s'havien conegut en una empresa, després van començar a invertir junts, a crear d'altres empreses i a invertir en les empreses dels altres. Això a Espanya també ha acabat passant, amb el cas de Tuenti, que fa una mica d'unió, ja que en moltes de les empreses que cito n'acaben apareixent els seus fundadors com a inversors. Són empreses que durant molts anys no obtenen beneficis i el fet que no guanyin diners no és un condicionant que fa que acabin enterrades, sinó que la supervivència depèn de l'aposta que faci l'inversor i per quant de temps.

Amb l'excepció d'Idealista, fins ara són companyies que generen més expectatives que beneficis. No sé si en certa manera podem dir que darrere hi ha una mica de fum, en el sentit que si no et converteixes en el "cavall guanyador" i t'ho emportes tot, has cremat molts diners sense construir res sòlid?

Sí, no deixa de ser això. Un fons d'inversió, sobretot si és gran, té uns equips d'auditoria i per examinar els comptes de les empreses on vol invertir per intentar fer una aposta que li surti a compte, però al final no deixa de ser una aposta i el que fan és repartir-la en moltes cistelles perquè saben que moltes no els sortiran bé. Per això moltes d'aquestes empreses, com algunes de les que apareixen al llibre, han de fer girs de negoci, perquè estan anys intentant fer diners d'una manera i tenen un inversor darrere collant-los perquè vol un retorn de la inversió. Es pot pensar que és una lògica una mica més de casino o molt basada en les promeses.

Tenir un fons d'inversor darrere, que al final busca maximitzar els beneficis en el mínim termini possible i no acostuma a tenir una voluntat de permanència prolongada, condiciona la forma d'actuar d'aquestes empreses?

Sí, les condiciona, perquè les obliga a prendre decisions que potser un fundador que tingués el 100% del capital intentaria evitar. Un cas recent és el que ha passat els últims anys a Glovo, que ha passat a ser una empresa alemanya, propietat de Delivery Hero, i això l'ha obligat a veure's més pressionada per assolir aquests resultats, perquè segueix tenint unes pèrdues importants, i fa uns mesos va acomiadar un percentatge significatiu de treballadors de les seves oficines centrals. Segurament és una decisió que ve molt condicionada perquè Delivery Hero no estarà abocant-hi diners eternament.

En un moment del llibre critiques la falta de transparència d'aquestes empreses, que no són gaire proclius a donar dades sobre l'estat del seu negoci. A més a més, tenen en comú registrar-se a un paradís fiscal com és Delaware, als Estats Units, que els permet pagar menys impostos. Podem dir que tenen una responsabilitat social baixa o nul·la?

En el temps que he portat temes d'start-up la qüestió de la transparència ha estat complicat i el registre mercantil s'ha convertit en el nostre gran aliat a l'hora de buscar informació i poder saber realment quines eren les finances d'aquestes empreses. Molts esforços d'aquestes empreses han anat a fer de lobby i a invertir molt en la seva imatge pública, sobretot quan el seus models laboral i de negoci podien generar certa controvèrsia, ja sigui pel tema dels riders en el cas de Glovo, el tema del taxi en el de Cabify o les regulacions del lloguer i les crítiques que s'han fet des d'Idealista. Són empreses a les quals els interessa bastir aquesta imatge pública i reforçar que sí tenen una responsabilitat social, tot i que es posa molt en entredit per decisions que han pres i per maneres de fer que s'ha vist que no encaixaven amb la legalitat.

Deixant de banda la imatge que intenten projectar, al final companyies com Glovo i Cabify el que fan és portar a terme una precarització extrema dels treballadors sota un vernís de modernitat tecnològica?

Potser els casos són una mica diferents, perquè en el cas de Glovo directament no s'accepta la relació laboral, s'imposa una relació mercantil de treballador autònom al rider, malgrat que hi ha múltiples sentències i, posteriorment, la llei rider que diuen que té una relació laboral clara amb l'empresa. En l'economia de demanda, si en volem dir-ne així, al final s'ha vist clar que el poder queda en una de les parts. Tu no pots dir que una persona que opera amb una bicicleta és una empresa, perquè està totalment condicionada a una plataforma tecnològica que és qui li està oferint el treball, per si sola no podria fer les comandes. S'ha vist clarament que és un model que genera precarietat i també està pla d'escletxes, com el relloguer de comptes de persones en una situació encara de major vulnerabilitat.

En el cas de Cabify ens trobem una precarietat una mica més a l'ús, perquè al final és una empresa que els contracta [als conductors], però em semblava pertinent que aquestes persones expressin l'ansietat que vivien d'estar pendents de les notificacions d'una app del mòbil. En aquest cas, aquesta capa tecnològica fa que estiguis constantment connectat i pressionat per una aplicació.

Hi ha múltiples sentències judicials contra Glovo, multes de la Inspecció de Treball i, fins i tot, la legislació, amb la llei rider, qüestiona el seu model de relacions laborals, però segueix funcionant amb repartidors autònoms. Com s'explica?

La llei rider al final va ser una solució que no va acabar d'acontentar tothom. El propòsit inicial era poder regular el treball en plataformes, que al final acaba afectant molts altres sectors, no només el repartiment. La llei s'ha aplicat, però al final s'ha vist que això no ha aturat Glovo, perquè la seva batalla segueix sent als tribunals. El que manté és que amb el seu nou model, instaurat després de la llei, ara el rider té molta més llibertat per escollir els horaris i no queda qüestionat per la llei, almenys fins que no hi hagi sentències que ho contradiguin.

En els casos que acumulen pèrdues constants, tot i tenir els treballadors en unes condicions tan precàries, un pot acabar pensant que són negocis o models d'empresa no viables.

És un qüestionament que se li ha fet reiteradament a Glovo. En el cas del repartiment a domicili, no només és Glovo sinó que hi ha moltes altres empreses que hi operen que tampoc aconsegueixen assolir els objectius de tenir beneficis i segurament per això també hi ha una concentració. Igual que ha passat amb Glovo i Delivery Hero, hem vist com en el cas dels supermercats fantasma Getir ha comprat Gorillas. No hi ha espai per a tots, són negocis amb uns marges molt escassos. De moment són empreses que se segueixen mantenint perquè tenen els inversors darrere, en el moment en què es cansin d'esperar perquè volen beneficis veurem què passa, potser veurem tancaments d'empreses i que el mercat quedi molt més petit.

Segurament el cas més diferent del llibre és Idealista, perquè té més de dues dècades de vida, i s'ha convertit en un actor important en el sector immobiliari, on juga un paper com a part interessada que es beneficia d'uns preus a l'alça.

En el cas d'Idealista el fet que els germans Encinar hagin verbalitzat tant les seves opinions i els seus posicionament sobre l'habitatge ha posat en entredit el fet que siguin un actor neutral, perquè s'han alineat amb les posicions del sector immobiliari. I això ha donat peu que el moviment de defensa pel dret a l'habitatge hagi plantejat idees com que potser tindria sentit pensar en portals on la balança d'informació estigués més equilibrada. En portals com Idealista el pes està sobretot en qui publica l'anunci, que és el propietari o l'agència immobiliària, i potser tindria sentit pensar en models més col·laboratius en què els llogaters poguessin deixar informació i referències dels pisos on han estat.

Potser un element en comú amb la resta de casos del llibre és el rebuig a la regulació pública del seu sector.

Els germans Encinar, i sobretot el Jesús, sempre han dit que la intervenció de l'Estat en el mercat immobiliari té pitjors conseqüències. Ells han sigut clars i no han amagat que no estan d'acord amb la limitació del preu dels lloguers.

El darrer capítol el dediques a parlar d'alternatives, però creus que n'existeixen realment de viables que ofereixin el servei i, alhora, garanteixin unes condicions dignes als treballadors?

Si pensem en oferir un servei com el d'aquestes grans empreses, on l'abast és macro, és cert que les capacitats i la pròpia estructura tecnològica d'un projecte petit és molt més curt i segurament no seria viable. Però potser el tema és pensar que el teixit empresarial de Catalunya està format sobretot per petites i mitjanes empreses i, per tant, moltes d'aquestes start-ups també han de ser pimes.

Per exemple, hi ha gent fent feina i demostrant que molts projectes tecnològics es poden fer des d'una base cooperativa o des d'una organització empresarial més horitzontal i en els quals els valors humans i d'impacte social del negoci estiguin per sobre de l'expectativa de creixement. Fins i tot en un lloc tant neoliberal com els Estats Units ha sorgit el model de les empreses zebres, que a diferència dels unicorns busquen coses més basades en la realitat i acceptant que tenen blancs i negres.

Hi ha una part de responsabilitat dels usuaris, en el sentit de ser conscients que si utilitzem determinades apps estem contribuint a normalitzar una precarització extrema de les condicions de treball?

Volia que el llibre no fos molt alliçonador ni posés molt la responsabilitat en el consumidor, però sí que servís per preguntar-nos com funcionen i què hi ha darrere d'aquestes empreses. En el cas de Glovo ara ja és molt habitual que els consumidors sàpiguen quines són les condicions que tenen els repartidors, en d'altres empreses potser no se sap tant, però al final qui ha de decidir com regular empreses com aquestes són les administracions. El problema és que aquestes empreses van tan ràpid, que moltes vegades les normatives arriben quan ja estan molt instaurades.

Justament per aquesta velocitat, les administracions tenen capacitat per actuar-hi a temps?

La primera notícia que vaig escriure sobre Glovo va ser el 2016 i la llei rider arriba el 2021. És evident que són models que han agafat tothom una mica desprevingut, però segurament això podria ser un toc d'atenció per mirar d'accelerar els processos de regulació. El que està clar és que no és fàcil, perquè ho veiem amb el cas del taxi, que hem tingut anades i vingudes sobre com s'han de regular les VTC i com gestiones el fet que hi hagi dos sectors diferents oferint el mateix servei. Segurament ara qualsevol ministeri de Treball o d'Economia d'un estat europeu estarà molt més pendent de fixar-se en aquests aspectes que fa uns anys, però segueix havent-hi un decalatge important fins que s'aprova una regulació, cosa que dona un marge gran d'actuació a aquestes empreses fins que algú els hi diu prou.