No és nou. Les víctimes de violència sexual solen patir descrèdit a l'opinió pública, sobretot quan denuncien homes coneguts o quan el seu cas es fa mediàtic. Així va passar amb la víctima de la Manada de Pamplona, en què el debat públic es va centrar més en la versemblança de la seva denúncia i sobre els actes de la jove que sobre la violència dels homes a qui va denunciar per l'agressió sexual en grup.

En el cas de Dani Alves, també continuen pesant els dubtes sobre la víctima. Fins al punt que la noia ha anunciat que renunciarà a la indemnització que li correspondria si el futbolista és finalment condemnat. Un moviment que pretén treure's de sobre l'acusació que la denúncia és deguda a un tema econòmic i per tant que pugui ser falsa.

Tot i aquesta renúncia, les crítiques no amainen. L'estereotip de la dona pèrfida i mentidera, que denuncia falsament un home per aconseguir fama i diners, sobretot si aquest és ric i famós, està àmpliament arrelat a la societat i desprotegeix les víctimes, que pateixen un judici públic.

Tal com reconeixen a Público expertes de l'àmbit de la psicologia i la judicatura, aquesta actitud de les víctimes de violència sexual està àmpliament estesa i suposa un dany addicional per a les dones que han passat per aquest tràngol, ja que renunciar a una compensació econòmica els impedeix tenir els mitjans necessaris per a la seva rehabilitació, i perquè suposa també renunciar a un dret recollit a les normes internacionals i nacionals sobre reparació del dany.

"Això és una cosa que veiem molt sovint, no només en aquest cas", afirma Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatre i presidenta de la comissió de violència intrafamiliar i de gènere de l'Hospital Clínic de Barcelona. És l'hospital de referència a Barcelona per a agressions sexuals per a gent de més de 16 anys, i on va ser portada la jove després de la violació.

"A la nostra unitat veiem molts casos en què les víctimes d'agressions sexuals no s'atreveixen a demanar una indemnització o directament hi renuncien perquè no es pensi que van denunciar de manera interessada. Però es tracta d'un error, perquè moltes hauran de fer front a tractaments psicològics de llarga durada, que no estan coberts per la sanitat pública, o hauran de fer front a despeses com la pèrdua de cursos universitaris pel trauma, que hauran de costejar de la butxaca. Qui paga tot això?, pregunta de forma retòrica Garcia-Esteve.

Aquesta experta relaciona aquesta actuació de les víctimes amb els casos de les mares que denuncien violència envers els seus fills i filles i que no s'atreveixen a demanar una indemnització perquè no se les acusi de denúncia falsa per quedar-se amb la custòdia dels menors o amb la casa familiar.

Aquesta actuació va en detriment de la pròpia víctima, adverteixen les expertes, que ressalten que la violència de gènere i la sexual són els únics delictes en què una víctima es planteja no reclamar el seu dret a un rescabalament econòmic.

"Quan tens un accident de trànsit i perds una cama, per exemple, està clarament estipulada la compensació econòmica que has de rebre. Amb la salut mental de les dones que pateixen una agressió sexual no tenim aquest mateix raser. El dany a la salut mental que li suposarà aquesta agressió, que serà crònic i condicionés tota la seva vida, no es valora. Quant costa?", afegeix Garcia-Esteve. Aquesta psiquiatre abunda que, en general, les indemnitzacions que solen demanar els advocats per aquest tipus de casos és molt escassa, i que sense la part econòmica no hi ha una reparació total.

"A les dones ens han educat per no parlar de diners"

De la mateixa opinió, és la magistrada Altamira Gonzalo, que forma part de l'Associació de Dones Juristes Themis. "La decisió de renunciar a la possible indemnització és tremenda", afirma. "A les dones ens han educat per no parlar de diners. Ella [la víctima] ha anunciat una renúncia prèvia a una possible indemnització perquè no es pensi que ha denunciat amb fins espuris. Però tant la legislació nacional com internacional posa l'accent en la necessitat d'una reparació justa, que inclou la indemnització. Això no és nou.Haver de veure's en la tessitura de renunciar perquè la creguin és una cosa que l'òrgan judicial s'hauria de fer mirar. Per què una dona ha de prendre una decisió així, com si els diners no li calguessin i que suposen una reparació de vida?", recalca Gonzalo.

Per a la secretària confederal de Dones, Igualtat i Condicions de Treball del sindicat Comissions Obreres (CCOO), Carolina Vidal, "la tendència continua sent carregar contra elles, perquè suposa un moment idoni perquè les víctimes cedeixin, i quan els casos són mediàtics, la pressió creix. Moltes dones que han denunciat agressions sexuals a la feina no han estat cregudes, hi ha una tremenda infradenúncia d'aquests casos i les condemnes penals són molt poques. Segons les últimes enquestes, a l'Estat hi ha dos milions de dones que els darrers 12 mesos han patit assetjament sexual. Aquesta infradenúncia està motivada perquè a les dones no se les creu", afegeix. Aquesta sindicalista apunta que la recentment aprovada llei del només sí és sí i la pressió del feminisme està començant a canviar aquesta realitat.

Una llei que posa la víctima i el consentiment al centre

En aquest sentit, totes les consultades subratllen que l'aprovació de la llei del només sí és sí, que va entrar en vigor el mes d'octubre passat, suposa un avenç en els drets, la prevenció i la reparació de les víctimes de violències sexuals, a malgrat la polèmica que s'ha produït per la rebaixa de penes a condemnats aplicades a diversos tribunals.

"Fins a la llei del només sí és sí, érem les dones les que havíem de provar que hi havia hagut una agressió sexual i els indicis. Aquesta és la idea que desprenia en la pregunta dels jutjats sobre si la víctima s'havia resistit prou. És a dir, es posava el focus a la dona no a l'agressor, això comença a canviar perquè ara cal provar si hi va haver consentiment o no i això obliga a mirar més els indicis que existeixen. molt la cultura social. Les dones no són responsables de l'agressió que pateixen ni han de ser heroïnes en una agressió sexual", recalca Carolina Vidal.

Per Altamira Gonzalo, la nova llei suposa donar una resposta millor a les víctimes d'agressions sexuals que amb l'antic Codi Penal, perquè la norma li reconeix l'accés als mateixos recursos que la llei contra la violència de gènere, que fins ara estaven restringits als casos en què la dona fos agredida per algú que era o havia estat la seva parella. "Això inclou una certa assistència jurídica, psicològica i econòmica", afegeix. La llei del només sí és sí, però, conté un article pel qual si una víctima renuncia a la indemnització a què tenen dret en l'acció civil, si es conclou al final del procés que els fets jutjats són greus, el jutge o la jutgessa poden imposar d'ofici la reparació.

Gonzalo recalca que en matèria de condemnes, la nova norma podria ser més beneficiosa per a l'agressor, ja que si se li aplica un tipus mínim, aquest és més baix amb la nova llei que amb l'anterior. .