Público
Público
CULTURA

Quin és el secret de l’èxit de 'La casa de foc' de Francesc Serés?

La novel·la, guanyadora de la darrera edició del Premi Proa, porta setmanes al capdamunt de les llistes de llibres més venuts. Parlem amb l’autor i intetem exposar les claus d’una història que ha seduït milers de lectors.

Francesc Serés quan va rebre el premi Proa.
Francesc Serés quan va rebre el premi Proa. Grup 62

Hi ha novel·les que quan les acabes desitjaries no haver-les llegit, i no perquè no t’hagin convençut, sinó per poder-les tornar a començar i seguir allà, al costat dels seus personatges amb la intensitat que aporten les primeres vegades. I aquestes ganes de virginitat lectora les provoca La casa de foc de Francesc Serés. La novel·la ha merescut el darrer Premi Proa, amb una primera edició de 10.000 exemplars, és un dels títols inamovibles de les llistes dels llibres de ficció més venuts en català des del passat mes de novembre. Per això, ja comença a circular la segona edició.

La portada de 'La casa de foc'.
La portada de 'La casa de foc'.

Dins les 592 pàgines d’aquesta novel·la hi ha un món. Francesc Serés (Saidí, 1972) ha desplegat amb destresa els codis que fan rutllar els llocs petits. A través del narrador, un home que arriba tot sol a la garrotxina vall del Ser, i que per circumstàncies s’aixopluga a l’òrbita d’un saurí que domina la contrada, descobrim les vides dels que hi viuen. L’autor, que comparteix molts trets amb el narrador, va viure set anys al Sallent, i d’aquell temps ha sortit aquesta gran història. De fet, al principi escriu "aquest llibre té alguna cosa de relat fundacional", i exageracions a banda, l’escriptor ha explicat a Públic que "cadascú veu el món des del seu propi punt de vista, i que si bé els llocs no et necessiten per fer el seu relat fundacional, això només és veritat fins a un cert punt, perquè els llocs es nodreixen de la gent que hi arriba i de tota la gent que explica coses, per tant amb tota la humilitat i a la vegada amb tota la supèrbia, tu fas una petita cosmogonia del lloc, i sí, Can Sol i aquest llibre és una una cosmogonia heliocèntrica en la qual hi ha uns avatars personals".

La necessitat de conservar un record

L’escriptor s’ha passat sis anys cuinant La casa de foc, i s'hi va posar perquè tenia "la necessitat imperiosa" de materialitzar un record del lloc. "Vaig passar set anys llargs allà, i mentre hi vaig ser, vaig escriure i vaig acabar llibres, vaig fer classes als nanos d’acollida, vaig refer una casa, em vaig divorciar i em vaig tornar a casar… han passat coses, no va ser un temps en va. Però més enllà de les fotos que tinc del lloc, no tinc cap record, i això em va fer escriure alguna cosa per recordar-ho", sosté Serés.

Serés no s’ha limitat a exhibir un mostrari de personatges, sinó que els hi ha construit unes vides

Els personatges de La casa de foc són molt potents, Serés no s’ha limitat a exhibir un mostrari de personatges, sinó que els hi ha construit unes vides, potser per això a banda del narrador i de la família de Can Sol, fins i tot els secundaris hi tenen molt a dir com en Ramon d’Aiguanegra o la Llúcia de Samariu. Serés aixeca una escriptura fonamentada i sense trampes, i, aquí, ofereix un entramat de personatges de luxe, on tot gira i està connectat.

Treballar amb conflictes reals

Entre conflictes i una ironia que batega al llarg de tota la novel·la, les peripècies vitals dels protagonistes empenyen la trama que està tintada per un context de crisi econòmica i social. I és que Serés té molt clar d’on venim: "Als vuitanta vam tenir un context en el qual, políticament convenia anestesiar qualsevol tipus de conflicte, i hi havia la modèlica Transició, la movida madrilenya amb la que ens ho passàvem tots tant bé… jo vaig viure encara l’efecte de l''aquí hem vingut a passar-ho bé', i ara diem que la gent ha de marxar i que en no té per a pisos, però això ve de lluny. Molts dels de la meva generació, si no tenies uns papàs que tenien un pis a Barcelona, te n’havies d’anar a la quinta forca per guanyar-te la vida, i això crea un context de dificultats. I potser sí que jo tinc un currículum més de sots i basses i de problemes més grans que els altres, no ho sé, però per a mi el conflicte és un tema inevitable".

Especulació immobiliària i crisi social

Potser per això no concep fer narrativa sense recrear conflictes reals i a La casa de foc, la crisi del 2008, els estralls de l’especulació immobiliària i les galeries d’art que blanquegen diners hi són molt presents. Al preguntar-li si algú de les contrades gironines li ha dit alguna cosa després de sentir-s’hi reflectit, Francesc Serés respon: "Aquesta gent llegeix poc, però també hi ha una distància, ha passat temps, i això és ficció. També penso que els dolents, per dir-los d’alguna manera, fins i tot s’ho prenen com un reconeixement, perquè diuen, mira, he tirat milles i no m’ha passat res. Jo realment m’ho agafaria com un homenatge".

El desig de sempre voler més

La novel·la està farcida de frases que ressonen al cap del temps. Una d’aquestes és "La gent no en fem prou, amb la vida". L’autor pensa que les persones "som animals que sempre en volem més" i té molt present una frase que sovint li repetien: "per la vida, es perd la vida". Ell escriu a mà, amb una llibreta i un bolígraf humil en fa prou, i els excessos tecnològics l’esveren. Tot comenant això del desig contant, li ve al cap la pel·lícula La filla de Ryan, sobretot el moment quan la filla passeja amb el capità per la platja i parlant del seu matrimoni pregunta si hi ha res més, i el capità li respon que no. Una mica l’argument que apareix a Guerra i Pau sobre l’aspror i l’avorriment de la vida a partir dels trenta.

Segons l'autor, la novel·la atrapa perquè és "la història de la fragilitat, de la vida al ras" 

Francesc Serés durant molts anys va fer de de professor, al 2011 ho va deixar, després va escriure a la premsa i al 2015 va impulsar la residència Faber de l’Institut Ramon Llull. Ara, va carregat de feina i malgrat viure a muntanya, diu que de vegades, després de 12 hores treballant, la muntanya només la veu per la "tele" de la finestra. La pandèmia el preocupa, i el confinament l’ha passat "cardat com tothom". Pateix per la feina però també per la societat en general. "Només de pensar en l’angoixa d’una habitació de l’UCI amb un respirador m’horroritza, i ho penso per a mi i ho penso per als altres. Ho porto fatal. No vull dramatitzar perquè hi ha gent que ha passat guerres i fam, i aquesta és la nostra", argumenta l’autor d’una novel·la que atrapa perquè "és la història de la fragilitat, de la vida al ras, la sensació que les cases que hi ha per tot arreu són daus que algú ha tirat entre les muntanyes, i que l’ànima és l’ànsia de supervivència".

¿Te ha resultado interesante esta noticia?